dimecres, 5 d’agost de 2009

'La zona', de Sergei Dovlàtov

La zona (Labreu edicions, 2009) no és una novel·la, sinó un aplec de "papers" que combinen el gènere epistolar amb l'autobiografia i el relat, la primera versió dels quals va ser redactada mentre Dovlàtov (Ufa, 1941 - Brooklyn, 1990) feia de vigilant en un penal soviètic. Per això du com a subtítol Apunts d’un vigilant de camp. Ja en el seu exili nord-americà (el 1978 va ser “convidat” a abandonar l’URSS), l'autor reconstrueix La zona a partir de fragments microfilmats que li arriben des de Rússia.

La literatura russa ens té acostumats a veure els camps d’internament des del punt de vista del pres; Dovlàtov ens els mostra des de l’òptica del vigilant i sense intenció pamfletària –amb tot el respecte pels pamflets que, com Arxipèlag Gulag, de vegades són necessaris. I és que, per a Soljenitsin, el camp és l’infern; per a Doblàtov, “l’infern som nosaltres mateixos”, i tan absurd és l’estat de coses a l’una banda de la reixa com a l’altra; més que res, perquè el penal –diu l’escriptor– “és una maqueta d’un Estat. Hi ha esport, cultura, ideologia. Hi ha una cosa semblant al partit comunista. (El Grup d’Ordre Intern.) A la zona hi ha comandaments i soldats, acadèmics i ignorants, milionaris i pobres.”

La primera cosa que m’ha cridat l’atenció, en llegir La zona, és la similitud amb la prosa de Sherwood Anderson. El nord-americà va ser un dels escriptors preferits del d’Ufa, de qui apreciava sobretot el Diari d’un escriptor. L’altre referent fou Txèkhov. La concisió, el laconisme, la capacitat de dibuixar una ànima i una atmosfera amb dues plomades, agermanen els tres escriptors. És per això que Doblàtov és gran, i els seus contes i novel·les breus, imprescindibles -tenim ben a l'abast La extrangera, que fou publicada en castellà el 1996. Aquesta primera traducció de Doblàtov al català la devem a Miquel Cabal.

Alguns relats de La zona són genials, com el que conta la fuga violenta d’un pres poques hores abans de ser posat en llibertat, després de vint anys de reclusió; un comportament que fa llum sobre el mal ús que fan de la llibertat uns altres russos que, no havent-la coneguda mai, es troben d’un plegat essent responsables dels seus actes. Només un esquitx crític: fa mal d'ulls llegir "convoi", "ametralladora" o "se l'hi ha de dir". Si hom vol prescindir dels correctors, que s'hi miri més, per favor.

3 comentaris:

L'artista abans conegut com Subal Quinina ha dit...

Benvolgut Joan,

gràcies per haver-se llegit La zona, i gràcies per aquest post. Com a editor d'aquest llibre, només puc demanar-li disculpes per les errates que ha trobat. Me les apunto, i si mai podem fer-ne una segona edició, pot estar segur que seran esmenades com cal.

Salutacions cordials,

M

Joan Calsapeu ha dit...

Miquel, no sóc digne de disculpar-te, perquè fas una feina molt valuosa. En tot cas, sóc jo que t'he d'agrair les aportacions meravelloses que esteu fent a Labreu (Larkin, Doblàtov...). Editar un llibre sense a penes errates és molt difícil -prou que ho saps-, i en tot cas uns pocs errors no desmereixen pas la vàlua del volum.

L'artista abans conegut com Subal Quinina ha dit...

Doncs li agraeixo moltíssim la seva benvolença. A Labreu n¡'estem aprenent, i si bé és impossible un llibre sense errates, és obligació nostra tendir a l'errata zero!

Sigui com sigui, m'alegro que hagi fruit del Dov, de larkin, i els que vindran!!

Una salutació ben cordial,

M