dimecres, 30 de juny del 2010

Declaració de l'Institut d'Estudis Catalans a propòsit de la sentència del TC

L'Institut d’Estudis Catalans, acadèmia nacional de les ciències i les humanitats, entén que és políticament insòlit i inadmissible que el Tribunal Constitucional s’atorgui el dret de decidir sobre la constitucionalitat de l’Estatut d’autonomia de Catalunya menyspreant la decisió del poble de Catalunya, el qual, en plebiscitar l’Estatut, li va conferir un caràcter constituent per al territori de Catalunya.

Altrament, l’Institut d’Estudis Catalans considera que la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, pel que fa al concepte de nació, el tractament i l’abast de l’oficialitat de la llengua catalana, del dret civil de Catalunya i dels drets històrics i lingüístics del poble de Catalunya, entre altres qüestions, vulnera greument la voluntat popular expressada en referèndum. Aquesta resolució posa de manifest un retrocés democràtic que es pot traduir en conseqüències inacceptables per al desenvolupament de la vida política, econòmica, social i cultural de Catalunya.

Catalunya, com a poble mil·lenari, s’ha reconegut com una nació i, per tant, és subjecte de drets col·lectius establerts internacionalment (Carta de les Nacions Unidesi pactes internacionals dels drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals de les Nacions Unides) i té el dret inalienable, previ a la Constitució espanyola, de configurar l’àmbit jurídic de la seva llengua i la seva cultura, la seva economia o la seva societat.

Sens perjudici d’analitzar més a fons el contingut íntegre de la Sentència del Tribunal Constitucional pel que fa a altres àmbits, com ara el dret, l’economia, determinades competències i símbols nacionals, l’Institut d’Estudis Catalans, acadèmia de la llengua catalana, rebutja qualsevol acte que limiti l’eficàcia dels drets lingüístics individuals i col·lectius i rebaixi l’ús preferent que el català, com a llengua oficial i pròpia, ha de tenir davant de totes les administracions públiques i els mitjans de comunicació públics.

L’Institut d’Estudis Catalans expressa el seu rebuig més enèrgic davant la resolució del Tribunal Constitucional, que desnaturalitza l’Estatut d’autonomia de Catalunya, i crida la ciutadania a defensar cívicament i amb tota la fermesa el dret del poble català a decidir democràticament el seu futur.

Barcelona, 30 de juny de 2010

dimarts, 29 de juny del 2010

S'ha acabat el bròquil

Avui és un d’aquells dies que la història et deixa sense paraules. El que avui estem vivint és tan gros, tan capgirador i definitiu, que escriure aquest apunt em fa vertigen. Aquestes ratlles no saben com fer-s’ho per transportar el feix de raó i de raons que es drecen, el ram d’emocions que fan l’esclafit, l’alliberament sentimental de tants, tantíssims catalans que avui viuen una catarsi històrica.

I és que avui no només s’ha mort l’Estatut -i cap altre estatut no és possible. Avui ha mort la il·lusió [un derivat d'il·lús i d'il·lusori, no de cap altra arrel] que Catalunya i Espanya són compatibles. Hi hagué un moment que semblava que l’un país i l’altre podien entendre’s: era mentida. Hi hagué un moment que semblava que l’un país i l’altre podien conviure: era mentida. Hi hagué un moment que semblava que podien coexistir (la conllevancia que deia Gaziel): era mentida. Hi hagué un moment que semblava que podíem respectar-nos, suportar-nos o ignorar-nos bo i compartint estat. Tot era mentida.

La realitat és tossuda, crua, tirosa (i indigerible per a la part catalana): no podem compartir casa amb qui no reconeix la nostra identitat distinta, amb qui ens afana els diners de les butxaques sense dissimulació ni vergonya, amb qui ens maltracta sense sentiment de culpa, amb qui escanya sàdicament la nostra economia, amb qui es riu del malestar que ens imposa, amb qui ens nega el dret de decidir quin aire volem respirar. I avui molta gent ingènua, desinformada o hispanoaddicta ha caigut de l'ase. Que el batzac us sigui lleu. Alceu-vos i contempleu l’estesa de l’horitzó: és obert. Teniu cames: camineu, podeu anar on vulgueu. ¿Oi que és una sensació meravellosa? Gaudiu-ne. Perquè s’ha acabat el bròquil.

L’hora de la llibertat és sempre, però avui la toquen molts campanars que no l’havien tocada mai. Milers i milers de campanars de l’ànima. La Catalunya que desperta i s’alça.

diumenge, 27 de juny del 2010

La roda de carro i el niu de la serp

Quan era un marrec, a l’hort de davant de casa hi havia una roda de carro. Estava arraconada al fons a l’esquerra, al costat dels avellaners, a tocar del niu de la serp. La llanda no podia estar més rovellada i els raigs d’ullastre s’anaven desfent, castigats per la intempèrie. Era el darrer vestigi del carro de l’avi, en Mingo, o en Cagunnoi, que li deien. El recordo assegut part davant, els peus descalços bruts i arrugats que li penjaven, el matxo entre els maneguins, que caminava amb parsimònia pel carrer de sauló premsat.

Abans de la guerra, els avis (de banda de pare) tenien parada al Born: compraven fruita i verdura als pagesos del poble, la carregaven a la camioneta i feien cap a Barcelona per vendre-la. Es guanyaven la vida més que bé. Fins que vingué la revolució, els anarquistes requisaren el vehicle, la parada del Born se’n va anar a can Pistraus i la prosperitat es va acabar per sempre. Els avis van mudar de marmanyers a pagesos, i l’únic vehicle de casa tornà a ser el carro, com en els temps dels besavis i els rebesavis.

Com que no feia nosa, la roda va durar molt. No sé què se’n va fer. La fusta devia anar cremada i la ferralla degué anar a parar a cal drapaire, tal vegada a la deixalleria. La serp, en canvi, no la vaig veure mai. Hi havia el forat a la paret, sí, i la mare que en deia “el niu de la serp” amb veu de ser-li tot u, donant entenent que era una feram inofensiva, i algun cop li vaig sentir dir que ens feia el favor de caçar ratolins. Jo m’ho creia i m’acostava a aquell racó amb basarda, consideració i respecte. Si alguna vegada n’hagués trobat un rastre, no ho sé, una pell seca abandonada a terra, m’hauria convençut que existia. Però no va ser el cas. La serp no va sortir mai del seu cau mitològic, els menuts ens vam fer grans i un dia vam deixar de fer-ne cabal.

¿Què ho fa que ara la trobo a faltar, havent passat tants i tants anys?

divendres, 25 de juny del 2010

La qüestió és passar l'estona

Aprofito el lapse que em concedeix el tren de Mataró a Arenys i viceversa per llegir Combray, de lluny (Acontravent, 2010), de Josep Maria Pinto, i trobo el corall que segueix. Amb relació a Pla, el de Gelida recorda “aquell andalús a qui, segons Pío Baroja, li preguntaven si era Gómez o Martínez i contestava: «Es igual; la cuestión es pasar el rato»”.

No crec que cap estoic hagi assolit mai la profunditat, la radicalitat epicúria i el seny de bèstia vella que hi ha en les paraules de l’andalús. L’home de cognom incert s’inscriu en un corrent de pensament que va d’Aristòtil a Shopenhauer, segons els quals la felicitat consisteix a tenir bona salut, evitar el dolor i gaudir dels plaers elementals; anar fent i sucar pa en els moments bons, fer la viu-viu sense fer-se mala sang, buscar l’escalfor quan fa fred i l’ombra quan fa sol, anar tirant, moderar les expectatives i practicar la benevolència; buscar-se distraccions, no donar ocasió al penediment, deixar que l’oblit faci dissabte i entomar les dificultats com un veler entoma el vent contrari, ço és, d'esbiaix.

Però la radicalitat de l’andalús va més enllà d’això, perquè fa el pas de negar tota entitat a la identitat personal: tant és si som Pau, Pere o Berenguera, ve a dir, perquè en el fons tots som el mateix ésser humà, experimentem les mateixes emocions i caguem pel mateix forat; posar-nos un vestit o altre no fa la nostra vida millor ni pitjor. Tot el que fem, ja sia sublim o roí, no és sinó “passar l’estona”; i en aquest punt es troben el bètic i Josep Pla, que (deia que) buscava “una manera plausible de passar la vida” en les receptes senzilles. Però l’innominat davanteja Pla, perquè l’empordanès no podia evitar de ser Pla, i l’andalús, en canvi, desafia la individuació, es transcendeix per sota, aconsegueix ser ningú. Si en la saviesa hi ha cims o carenes, deuen ser per aquests verals.

dijous, 24 de juny del 2010

Les funcions de la llengua i la sobirania

La sociolingüística internacional sosté, de fa anys, que les llengües serveixen bàsicament per a quatre coses: per a comunicar-se, per a identificar una comunitat humana, per a cohesionar-la i per a discriminar els qui encara no han fet els esforços suficients per incorporar-s’hi. Les llengües normals tenen activades totes quatre funcions, essent així que la pervivència d’una llengua no depèn dels pocs o molts parlants que tingui, ni dels pocs o molts quilòmetres quadrats on s’assenti, sinó del bon funcionament dels dits ressorts.

Quan en una llengua falla una d’aquestes funcions, vol dir que hi ha alguna cosa que no va a l’hora i que cal mà de metge. Si les funcions que fallen són dues, vol dir que la llengua pateix una interferència greu. Si les funcions desactivades són tres, llavors han de saltar totes les alarmes, perquè la situació és dramàtica. Si la llengua ja no fa cap de les quatre funcions (el darrer bastió, l’identificador, cau quan la llengua es reclou en l’àmbit domèstic), la cosa ha entrat en un pendís fúnebre que ja és molt difícil de revertir.

Ho recordo perquè, en la llengua catalana, les funcions cohesiva i discriminatòria estan desballestades, i la comunicativa grinyola. Perquè la España de las autonomías -ara que fem balanç- no ha ajudat a millorar les prestacions de la llengua catalana, sinó que ha posat totes les traves que ha pogut per impedir-ne la normalització. I perquè, ara que som a prop de constituir un Estat català lliure -amics de CiU, ¿que ens fallareu a l’hora de votar la IP?-, la sobirania i l’oficialitat única del català ens permetran contenir la interferència i fer del català la llengua comuna i necessària per viure a Catalunya.

dimarts, 22 de juny del 2010

De la naturalesa escàpola de la realitat

En un apunt de fa uns dies, Clídice escrivia a Un tel als ulls que «la realitat és, també, una qüestió d’estat d’ànim». Si em demaneu si subscric o no aital afirmació, us respondré que només veig clar l’adverbi també, i que la resta depèn de la disposició de l’ànim d’un servidor, que és mudable com la pell dels camaleons. Ara bé, el que em sedueix de la frase no és el gruix de veritat que conté, sinó la seva condició d’esca, de detonador intel·lectual, perquè el sol fet de considerar-la desferma una allau per la qual un pensa que la realitat és un paisatge de l’ànima o una forma de l’esperit, una ficció versemblant o la manera com el món s’ajeu damunt nostre, un caos que no es deixa endreçar, un cafarnaüm de bocins que disposem mentalment a manera de rosari, la fragmentació infinita del parabrisa després de l’impacte d’un cigró de grava i el conductor que no s’immuta, un holograma en tres dimensions o allò que veiem quan obrim un finestrell i ens pensem obrir una finestra; tal vegada és Déu que vomita i en tot cas és un error lamentable o celebrable segons que estiguem de filis o de futris; la realitat potser no és sinó un poema fet amb versos de rims pobres, insistits i previsibles, gastats de tant fonyar-los; sigui com sigui, dir «realitat» és dir massa perquè és voler-ho dir tot i no sabem pas què hi ha dins el tot; altrament, quan diem que una cosa és «irreal» ja li atorguem dues credencials de realitat: el nom de la cosa i el verb que la postula; per ventura «realitat» és el que es fa palès quan l’espai i el temps interseccionen, i quan no interseccionen el que es fa palès és l’escàs sentit de la realitat a càrrec de qui la sent, però la impressió que s’imposa ça com lla és que la «realitat», així com l’engospem, és poc més que una latitud de l’esperit.

dilluns, 21 de juny del 2010

20J Mataró: l'assalt al col·legi electoral del Camí del Cros

Com que m'ha tocat viure-ho, us ho conto. Ahir, servidor feia de cap de sala al col·legi electoral instal·lat al CEIP Camí del Cros, a Mataró. En arribar-hi, a tres quarts de vuit del matí, vaig trobar la pancarta de Mataró Decideix que instava a votar, trencada, estimbada d’un costat; i una pintada a la façana de l’escola que deia «Arriba España» (va ser arribar i marxar, però, perquè una hora després la Daixona ja no hi era). A les nou vam obrir la paradeta i els votants anaven fluint. Tot anava com una seda fins que va començar el torn de tarda.

Un error d’organització va fer que a la tarda els dos membres de la mesa es reduïssin a un. Per tant, hi havia només la meva amiga Montse Bover, a la mesa, i jo que l'ajudava. Estàvem asseguts davant l’urna i l’ordinador i vetaquí que entren dos individus una mica estrafolaris, espitregats, tronats, tipus Torrente, que aparencen devora cinquanta-cinc anys. Els quídams deambulen pel vestíbul i s’acosten a la tauleta d’agafar les paperetes amb discreció. Sentim fressa de papers i els veiem que prenen portal. La Montse i jo ens alcem d’una revolada, inspeccionem la tauleta del vot discret i trobem a faltar totes les paperetes (les del sí i les del no). Surto de llampada cap enfora i trobo una escampadissa de paperetes a terra, i els brètols allí plantats, contemplant el resultat de la seva hazaña bélica. M’hi acaro i els enfloco, enfadat: "¿Però qui us heu cregut que sou per venir aquí a molestar i a pertorbar?". El més baix, que blasona un bigoti espès i gris, de morsa, a manera de parafang, em planta cara: "¡Quién os habéis creído que soys vosotros, que utilizáis la escuela de nuestros hijos para hacer cosas ilegales contra España!". Jo que m’hi torno: "Aquí estem fent un exercici democràtic legítim apel·lant a la llibertat d’expressió, i si no us ve de gust participar hi teniu tot el dret, però deixeu-nos en pau!". Procuro que en les meves paraules hi hagi alhora serenitat i fermesa. Mentrestant, la Montse i jo anem replegant la paperetes de terra. Ells es decanten, però l’alt té una cosa a dir-li a la Montse: "Te vamos a chafar la cabeza". "Fora d’aquí!", fuetejo, alçant –ara sí– la veu. El duo de fatxendes es fa enrere, es retira cap a l’aparcament i –ai!– s’atura davant el cotxe de la Montse, que el veu perillar, perquè du el CAT a la matrícula. Ella fa cap a ells, però jo no puc desemparar l’urna. La Montse és ràpida: "Joan, crida als Mossos!". "Ara mateix els truco!". En sentir això, els energúmens toquen pirandó xano-xano.

Truco a en López Tena i els Mossos arriben de seguida. Tot d'una compareixen Joan Baron, portaveu de Mataró Decideix, i els regidors Xavier Safont-Tria i Joan Mora (de la CUP i de CiU respectivament) a fer-nos costat. Seguidament acudeix l’Agència Catalana de Notícies, TV3, Catalunya Ràdio i Rac 1 perquè els fem cinc cèntims de la feta. És ben bé que, en una bassa d’oli, una granota que bota és notícia. Ves.

Passat l’ensurt repoblem la mesa, no fos cas… A les sis ens visita un quintet d’apoderats de CDC; tres d’ells es queden amb nosaltres i s’hi estan fins en acabat l’escrutini. Gràcies de tot cor. Acabades les feines, la directora de l’escola, l’Imma Dot, s’ofereix per traslladar urna, ordinador i actes amb el cotxe a la seu de Capgrossos. Gràcies, Imma. I per acabar em quedo amb una valoració intel·ligent que va fer la Montse quan ja estàvem més tranquils: "Que ens passi això, Joan, vol dir que s’ha acabat, que no ens podem entendre de cap de les maneres amb Espanya". Ben xafat, Montse.

dissabte, 19 de juny del 2010

Interruptors de pera i d'hèlix


Quan tenia pocs anys, els interruptors tenien forma de pera o d’hèlix (una pera allargassada; una hèlix de pales camusses, plenes, romes, que no haurien fet volar cap avió). Aquells penjaven d’un cable amb dos fils conductors, l’un que donava la llum i l’altre que la treia; premíem el botó de baix, que s’enfonsava per amunt, feia clic-clac i ja ens hi vèiem. Aquests s’assentaven en un tambor rodó que anava collat a la paret amb dos claus de rosca; els pinçàvem amb els dits índex i polze i fèiem un gir de quaranta-cinc graus, com si avancéssim l’hora en un rellotge. A casa sempre eren (els uns i els altres) de color blanc, però de tant grapejar-los, amb el temps tornaven de color d’ala de mosca. Aquells commutadors no eren pas intercanviables: els piriformes anaven als espais interiors, i el heliformes, als exteriors. Els primers penjaven a la vora del capçal del llit; els segons aguaitaven en un extrem del corredor i flanquejaven l’entrada de la cuina, les habitacions i el lavabo.

Jo tenia una flaca per les peres. M’agradava desenroscar-les i escrutar-ne l’interior. Em feia l’efecte que n’entenia el funcionament, i això em confortava. Clic cap al pol positiu, clac cap al pol negatiu. Si volia, podia afluixar el pern menudoi que pitjava la punta d’un cable i deixar els pares sense llum; i si es donava el cas que els filets s’esmunyien, sabia com tornar-los a lloc i fer creure la bombeta. Quina sensació de seguretat i de domini! Fet i fet, era més que una sensació: era un sentiment que ajudava a viure. Ara no me’n sé estar d’evocar aquells estris senzills que eren fets per durar, que feien el món comprensible i manejable i acomplien un designi espiritual que llavors no sospitàvem. I és que eren bastiments de l’ànima.

dijous, 17 de juny del 2010

El sol havent plogut

El sol compareix de cop descuit, com un convidat a qui no s’espera i entra a casa sense trucar, i entebeeix els carrers molls. Les llambordes humides, les parets fredes, el cel gris... tot s’omple de llum, talment l’àngel davallés per anunciar una epifania. El fred que s’amagava sota la roba ha tret el nas i ha pres el vol. La mullena fa olor de pedra fresca –quan plovia no feia olor de res. Hi ha una munió de cames que s’afanyen cap al solell, esquitxos de veus que celebren la llum, cares que resplendeixen i exhalen agraïment.

Un agraïment primitiu, visceral, insectívor. L’agraïment que la pell professa a una deïtat silvestre, l’acció de gràcies en sortir de la cova després de molts dies de pluja. En un moment com aquest el pa sembla més tou, i les taronges, més gerdes. Si poguéssim apagar el cervell, concentrar la consciència en les terminacions nervioses de sota la dermis, ser una placa solar en carn viva, ara tastaríem la felicitat dels déus i de les bèsties. Si fóssim savis pensaríem amb la pell i acolliríem la carícia del sol havent plogut com s’acull l’abraçada de l’amant. I aniríem de l’una a l’altra, dehiscents, olorosos, ardents dins els pistils de la corol·la.

Content de tenir de nou un bell seguici, Pan tocaria la cítara i a nosaltres potser no ens recaria tant de perdre els pètals.

dimarts, 15 de juny del 2010

II Nit de Poesia (i Swing) a Llavaneres

La II Nit de Poesia (i Swing) a Llavaneres ja està a punt de pastora mia. Servidor ja he enllestit la plagueta amb els poemes i els textos de presentació. El dia és el 9 de juliol; l'hora, les deu del vespre; el lloc, els jardins de Can Caralt; els poetes-rapsodes, Àngels Gregori i Ricard Garcia; el blues, de GPM Trio, i l'entrada, lliure. Si voleu llegir-lo per endavant, aquí teniu el pòrtic:

"Enguany, la segona edició de la Nit de Poesia de Llavaneres canvia de mes, d’escenari i de música: ens traslladem del setembre al juliol, de la cava del Casal als jardins de Can Caralt, i del jazz al blues. El nostre deu ser l’esclafit poètic més mudable dels Països Catalans. Però vaja, els començaments ja ho tenen, això: es van fent provatures i les obres de millora, amb el temps, esdevenen microcirurgia.

La poesia és una cosa ben rara, és ben bé el cavall verd de la cort. No sabem què és, i tant li fa. Ignorem d’on li ve la força, però l’acceptem com la gent antiga acceptava els miracles. No sabem muntar-lo i tanmateix el cavalquem. No sabem dir-ne la utilitat, però els qui n’estem infectats no sabríem viure sense ella. Baldament ens esgarrapi, perquè, com diu el poeta Carles Camps Mundó (Premi Carles Riba 2009), “les preocupacions de la gran poesia són exactament aquelles que tothom vol evitar: la poesia ens parla de tot allò que ens estimem més no sentir. Per això la seva capacitat de commoció; per això també la seva resistència a convertir-se en mercaderia.”

No, no sabem què cosa és la poesia, però sí que sabem què li demanem: bellesa, plaer, saviesa, (alguna mena de) veritat i emoció. Volem que la poesia ens subministri emocions intel·ligents, galetes de filosofia embolicades amb paper del color de l’ànima, sortilegis que ens permeten d’enraonar amb els morts, i que ens ajudi a obrir galeries espirituals.

La poesia, en paraules de JMa Uyà, "viu en la cruïlla entre sentir, pensar i ser". En aquest lloc ens perdem adesiara, ens repensem, ens resentim i ens abandonem a totes les intempèries; qui en aquell moment ens busqui, potser no ens trobarà. Avui, però, us convidem a perdre’ns junts de la mà de dos bons poetes: Àngels Gregori, que ve de la Safor, i Ricard Garcia, de l’Alt Penedès. Amb la banda sonora de GPM Trio. Bon viatge!"

diumenge, 13 de juny del 2010

La impotència del llenguatge

“Cap lúcid de debò és mai un «gran» escriptor: sempre li faltarà fe en el llenguatge”. Trobo aquest aforisme de Carles Camps Mundó en el núm. 90 de la revista Els Marges. Em sembla una bella manera d’expressar la impotència que hi ha en la llengua i per extensió en les persones que la parlem.

Al full següent hi ha una reflexió breu, també de Camps, que insisteix la idea propdita: “Les paraules designen el món per dominar-lo. En volen conèixer les causes: reconstruir-lo. Donar-hi nom és la seva naturalesa. Diuen les coses, i en diuen coses sense cosa: conceptes. I amb els conceptes modifiquen les coses, fins que els noms de les coses no corresponen a cap cosa concreta. Abstracta a còpia de dir-la, la realitat se’ls escapa. I en parlen soles. En les paraules, el món és una idea sense objecte.”

En llegir aquestes línies m’arriba, com si fos un eco, la veu de George Steiner a les seves Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament; perquè aquesta n’és una: la sensació que la llengua és un corrent que no reïx de connectar la nostra caòtica activitat mental amb l’oceà del món, i que du el nàufrag cap enlloc. I també m’arriba la veu de Macedonio Fernández, per al qual el llenguatge no ens diu la «veritat» dels fenòmens, sinó que és, ell mateix, un fenomen; per al metafísic argentí, les paraules només són imatges que se sumen a la imatgeria universal per a fer més gran la confusió d’existir.

Camps, Steiner i Fernández no han trobat en la llengua una plataforma de fe, i cap d’ells no ha volgut ser un «gran» escriptor. La sintonia no deu ser casual. Però el francès i l’argentí han trobat paraules per dir la perplexitat, la paradoxa i la impotència. I el català ha trobat la manera de dir això mateix, de faisó poètica, en versos que perduraran. Tot plegat no és poc ni és molt: és força. La mica de força que hi ha en els mots que abans de néixer ja agonitzen.

divendres, 11 de juny del 2010

Cursos de llengua i cultura occitanes a l'estiu

Enguany hi torna a haver els cursos intensius de llengua i cultura occitanes que organitza el CAOC, amb el suport de la Generalitat de dalt. Les dates: del 28 de juny al 29 de juliol. L’horari: de dilluns a dijous, de 17h a 20h (seixanta hores en total). Els nivells, dos: el d’iniciació o bàsic (A2) i l’intermedi (B1.1). El lloc: Barcelona (falta determinar l’espai).

Deixeu-me recordar que, segons l’article 6.5 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006, l’occità és llengua oficial a Catalunya. Amb un mínim de dotze alumnes per nivell, el curs es pot endegar, així que animeu-vos (sobretot si sou de Barcelona i no teniu bebès a casa). El meu cas és escrú, perquè sóc reu de les limitacions que consten entre parèntesis i a més dedicaré els matins de juliol a espavilar el meu anglès. Servidor em reservo, a efectes occitans, per a l’agost. Ja tinc l’arsenal arrengat: la Gramatica occitana de Loís Alibèrt, del 1936 (clara, manejable, assertiva); el Diccionari General Occitan del gran Cantalausa (centrat en els parlars llenguadocians: una joia amb 100.000 entrades, 200.000 definicions, un fum de sinònims i d’exemples); i tres llibres de Robèrt Lafont (el Joan Fuster d’Occitània, que diu Joan Solà): la novel·la L’eròi talhat, l’aplec de narracions de La cosmocritica i els Contes libertins e faulas amorosas.

Amb això ja puc obrir foc, no?

dimarts, 8 de juny del 2010

Incomunicació

M’assec al costat d'ella. Falten deu minuts llargs perquè arribi el tren –posat cas que sigui puntual. El banc és a l’ombra; poques passes enllà, el sol malla furiós l'andana. Amb prou feines si la conec: just de coincidir-hi en els passadissos i un dia en el menjador, que guerrejava contra un plat de mongetes amb cansalada. Em diu no-sé-què i mitja. Li demano si és de Barcelona.

–Sí, ¿que se’m nota?
–No dius els quarts.

Somriu. I m’explica que, per ella, els quarts són exòtics i els seus amics els estranyen; que quan va viure a Girona sí que els feia anar, però que no els va assimilar, i que ara, si vol dir l’hora amb quarts, no li surt de natural.

–Tot és posar-s’hi: la banya fa el costum –faig jo.
–Sí, però els meus amics no m’entendrien, i lo primer és comunicar-se.

La resposta se m’assenta com cinc litres de ratafia injectats de cop dins les venes i em travessa el cervell una ràfega de preguntes –totes políticament incorrectes– que per sort no arribo a formular: “¿Els teus amics, catalans o parlants d’alguna llengua romànica, són uns albercocs que no entenen què cosa vol dir un o dos quarts? ¿Que són uns beneits de set soles? I els barcelonins, així a l'engròs, ¿que són coixos del front?”.

Em responc mentalment que no, no i no, i sospeso la possibilitat que les preguntes no siguin les adequades. Tot això passa molt ràpid dins el magí. Em remeto a l’última observació de la col·lega (“lo primer és comunicar-se”) i li ensivello:

–Mentida. No ens comuniquem: gestionem les nostres incomunicacions. I si assumim això –que és una veritat de les grosses–, la identitat que la llengua transporta pren relleu i cobra una importància molt gran.

Ella em clava els ulls com si veiés un ornitorrinc amb barretina i em demana si duia preparada la resposta. Li dic que no, que de vegades em surten coses així i llavors he de córrer a anotar-les, però que sóc innocent. D'un plegat trenca de conversa i es dol del cansament i de tantes proeses avortades per falta de temps. M’ho diu a mi, però parla sola. Jo faig veure que l’escolto, el fesum flonjo i el posat de grumer, com si les seves paraules, en comptes de relliscar sobre la pell, em degotessin a dins.

dilluns, 7 de juny del 2010

UNICEF, en espanyol

Surto de casa cap a cals sogres a buscar la menuda, i a la plaça de Santa Anna, a Mataró, m’envesteix una damisel·la que va engiponada amb un gros pitet blau que l’envolta fins a la cintura; fa un pam de goig i va armada amb una carpeta, uns papers i un somriure:

–¡Hola! ¿Conoces UNICEF? –m’enfloca.
Ja hi som.
–¿I què vols que et digui, que no?
–¡Claro que conoces UNICEF! Mira –em mostra un paper ple de caselles–, estamos en campaña porque hay muchos niños en el mundo que...
Els nens del món em perdonaran –o no–, però servidor relluco el paper, arremango el front i li trenco les oracions:
–¿I en català no ho teniu? –disparo.
–¡Ui!, no.
–Doncs jo no m’apunto a res que no sigui en català.
Estupor.
–...es que soy de Galicia y los impresos nos los dan así.
–Doncs aquí ho heu de fer en català: que ho sàpigues.
Fa un esbufec i gira cua, decebuda.

Em sap greu no haver-li dit tot el que calia. Em faltava buidar que, a més de tenir els papers en català, ha de saber parlar català i parlar-lo amb la gent d’aquí. És el que deia un ministre alemany –em sembla que era alemany– no fa gaire: “Jo parlo unes quantes llengües, però qui vulgui vendre’m alguna cosa se m’ha d’adreçar en alemany”. Doncs això. Quan tinguem un Estat propi bé que la respectaran, la nostra llengua, però mentre això no arriba l’hem de fer respectar nosaltres. Davant la UNICEF, els budistes, el Fons Monetari Internacional i la màfia russa.

diumenge, 6 de juny del 2010

La magnòlia

Un dia que vaig tornar de Mallorca per visitar els pares em vaig adonar, de la terrassa estant, que faltava la magnòlia. L’arbre monumental, immens, talment un edifici, que s’alçava en un jardí o hortet, carrer del Doctor enllà, ja no hi era. Diu que el van tallar per fer cases en el solar on vivia, i que les dimensions del tità van fer impossible de trasplantar-lo.

Vaig ullar aquell tros de cel, buit sobre les cases i els turons, i em vaig empassar una volva de tristor. Perquè la magnòlia era una de les peces importants de la meva infantesa. En primer lloc hi havia la silueta, que feia la prominència més vistent de l'sky line d’antany, quan els hiverns eren freds i a l’estiu suàvem i la calça curta regnava de març a novembre. En segon lloc hi havia l’exuberància foliar del gegant, talment una muntanya verda de gerdor foscant, el fullam atapeït. I en tercer lloc hi havia els ocells que hi trobaven recer, l’escàndol que feien a trenc d’alba, la congregació de pler d'ales petites en el temple vegetal, talment fessin matines, la xerrameca estentòria que ressonava allà deçà; eren pardals, i quan sentien el tro d’una escopeta era de veure com prenien el vol tots a l’una, esglaiats, adunats com un eixam d’abelles que es desplaça fent un núvol compacte.

Totes les infanteses del món tenen el seu arbre. Jo en tenia tres: la figuera, que aombrava el safareig gran; el cirerer, que fou la meva escola d’escalada, i la magnòlia, distant i omnipresent, sonora, pictòrica, optimista. Els vaig perdre tots tres, però la magnòlia va ser el bastió darrer, ella va fer la caiguda més dolorosa i deixà un rastre d’absència que em persegueix fins avui, tants anys després. La recança de les dehiscències perdudes.

Abatut el colós, ¿quina fe m’ajudarà a fer-me gran?

divendres, 4 de juny del 2010

Molts anys i bons, Mariona!

Avui que fas un any, Mariona, m’abelliria dir-te que omples de sentit la meva vida. T’ho podria dir, però seria mentida.

M’abelliria dir-te, Mariona, que ets (de bracet amb la teva germana) la meva raó de ser. T’ho podria dir, però seria mentida.

M’abelliria dir-te que em sento germinar en el glever del teu cos. Dir-t’ho fóra bonic, però també seria mentida.

Em plauria dir-te que deixo de créixer perquè creixis tu per mi. Fóra generós de part meva, però tampoc seria cert.

Ho deu fer que sóc un pare sòrdid: un mal pare. ¿Saps què em passa? Em passa que t’estimo amb un amor interessat i utilitari: amb tu davant, asseguda a la cadireta, i jo darrere, empenyent, ja no em cal demanar-me cap on encaminaré els passos.

És un favor molt gran que em fas, i te’n dono les gràcies.

dimecres, 2 de juny del 2010

Autoestima

“¿Com està la teva autoestima?”. El metge em travessa amb una mirada de samurai. “A mig aire”, responc. La resposta és realista i raonable, i precisament per això no és satisfactòria. El meu metge sap que les persones sanes són realistes pell enfora i idealistes pell endins. Fins i tot ho sé jo, això. Fa temps que constato que les persones diguem-ne “felices” tenen un concepte massa elevat d’elles mateixes: totes es pensen ser més simpàtiques, agradoses, intel·ligents i eixerides que no són en realitat. I es veu que la salut mental és això, que toca ser així. No descobreixo Amèrica: això ja era cosa sabuda de capellans, bruixes, curanderos, gurus, hierofants i també de l’Elena Francis. Però em fa gràcia redescobrir un text de Les bonhomies, de títol “Els guants canyella”, en què Carner pentina aquesta idea. Vegeu-lo:

“Però els homes, no solament per viure nosaltres, sinó perquè els altres tolerin que nosaltres visquem, necessitem una il·lusió. Els altres poden riure’s de les nostres il·lusions, però qui va a la vida amb els ulls opacs val més que se’n vagi a les golfes. Jo havia estat, aquests darrers dies, espiritualment malalt. Havia arribat a fer una dissecció crítica de mi mateix. En confiança us puc dir que no en quedava res. Però ara em sento ple de salut. He recobrat les ales del cor. Amb els guants n’hi ha hagut prou. Fet i fet necessitem, com el pa que mengem, una petita sensació de superioritat.”

A més, s'escau que aquesta “dissecció crítica de mi mateix” que anorrea el jo fa anys que la sento. Però servidor no en fujo, com Carner: jo –qui?– l’entomo i m’aguanto.

dimarts, 1 de juny del 2010

Dia del blogaire en crisi

M’adhereixo, amb un dia de retard, al Dia del blogaire en crisi (la idea és de Leblansky, i la logística, d’en Salvador Macip), i em solidaritzo així amb tots els col·legues que han travessat una d’aquelles crisis que ho engegaries tot a rodar, i que generalment se superen amb unes setmanes de descans. Fora d’alguna rara avis, tots els qui fem blog hi hem passat. Ara mateix, el servidor d’aquest xibiu i de vostès passa una crisi que menyscaba la qualitat dels textos. Però la meva no és la típica crisi del ram: en el meu cas el corcó és el cansament de cos i de ment, la manca de temps i d’energia, l’esgotament. Fer dues feines i esquerar dues menudes és una sobrepressió que t’acaba esclafant, i quan el cos diu prou hi ha una devastació que és física, espiritual i creativa. El blog se’n ressent, esclar. I molt. Ja em dispensareu.