dilluns, 31 d’agost del 2009

L'alçada de l'ànima

Quan ho vaig saber,
l’ànima em va caure als peus
i va rodolar sense rumb.

M’està bé: això em passa
per dur-la en sopols, en equilibri
precari, amb el perill cert de caure
i prendre mal.

No anem bé:
l’ànima ha d’anar ran de terra,
com el carro d’anar a comprar
quan l’arrosseguem;

i si mai trabuca, un dia
que abandonem la vorera,
els danys seran escassos,
direm “no caurà més avall”,

ens ajupirem per recollir-la,
l’espolsarem si s’ha embrutat
i farem a pleret la nostra via.

divendres, 28 d’agost del 2009

Ens cal caminar sobre l'aigua

Els evangelis són una font d’inspiració inestroncable. Al de Mateu, no és només Jesús qui fa camí sobre l’aigua del llac; Pere també s’hi aventura. Escriu l’evangelista: “Senyor, si ets tu, mana’m que vinga cap a tu caminant per l’aigua”. Ell digué “Vine”, i Pere baixà de la barca, caminà sobre l’aigua i s’acostà a Jesús. Però en veure la força del vent va tenir por, i aleshores va començar a enfonsar-se, i cridà: “Salva’m, senyor!” Ràpidament, Jesús li va allargar la mà, el va agafar, i li va dir: “Poca confiança tens: de què has dubtat?” (Evangelis, trad. Joan F. Mira, Proa.)

En aquella alçada de la novel·la, a Pere li van faltar tres virtuts: fe, confiança i coratge. Li passava com als catalans avui, que ens enfonsem per manca de la terna. Si som capaços d’engreixar les tres potències i encomanar-les, ens en sortirem. La gran exhibició de dignitat que farem pels carrers de Barcelona, abans o després que el Tribunal Constitucional ens escupi la sentència, ha de ser com caminar sobre l’aigua. I l’endemà serà el torn dels partits polítics catalans: ¿qui insistirà a vendre moneda falsa?, ¿qui es limitarà a fer escarafalls?, ¿qui saltarà amb nosaltres de la barca?

Ens cal caminar sobre l’aigua, perquè el vaixell-presó on els catalans estem engabiats ens du al Gòlgota.

dijous, 27 d’agost del 2009

De la prosa i de la poesia


CONTRES I PROS

"De vegades, cansat de la ingratitud de la poesia, t’agafes a la prosa, que t’ofereix, si més no, aquests quatre avantatges: la mesura, el raonament, la credibilitat i els favors del públic. Però llavors t’adones que la poesia tenia un avantatge superior: poder prescindir de la mesura, del raonament, de la credibilitat i dels favors del públic.”

(Màrius Sampere, Pandemònium o la dansa del si mateix, Lleonard Muntaner, Editor, 2008.)

dimecres, 26 d’agost del 2009

Xammar i la República catalana

A les memòries d’Eugeni Xammar, Seixanta anys d’anar pel món (l’únic volum que el de l’Ametlla del Vallès va donar a la impremta), llegeixo aquesta conversa que l’autor va mantenir amb Eduard Ragasol, futur diputat per Granollers, el 18 d’abril de 1931:

“-Si haguessis assistit dimarts passat a la proclamació de la República catalana per uns militars castellans que no sabien el català t’haurien saltat les llàgrimes.

La meva resposta fou aquesta:

-Per a fer-me saltar les llàgrimes a mi la proclamació de la República catalana hauria d’haver estat feta per uns militars catalans que no sabessin el castellà…”

Xammar era així. Un home singularíssim que, recelós dels militars polítics, desconfiava de Macià quan tothom l’aclamava, cosa que el dugué a proposar la creació d’una entitat ad hoc, de nom ‘Associació dels que ja érem catalanistes quan Francesc Macià encara era tinent coronel’. Projecte del qual es va fer ressò El Be Negre -però no va prosperar.

Seixanta anys d’anar pel món (Quaderns Crema, 2007) és un llibre de memòries fruit d’una llarga conversa amb Josep Badia i Moret, un volum impagable que deixa al descobert el Xammar intel·ligent, agut, faceciós, poliglot, àcid i molt molt divertit. Diu Badia en el pròleg: “Eugeni Xammar és un català de projecció internacional, gairebé desconegut a casa nostra. De les seves moltes amistats i coneixences en resten poques. Hi ha dues generacions de catalans que no en saben res o ben poca cosa. La gent de menys de quaranta anys han sentit parlar d’en Xammar com si es tractés d’un home fabulós, llegendari, gairebé mític. Una mostra més del desgavell del nostre país.”

En Quim Torra va contribuir a pal·liar el desgavell amb la publicació de Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar (Símbol Editors, 2008). Però aquest llibre no treu l’altre, que és imprescindible.

dimarts, 25 d’agost del 2009

PP, CCOO i UGT, contra el requisit del valencià

Dono un cop d’ull als exemplars estivals de la revista El Temps que no he tingut temps de llegir –ni tan sols a l’agost!- i trobo un article (núm. 1313, 11/8/09) de Francesc Esteve, responsable de Política Lingüística d’ACPV. Parla de l’esborrany de la llei d’ordenació i gestió de la funció pública valenciana, que els sindicats CCOO i UGT han pactat amb el govern del PP. Resulta que per a participar a les proves d’accés a la dita administració no caldrà acreditar el domini del català: tal cosa podrà acreditar-se després d’haver aprovat. Com? Amb uns cursets (sense prova final, que no garanteixen res ni obliguen a res). Per acabar-ho d’adobar, l’article 100 de l’esborrany considera el valencià un “mèrit” extraordinari, equivalent als idiomes comunitaris (uns mèrits que “se podrán valorar”: o sia, que no caldrà valorar). Així doncs, “conocer el valenciano” –el paper està en espanyol y cierra España–, “queda equiparat a conèixer l’alemany, el txec o el maltès”, com escriu Esteve. ¿Què se n’ha fet del Compromís pel valencià i del Manifest pel Requisit Lingüístic que els dits sindicats van signar no fa gaire?

Doncs això: de valencià, a l’administració valenciana, bona nit, cresol! -bacinada que contrasta amb l’exigència del domini del gallec i del català en els governs, també populars, de Manuel Fraga a Galícia i de Gabriel Cañellas a les Balears. En el cas del PP valencià, l’atzagaiada no sorprèn gota –fa setanta anys que els coneixem–, però en el cas d’UGT i CCOO… tuo quoque, Brutus?, que va dir Cèsar en grec, no pas en llatí.

I és que a la Roma antiga el grec no era requisit, però la cultura inspirava un respecte.

dilluns, 24 d’agost del 2009

Carles I es retirà a Badalona, no a Yuste

En Manel Capdevila, que és de l'acadèmia dels desconfiats i sap llegir amb els ulls molt oberts, ha localitzat un document que posa en evidència la falòrnia de Yuste. Ja sabeu que, segons la historiografia espanyola, l’emperador Carles I, molt malalt, es retirà a morir al monestir extremeny. Passa però que hi ha vuits i nous que no lliguen -i que, altrament, apunten que l’emperador va fer l’estaria al monestir de Sant Jeroni de la Murtra.

Es tracta del llibre intitulat Crisi de Cataluña, hecha por las naciones estrangeras, obra del religiós olotí Manuel Marcillo, imprès a Barcelona l’any 1685. El volum està disponible, digitalitzat, a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Doncs bé, Marcillo escriu que Carles I “se retiró a la Soledad de San Yuste”, quan del Yuste mai no se n'ha dit “San” (i en canvi, de Sant Jeroni, sí). Vet aquí la traça d'una mà censora. Sobretot, el d'Olot escriu que el fill de l’emperador “avia determinado pasar lo restante de su vida entre los Hermitaños de Monserrate […] siguiendo las huellas de su Padre.” Vet aquí que el censor va badar i ens va deixar una pista decisiva. Perquè és sabut que els monjos de Montserrat freqüentaven Sant Jeroni de la Murtra (i a l'inrevés), que les relacions entre ambdós monestirs eren intenses, i que el de Badalona ja havia acollit altres monarques i grans prohoms, que no es volien distanciar del centre de poder que era Barcelona.

Podeu consultar el paper aquí. (I el llibre sencer, si voleu.)

diumenge, 23 d’agost del 2009

Tertulià i el nacionalisme espanyol

La tracamanya és més vella que el pixar. Tertulià ja la va observar al segle III de la nostra era: “Els romans prenen els cristians com a causa de tots els desastres de l’Estat, de totes les tribulacions del poble. Si el Tíber inunda el seu llit, si el Nil inunda els camps, si el cel roman immòbil o la terra es belluga, si hi ha fam, o una pesta, de seguida el crit és :'Els cristians, als lleons!'”.

Trobo la cita no pas a Tertulià, sinó a l’assaig L’opinió pública (1968), de Ninyoles, que comenta un mecanisme psicològic que Freud ja havia detectat, el de la projecció: “la resposta instintiva a la frustració és una autoafirmació agressiva; aleshores, hom dirigeix l’agressivitat no contra els objectes lògics sinó contra els objectes disponibles”. Idea que el sociòleg desenvoluparà l’any següent a Conflicte lingüístic valencià, i que donarà raó de l’autoodi fervent i de l’anticatalanisme al País Valencià. I que també explica, ja que hi som, la febre anticatalana que remou les Espanyes.

La cosa ve de lluny, ja ho veieu. Quan un grup humà poderós no reïx de consolidar el seu domini sobre el territori, tria un boc expiatori i l’hostilitza (cosa que li permet, si més no, de cohesionar-se). Així els cristians en temps de Tertulià; els jueus a la baixa edat mitjana; els catalans a l’Espanya moderna i contemporània; i els cristians un altre pic, ara a l’Orient mitjà.

L’ardit que Tertulià descrivia és del tot operatiu a l’Estat que ens toca suportar. ¿Que la crisi escanya? La culpa és dels catalans, que acaparen i malbaraten els recursos de l’Estat. ¿Que els espanyols no són feliços? La culpa és nostra, que els donem malviure amb tota mena d’imposicions. El nacionalisme espanyol viu de la irritació anticatalana: si nosaltres no hi fóssim, ells amb ells arribarien a les mans i prendrien mal.

dissabte, 22 d’agost del 2009

Casual books

Llibres casuals, fills de l’atzar, que no busques i per tant no els trobes, sinó que et troben –si en fa de temps, que t’esperaven! Llibres rebentats de preu que ensopegues a l’indret més insospitat, volums portadors de plaers imprevistos, donzells o donzelles que esperen la besada que els despertarà, supervivents salvats com per art de màgia. Uns m’han trobat, aquest estiu, en un lloc tan peregrí com la parada de la Societat Protectora d’Animals; i uns altres a can 9/25, una llibreria de ramastons, ofertes i descatalogats que hi ha al carrer Nou, 25, a Mataró. Us en presento alguns:

Joan Perucho, Obra poètica completa, Bruguera, 1984 (breu: 152 pàgines).

Antònia Vicens, Quilòmetres de tul per a un petit cadàver, ed. Laia (Premi Ciutat de Palma de novel·la, 1982).

Rafael Lluís Ninyoles, L’opinió pública, Rafael Dalmau, Editor, 1968 (un petita joia pensamentera).

I mai visti. Capolavori dai depositi degli Uffizi, Giunti Gruppo Editoriale, 2005 (un títol que -escriu Antonio Paolucci- “è bello, ma non è veritiero. Non del tutto, almeno. Perché i mai visti in realtà sono stati sempre visti da quelli che avevano ragioni e titolo per vederli (studiosi, ricercatori, studenti con la tesi in corso)”.

Perejaume, Oleoducte, Ediciones Polígrafa, 1999 (un llibrot en què l’artista dóna forma, paraula i color a les seves propostes sobre l’orografia de la paraula i la dicció del paisatge, car “cada cosa hi és llenguatge de l’altra i ve que una paraula es fa pic-ment, d’apessebrar-se, d’il·lustrar-se, de la mateixa manera que les coses damunt dites aturonen, per sota, les que ara mateix esteu llegint”).

¿Quins llibres casuals us han trobat, a vosaltres?

divendres, 21 d’agost del 2009

Arenys de Munt: l'anunci de la consulta

L'anunci de la consulta d'Arenys de Munt ja està a punt. A veure quins, i quants, canals de televisió es dignen emetre'l. Vegeu-lo:

dijous, 20 d’agost del 2009

El mapa d'Europa de Blaeu

En Dionís –que no tinc el plaer de conèixer– ha visitat aquest mes el British Museum i ens fa memòria del següent: “hi venen de forma oficial dos mapes en format paper força gran. Un és d’Europa i l’altre de les Illes Britàniques i Irlanda.” I ens mostra el primer, obra del cartògraf holandès Janszoon Blaeu –no és el de la imatge, clar, sinó aquest. El mapa és del 1620, quan Portugal i Catalunya feien part de la Corona d’Espanya. Però Catalunya hi és representada com una entitat política singular, i en canvi Portugal (que també era singular, i poc després recuperarà la independència) no. Oi que és curiós? I com s’explica, això?

L’Armand Sanmamed, que és el coordinador general de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya (FEHC), proposa l’explicació següent: “Potser caldria buscar aquest reconeixement de la personalitat política de Catalunya en la tradicional relació dels cartògrafs holandesos amb intel·lectuals catalans instal·lats, durant el segle XVI, als Països Baixos. Pensem en Joan Lluís Vives, Frederic Furió o Jeroni Munyós; aquests últims van col·laborar amb Ortelius en l’elaboració, l’any 1570, del primer atles modern. La cartografia holandesa, hereva de la cartografia catalana, va esdevenir durant el segle XVI l’escola cartogràfica de referència. Tant és així, que la Generalitat de Catalunya va encarregar, el 1602, al cartògraf Jan Baptist Vrients un mapa del Principat. La intensitat d’aquestes relacions entre els Països Baixos i Catalunya podria ser la raó subjacent a aquest reconeixement polític per part dels cartògrafs holandesos que Blaeu hauria reflectit en el seu mapa.”

Sanmamed argumenta més extensament la seva proposta en el web de la FEHC, o sia, aquí.

dimecres, 19 d’agost del 2009

Ronda naval sota la boira

Els infectats pel virus de la bona literatura ja sabem que el 3 de setembre trobarem a les llibreries dos volums llépols: Vint-i-vuit contes, de Pedrolo (Edicions 62), i Ronda naval sota la boira, de Calders (La Magrana). Són dues recuperacions meritoses, a cura de Jordi Coca. Ara, però, vull centrar-me en la novel·la del barceloní. Ronda naval (la novel·la preferida del seu autor) va ser publicada el 1966, però no va tenir gaire ressò: el contista consagrat “tapava” el novel·lista incipient. Reeditar-la és fer-li justícia.

No fa gaires dies, Ignasi Aragay escrivia que Calders havia concebut la novel·la com una metàfora de la guerra civil i l’exili. Caram. Quan la vaig llegir, ara fa tres lustres, no me’n vaig témer. No sé d’on ho treu, això, l’Aragay; si un dia té per bé d’argumentar-ho, li estaré agraït. Emperò, com que les interpretacions són lliures i la força de suggestió de la novel·la de Calders és enorme, jo hi veig una profecia que ens parla de la Catalunya d’avui. Fixeu-vos-hi. Aprofito les paraules d’Aragay: “A la novel·la, el vaixell Panoràmic pateix una avaria i queda perdut en un bucle, cobert d'una boira permanent. El capità, a falta d'una orquestra professional, recluta passatgers per posar la música adequada quan la nau s’enfonsi.”

Molt bé. Ja hi som tots. El vaixell és Catalunya. L’avaria és el col·lapse de les infraestructures i la trituració de l’Estatut. El bucle és la gestió de la paràlisi, l’estancament, la manca de cap horitzó de país. La boira és la ximpleria ambiental. El capità és José Montilla. L’orquestra de pa sucat amb oli són els partits polítics catalans. Els passatgers som nosaltres. I el naufragi és l’enfonsament del país. Més clar l’aigua, no?

dimarts, 18 d’agost del 2009

Cançó de bressol

Aquestes nits costa molt fer dormir la menuda. La bascota, la suor, la bilis a flor de pell dels nadons… Per posar-hi remei m’he empescat una cançó de bressol que, mancada d’originalitat, òrfena de cap vel·leïtat lírica, lletreja la feble volició estival d’un servidor. No us féssiu il·lusions, però. La cançó és per demés: la nena ignora olímpicament la cantarella i amb grinyols i ploralles saboteja la meva interpretació esforçada. Sense cap mirament ni un. Fent cas omís de tota casta de captatio benevolentiae. En fi. És aquesta:

Les nenes maques
quan és de nit,
dormen i nonen,
dormen i nonen;
les nenes maques
quan és de nit,
dormen i nonen
en el seu llit.

dilluns, 17 d’agost del 2009

L'alvocat de Sagarra

Rellegir amb goig és com tornar a un vell amor i descobrir que encara te l’estimes. És el que m’acaba de passar amb La ruta blava de Josep Maria de Sagarra, la crònica del viatge a la Polinèsia que l’escriptor va fer entre el desembre de 1936 i el juliol de 1937 -crec que tenia setze anys quan el vaig llegir. TV3 en va emetre un reportatge el mes de juny, i fa poc se n’ha fet una adaptació teatral que s’ha presentat al Romea; Edicions 62 el va editar l’any 2000 i enguany l’ha reeditat de nou.

El llibre es va publicar per primera vegada en castellà el 1942, amb el títol El camino azul, i no va aparèixer en la llengua original fins al 1964, quan l’Editorial Selecta obtingué el permís per publicar-lo en català. És l’edició que he rellegit. El volum de tapes grises i títol blau havia voltat per cals pares tota la vida, i per miracle va sobreviure i va anar a petar a les lleixes de casa. El guardo com una joia.

La ruta blava probablement és el millor reportatge en prosa literària que s’ha publicat mai a Catalunya. El llenguatge no té l’exuberància lingüística a què Sagarra ens té avesats: és més sobri, menys barroc, més eficaç. És la crònica d’una decepció, un desmentiment taxatiu de la llegenda del paradís tahitià. “A la Polinèsia només hi ha cocoters, peixos immenjables, fruita sense intenció i clima depriment”, escriu Sagarra, que parla així mateix d’”un cementiri disfressat de Paradís”. La desil·lusió és roent: “a mesura que he anat penetrant dintre el gust d’aquest país m’he convençut que més m’estimo morir afusellat a Europa que coronat de flors i picat de mosquits dins la petxina de nacre de la Polinèsia.”

I per acabar, permeteu-me un apunt frívol. La ruta blava deu ser el primer paper de la literatura catalana que esmenta l’alvocat. Vejats: “Els entusiastes de les Illes fan molts elogis d’una altra mena de carbassó que els francesos en diuen avocat. Jo, a aquests advocats [sic], els trobo una polpa com un sèu vegetal sense suc ni bruc, que amb molta sal i molt oli i vinagre m’arriben a donar la sensació d’un comestible”. És talment així, no em digueu que no.

diumenge, 16 d’agost del 2009

La consulta d'Arenys de Munt ja té web

Ja fa uns dies que és visible el web de la Consulta per la independència de Catalunya a Arenys de Munt. L’adreça és la següent: http://www.coc130909.org/. Si hi grufeu, trobareu el protocol de la consulta, que és impecable. Bo i així, us en faig cinc cèntims. El vot, secret, es dipositarà dins una urna; les respostes possibles són SÍ, NO i BLANC; tenen dret a vot totes les persones majors de setze anys empadronades a Arenys de Munt abans de l’1 de juliol del 2009; el lloc de votació serà la Sala Municipal (Rbla. Francesc Macià, 59), on hi haurà quatre meses; l’horari de les votacions serà de les 9 del matí a les 8 del vespre; el procés es controlarà per mitjà d’un sistema informàtic que impedirà tota duplicitat de vot; el vot per correu es podrà exercir a partir del 24 d’agost; un cop fet el recompte, l’acta dels resultats serà signada pel jutge de Pau del municipi i pel síndic de la Vila; a més, hi haurà espais habilitats per als observadors.

La Patrícia Gabancho resumia a l’Avui d’ahir, amb poques paraules, la utilitat de la consulta: “obrir un debat, jugar, provocar: fer que la gent pensi, perquè és obvi que no tindrà conseqüències jurídiques”. Clar. Però també és clar que, si la iniciativa s’escampa pel territori català, l’alegria democràtica que traspua traurà del solc els espanyolistes, deixarà en ridícul l’autonomisme i farem una passa de gegant cap a la nostra independència nacional.

Així que ja ho sabeu: a prendre llum de na pintora!

dissabte, 15 d’agost del 2009

La Roig

Diu Montserrat Roig: Escrius per escapar del tedi, del guió que t’han escrit, per recuperar el «jo» perdut. (Manllevat de Minimàlia)

Diu servidor: Escrivim per recuperar el «jo» que vam perdre, sí. Però quan el trobem no ens en sabem avenir. Ens suportem just una estona i prou. I llavors el que fem és llegir. Llegim per prendre distància del «jo» retrobat. Busquem de ser un altre per mitjà de la lectura. Ens assagem biografies insòlites pouades de les novel·les. Descansem de nosaltres mateixos amb un volum mirífic a les mans. Celebrem que un llibre ens allibera temporalment de nosaltres -i de vegades ens canvia. N’estem tan tips, de «jo»! Com anhelem que algú ens faci la caritat d’una alienació, baldament sia passatgera! Llegim doncs per catarsi, busquem un desconegut que ens transformi. I una de les claus de la catarsi tal vegada rau precisament en això: en el fet que el nostre “transformador” ens desconeix -ens desconeixia abans i ens desconeix ara. No en sap res, de la metamorfosi que ha desencadenat, i per consegüent no la pot jutjar. Cosa que agraïm.

divendres, 14 d’agost del 2009

La manifestació i l'himne de Sagarra

Digueu-me ensagarrat, ara que he llegit All i salobre, rellegeixo La ruta blava i remeno papers sobre Sagarra. Aquesta meva immersió en l’obra de l’escriptor barceloní m’ha servit per retrobar uns versos que em semblen útils (de cara a la manifestació i tota la pesca) per contestar el gargall que el Tribunal Constitucional està a punt d’esputar-nos a la cara: el poema que el president Macià va encarregar a Sagarra, el 1931, amb la intenció de declarar-lo himne de la República catalana. El transcric, perquè el trobo d’actualitat rabiosa. El poema fou musicat per Amadeu Vives i Roig, però si algú en feia una versió musical nova, potser li daríem ales…

EL CANT DEL POBLE

Glòria, catalans, cantem!
Cantem amb l’ànima!
un crit i una sola veu:
Visca la pàtria!

La nostra terra és redimida!
El gran moment és arribat!
Fora els ultratges! Lluny la mentida!
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!

Joia que ha inflamat el cel,
falç i ginesta!
Voli sobre el front l’estel
de la senyera!

Tenim les venes per estimar-la,
i en la tempesta del combat,
tenim els braços per defensar-la!
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!

(Josep M. de Sagarra)

dijous, 13 d’agost del 2009

'All i salobre', de Josep M. de Sagarra

A la callada, com qui no fa res, Proa-Edicions 62 va recuperant joies literàries en la col·lecció La butxaca –llibres de petit format, sí, però no tan petit perquè em càpiguen a cap butxaca. El setembre de l’any passat el grup editorial va reimprimir All i salobre, de Josep M. Sagarra, la segona novel·la del poeta i dramaturg. La Llibreria Catalònia n'havia publicat la primera edició el 1929. Servidor –vergonya, cavallers!– encara no l’havia llegida. Ara sí.

Si Vida privada és una novel·la excel·lent, All i salobre és notable. El retrat que Sagarra fa dels pescadors i les seves condicions de vida al Port de la Selva dels anys vint del segle passat té una plasticitat pròxima a la prosa de Pla. Però si el de Palafrugell excel·lia en la descripció dels escenaris, Sagarra és el mestre de les topografies humanes. Els seus personatges estan dibuixats amb traços virulents, talment les freixures fumejants d’un animal obert en canal. Hi ha frases a la baldor que són veritables llenderades. La novel·la va caure damunt força gent com una poalada d’àcid, es va aglevar un grop de fel, Sagarra va patir més d’un intent d’agressió física. I això que l’havia esbarzerada… Un dels capítols va aparèixer en el setmanari L’Opinió per obrir boca als lectors. “S’organitzà un cristo dels que marquen època”, diu Lluís Permanyer en un llibre sobre Sagarra. Espantat, el poeta va suprimir en el llibre algunes frases i fragments, que no han aparegut en cap edició. ¿Voleu saber quins són? Vegeu-ne alguns:

“De les noies que passen pel carrer n’hi ha que ensenyen uns ulls escurats pel desig, van penjades del braç de nuvi i la boca els crema com si els haguessin pintat les genives amb salfumant. N’hi ha d’altres que sospiren, es pensen que l’aire és tot ple de sucre, altres que s’amaguen el pit amb un vel i altres que sembla que duen una bombeta elèctrica en el baix ventre perquè tothom s’adoni que són dones. […] La selecció femenina que passeja sota les voltes engega uns somriures carregats amb bala; hi ha mirades i rialletes untades d’arsènic i dintre de les costelles d’aquestes xicotes s’hi guarda un cor petit, oliós, fred i amargant, com una oliva.”

Això de la bombeta elèctrica en el baix ventre no li ho van perdonar mai -sobretot a Girona. Si voleu llegir els altres fragments (auto)censurats, els trobareu a l’apèndix 1 del llibre Sagarra, vist pels seus íntims, de Lluís Permanyer (Edhasa, 1982).

dimecres, 12 d’agost del 2009

La mare dels ous

A la plaça Gran, a Mataró, la nostra filla observa fotos de bestiar de preu, aviram i hortalisses. Els seus ulls es fixen en la imatge d’un cistell ple d’ous, i jo que li demano:

-¿Saps d’on vénen els ous, Joana?
-De la mama –respon ella.

Mira si la saben llarga, els infants. Avui, amb aquell desmenjament, la Joana ens ha alliçonat sobre la gènesi del sintagma lexical “la mare dels ous”. Hi penso un segon i estic content: els ous vénen de la mare. Encara sort. Si vinguessin del pare, m’envairia una mena d’inquietud… D’ara endavant em miraré la Francina amb uns altres ulls.

dimarts, 11 d’agost del 2009

Cinc-cents apunts

Aquest és l’apunt número 500 d’Ucronies. Poc em podia pensar, el gener del 2008, que arribaria al mig miler d’entrades. I sí, tu. I diria que tinc més corda. Aquest és, doncs, un apunt per mirar enrere i fer una mica de balanç. Un blog és addictiu –ja ho sabeu–, però fa pujada i dar-li corda no és fàcil -sobretot, no és fàcil mantenir una qualitat mínima de llengua i de discurs. No sabria pas dir si me n’he sortit. He publicat alguna animalada, i abans de penedir-me’n ja hi ha hagut algú que ha tingut la bondat d’estirar-me les orelles. Sort que el blog permet esmenar i suprimir! Vesso d’agraïment cap a les persones que us heu pres la molèstia de registrar comentaris en aquest barracull: sempre amables, considerades, generoses, cultes. Un plaer. (Només en una ocasió vaig entomar insults, però en aquella saó l’arrambatge estava justificat, i per tant no tinc dret de queixar-me’n.)

La literatura ha estat i és la raó de ser d’aquest xibiu. La llengua també hi té el seu racó. I esquitxos de pensament, disfressats de prosa poètica o de microassaig. I pessics de política, d’història, de quotidianitat. El blog força a la brevetat, que és virtuosa: “Escriure bé és dominar la síntesi”, que deia Pla. Però entre el poc i el carestiós, el breviari ja s’ha fos: és per això que no m’interessa el twitter i que no m’he adaptat al facebook. Em calen més paraules.

Ucronies és alhora un servei públic i una empresa privada (un suport a la comunitat lectora i escriptora en llengua catalana, per llevant, i una teràpia personal, per ponent). Filantropia i egoisme en el mateix got. Ucronies també ha estat i és una manera d’endreçar idees i actualitzar coneixements -i això, de manera cooperativa. Aquesta és la grandesa dels blogs: el goig de col·laborar, de compartir, de créixer junts. I, en el cas dels blogs literaris, el plaer afegit de conèixer lectors, escriptors, poetes, editors… tot intercanviant impressions i informació. Vet aquí un tresor que no té preu. I a fer créixer aquest tresor vol contribuir, humilment, Ucronies.

Sobretot, gràcies!, perquè sense vosaltres no hauria fet aquest camí.

dilluns, 10 d’agost del 2009

La poesia i el silenci

No hi ha paraules poètiques. Hi ha mots que, posats l’un a tocar de l’altre, muden en poesia el silenci d’entremig. La poesia deu consistir, doncs, a fer expressius els intermedis, a pastar els silencis per desvetllar emocions adormides i obtenir ressons inèdits, a trobar veus emboscades a les fronteres lexicals. Hi ha tants silencis com paraules. Hi ha silencis secs i humits, melats i acerbs, bledans i erms. Hi ha el silenci d’una copa soliua, el de la font que no raja, el del pigot que beca; hi ha el silenci ajagut dins els nínxols i el que dansa en el fum dels focs mal apagats. Hi ha tot un abecedari de silencis, un alfabet sencer en què totes les lletres són mudes (com la hac) i parlen. Així mateix hi ha una morfologia i una sintaxi del silenci.

Fer poesia deu ser, doncs, trobar les paraules que bastiran els silencis, així com els paletes aixequen envans no pas per fer envans, sinó per fer espais -el sentit de dos envans és l’espai i el temps que hi ha entremig. És dins aquest buit lexical que hi ha el plus ultra dels mots i de les persones. Paraules com envans que delimiten un sentit (o més d’un). Paraules que no basten per dir, ni soles ni juntes, i busquen l’eloqüència dels silencis per a dir-se o mig dir-se, que cerquen de cavar en el misteri i olorar-lo, potser tocar-lo amb els dits, sense comprendre’l. Abocar-se a l’abisme i mirar sense vertigen, i després tornar a la vida de sempre, amb la sensació de percebre tal vegada un xic millor.

diumenge, 9 d’agost del 2009

'Una educació francesa', de Joan-Daniel Bezsonoff

Perpinyà és Catalunya; Burgos i Lió, no. Mira que és fàcil d’entendre. I, bo i així, es veu que costa assumir l'obvietat i acordar-hi el pensament i l’acció. A TV3, verbigràcia, en són incapaços (o no els dóna la gana). I, allí enllà dels Pirineus, encara costa més, perquè l’hexàgon és més que una frontera: és un marc mental, és la forma del cervell. Joan-Daniel Bezsonoff va trigar molts anys a descobrir que no és un francès del midi, sinó un català del pol nord. I no pas per manca de formació, sinó just al contrari: per la seva educació francesa. L’escriptor nord-català ens ho explica fil per randa en el llibre que s’intitula precisament així: Una educació francesa (L’Avenç, 2009).

La base del llibre la forneix el relat mensual que l'autor va publicar el 2008 a la revista L’Avenç. El de Nils ressegueix la seva autobiografia intel·lectual a partir dels records d’infantesa. Nascut el 1963, el novel·lista recupera la memòria d’un temps en què els francesos llegien, la gent era culta, la filosofia i el llatí importaven, els llums dels cotxes eren de color groc i els catalans parlaven català. El volum és fascinant i es llegeix en dues glopades. Bezsonoff en conta de tots colors, amb una prosa fluida i fresca que dóna oxigen al lèxic rossellonès. Em limitaré a traslladar-vos una anècdota i una constatació.

L’anècdota. El del nord conta que va anar a passar un mes a Salamanca per perfeccionar el seu castellà, i es veu que allí no podien entendre –no podien acceptar– que un català no fos espanyol, i “un vell més culte que els altres em va renyar doctament. –A ver… Si tú eres de Perpiñán, eres catalán. Si eres catalán, eres español, no reniegues de tus orígenes, coño…".

La constatació. “França, en aquell temps, tenia professors de literatura excel·lents, cultes. Què en queda? Quatre desgraciats mal pagats que ensenyen un temari absurd i voldrien canviar de feina sense saber a quina porta trucar”. La darrera frase cou perquè és el meu retrat exacte.

dissabte, 8 d’agost del 2009

'Les roses de Ronsard', al CaixaForum

N’hi ha que, per fas o per nefas, a l’agost no podem marxar gaires dies -servidor, per exemple. Però tenim premis de consolació. Per exemple, el 12 d’agost hi ha a la nostra disposició un espectacle que fa salivera: el recital d’una selecció dels Sonets per a Helena de Pierre de Ronsard (1524-1585), traduïts fa dos anys per Pere Rovira i publicats amb el títol Les roses de Ronsard. Si no vaig errat, la direcció i la recitació també van a càrrec de Pere Rovira, i l’acompanyament musical és cosa de Miquel Hortigüela. Això serà al CaixaForum de Barcelona (av. Marquès de Comillas, 6-8) a les 9 del vespre; el preu és de 4 euros i les places són limitades. Per als qui teniu mig oblidats els versos del gran poeta francès i no coneixeu les versions que n’ha fet Rovira, vagi per endavant el més cèlebre poema del recull:

Oda XVII
A la seva amiga

Vegem, bonica, si la rosa
que aquest matí ha volgut descloure
el vestit porpra, al sol ixent,
no haurà perdut aquesta tarda
cap plec de la seda porprada
i el bon color, semblant al teu.

Ai! Mira, mira, en quin poc temps,
bonica, ai las!, per terra té,
tantes belleses com portava!
Que mala mare que ets, Natura,
ja que una flor com ella dura
sols del matí a la vesprada!

Bonica, doncs, si em vols fer cas,
mentre et veuràs florir l’edat
amb la color més fresca i nova,
cull, cull la teva jovenesa:
perquè de pressa la bellesa
se’t marcirà, com a la rosa.

(Les roses de Ronsard, Pierre Ronsard; tria i trad: Pere Rovira; Proa, 2009)

divendres, 7 d’agost del 2009

Viatges

Viatjar del sexe al sexe: turisme.
Viatjar del sexe a l’amor: invasió.
Viatjar de l’amor a l’amor: romiatge.
Viatjar de l’amor al desamor: hègira.
Estar-se’n de viatjar: tautologia.

dijous, 6 d’agost del 2009

L'aixeta i el pipí

Tots ho hem fet: obrir l’aixeta per a provocar la reacció simpàtica de la bufeta i fer rajar el pipí. Doncs bé, entre la lectura i l’escriptura s’estableix una relació molt semblant. A voltes s’esdevé que una lectura és una incitació permanent a la nota, l’apunt o el poema, de tal manera que un es veu privat de llegir amb tranquil·litat i fluidesa. La lectura estimula l’escriptura com l’aixeta oberta ho fa amb el pipí. Ara m’abelleix canviar de símil. Hi ha llibres, capítols o poemes que escalfen el pensament fins al punt de fer-li arrencar el bull, i llavors ja no basta subratllar: l’única manera d’abaixar la temperatura és agafar un bolígraf i prendre notes, o abraonar-se damunt el teclat de l’ordinador i esbravar-se. Això implica que la lectura s’entrebanca i s’alenteix –cosa que, quan un va just de temps, fa ràbia. Diguem-ne efecte aixeta, que només experimentem amb alguns autors –a mi m’ha passat últimament amb Vinyoli, Sampere, Bello o Fiol. És un trasbals significatiu: vol dir que hem establert una relació intensa amb l’autor, que hem descobert en ell veritats que són nostres, que ens ha ofert aquell esglaó a partir del qual ens sentim créixer. És un moviment d’exaltació que ens transporta cap a l’escriptura, un èxtasi que ens du no pas a escriure, sinó a escriure’ns.

Si la literatura té cap utilitat, deu ser aquesta.

dimecres, 5 d’agost del 2009

'La zona', de Sergei Dovlàtov

La zona (Labreu edicions, 2009) no és una novel·la, sinó un aplec de "papers" que combinen el gènere epistolar amb l'autobiografia i el relat, la primera versió dels quals va ser redactada mentre Dovlàtov (Ufa, 1941 - Brooklyn, 1990) feia de vigilant en un penal soviètic. Per això du com a subtítol Apunts d’un vigilant de camp. Ja en el seu exili nord-americà (el 1978 va ser “convidat” a abandonar l’URSS), l'autor reconstrueix La zona a partir de fragments microfilmats que li arriben des de Rússia.

La literatura russa ens té acostumats a veure els camps d’internament des del punt de vista del pres; Dovlàtov ens els mostra des de l’òptica del vigilant i sense intenció pamfletària –amb tot el respecte pels pamflets que, com Arxipèlag Gulag, de vegades són necessaris. I és que, per a Soljenitsin, el camp és l’infern; per a Doblàtov, “l’infern som nosaltres mateixos”, i tan absurd és l’estat de coses a l’una banda de la reixa com a l’altra; més que res, perquè el penal –diu l’escriptor– “és una maqueta d’un Estat. Hi ha esport, cultura, ideologia. Hi ha una cosa semblant al partit comunista. (El Grup d’Ordre Intern.) A la zona hi ha comandaments i soldats, acadèmics i ignorants, milionaris i pobres.”

La primera cosa que m’ha cridat l’atenció, en llegir La zona, és la similitud amb la prosa de Sherwood Anderson. El nord-americà va ser un dels escriptors preferits del d’Ufa, de qui apreciava sobretot el Diari d’un escriptor. L’altre referent fou Txèkhov. La concisió, el laconisme, la capacitat de dibuixar una ànima i una atmosfera amb dues plomades, agermanen els tres escriptors. És per això que Doblàtov és gran, i els seus contes i novel·les breus, imprescindibles -tenim ben a l'abast La extrangera, que fou publicada en castellà el 1996. Aquesta primera traducció de Doblàtov al català la devem a Miquel Cabal.

Alguns relats de La zona són genials, com el que conta la fuga violenta d’un pres poques hores abans de ser posat en llibertat, després de vint anys de reclusió; un comportament que fa llum sobre el mal ús que fan de la llibertat uns altres russos que, no havent-la coneguda mai, es troben d’un plegat essent responsables dels seus actes. Només un esquitx crític: fa mal d'ulls llegir "convoi", "ametralladora" o "se l'hi ha de dir". Si hom vol prescindir dels correctors, que s'hi miri més, per favor.

dimarts, 4 d’agost del 2009

'El Crist de nou crucificat', de Nikos Kazantzaki

Els dissortats que fem part de la dita generació perduda ens hem perdut, certament, moltes coses. Nàufrags entre dues aigües, hem vist passar moltes barques de lluny i de poc que no ens ofeguem. Hem volgut ser moderns quan la modernitat boquejava i no ens hem adaptat a la postmodernitat. A les discoteques, o en els pubs, elles sempre lligaven amb els altres. No ens hem entès amb els pares ni amb els fills. La majoria no hem viscut l’èxit professional. Hem fet la viu-viu sense acabar d’entendre què passava al nostre voltant. Som una generació desconcertada.

En literatura també hem crescut descol·locats. Ressentits amb el catolicisme, famolencs de súcubes i d’íncubes, seduïts per un marxisme de pa amb fonteta, ens vam estar de llegir la Bíblia i vam passar per alt Eliot, Manent i el darrer Kazantzaki. El paganisme gojós d'Alexis Zorbá ens anava molt bé, però les últimes novel·les de Kazantzaki les vam ignorar. El Crist de nou crucificat va ser publicada a Grècia l’any 1948. A casa nostra, Joan Sales la va traduir no del grec, sinó a partir de les versions anglesa, francesa, italiana i castellana; la versió catalana va veure la llum el 1959 i va conèixer onze edicions, que als anys seixanta van ser un dels èxits de vendes d’El Club dels Novel·listes.

Però servidor no l’havia llegida, perquè als de la generació perduda les novel·les cristianes no ens interessaven. Ho he fet ara. I he descobert –amb dècades de retard!– l’obra mestra de Kazantzaki, una de les grans novel·les del segle XX. En una vila grega d’Anatòlia, els notables decideixen qui representarà, l’any següent, la crucifixió de Crist. Els escollits s’han de fer mereixedors del personatge que encarnaran, i aquest repte els transformarà a ells i trasbalsarà la vila de Licovrisí. Els instints millors i pitjors es desfermaran, el bé i el mal s’inflaran. L’Evangeli reviurà. Posats a prova, els homes donaran el millor i el pitjor d’ells mateixos. I es farà palès, a la fi, que l’home és l’únic animal capaç de crucificar Crist dues vegades. Una idea que qüestiona la capacitat col·lectiva de progrés moral i apunta als detritus de la condició humana. No és debades que l’església ortodoxa no va permetre que el cos de Kazantzaki fos sebollit al cementiri cristià. A la seva tomba hi ha la inscripció següent: “No espero res. No temo res. Sóc lliure”.

dilluns, 3 d’agost del 2009

L'Anna Hernández recita a Sant Genís de Palafolls

Els habituals d'aquesta guingueta ja coneixeu l'Anna Hernández; però si només sou passavolants i no sabeu gran cosa d'ella, podeu tafanejar el seu blog, Magnòlia en mà, que l'any passat va guanyar el I Premi al millor blog cultural del Maresme, atorgat per Diari Maresme.

(Si voleu fer més gran el cartell per llegir-lo millor, cliqueu-hi damunt.)

diumenge, 2 d’agost del 2009

Dolors Miquel, goliarda

S’ha acabat el Poesia i + de Caldes i només he pogut treure el nas a la Nit de Poetes. M’està bé, per tenir filles (una acabada d'amollar, amb els còlics consegüents). Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era. Bé, si més no, aquella Nit vaig poder gaudir d’un directe singular: el de la Dolors Miquel (Lleida, 1960). La ilerdenca la coneixia per dos volumets que li he llegit, els Ver7s de la terra (Pagès editors, 2004) i la Missa pagesa (Edicions 62, 2006). El primer és un divertiment sobre l’imaginari, la cultura popular i la història de Lleida, escrit en el dialecte del Segrià –un llibre xalest i frescot. El segon, més ambiciós, és un poemari on espleta la Dolors Miquel àcida, divertida, joganera, corrosiva i joglaresca; és el registre que la Miquel toca millor, i el que li ha dat la fama; el registre que la inscriu en la llarga tradició de poesia diguem-ne goliardesca que comença amb Horaci, passa per Villon, segueix pel rector de Vallfogona, travessa Pere IV i desguassa a casa nostra en els versos procaços, efervescents, de la Dolors Miquel.

Si teniu ocasió d’escoltar-la en un recital, no us la perdéssiu pas. Perquè la poesia de la Dolors Miquel és una festa quan es fa veu damunt d’un empostissat. Està molt bé rellegir Riba i tastar poetes severs i adolorits, abstractes i metafísics. En una literatura normal hi ha d’haver de tot. Però una poesia sense una Dolors Miquel no és una poesia completa, o sia, nacional.

dissabte, 1 d’agost del 2009

Larkin recita "High windows"

Aquí teniu Philip Larkin recitant el poema que dóna nom al seu darrer recull de versos. I, a sota, la traducció catalana d'en Marcel Riera. Bon profit.



FINESTRALS

Quan veig una parella jove
i m’afiguro que ell la carda i que ella
pren la píndola o du diafragma,
sé que això és el paradís

que els grans hem somniat tota la vida:
bandejar la beateria i qualsevol prejudici
com una màquina de segar passada de moda,
i lliscar tots els joves pel llarg precipici

cap a la felicitat, sense fi. Em pregunto si
algú em va mirar, quaranta anys enrere,
i va pensar: Això sí que és vida!
Res de Déu, ni de suar a les fosques per la fal•lera

de l’infern i tot això, res d’haver d’amagar
tot el que penses del mossèn. Seran ells,
maleït sia, els que no pararan de baixar
pel llarg tobogan, lliures com ocells.

I a l’instant, més que paraules m’afiguro uns finestrals:
els seus vidres fulgents de la llum al zenit
i, més enllà, l’aire blau i fondo, que és fals
i no és enlloc, i que és infinit.

(Philip Larkin, Finestrals, Labreu edicions, 2009)