dissabte, 3 de març de 2012

Posem que Déu



Posem que Déu existeix. ¿Què en traiem de resar-li? Consol. El consol és una de les necessitats humanes més profundes; neix del dolor d’existir i de la por de morir, i és amic de la bondat. Ho justifica quasi tot, l’engany per exemple.

Posem que Déu no existeix. ¿Què en traiem de resar-li? Poesia –que és una forma sublim del consol. La poesia neix de la necessitat que tenim de ser sincers, és amiga coral de la veritat i desafia el vertigen de viure. Escandalla la mica de sentit que hi pot haver dins el temps. I es justifica ella sola. 

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Vols dir?

No ho veig pas així.
Matemàticament no em quadren gens les teves proposicions.

Potser les he simplificat massa:

Poesia=Sinceritat?
Poesia=Veritat?

La poesia (feta de mots) no és mai veritat.
Tal vegada, a voltes, s'hi acosti, Mai, mai, però, l'assolirà.

La parla és un invent (recurs, eina,etc) maldestre de l'home. Per comunicar-se o per intentar-ho.

Amb la parla donem forma als pensaments. Forma impura. Reflex, imperfecte, de la veritat. En fa una interpretació i prou. Sovint molt esbiaixada.

La poesia s'hi aproxima però es presonera de la condició humana dels mots.

Sort en tenim!

La veritat així es manté immaculada!

De fet m'agrada la teva darrera frase, l'encertes: I es justifica ella sola.

S+TL

Joan Calsapeu ha dit...

Anònim, la veritat existeix. Hi ha coses que són veritat i coses que són mentida. El que passa és que no hi arribem: som limitats i mai no la copsem tota, la veritat.

Però podem ser-li amics, que és el que proposo. Amics corals, preciso: de cor. D'altra banda, la veritat que hi ha en la poesia no és la que hi ha en les matemàtiques, en la física i en la química. És la veritat que viu en l'esforç de ser sincers amb nosaltres mateixos.

Salutacions.

Anònim ha dit...

Els sentiments s'escuden rere les paraules. S'hi entelen.
La veritat, és com Déu: inexistent.
En canvi, per sort gaudim d'infinitat de déus i disposem de múltiples veritats.
La veritat poètica no és categòrica. Si ho fós perdria la seva mateixa essència, de poesia.
Les veritats no es transmeten per les paraules.
Com deia el petit princep: l'essencial és invisible.
Gaudeix doncs del mots, del joc de la poesia. No li carreguis el llast de la veritat. La poesia es justifica per si mateixa.

;)

la Teresa ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
la Teresa ha dit...

Estimo la poesia. M'agrada. M'ajuda a posar ordre a allò que no en té, a mirar el món d'una altra manera... fins i tot, a vegades, a sincerar-me. Però aquesta entronització (o mistificació) que proposes... m'espanta. La veritat és una paraula molt solemne. Hi ha persones (moltes) que tot això de la poesia no els diu absolutament res. No per això són menys sinceres, ni menys agosarades... ni, fins i tot diria que menys sensibles. Tenen altres maneres de conciliar-se amb el món i amb ells mateixos. Com diu l'anònim, la poesia es justifica per ella mateixa. No li cal el llast de la veritat.