dimarts, 4 d’agost de 2009

'El Crist de nou crucificat', de Nikos Kazantzaki

Els dissortats que fem part de la dita generació perduda ens hem perdut, certament, moltes coses. Nàufrags entre dues aigües, hem vist passar moltes barques de lluny i de poc que no ens ofeguem. Hem volgut ser moderns quan la modernitat boquejava i no ens hem adaptat a la postmodernitat. A les discoteques, o en els pubs, elles sempre lligaven amb els altres. No ens hem entès amb els pares ni amb els fills. La majoria no hem viscut l’èxit professional. Hem fet la viu-viu sense acabar d’entendre què passava al nostre voltant. Som una generació desconcertada.

En literatura també hem crescut descol·locats. Ressentits amb el catolicisme, famolencs de súcubes i d’íncubes, seduïts per un marxisme de pa amb fonteta, ens vam estar de llegir la Bíblia i vam passar per alt Eliot, Manent i el darrer Kazantzaki. El paganisme gojós d'Alexis Zorbá ens anava molt bé, però les últimes novel·les de Kazantzaki les vam ignorar. El Crist de nou crucificat va ser publicada a Grècia l’any 1948. A casa nostra, Joan Sales la va traduir no del grec, sinó a partir de les versions anglesa, francesa, italiana i castellana; la versió catalana va veure la llum el 1959 i va conèixer onze edicions, que als anys seixanta van ser un dels èxits de vendes d’El Club dels Novel·listes.

Però servidor no l’havia llegida, perquè als de la generació perduda les novel·les cristianes no ens interessaven. Ho he fet ara. I he descobert –amb dècades de retard!– l’obra mestra de Kazantzaki, una de les grans novel·les del segle XX. En una vila grega d’Anatòlia, els notables decideixen qui representarà, l’any següent, la crucifixió de Crist. Els escollits s’han de fer mereixedors del personatge que encarnaran, i aquest repte els transformarà a ells i trasbalsarà la vila de Licovrisí. Els instints millors i pitjors es desfermaran, el bé i el mal s’inflaran. L’Evangeli reviurà. Posats a prova, els homes donaran el millor i el pitjor d’ells mateixos. I es farà palès, a la fi, que l’home és l’únic animal capaç de crucificar Crist dues vegades. Una idea que qüestiona la capacitat col·lectiva de progrés moral i apunta als detritus de la condició humana. No és debades que l’església ortodoxa no va permetre que el cos de Kazantzaki fos sebollit al cementiri cristià. A la seva tomba hi ha la inscripció següent: “No espero res. No temo res. Sóc lliure”.

4 comentaris:

Sadurní Vergés ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Generació(ns) perduda(es)?
Sona molt bé i ha donat molt de joc literari, polític i sociològic. La realitat però és més escoladissa i les reduccions generalistes sempre acaben desmentint-nos.
El desig gregari sempre topa amb la unicitat que ens aclapara.

(No em facis cas, deu ser la calor o aquestes vacances que no arriben)

Joan Calsapeu ha dit...

Sí que et faig cas, anònim, perquè tens un bon tros de raó: em temo que el concepte de "generació perduda" no aguantaria una anàlisi sociològica seriosa. Vés a saber si amb aquesta etiqueta no mirem de justificar frustracions i fracassos personals, dels quals som els responsables principals (o únics).

Joan VR ha dit...

Quan més grans ens fem, més oportunitats perdudes. En morir perdem ben poca cosa: ho hem perdut TOT al néixer [E. Cioran, aprox.].

I alguns, més que no pas perduts, el que heu estat és uns cràpules! Mentre que els que de petits forem escolanets sempre hem estat bones persones...