Tertulià i el nacionalisme espanyol

La tracamanya és més vella que el pixar. Tertulià ja la va observar al segle III de la nostra era: “Els romans prenen els cristians com a causa de tots els desastres de l’Estat, de totes les tribulacions del poble. Si el Tíber inunda el seu llit, si el Nil inunda els camps, si el cel roman immòbil o la terra es belluga, si hi ha fam, o una pesta, de seguida el crit és :'Els cristians, als lleons!'”.

Trobo la cita no pas a Tertulià, sinó a l’assaig L’opinió pública (1968), de Ninyoles, que comenta un mecanisme psicològic que Freud ja havia detectat, el de la projecció: “la resposta instintiva a la frustració és una autoafirmació agressiva; aleshores, hom dirigeix l’agressivitat no contra els objectes lògics sinó contra els objectes disponibles”. Idea que el sociòleg desenvoluparà l’any següent a Conflicte lingüístic valencià, i que donarà raó de l’autoodi fervent i de l’anticatalanisme al País Valencià. I que també explica, ja que hi som, la febre anticatalana que remou les Espanyes.

La cosa ve de lluny, ja ho veieu. Quan un grup humà poderós no reïx de consolidar el seu domini sobre el territori, tria un boc expiatori i l’hostilitza (cosa que li permet, si més no, de cohesionar-se). Així els cristians en temps de Tertulià; els jueus a la baixa edat mitjana; els catalans a l’Espanya moderna i contemporània; i els cristians un altre pic, ara a l’Orient mitjà.

L’ardit que Tertulià descrivia és del tot operatiu a l’Estat que ens toca suportar. ¿Que la crisi escanya? La culpa és dels catalans, que acaparen i malbaraten els recursos de l’Estat. ¿Que els espanyols no són feliços? La culpa és nostra, que els donem malviure amb tota mena d’imposicions. El nacionalisme espanyol viu de la irritació anticatalana: si nosaltres no hi fóssim, ells amb ells arribarien a les mans i prendrien mal.