M’assec al costat d'ella. Falten deu minuts llargs perquè arribi el tren –posat cas que sigui puntual. El banc és a l’ombra; poques passes enllà, el sol malla furiós l'andana. Amb prou feines si la conec: just de coincidir-hi en els passadissos i un dia en el menjador, que guerrejava contra un plat de mongetes amb cansalada. Em diu no-sé-què i mitja. Li demano si és de Barcelona.–Sí, ¿que se’m nota?
–No dius els quarts.
Somriu. I m’explica que, per ella, els quarts són exòtics i els seus amics els estranyen; que quan va viure a Girona sí que els feia anar, però que no els va assimilar, i que ara, si vol dir l’hora amb quarts, no li surt de natural.
–Tot és posar-s’hi: la banya fa el costum –faig jo.
–Sí, però els meus amics no m’entendrien, i lo primer és comunicar-se.
La resposta se m’assenta com cinc litres de ratafia injectats de cop dins les venes i em travessa el cervell una ràfega de preguntes –totes políticament incorrectes– que per sort no arribo a formular: “¿Els teus amics, catalans o parlants d’alguna llengua romànica, són uns albercocs que no entenen què cosa vol dir un o dos quarts? ¿Que són uns beneits de set soles? I els barcelonins, així a l'engròs, ¿que són coixos del front?”.
Em responc mentalment que no, no i no, i sospeso la possibilitat que les preguntes no siguin les adequades. Tot això passa molt ràpid dins el magí. Em remeto a l’última observació de la col·lega (“lo primer és comunicar-se”) i li ensivello:
–Mentida. No ens comuniquem: gestionem les nostres incomunicacions. I si assumim això –que és una veritat de les grosses–, la identitat que la llengua transporta pren relleu i cobra una importància molt gran.
Ella em clava els ulls com si veiés un ornitorrinc amb barretina i em demana si duia preparada la resposta. Li dic que no, que de vegades em surten coses així i llavors he de córrer a anotar-les, però que sóc innocent. D'un plegat trenca de conversa i es dol del cansament i de tantes proeses avortades per falta de temps. M’ho diu a mi, però parla sola. Jo faig veure que l’escolto, el fesum flonjo i el posat de grumer, com si les seves paraules, en comptes de relliscar sobre la pell, em degotessin a dins.
