dimecres, 30 d’abril del 2008

Franki, llibertat!

Francesc Argemí, Franki per als amics –que són molts–, és un jove egarenc que el 2004 va ser condemnat a dos anys i tres mesos de presó per un presumpte delicte de desordres públics i un altre d’atemptat a l’autoritat. A més, per un suposat ultratge a la bandera haurà de pagar una multa, i si no fa front al pagament la pena s’incrementarà de quatre mesos i mig.

Els fets van tenir lloc durant la Festa Major de Terrassa del 2002, quan un grup de joves van intentar despenjar la bandera espanyola del balcó de l’Ajuntament. Els tres recursos que s’han presentat contra la sentència han estat desestimats. L’indult que l’advocada d’Argemí va demanar el 2006 també va ser denegat pel Ministeri de Justícia, a pesar que la petició tenia el suport de tots els grups polítics representats a l’Ajuntament de Terrassa, llevat del PP. Ara en Franki ha ingressat al Centre Penitenciari Brians 2, i les concentracions de protesta s’estenen arreu de Catalunya. El cas demana moltes consideracions. En faré només quatre.

En primer lloc, si la presència de la bandera espanyola és legalment obligada en els ajuntaments catalans, també ho és la presència de la bandera catalana a la Capitania Marítima de Barcelona i a les casernes de l’exèrcit a Catalunya; ergo, la llei és una, però ells no se l’autoapliquen, només l’apliquen contra nosaltres. La cosa de les lleis, a Espanya, va així.

En segon lloc, aldarulls –agressions!– cent vegades més greus provocats per energúmens d’extrema dreta en diverses localitats del Vallès no han generat quasi mai cap detenció, i mai mai mai, cap ingrés a la presó. Els diversos cossos policials que hi ha a Catalunya actuen de manera diferent segons l’adscripció nacional del seus “clients” (recordeu Sabadell i Castellar).

En tercer lloc, es torna a fer evident que la “justícia” espanyola és jutge i part alhora, és una institució que té, entre els seus objectius, castigar la dissidència política a Catalunya i a Euskadi, o sia exercir la repressió amb criteris polítics; si tenen arguments jurídics per fer-ho, els invoquen, i si no en tenen, se’ls inventen, o ni això. “Justícia espanyola” s’ha convertit –ja fa molts anys– en un oxímoron del tipus “música militar” o “exèrcit humanitari”.

En quart lloc, és curiós que un estat tan autoritari com Turquia ablaneixi la seva legislació antikurda (les penes per “ofenses a la pàtria” s’han reduït sensiblement), i en canvi l’Espanya “democràtica” hagi entrat en una voràgine repressiva que recorda en molts aspectes el franquisme, i que la Unió Europea no li’n demani comptes. En el fons ho entenc i tot: qui truca de fora estant ha de fer veure que és un estat de dret; qui ja és dins, se’n riu, de l’estat de dret i de qui el vetlla.

dilluns, 28 d’abril del 2008

"Teatre de Don Joan", de Palau i Fabre

Com que el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) no ha tingut a bé dur als escenaris el Teatre de Don Joan, de Josep Palau i Fabre, i en canvi un teatre madrileny sí, però Madrid em cau lluny i no em plau passar per l’adreçador dit AVE (i molt menys per l’adreçador dit pont aeri), m’ha entrat el cuquet de sopar-me’l. Servidor he llegit la poesia de Palau, però no pas el seu teatre –és ara que m’hi poso.

I l’experiència és estimulant. Després d’escriure’n en francès, Palau comença a escriure teatre en català a partir de 1951, i ho fa donant vida a la figura de Don Joan, el seductor nascut a l’Andalusia del segle XVI. Però la sèrie de Don Joans que Palau concep i escriu en el seu exili de França estan tots situats a la Barcelona de mitjan anys quaranta. Són uns Don Joans que tenen (almenys) quatre dimensions. En primer lloc, són uns seductors, uns dandis que busquen de posseir totes les dones (jovenetes i madures: tant és, si són agraciades). En segon lloc, són éssers fàustics que busquen la Veritat, l’Absolut, més enllà dels límits que fiten la suposada realitat. En tercer lloc, Don Joan és l’heroi que impugna les normes morals vigents, “el destructor d’unes determinades estructures socials encotillades” (Palau dixit) i un furiós banderer de la llibertat: “Visca la llibertat!”, diu, brindant, perquè un senyor molt de la seva època i d’aquella Barcelona li repliqui: “Però ben entesa!”. En quart lloc, Don Joan és un provocador que, com el mateix Palau, no s’avergonyeix pas del seu erotisme exacerbat. Don Joan és contradicció, recerca, complexitat, jo esclatat en mil bocins -tant és així que no sabem si és un o són molts. Com l’europeu modern. Com nosaltres mateixos.

Jordi Coca, que fa la seva tesi doctoral sobre el teatre de Palau, afirma que “Fabre no té cap interès a escriure uns textos dramàtics «de personatge»: se serveix dels mites i proposa una forma teatral nova. Per exemple, a Mots de ritual per a Electra utilitza dues figures mítiques (Electra i Orestes) per parlar de la dictadura i de la necessària conciliació entre l’exili interior (Electra) i l’exili exterior (Orestes)”.

El teatre de Palau no és complaent, perquè tracta amb cruesa temes com l’abús de poder (La tràgica història de Miquel Kolhas); i no és còmode, perquè aborda les misèries de la condició humana sense recolzar-se mai en el dogma ni en el moralisme. Deia Jordi Coca l’endemà de Sant Jordi, a Mataró, que “Palau és dels pocs intel·lectuals catalans que han desenvolupat un cert cos teòric al voltant del teatre. Palau postulava que un país que no té tragèdia és un país covard, un país que té problemes per plantejar les seves qüestions essencials, que té dificultats per acarar les pròpies mancances col·lectives. Una societat que no gosa fer això és una societat aturada”.

És cert: la tragèdia és la manera teatral d’abordar les grans qüestions. I el “teatre-espasme” és l’aposta que fa Palau a favor de la intensitat (com abans feren Baudelaire i Poe), entenent que l’obra ha de sacsejar profundament l’espectador i forçar-lo a l’autodragatge. Deu ser per això que el TNC no vol representar el teatre de Palau i Fabre, ni ara ni al llarg de la dècada venidora. I és que el TNC s’assembla molt a Catalunya i als tristos polítics que la malgovernen.

diumenge, 27 d’abril del 2008

"Rapala", de Jaume Subirana

Baudelaire va dir una vegada que un home pot passar dos dies sense menjar però no sense llegir poesia. Naturalment, es referia a una mena de gent especial: els addictes a la poesia, un subconjunt de la humanitat petit però persistent, una minoria irreductible. Un servidor –ja ho sabeu– pertany a aquest cenacle de drogoaddictes i se sent atrapat dins la figura baudelairiana. Per això, passats tres dies sense versos ni proses poètiques –he resistit un dia de més–, ja no he pogut aguantar el mono i m’he injectat, de dret a les venes, Rapala, una plagueta de trenta-cinc poemes de Jaume Subirana (Edicions 62, novembre 2007).

Rapala és el cinquè llibre de versos de Jaume Subirana, que l’any 1988 va guanyar –poca broma– el Premi Carles Riba. A més, el poeta barceloní ha escrit dos llibres de notes, Suomenlinna (2000) i Adrada (2005). I manté un bloc, de nom Flux. Quan un poeta té l’acudit de fer un blog, aquest acostuma a ser una delícia; és el cas de la Plagueta de bord, de Biel Mesquida; d’Entrellum, de Toni Ibáñez; de Fam de fum, de Josep Porcar, o del blog de Francesc Puigcarbó. No us els perdeu.

En la nota introductòria, Subirana té l’amabilitat –llecs com som molts en la matèria- d’aclarir-nos que la rapala és un art de pesca concebut ara fa gairebé un segle per un pescador finlandès; es tracta d’un reclam en forma de peix que neda una mica tort, com si estigués malalt o ferit, amb un ham a la cua, cobert amb paper daurat de la xocolata dels fills; l’esquer s’ha fet famós com un dels millors reclams per pescar en aigües tranquil·les.

Tots els poemes giren al voltant de la pesca manual en les aigües calmes de llacs o rius, i el ritual de llançar la canya i recollir el fil, l’exercici d’esperar i compartir el temps quiet amb la naturalesa humida esdevenen una metàfora de la poesia i també de la vida mateixa. Com escrivia Pere Ballart en la seva crítica a l’Avui, no tots els poemes tenen la mateixa qualitat (hi ha peixos grossos i peixos menuts), però el conjunt convenç.

Hi ha en aquests poemes una màgia verbal feta d’ordre contingut, de serenitat molt controlada, que recorda Carner. Emperò, allò que en el Príncep era assut, en els poemes de Subirana és flux subaquàtic, correntia poderosa, vertigen moll. Vegeu-ho en el poema "Sang":

Clava’m la punta
de l’ham al dit:
mira l’oculta
força que brolla
amb quin delit.

Com qui s’afona
contra la nit,
som una sang
batent, un fang
color d’oblit.

La Teoria de l'ham poètic de Carner també pren cos en un dels poemes i sembla inspirar el conjunt: “Cada paraula és seminal. / Cada poema, un peix a la senalla.” Al marge de la poca o molta profunditat dels poemes, hi ha la calculada tibantor dels versos, hi ha la precisa arquitectura de les estrofes, i hi ha també una gran capacitat per a capturar sensacions que, no sabria dir com, ens interpel·len. Poesia amb botes altes verdes fins als genolls.

dissabte, 26 d’abril del 2008

Estereotips a TV3

Enguany a l’institut faig de LIC -o sia, sóc l’encarregat de preocupar-me per la llengua, la interculturalitat i la cohesió social en el centre. Això de la interculturalitat només té solta si la lliguem amb la llengua –altrament és una collonada. I la cohesió, al seu torn, passa per fer del centre en pes una baluerna acollidora, i per l’ús intensiu i extensiu del català, dins i fora del centre. El plantejament general és bo. Però em fa la sensació que som dels pocs que ens ho creiem.

Bé, doncs ja em veieu preparant unes tutories per treballar la interculturalitat. El tema: la immigració a Catalunya. El suport: el material didàctic Tot un món, de la Fundació Jaume Bofill. Es tracta d’unes unitats didàctiques pensades a partir dels programes homònims produïts per Televisió de Catalunya i emesos a la petita pantalla de l’octubre de 2004 al juliol de 2007 (232 programes en total): un intent d’apropar la realitat de la immigració a la societat catalana.

Em miro els papers: n’hi ha que ens van bé i n’hi ha que no. Em miro una desena de reportatges (d’uns tres minuts cada un) i no n’hi ha cap que m’agradi. Tenen una pega grossa: dels deu immigrants que parlen de la seva experiència, només n’hi ha una que parla el català, però l’abandona sistemàticament perquè conversa amb un senyor que fa quaranta anys va venir d’Andalusia a Catalunya i ningú no ho diria. Aquests programes reforcen precisament les actituds i les pautes d’ús lingüístic que des del nostre centre volem modificar. Resultat: aprofito alguns papers i desestimo el material audiovisual.

Els reportatges els ha fet TVC. ¿No han trobat immigrats que parlin català? Jo en conec molts: que em truquin, o m’enviïn un mail, i els els presentaré. Només puc parlar pels deu programes que he examinat, però segur que la resta, majoritàriament, són del mateix pelatge. (Si m’equivoco, m’ho facin saber, per favor.) Si la cosa va així –i em temo que sí-, TVC ha reforçat l’estereotip següent: els immigrants que han arribat fa poc a Catalunya passen olímpicament de la llengua catalana perquè copsen tot d’una que és la llengua que no cal. Consideració 1: hi ha molts casos en què aquest estereotip no s’ajusta a la realitat. Consideració 2: TVC no s’ha de limitar a “retratar” una suposada realitat, sinó que ha de proposar actituds i usos lingüístics que siguin referents per a la recuperació de la llengua i la cultura catalanes.

M’estranya que la Fundació Jaume Bofill hagi picat l’ham espanyolitzador de TVC. Tenia més bon concepte d’ells. Pel que fa a TV3, no em sorprèn mica: la màquina d’espanyolització més potent de Catalunya fa la seva feina amb expertesa. Com la destral molt esmolada que colpeja sens defallir l’arbre malalt.

dijous, 24 d’abril del 2008

En Cardús la clava

Em sembla que va ser dilluns, 21 d’abril, que en Salvador Cardús va publicar a l’Avui un article molt bo, “Allò que m’encén”. Un dels paràgrafs resumia trenta anys de Catalunya i els deia amb una claredat i una contundència pedrolianes. És aquest:
“I, TANMATEIX, VEJAM SI ENS ENTENEM d'una vegada: l'Espanya de les autonomies va ser i segueix sent un model d'organització territorial i política destinat a espanyolitzar definitivament el fet diferencial català, a integrar-nos a Espanya, en el sentit de desintegrar-nos-hi. Es tracta d'un projecte d'assimilació política i cultural, d'un genocidi incruent. Si no hagués estat per algun militarot curt de gambals que ho va complicar tot, o per la manipulació de l'espanyolisme més ranci per sectors de la dreta espanyola dirigida a perjudicar electoralment el PSOE, en aquests gairebé trenta anys d'autonomisme, potser ja haurien acabat la feina. Morta la cuca, mort el verí.”

Costa molt trobar un intel·lectual català que digui això: “l’Espanya de les autonomies és un un genocidi incruent de la nació catalana”. Estem tan acostumats a les mitges veritats que les veritats senceres ens impressionen; estem tan fets a les paraulades hipòcrites dels qui ni es mullen els peus i guarden tota la roba; tan avesats al subterfugi i la contemporització i la dissimulació i el biaix que fuig d’estudi… que quatre mots ben atiplats fan una olor com de llum i de netedat, d’eucaliptus moll, i desinfecten. Per això no em reca gens de copiar i repetir-los.

La pregunta és si els catalans tenim remei, si tanta mansuetud acumulada no ens és ja una llosa inamovible. Les últimes eleccions conviden a l’optimisme dels qui ens volen anorrear a base d’optimisme, tots plegats amb un ample somriure a la boca. Una de les claus de la sortida que urgeix trobar és que el seu optimisme no topi amb el nostre pessimisme, sinó amb la nostra dignitat. I passa que ens costa d’imaginar un cop de puny col·lectiu, nacional, sobre la taula.

Però de vegades aquestes coses passen. Servidor va viure uns anys a Campos, al migjorn de Mallorca, un municipi que des de 1979 col·lecciona majories absolutes d’AP primer i del PP després. L’hegemonia pepera semblava infinita. Doncs mira, no. Els peperos la van fer massa grossa obrint la porta a la construcció massiva de blocs de pisos per convertir Campos en un suburbi de Ciutat. I allò ja va ser massa per als campaners. Ara a l’Ajuntament mana Unió Mallorquina.

Em sembla que m’explico. Si a Campos s’han vist amb cor de moure el que semblava immutable, també hi pot haver una sotragada a escala nacional. Per fer-ho, però, cal que el catalanisme sumi esforços cap a l’objectiu net i clar i noble i desinfectant de tota nació que es vol viva i lliure: la independència.

dimecres, 23 d’abril del 2008

Dèficit fiscal a Balears

Fa uns dies vaig tenir el gust –ara em repeteixo– de conèixer l'Elisenda Paluzie, que va fer una conferència en el meu poble. (Deixeu-me dir que l’ingrés de Paluzie a ERC és una de les poques coses bones que li han passat enguany al partit republicà.) Li vaig demanar què en sabia del dèficit fiscal a les illes Balears i Pitiüses, i la seva resposta em va deixar de pedra: segons ella, allí el dèficit és d’un 23%!!!

La xifra que jo tenia present era un 17% (molt per damunt del 10% de dèficit fiscal a la Catalunya estricta). Sabeu bé prou que aquests números ballen segons qui els compta i com es llegeixen. L’informe que no fa gaire va fer públic el BBVA situava Balears entre els territoris que més contribueixen per càpita: Madrid, 7.826 euros; Catalunya, 6.754; Balears, 6.037 (dades relatives al període 1991-2005). Segons l’entitat financera, Balears és una de les “comunitats” amb saldos fiscals negatius (770 milions d’euros), junt amb Madrid (12.304), Catalunya (6.934) i el País Valencià (228). Aquí tots sabem que la xifra de Madrid té trampa: el BBVA no corregeix l’efecte seu, pel qual s’imputen a Madrid unes contribucions que en realitat estan repartides per tot el territori de l’Estat.

Des del Senat (23-10-07), Pere Sampol aportava xifres més ajustades a la realitat. El polític mallorquí afirmava amargament que “som la Comunitat amb els serveis públics pitjor dotats de tot l’Estat”, i ennovava que “la diferència entre els impostos que es recapten a Balears i el que reinverteixen les administracions públiques puja a la xifra esgarrifosa de 3.000 milions d’euros anuals”. Sampol feia notar que “les Illes Balears tenen Estatut d’autonomia des de 1983” i que “de llavors ençà hem estat l’última comunitat en finançament autonòmic per càpita”, i recordava a més que “el cost de la vida a Balears ha estat sempre molt superior a la mitjana espanyola, actualment un 7%”. Pel que fa als fons de la Unió Europea, deia Sampol, som allà mateix: “l’any 2004 vam rebre 53,8% euros per habitant, davant els 235,3 de la mitjana espanyola”.

Tot això ja ho tenia més o menys present, però la xifra que em fa saber la Paluzie em ve de nou i em posa els pèls de punta. Jo no en sé gens, d’economia, però he patit en carn viva, a Eivissa i a Mallorca, l’escandalós espoli fiscal de les Illes. La desinversió de l’Estat a les Balears i les Pitiüses no és una idea, o una dada: és un drama que es toca cada dia amb els dits. L’abandonament de les carreteres, la inexistència de cap xarxa ferroviària, la precarietat de la sanitat… fa que la vida sigui difícil. La deixadesa de l’Estat és sagnant: com que a les illes hi ha pocs votants i són mansos, se’ls fa el feix damunt i que s’apanyin.

L’últim any de viure a Mallorca vaig estar a punt de deixar-hi la pell. Tenia un còlic miserere –el nom ja ho diu tot– i m’havien d’operar a la correguda a l’hospital de Manacor. Però a Mallorca només hi havia tres anestesistes en la sanitat pública i estaven ocupats. Era el juliol del 2003 i un servidor feia cuec per manca d’adormidors. La ràtio era d’un anestesista (del sector públic) per 200.000 habitants. Vaig salvar la vida per pèls. Espoli fiscal vol dir això: morir-te com si fossis al Níger per falta de finançament de la sanitat. Perquè us en feu una idea: la ràtio actual a la Rioja és d’un anestesista públic per 35.000 habitants. Oi que no calen comentaris?

dilluns, 21 d’abril del 2008

L'estímul de la lectura

Carlos Ruiz Zafón diu: “La lectura s’estimula amb bons llibres i poques tonteries(Avui Cultura, 17-4-08). Vet aquí una frase tan plena de seny com buida de sentit de la realitat. Plena de seny, perquè en un món diguem-ne racional les coses són o haurien de ser així: llibre bo ven, llibre dolent no ven. Buida de sentit de la realitat, perquè en el món real (almenys en el món real circumscrit a Catalunya) les coses no van pas així.

Aquest Sant Jordi, els llibres més venuts (i de llarg!) a Catalunya no seran els bons, sinó els tontos –com els altres dies de l’any, però més. I és clar, difícilment estimularà la lectura un bon llibre que no es llegeix. Tant de bo això que diu en Ruiz Zafón fos veritat. Hauria de ser-ho. De vegades ho és -en el cas de la literatura catalana, molt poques vegades.

La catalana és una bona literatura sense lectors, una literatura que genera autors i llibres esplèndids en tots els gèneres… que no es llegeixen. La catalana no té res a envejar a les literatures del seu entorn, ans al contrari: aquestes tenen coses a envejar a la catalana. Des de les literatures italiana, occitana, francesa, castellana i galaicoportuguesa poden envejar un Sánchez Piñol, un Jaume Cabré, un Francesc Miralles; o un Sebastià Alzamora, un Toni Ibáñez, una Susanna Rafart...

Vull recordar unes paraules que Sam Abrams va pronunciar el març del 2007 a l’Ateneu de Maó: “La literatura catalana té una potència molt forta, està en un bon moment, i a tot arreu (a Catalunya, al País Valencià, a Balears…). Però si aquesta situació no es corregeix [es refereix al monopoli que la narrativa de consum té a les llibreries], acabarà erosionant l’esplèndida creativitat de la literatura catalana, que a hores d’ara, amb una gran quantitat de bastons a les rodes, és més potent i plural que la castellana, que ho té tot fet amb un estat al darrere. I la gent es pot afartar de lluitar.” I després, pensant en Menorca, Abrams afirmà: "Res en llengua castellana s'assembla al que fan Margalida Ballester o Ponç Pons".

Aquest Sant Jordi, com tots els santjordis dels últims anys, serà una epifania del llibre-tonteria, les editorials faran calé llarg, serà el dia del llibre mediàtic i dels personatges públics. La literatura no hi serà: estarà tancada a casa, com la Ventafocs. I la lectura l’estimularà, qualsevol dia, aquella mare o aquell pare que, absorts en la lectura d’un bon llibre, no s’adonaran que el sopar es crema en el forn, i el nen menjarà una torrada amb tomàquet i embotit, i sabrà que és per culpa d’un llibre.

diumenge, 20 d’abril del 2008

Antoni Vidal Ferrando, poeta

M’assabento, pel blog de Jordi Cervera, que Edicions del Salobre ha editat el conjunt de l’obra poètica d’Antoni Vidal Ferrando. El volum s’intitula Allà on crema l’herba. Obra poètica (1986-2007), i recull tota la poesia de l’escriptor de Santanyí. (Gràcies, Jordi.) I m’afanyo a encarregar-lo al meu llibreter, que em té més apamat que ma mare.

L’Antoni Vidal el vaig conèixer el 1999, quan vaig obtenir una plaça provisional a l’IES Santanyí. Ja ho he comentat en un blog anterior. D’en Toni vaig aprendre unes quantes coses. Vaig aprendre que la literatura és una plataforma de salvació i un acte de llibertat suprema (“La poesia, la literatura, és un acte de llibertat; perquè en donar autonomia a les paraules, ens en donam a nosaltres mateixos.”). Vaig aprendre que escriure una pàgina al dia és una bona estratègia escriptora. Vaig aprendre Blai Bonet –fins llavors no l’havia llegit. Vaig aprendre que la literatura catalana margina tenaçment les seves perifèries. I em vaig afanyar a comprar el que en aquell moment era el seu darrer recull de versos, El batec de les pedres, publicat per Edicions 62.

Antoni Vidal va començar a escriure poesia als quaranta anys, i va ser més tard que s’estrenà com a novel·lista: la seva darrera novel·la, L’illa dels dòlmens, ha estat una de les més celebrades del 2007. Recordo que en Toni me’n parlava: un home normal, com qualsevol de nosaltres, es veu empès a defensar els seus interessos i entra en política, i acaba fent les coses que fa no pas per malícia ni per immoralitat, sinó perquè la seva societat, la seva gent, el du a fer-les. És una mirada serena, sàvia, escèptica, sobre la Mallorca de les últimes dècades.

Antoni Vidal és un dels poetes catalans imprescindibles. La seva és una poesia minuciosa, un delicat treball d’orfebreria que explora els angles morts de la condició humana, tots aquells vessants de l’existència que no admeten afirmacions resolutives: l’amor, la llibertat, l’heterodòxia, les contradiccions insolubles, el vertigen de la mort, la dignitat personal, el misteri del llenguatge. Tot, cisellat amb traços subtils i pregons, amb versos que demanen al lector que els completi a partir de la pròpia experiència. Acabaré aquest post reproduint unes paraules d’en Toni sobre el procés de la creació poètica i un poema seu:

“La poesia no està feta per ser explicada. Cada poema diu allò que diu, i és el resultat d'un procés interior no sempre conegut ni previsible. A més de les raons deliberades que ens impulsen a donar una forma escrita determinada al pensament, n'hi ha unes altres d'instintives. Davant el full en blanc, ni tu saps com acabarà l'aventura de posar nom al que encara no en té. Els millors creadors solen anar més enllà de la seva consciència i, en darrer extrem, si han d'elegir entre la realitat i el llenguatge, prenen partit pel llenguatge.”

POSTA DE SOL

Inútilment vas saquejant vermells,
has escrit els topònims,
les maneres colonials amb tons
anglesos i els cels moros,
perduts de la ciutat.
Perquè els vents de l’ahir només et porten pols
i les gavines mortes
d’un llarg solstici. Mira-les: ja totes
t’esperen a ponent com assutzenes.
El batec de les pedres (1996)

dissabte, 19 d’abril del 2008

Contra la censura

Aquest vespre hem sortit al carrer per denunciar la violència censora que el PSC ha exercit contra el Casal de la Gent Gran del Parc, a Mataró. El govern municipal ha retirat tots els tríptics i cartells del Casal que anunciaven les activitats de Sant Jordi perquè contenien una estelada (vegeu el post de dijous). La CUP i Maulets han aprofitat la hissada pública d'una senyera a la plaça de Santa Anna, amb l'actuació de la coral La Nota i dels Capgrossos, per protestar. Hem desplegat una pancarta i hem exhibit un grapat de senyeres estelades -ala!

Els senyors i les senyores del PSC diuen que són catalanistes, i per demostrar-ho munten numerets com els d'avui. És mentida. Un catalanista no tindria cap atac de pànic davant els tríptics i els cartells d'un Casal de Gent Gran que exhibeix una estelada i un mapa dels Països Catalans. Aquesta reacció és pròpia d'espanyolistes profunds. De fet, està bé que es destapin, perquè últimament han enganyat una pila de gent. El PSC és això. I Iniciativa i ERC són les crosses d'això -fins que decideixin deixar de ser-ho.

divendres, 18 d’abril del 2008

Cants d'amor i de guerra de l'Ahaggar

L’any 1999 jo vivia a Eivissa i la poesia no m’interessava gaire. Estava per altres coses –no sigueu malpensats. Per això em va passar per alt la publicació del poema-llibre Cants d’amor i de guerra de l’Ahaggar, anònim, en versió de Teresa d’Arenys. L’he llegit ara, nou anys després. I la bellesa dels Cants m’ha colpit.

L’Ahaggar és un vell massís volcànic del Sàhara, al sud d’Algèria, el país dels Kel-tamahaq (“gent que parla tamahaq”). La població més important és Tamanrasset, ciutat situada en una de les rutes tradicionals de comerç amb Timbuctú. Els Kel-tamahaq són un poble amazig que fins fa cinquanta anys conservava gran part de la seva cultura ancestral. El matriarcat i la monogàmia els distingien dels pobles islamitzats que els envoltaven.

Els Cants conten una història d’amor no correspost entre Mussa ag Amastan, amenokal (‘rei, cap’) de la seva gent entre 1905 i 1920, i la seva cosina Dassina ult Ihemma. Aquesta fa cas omís dels requeriments d’amor de Mussa, que parteix cap a l’exili i la guerra amb l’orgull ferit –però respectant tothora la decisió de la seva cosina– i a la fi, incapaç de suportar el desdeny de l’estimada, mor per amor.

El temps dels Cants és el dels anys posteriors a la batalla de Tit (1902), en la qual els invasors francesos infligiren una derrota definitiva als “homes del vel’ –com es feien dir també- i s’apoderaren de l’Ahaggar. Davant la impossibilitat d’expulsar l’invasor, Mussa hi pactà: els francesos tindrien el control polític i militar del país però respectarien les institucions de la terra, la figura de l’amenokar i les tradicions seculars. Encara avui, Mussa és recordat com un rei traïdor i cruel: traïdor per l’entesa amb els ocupadors, cruel perquè sufocà amb sang les revoltes del seu propi poble.

En realitat, Mussa ag Amastar (la primera persona que parla en els Cants) no va sucumbir de cap amor, sinó que va morir en circumstàncies misterioses, segurament assassinat. Com també van perir de mort violenta els seus mentors francesos, Larrepine i Foucauld, amb la desaparició dels quals s’acabà la política de respecte per la cultura autòctona, s’emprengué la islamització del país, es destruí l’economia local i s’expulsaren milers d’íncoles, que van ser substituïts per població àrab d’importació.

En poques dècades la cultura dels Kel-tamahaq va ser pràcticament anorreada. Una cultura que havia generat formes de civilització delicadíssimes, una poesia oral exquisida, i que atorgava a la dona una llibertat que encara avui moltes dones europees no tenen (plena llibertat sexual, dret al divorci…). Una cultura que en ple segle vint recorda el món cortès dels trobadors; uns versos on fins i tot sembla ressonar la veu d’Ausiàs March (“Dassina asseguda al bell mig de les dones, un datiler entre margallons”). Tot va ser destruït a dues mans: l’una francesa, l’altra islàmica.

Els Cants són una mostra deliciosa d’aquesta cultura superba que el colonialisme i l’estupidesa han reduït a pols del desert. Val a dir que la versió que n’ha fet Teresa d’Arenys, després de deu anys de treball ardu –calia aprendre la llengua, reparar la traducció, investigar-ne l’autoria–, és d’una qualitat extraordinària. La prosa poètica de Teresa d’Arenys ens transporta a l’arena volcànica de l’Ahaggar com ho faria un dolç mehari (un dromedari ensinistrat). Gràcies, Teresa.

dijous, 17 d’abril del 2008

L'Ajuntament de Mataró, contra l'estelada

Enguany, la bandera catalana estelada fa cent anys, i per celebrar-ho s’ha creat la Comissió 100 Anys d’Estelada. Els actes acadèmics i les celebracions ja han començat. No sé si ho han fet per adherir-s’hi –seria bonic–, però el Casal de la Gent Gran del Parc, a Mataró, ha incorporat la bandera de l’estel blanc sobre triangle blau, i el mapa dels Països Catalans, en els tríptics i els cartells que anuncien les activitats del Casal per Sant Jordi. Però no sé si se n’assabentarà gaire gent, perquè l’equip de govern municipal ha ordenat de retirar els tríptics i cartells que contenen aquests símbols. Per contrarestar l’acció censora de l’Ajuntament, aquí mateix publicito els actes del Casal. Vet-los aquí:

20 d’abril, 10:30h. Homenatge als avis de més edat: Joan Mola i Joaquima Pons. Actuació del grup cantaire infantil Preludi, concert de la Coral del Parc i actuació del grup d’havaneres Vol de Gavines.

23 d’abril. 10:30h. Lliurament de la Rosa Roja, símbol de la diada, a totes les senyores assistents. Felicitació de la Junta del Casal i actuació a càrrec de la Coral Congrés. 17h: Lluït Ball del novè aniversari.

Com veieu, un programa paorosament subversiu. La regidora de Gent Gran, Carme Esteban, ha justificat l’envestida censora al·legant que el govern “signa convenis de col·laboració amb aquests casals i els equipaments són municipals”, i que el govern no vol que l’anagrama “de l’Ajuntament surti amb una estelada que té una simbologia de la qual volem desmarcar-nos”.

En primer lloc, em permetré recordar a la senyora Esteban que "municipal" no vol dir "propietat del govern municipal", sinó "al servei de les persones i les entitats del municipi". En segon lloc, trobo que si l’Ajuntament vol desmarcar-se de la simbologia patriòtica catalana, i no de l’espanyola, és ben lliure de fer-ho –cadascú és com és. Però castigar les entitats ciutadanes que fan activitats per Sant Jordi perquè no combreguen amb el santoral del PSC-PSOE, és lleig. Em recorda –no sé per què– una anècdota que contava l’editor Joan Ballester i Canals: les autoritats franquistes de Barcelona van obligar-lo a retirar un mapa comarcal dels Països Catalans que exhibia a l’aparador de la seva llibreria, per "separatista".

Ara el govern municipal de Mataró (PSC-PSOE + IC + ERC) ha fet una cosa molt semblant amb el Casal de la Gent Gran del Parc. Els regidors que manen a Mataró no tenen inconvenient a fer mil i una genuflexions davant la Constitució i la bandera espanyoles, però no poden sofrir fer costat a un Casal de Gent Gran que per Sant Jordi fa un gest a favor de la llibertat nacional de Catalunya. Després parlen de consideració i respecte pels avis...

(Per cert, curiós el paper que fa ERC aquí, oi?)

dimecres, 16 d’abril del 2008

Consol per a catalanolectors

Els percentatges de lectura que el Gremi d’Editors de Catalunya i l’Associació d’Editors en Llengua Catalana han fet públiques no són cap sorpresa. Llegim poc i en castellà. El 77’9% dels llibres venuts –se suposa que les dades fan referència a les vendes– a Catalunya són en espanyol, i només un 20’4% són en català. Quatre a un. Golejada a favor de l’espanyol. Si fessin públiques les dades de les illes Balears i Pitiüses i del País Valencià, ens caurien a terra (les dades).

És normal. “Ca magre cria puces”, diuen a Mallorca, i “quan en veuen un de gras canvien de ca”, hi afegesc jo. La substitució lingüística és com una marea que acaba negant les illes que durant un temps han sobreviscut a la inundació. Ja fa temps que a Barcelona hi ha més teatre en castellà que en català. I els índexs de lectura en català dels últims trenta anys mai han arribat a les envistes dels talons de la lectura en espanyol. És lògic. Per alguna cosa tenim una llengua minoritzada: per abandonar-la sense dol ni planys, que és com s’abandonen les llengües sobrants. Posar-hi objeccions és antiestètic, i a ningú li agrada fer-se malveure.

Si us serveix de consol, us diré que d’altres estan molt pitjor que nosaltres. Els gal·lesos, per exemple. El mes de febrer era a Gal·les i em va pegar per entrar a la biblioteca d’Abersychan, el poble on sojornava. Vaig demanar per la secció de llibre en gal·lès i em van ensenyar una prestatgeria: els llibres gal·lesos ocupaven dues lleixes, i la meitat eren diccionaris, gramàtiques i manuals per aprendre la llengua. Tot plegat, cinquanta o seixanta volums. Trist.

¿Què? ¿Consolats? ¿No? Mira que sou mals de conformar…!

dilluns, 14 d’abril del 2008

Amikhai segons García Lozano

Diu Confuci: “Millor que qui coneix quelcom és qui ho estima. Millor que qui ho estima és qui s’hi delecta”. Conèixer, estimar, delectar-s’hi. El Mestre establí la jerarquia -no pas l’ordre, que és indiferent. Davant la poesia de Yehuda Amikhai, jo m’he delectat, he conegut i he estimat.

Ahir vaig acabar la lectura d'Un idioma, un paisaje. Antología poética 1948-1989, en traducció castellana de Raquel García Lozano. Un volum en què la saviesa del poeta se suma a la saviesa de la traductora per donar un resultat esplèndid. Quaranta anys de poesia condensats en un llibre de 234 pàgines. La millor mostra d’Amikhai que conec.

És impossible abraçar Amikhai amb les quatre paraules que admet un post. Faré el que podré. La poesia del jerosolimità és profunda, sensual, despullada, metafòrica, irònica, emotiva, passional, al·lusiva però accessible, filosòfica però arrapada a la crosta del món, balsàmica i terrible, contradictòria, desesperada i vibrant. No tinc temps ni espai per explicar el què i el com de cada adjectiu. Què hi farem.

Sí que puc citar el psicòleg social Natan Sonis: “Si un terapeuta ajuda a posar paraules a les vivències perquè no quedin atrapades en el silenci, llavors, un poeta com Amikhai és un terapeuta social”. També puc dir que Amikhai va posar paraules a tota la gamma d’emocions de l’home: l’amor apassionat, el desamor, l’horror de la guerra, les recances, les nostàlgies, el desesper, la desemparança, la memòria i l’oblit de tot plegat… Amikhai parteix de vivències i impressions quotidianes, les recull amb mots hebreus del carrer, les carrega de munició metafòrica i les dispara cap a un cel buit de déus, el cel turbulent i contradictori de la condició humana.

“Ya he vivido lo suficiente como para desear
sólo eso, y no el reino de los cielos”.
Tranquilidad de alma. Tranquilidad y alma (1980)

Lamentava Amikhai, en una entrevista per a la TV israeliana, que els temes de la poesia havien canviat, ja no eren la terra, els valors socials i comunitaris, sinó qüestions individuals aïllades del context. Un lament que, amb igual raó o més, podria pronunciar avui en una televisió catalana.

L’espai recurrent de la poesia d’Amikahi és Jerusalem. A la ciutat santa els amants s’estimen i es deixen i es retroben, i la ciutat esqueixada és el símbol de tots els esqueixaments:

“Recuerdo que la ciudad estaba dividida
no sólo entre judíos y árabes
sino entre tú y yo
cuando estábamos juntos en ella.”
Gran tranquilidad: preguntas y respuestas (1980)

La guerra i la mort tenen també residència permanent en la poesia d’Amikhai: la mort dels amics morts, la mort que viu dins el pare del fill mort. El temps és mesclum: el passat es barreja amb el futur i viu en el present, a la manera d’Eliot. El poeta troba també les paraules per parlar del conflicte araboisraelià:

“El sol pensó que Jerusalén era un mar
y se hundió en ella por error.
Los peces del cielo apresados en una red de callejuelas,
se despedazan mutuamente sin compasión.”
Yerushalayim (1967)

La reflexió sobre la infantesa travessa tota la seva obra. La infància no es perd ni s’allunya (“el tiempo no me aleja de mi infancia”), sinó que es transforma i es podreix i ressuscita en forma de fill. Hi és sempre, per a pastura de la desesperació i com a signe de la unicitat del temps:

“Nada desaparece del mundo:
lo que antes era tres mástiles en el barco
ahora es tres suspiros hacia dentro, hacia mi interior.”
Detrás de todo esto se oculta una gran felicidad (1974)

La poesia d’Amikhai és també una conversa valenta amb els textos bíblics sobre els quals es fonamenta el judaisme. Valenta, sí, perquè, tot respectant-los com a principi d’autoritat, els qüestiona, els muny per a obtenir nous dubtes, els dessacralitza i els fa parlar del món, més enllà del món jueu:

“Dios está lleno de piedad,
si lleno no estuviera Dios de piedad
habría piedad en el mundo y no sólo en él”
Shirim 1948 -1962

Un idioma, un paisaje també és un llarg i tortuós camí cap a la felicitat, el punt de partida del qual és lamentable:

“Los hombres son una muralla de piedras errantes.
Ni siquiera en el Muro de las Lamentaciones
he visto piedras tan tristes como esas.”
Yerushalayim (1967)

Però al final del camí hi és, a pesar de Déu, a pesar de la desesperació i potser gràcies a la desesperació. En aquest punt –cabdal– Amijai sintonitza amb el filòsof Comte-Sponville: “el que sabem és que la felicitat és desesperant; allò que miro d’esbrinar és com la desesperació podria ser feliç: la felicitat desesperada i la desesperació feliç!” (La felicidad, desesperadamente, Paidós Contextos, 2005).

El que us vull dir amb tot això és que, si esteu afectats del virus de la poesia, no us perdeu aquesta traducció de la Raquel García. En català hi ha tres traduccions d’Amikhai: la llunyana Antologia de Yehuda Amihai, d’Eduard Feliu (Proa, 1972); la posterior Queda’t amb mi, de Forcano (Columna, 1995), i la recent, també de Forcano, Clavats a la carn del món (Proa, 2001). A més, Forcano també ha fet versions catalanes de Pinkhas Sadé, Ronny Someck i altres. En castellà hi ha diverses antologies de poesia hebrea contemporània; dues que conec són Antología de la literatura hebrea contemporánea, a càrrec d’Encarnación Varela (Octaedro, 1992), i Poesía hebrea contemporánea, en traducció de Teresa Martínez (Hiperión, 1994). Si sou poligots, penseu que la poesia d’Amikhai està traduïda a trenta-cinc llengües (entre elles l’àrab, el xinès i el japonès).

Bon profit us faci, si ho tasteu.

diumenge, 13 d’abril del 2008

Adéu, Caprabo

Com que a casa anem justos de temps, fins ara la compra grossa la fèiem a Caprabo per internet i ens la portaven a casa. Anava la mar de bé. Però aquesta setmana hem notat el canvi de política lingüística de l’empresa. Caprabo ha estat adquirit per Eroski, una empresa bascoespanyola (més espanyola que basca) que ha trobat convenient modificar els criteris d’etiquetatge. Resultat: el “tomàquet triturat extra” s’ha convertit en “tomate triturado extra”; els “nous bolquers millorats ultratranspirables” han mudat en “nuevos pañales mejorados ultratranspirables”, i el “paper higiènic compacte suavitat i resistència” s’ha convertit en el seu equivalent en espanyol. El producte i el modus operandi són els mateixos que abans -hi ha coses que no canvien, o canvien poc: hi ha metàbole, no metàbasi.

Mira que bé. Eroski-Caprabo fa això, entre altres coses, perquè la llei li ho permet. Una llei que és una mena d’endemisme visigot, perquè a Dinamarca o a Iran, per dir dos casos dissemblants, les grans superfícies han d’etiquetar per llei en danès i en farsi, respectivament. Nosaltres no: Catalunya és diferent perquè Espanya és com és.

Molt bé. Però ves per on hi ha una altra llei que ens autoritza a suspendre la nostra relació comercial amb Eroski-Caprabo (aquesta sí, una llei homologable internacionalment). Així que a casa ens passem a Condis. Ala.

dissabte, 12 d’abril del 2008

El camuflatge de Roig i Jalpí

¿Què té en Jaume Cabré que sempre em dóna teca? En el darrer Cultura de l’Avui en Cabré esmenta Joan Gaspar Roig i Jalpí i el seu transvestisme literari; diu: “Joan Gaspar Roig i Jalpí va escriure, al segle XVII, el Libre dels feits d’armes de Catalunya i, ja que el que volia era prestigiar la monarquia catalana medieval, va atribuir el llibre a Bernat Boades, rector de Blanes de la primera meitat del segle XV. És a dir, va fer prevaler l’efectivitat del missatge a l’orgull legítim de la pròpia autoria”.

Cabré hi toca, però no s'acaba d'explicar -suposo que per raons d'espai. ¿Per què havia de renunciar Roig i Jalpí a "l'orgull legítim de la pròpia autoria"? Servidor miraré d'explicar-ho, si m'ho permeteu. Al segle XVII, a l’Europa occidental, l’«orgull d’autor» ja està ben implantat: qui pot signar amb el seu nom allò que ha escrit (si n’està satisfet), ho fa. Qui no pot, no publica, o ho fa amb pseudònim, o desfigura el text. A la monarquia hispànica dels segles XVI i XVII, la censura és implacable i és impossible publicar res que no complagui els funcionaris reials i la Inquisició. Per tant, sembla més probable que Roig i Jalpí, davant la seguretat que el seu llibre no passaria el sedàs de la censura, el va desparençar per veure si colava: el va atribuir a un autor medieval perquè el llibre passés com una peça d’arqueologia, i per assegurar el tret el va escriure (o reescriure, no ho sé) en català medieval. Un camuflatge ultrat, fruit del desesper.

És molt fàcil que la cosa anés així, perquè en aquell temps, pels nostres verals, TOT anava així. Les usurpacions literàries, les traduccions forçades al castellà, les prohibicions d’editar, les deturpacions, els llibres impossibles… La pressió política exercida sobre la literatura catalana dels segles XVI i XVII l’ha massacrada i desfaiçonada dramàticament. I la cosa ja venia d’abans. Joan Roís de Corella ha de continuar la seva producció literària amb pseudònims (Joanot Martorell, verbigràcia) perquè li era defès publicar res amb el seu nom. I molt més tard, entre 1942 i 1944, només serà possible publicar en català textos del cadàver de Verdaguer en ortografia prefabriana. El paral·lelisme amb Roig i Jalpí és espaterrant! Tres segles més tard, la història es repetia.

És clar que si Roig i Jalpí posava en mans dels censors un Llibre dels fets d’armes de Catalunya, rubricat pel seu autor (o sia ell), hauria estat interpretat com una obra sediciosa i dissolvent. En canvi, presentada com un testimoni arcaic de temps periclitats i acompanyant el text català amb una prudent traducció al castellà, pensava que potser passaria. No va ser així. El llibre de Jalpí no va ser publicat fins al 1873 per l’editorial de Marià Aguiló.

divendres, 11 d’abril del 2008

Quinze anys sense Guillem Agulló

Avui fa quinze anys de la mort de Guillem Agulló Salvador. I vull, com molts altres blocaires, recordar-lo i adherir-me als actes d’homenatge que es fan aquests dies.

Guillem Agulló va néixer el 1975 a Burjassot (l’Horta) i va ser assassinat el 1993 a Montanejos (Alt Millars). Militava a Maulets. El van matar a ganivetades. L’autor material del crim i els seus acompanyants eren coneguts per la seva ideologia d’extrema dreta i espanyolista; bo i així, el jutge i els partits hegemònics al País Valencià van negar mil vegades el mòbil polític del crim.

Els sequaços dels assassins van voler celebrar la proesa i feren llenya de l'arbre caigut. Una setmana després del crim desplegaren una pancarta al camp del Mestalla, amb el text “Guillem, jódete”, i la família de la víctima va començar a rebre trucades amenaçadores i d’escarn; un suplici que ha durat anys i que no ha estat perseguit policialment.

El judici pel cas va tenir lloc a Castelló de la Plana el 1995. El jutge va condemnar un dels acusats i autor confés de les ganivetades, Pedro Cuevas, a catorze anys de presó per homicidi, i va absoldre la resta del grup. El judici va ser irregular, perquè el jutge acceptà un estrany testimoni “X”, presentat per la defensa, que declarà sota secret, i per tant no fou possible rebatre’l. Maulets, que exercia l’acusació particular, es retirà del judici. Pedro Cuevas va complir quatre anys de presó encara no, i en les eleccions municipals del maig de 2007 es presentà a les llistes del partit ultradretà Alianza Nacional en el número 4 per Xiva.

Durant aquests quinze anys s’han registrat al País Valencià sis-centes agressions contra immigrants, catalanistes (com el jove de València que quasi mor d’una punyalada), centres socials, llibreries i seus de partits d’esquerra i nacionalistes, davant la passivitat policial, la indiferència mediàtica i el desdeny governamental. Un terrorisme molt actiu, cruel, paorós, feixista, assassí, contra el qual l’Estat espanyol no actua perquè no li fa pas nosa.

Fa quinze anys va ser en Guillem. El pròxim pot ser qualsevol de nosaltres.

dijous, 10 d’abril del 2008

Pluja daurada

M’haureu de disculpar, perquè encara estic en estat de xoc després de llegir –jo no miro la tele: llegeixo (amb perdó)- el discurs d’investidura del president del Gobierno en funcions míster Zapatero. El text sona com un tambor de llauna, de buit i trist que és; però és que hi ha paràgrafs que fan posar el pèls de punta -ahir en vaig comentar un-, i n’hi ha que encenen la indignació i la vergonya aliena, com aquest: “La legitimidad de las reformas estatutarias sólo tiene, para nosotros, dos condiciones: el respeto a la Constitución y su aprobación mediante mayorías que supongan, al menos, un amplio consenso político y social.” [sic (sí, sí: sic)]

Marededéudelcel. Quina barra! Quin cinisme! Quina falta de respecte! Quanta falsedat! Quin xàfec d’orins sobre les catalanes testes! Es veu que el pobre Estatut del 30 de setembre, aprovat pel 90% dels parlamentaris catalans, no comptava amb prou consens. Clar, amb un 90%, ¿on vols anar? A cal Guerra que el ribotegi una mica, ves. Amb Euskadi tenien l’excusa que el Pla Ibarretxe el sostenia una majoria justeta dels parlamentaris, i el van llençar a la paperera tot just arribar al Congrés. A Catalunya no tenien excusa i en la pràctica van fer el mateix. I ara el senyor Zapatero té les galtes de repetir el mateix discurs mentider, com si fóssim idiotes o patíssim Alzheimer col·lectiu!

I a més té les penques d’exigir “respeto a la Constitución”. Com si no sabéssim com va, això! Com si fóssim nens de uè que del món només en saben els bolquers! Com si ens passés per alt que quan judiquen la validesa d’un Estatut català ho fan a manera d’ordalia medieval: posen el text sobre unes brases roents i si el paper crema vol dir que és inconstitucional. Si això ho fan amb el trívial, imagineu-vos amb l’Estatut! Així van les coses en el Tribunal Constitucional quan es tracta d’instruments d’autogovern català. Si en dubteu, aneu a buscar en López Tena i us en contarà unes quantes, d’ordalies.

Disculpeu-me l’encesa, però és que em sento insultat, m’heu d’entendre. Em cau al damunt un xàfec d’orins monclovites i m’indigno. Penso en els milers de catalans que han votat aquest falsari i sento vergonya aliena.

dimecres, 9 d’abril del 2008

Més Espanya

Espanya ja no és plural. Ho era despús-ahir, però avui ja no. Espanya és una cosa molt voluble, talment plastilina. Un dia és una reserva biològica rica en endemismes i l’endemà és un toro i prou. En el discurs d’investidura de Rodríguez Zapatero, el famós sintagma “España plural” ha desaparegut a favor del “permanente esfuerzo de integración de la diversidad en la unidad”. Només són paraules, direu. Sí, però són paraules que fan tremolar. Perquè, si “España plural” volia dir riure’s del Parlament de Catalunya i trinxar l’Estatut, no vull ni pensar què voldrà dir això de la “integración de la diversidad en la unidad”: trobo que s’assembla molt a la fraseologia franquista vinculada als coros i danzas, a aquelles lluïdes exhibicions de balls regionals. Només de sentir-ho, les cames em volen fugir corrents.

Però no hem pas de patir: l’Espanya de Zapatero, diu, és diversa, i negar-ho és de canalles. Obriu els ulls i mireu: hi ha el PP i el PSOE, el castellà i l’espanyol, El Mundo i El País, la COPE i la SER... Una diversitat que mareja. A més, l’Espanya diversa en la unidad aguanta això i més; aguanta fins i tot una micona de diversitat excèntrica, tipus Carles Francino, Joan Ferran, Montserrat Nebrera, Júlia Otero, Carme Chacón, Ferran Adrià… Vet aquí la frontera de la diversitat dins l'Espanya una.

En temps preliberals es parlava temeràriament de les Espanyes (així, en plural), però aquells temps nefands, portadors de llavors disgregadores, han passat feliçment a la història. Davant nostre s’obre un futur assolellat: PP i PSOE decantant-se com les aigües del mar per donar pas a l’Espanya una, Pau Gasol i Fernando Alonso units per una sola il·lusió nacional, i darrere d’ells tots nosaltres.

¿Què més voleu?

dimarts, 8 d’abril del 2008

La gran felicitat oculta d'Amikhai

He acabat de llegir la traducció al castellà del recull de poemes Detrás de todo esto se oculta una gran felicidad (La Poesía, señor hidalgo, 2004) de Yehuda Amikhai (Amijai en les versions espanyoles). Els versos hebreus són del 1973. La traductora és Raquel García Lozano, és clar –dic és clar perquè aquesta noia és una de les millors especialistes del món hispà en literatura hebrea contemporània. Les seves versions castellanes d’Amikhai són esplèndides.

“Todo esto” és la mort en la guerra (sobretot en la guerra d’Independència del 1948). Observa Raquel García: “més de vuitanta vegades apareix la paraula mort en aquest llibre: el pare mort, els companys morts, l’amor mort, la infància morta, el jo poètic com a cap dels morts, l’amor mort, els morts sebollits a l’aire, la mort com un idioma més al costat de l’hebreu i l’àrab, Jerusalem, una ciutat morta i de mort...”

Emperò, tota aquesta mort és ja indirecta. El noi que veia morir els companys en el camps de batalla queda enrere, i el Deú que ha abandonat l’home, també. Qui ara parla és un pare que “ha perdido el peso de su hijo” o “camina por la calle / como una mujer con un feto muerto en el útero”. Aquells herois sacrificats per la nació són fills del tot morts, i la seva mort “significa el fin del triunfo del hombre sobre Dios” [RGL]. I aquell Déu indiferent és ara un Saturn que engoleix i devora els seus fills.

Amb el temps, el poeta ha aconseguit fer-se un úter amb els perills i moblar la gola i el barram del lleó. I intueix (de fet té la convicció) que hi ha una manera feliç d’estar en el món i en la vida, una gran felicitat amagada, com un enigma que no es deixa desentranyar fins a la recta final de la vida. El poeta ho expressava de manera corprenedora: “Quan érem infants teníem llibres de comptes molt lletjos, sense dibuixos. En l’última pàgina hi havia les solucions dels exercicis, però això no ajudava a solucionar-los. Tots els dies de la meva vida vaig estar ocupat a solucionar problemes, i ara he arribat a l’última pàgina on hi ha les respostes. I això és meravellós.”

dilluns, 7 d’abril del 2008

Elisenda Paluzie a Llavaneres

Divendres passat, 4 d’abril, les JERC de Llavaneres van tenir el detall de convidar l’economista Elisenda Paluzie a fer una xerrada sobre dèficits, balances, finançament i aquestes coses. Poder escoltar la Paluzie de cos present, gratis i sense moure’m del poble és un luxe que valoro i agraeixo. Gràcies, JERC. Les dades que maneja són molt rellevants, perquè quatre comptes ben fets són més eloqüents que cent discursos polítics. Us ensenyo, doncs, un parell de números que ens va dir la Paluzie.

Proemi: l’economia catalana està en via d’internacionalització, cosa que redueix la nostra dependència del mercat espanyol i fa de la independència una opció com més va més viable. Vegeu l’evolució de les vendes de les empreses catalanes entre 1995 i 2005:

PERCENTATGE DE VENDES DE LES EMPRESES CATALANES EL 1995

A Catalunya ……………………………… 38%
A Espanya ……………………………….. 40%
A la resta del món …………………….. 22%

PERCENTATGE DE VENDES DE LES EMPRESES CATALANES EL 2005

A Catalunya ……………………………… 32%
A Espanya ……………………………….. 37%
A la resta del món …………………….. 31%

(El pas del 22% al 32% en deu anys és un salt notable en el procés d’adaptació de les empreses catalanes al mercat global.)

PERCENTATGE DE VENDES DE LES EMPRESES DELS PP.CC. EL 2005

Als Països Catalans …………………….. 40%
A Espanya ……………………………….... 29%
Al món …………………………………….... 31%

(Considerant el conjunt de la nació catalana, les xifes són contundents: el mercat majoritari és l’intern, en un context de pèrdua de pes del mercat espanyol i d’importància creixent del mercat mundial.)

No cal dir que aquest escenari econòmic és molt favorable a la independència de Catalunya, com també és favorable a la reunificació política de la nació, per tal com el País Valencià és avui el principal client de les empreses catalanes. Mai, en tres-cents anys, no havíem viscut una conjuntura econòmica tan favorable com aquesta. En el llibre Obertura catalana, Carles Bosch, catedràtic d’economia als Estats Units, argumenta que durant molt de temps el catalanisme no podia ser independentista perquè el mercat no li era favorable. Ara el mercat ens és favorable. Ja que les consideracions polítiques que podem fer conviden a la plorera, mirem números, que aixequen la moral.

diumenge, 6 d’abril del 2008

Només l'Ahmed parlava català

El cas que us conto és verídic, però camuflaré els noms. A ell li direm Ahmed (un jove català d’origen magribí), i de l’empresa que l’ha contractat en direm Pey. Això va passar fa un mes llarg. Can Pey és una d’aquestes empreses mataronines de tota la vida, aixecada per diverses generacions d’una família amb paciència de senyor Esteve. A can Pey havien de menester algú que atengués els clients a l’oficina i endrecés els papers de la casa. Com que es tracta d’una empresa arrelada al país, a més de mecanografia, informàtica i un poc d’anglès demanaven també català. Doncs bé, dels quinze aspirants que es van interessar pel lloc de treball, només un parlava català: l’Ahmed. Els altres catorze eren nois i noies joves, nascuts i escolaritzats a Mataró en règim teòric d’immersió lingüística i d’ensenyament en català. Quines coses…

No cal dir que estic content per l’Ahmed, i a més proclamo a crits el desig que Catalunya s’ompli d’Ahmeds. Però… ¿com s’explica el cas dels altres catorze nois? Bé, aviat està explicat. A Catalunya la immersió és allò que fa poc deia en Sànchez Piñol: entre els molts que la postulen i els pocs que la bescanten, fa la impressió que existeixi. Cosa que és mentida: no existeix. De l’ensenyament en català –que no hem de confondre amb la immersió– en podem dir el mateix: n’hi ha a les zones de vasta majoria catalanoparlant, però fora d’aquests redols la llengua habitual (o única) de les aules de secundària és l’espanyol. Passa llavors que el poc català que els nens aprenen a les escoles el desaprenen als instituts, de tan poc que el senten i tan gens que el parlen i l’escriuen: analfabetisme de recaiguda, en diuen alguns entesos. Tots sabem que a l’àrea metropolitana de Barcelona les coses van així, però n’hi ha que es neguen a admetre que també passen a Mataró, Granollers, Sabadell, Tarragona, Lleida et caetera.

És la mateixa situació que vaig viure fa deu anys a Eivissa. A l’institut on estava confinat només fèiem les classes en català els professors d’ídem. Els altres no s’hi arriscaven pas; ni tan sols la vicepresidenta de l’Institut d’Estudis Eivissencs (una de les patums catalanistes de l’illa), que en aquell centre ensenyava francès… en espanyol –deia que havia de defensar la seva assignatura. Perquè us en feu una idea, l’IEE és com l’Òmnium al Principat. ¿Us imagineu en Vicent Sanchis perorant en espanyol en un IES? Doncs així anava l’Eivissa que vaig deixar enrere.

Trobo que el cas de can Pey, a Mataró, demana tres consideracions. En primer lloc, els professors de llengua catalana a secundària ens hem d’espavilar amb l’avaluació oral. No ho fem bé. Jo mateix he demostrat a bastament la meva incompetència: fa dues setmanes em vaig presentar a una prova per a fer d’avaluador oral en les proves de nivell C de la Junta Permanent de Català… i em van tombar -vull pensar que tinc remei, i que si hi fico la banya me’n sortiré. En segon lloc, aquests joves mataronins que no saben català encarnen el fracàs escolar ocult: surten, amb el títol d’ESO sota el braç, d’uns centres educatius que tenen com a objectiu capacitar els pupils per a l’ús correcte, oral i escrit, de les dues llengües oficials. Objectiu fallit. En tercer lloc, el fracàs del sistema trinxa la lògica segons la qual cal garantir la igualtat d’oportunitats entre els alumnes: l’Ahmed ha tingut i té més oportunitats laborals que els altres perquè, a pesar de l’ambient advers, s’ha pres seriosament el català. Trobo que podria escriure un llibre, de títol De Nador a Mataró, i anar pels instituts contant el seu cas. (Poca broma, que la Laila Karrouch cobra entre 200 i 700 euros per xerrada.)

divendres, 4 d’abril del 2008

Premis Serra d'Or

























Els Premis de la Crítica Serra d’Or acaben de reconèixer, entre altres, la novel·la L’illa dels dòlmens, d’Antoni Vidal; l’assaig El riure de la màscara, de Pere Ballart, i l'aplec de versos Diari d’un setembrista, de Jordi Llavina. Me n’alegro per tots: els premis fan justícia. Vaig a pams i en faig molta via.

No he llegit L’illa dels dòlmens, però sí la novel·la anterior d’ANTONI VIDAL FERRANDO, La mà del jardiner, i tinc el goig de conèixer personalment en Toni. Fèiem feina junts a l’institut de Santanyí (ell ensenyava història, i jo, llengua). L’hora més bona del matí era la del pati, quan sortíem a fora, exposàvem bocins de pell al sol i la fèiem petar amb en Toni. Quan ell parlava, el nostre silenci s’allargava més enllà de la seva veu. Amb quatre mots planers deia veritats de vertigen, veritats que ens somovíem per dins, de manera que ens calia callar per pair-les; paraules que dies i mesos més tard encara ens ballaven pel cap: “No es poden tenir dins la mateixa aula els alumnes que volen estudiar i els que no volen estudiar”, deia en Toni, i tots callàvem perquè ningú sabia dir-ho millor que ell. A banda d’això, La mà del jardiner és una novel·la esplèndida ambientada en un poble mallorquí que tots identifiquem amb Santanyí, per molt que en Toni es faci l’orni. Quan Sam Abrams va presentar la novel·la a Santanyí el teatre era ple de gom a gom, com si allí s’hi fes un concert de Bruce Springsteen. I és que a Santanyí se l’estimen, en Toni. Tots els qui l’hem conegut l’estimem. (De la seva poesia, si voleu, en parlarem un altre dia.)

El riure de la màscara és un assaig excel·lent de PERE BALLART sobre la ironia en la poesia. Ballart és un magnífic crític literari especialitzat en poesia. Un bon crític ha de saber detectar la qualitat que hi ha en modes poètics molt distints, ha d’orientar el lector i a més ha de donar-li eines per a educar el gust. En Ballart fa tot això i més. I no és gaire amic d’abstrusitats estelars: sap que la bona poesia viu ran de terra i ran de pell, i estima les paraules senzilles que impacten amb precisió de bisturí en els fondals de la condició humana. El riure… sí que l’he llegit: l’he devorat.

El Diari d’un setembrista, de JORDI LLAVINA (Premi Alfons el Magnànim València de Poesia 2007) és una meravella que recomano a tothom. La poesia de Jordi Llavina és d’una sensualitat vibrant i exquisida que s’expandeix fins envair tots els racons del cos, de la casa i de la vida. I no és pas una sensualitat cuticular i llisquent –a la manera dels brasilers, com si diguéssim. No. És una poesia que va del porus al múscul i del múscul a l’os i de l’os a la vida sencera. A més, els versos de Llavina són per a ser escoltats primer i llegits després: experimentar primer el plaer i després la fondària. Llegir el Diari és com passejar descalç pel sostre de l’ànima. Jas un tastet:

“Però ella ja no hi és, i jo no hi veig.
Quina despulla, el cos, quan no s’estima!
Fa com la mà del cec,
que, en una plana llisa, ignora,
primer, i després
s’enyora.”

L’enhorabona, amics!

dijous, 3 d’abril del 2008

Iehuda Amikhai segons Forcano

He arribat a la poesia de Iehuda Amikhai (Würzburg, 1924 - Jerusalem, 2000) de la mà del seu principal traductor en català, Manuel Forcano. Clavats a la carn del món, és el títol del volum (Proa, 2001). M’ha impressionat. I he entès que Forcano se senti tan a prop del gran poeta israelià.

També he seguit el consell que l’Albert Benzekry i un savi anònim em feren en un meu post anterior sobre Forcano, i m’he procurat dues traduccions esplèndides de la Raquel García Lozano. Em deia Anònim: “Clavats a la carn del món és excel·lent. Però és que la poesia de Iehuda Amikhai és meravellosa. Jo us recomano a tots que us feu amb les traduccions que hi ha al castellà, degudes a Raquel García Lozano: Un idioma, un paisaje (Hiperión); Detrás de todo esto se oculta una gran felicidad (La Poesía, señor hidalgo); i Gran tranquilidad: preguntas y respuestas (Cátedra). A mi personalment m’agraden una mica més les traduccions de la Raquel García Lozano”. Jo he trobat les dues primeres.

Suposo que a molts de vosaltres us deu passar com a mi, que fins ara no coneixia Amikhai, així que us el presentaré en quatre mots. El poeta va emigrar el 1935 a Palestina amb els pares i la germana: “Som una de les úniques famílies judeoalemanyes que no va patir en l’holocaust. Mon pare i ma mare tenien vuit germans i tots van emigrar a Palestina”. Amikhai participà en la Segona Guerra Mundial com a voluntari en la Brigada Anglesa, i durant la guerra de la Independència de 1948 va fer part del Palmaj (un cos d’elit que va combatre durant el mandat britànic i en la guerra de la Independència). Escriu Raquel García: “Amikhai publica els seus primers poemes després de la creació de l’Estat d’Israel, i les seves experiències en la guerra de 1948 seran el teló de fons de la major part de les seves obres”.

El poeta, que va deixar de creure en Déu als quinze anys, ha estat l’epígon de la modernitat pagana a l’Israel modern. Ningú de les generacions que li eren anteriors no hauria escrit un vers com aquest: “Veig com treus no sé què del frigorífic / que t’il·lumina des de dins com una llum d’un altre món”. És clar, qualsevol poeta anterior hauria dit “espelma” o “foguera” en lloc de “frigorífic”. No allargo més aquesta presentació. Vaig de dret a la traducció de Forcano.

L’antologia de Forcano abraça cinquanta anys de la poesia d’Amikhai (del 1948 al 1998). És una poesia poblada de referències als textos bíblics, a la litúrgia hebrea i a la cultura jueva en general, i a pesar d’això, el seu subjecte és un ésser humà reconeixible a qualsevol racó del món. Per això la seva poesia s’ha traduït a vint llengües: perquè s’entén a tot arreu. Són uns versos que camegen amb naturalitat, es mouen amb sensualitat i parlen amb senzillesa. És una poesia plena de claror i de carn; una poesia que fa llum en el gest i la sensació (en aparença innocus) perquè ells ens parlen lliurement de l’existència.

En la poesia d’Amikhai hi ha una veu que se sent maltractada per Déu i que contra Deú busca la unicitat del món perduda en l’acte creador de separar els elements i els éssers. Déu no és el Gran Creador, sinó el Gran Mutilador. I la poesia és un recurs –humil, sí– que pot contribuir a reparar una part de la destrossa. “Senyor, per què no m’has abandonat?”, fa un vers. És per això, diu Raquel García, que Amikhai reïx d’expressar l’existència simultània, en l’espai i en el temps, d’elements tan oposats com l’amor i la guerra, el naixement i la mort, la pedra i l’aigua, la víctima i el botxí, i el crit i el silenci”.

Els que coneixeu la poesia de Forcano endevinareu, en aquest intent de recompondre el món (amb l’ajut de metonímies, quiasmes, antítesis, oxímorons, antilogies, antístrofes, inversions, fal·làcies patètiques, oposicions semàntiques…) una de les fonts on s’abeura el nostre poeta (vull dir Forcano, no Amikhai, que ara també és nostre). La setmana que ve us parlaré de les traduccions de la Raquel García Lozano.

dimecres, 2 d’abril del 2008

Una traducció inútil

L’altre dia em vaig quedar amb les ganes de comentar un dels llibres de Josep Benet. Ho faig ara. Catalunya sota el règim franquista (1973) s’assembla a La persecució política de la llengua catalana (1985), de l’enyorat Francesc Ferrer i Gironès. Aquesta obra abraça un període més extens, que va del 1707 al 1985, però el capítol VII gairebé repeteix el llibre de Benet. Catalunya sota el règim franquista radiografia la situació de la llengua catalana durant la Segona República; analitza l’actitud del feixisme espanyol davant Catalunya abans de la guerra del 36-39 i també durant la guerra; documenta la repressió contra la llengua i la cultura catalanes a Barcelona durant el règim especial d’ocupació (gener-agost 1939) i, després d’aquest període, a tota Catalunya; l’informe acaba donant compte de la prohibició de l’ús del català a l’Església catòlica de Catalunya.

Emperò, entre els dos llibres hi ha una diferència important: el de Benet té traducció al castellà (a l’editorial Blume, de fa molts anys, exhaurit) i el de Ferrer i Gironès, no. Em demano si aquesta diferència és rellevant, i em responc que no, perquè la traducció castellana del llibre de Benet no ha tingut cap efecte perceptible. A pesar d’aquesta traducció (que deu ser localitzable a centenars de biblioteques espanyoles), el negacionisme impera arreu de les Espanyes: a les esferes més altes (“Nunca fue la nuestra una lengua de imposición…” [Juan Carlos I, 23/4/2001]) i a les més baixes. El conjunt de lleis, disposicions, actuacions, ordres i decrets perpetrats contra la llengua catalana té un gruix enciclopèdic. Ferrer i Gironès ja feia notar que, probablement, el català és la llengua europea contra la qual s’han dictat més papers oficials.

Però és com si res. Aquesta veritat és ignorada (i sovint combatuda) a Espanya. I ja sabem que quan un país sencer declara la guerra a una veritat, aquesta no té cap possibilitat de surar. Crec que no els passa només a ells. Tots els éssers humans vivim en lluita contra una veritat o altra, no se n’escapa ningú. Ells tenen aquesta, ves. I la tenen contra nosaltres, ves. És com si a Alemanya tothom negués l’intent de genocidi contra el poble jueu. Però allà la negació de l’Holocaust és delicte; a Espanya, en canvi, la negació del Genocidi Cultural no només és legal, sinó que és doctrina d’Estat. Els alemanys van afrontar la veritat i van aprendre la vergonya; els espanyols –en general– no.

Si la traducció al castellà de Catalunya sota el règim franquista no fos un fantasma oblidat a les biblioteques d’Espanya; si fos un llibre conegut, citat i freqüentat pels estudiosos a Sevilla, Madrid, Salamanca… els espanyols haurien d’admetre la veritat. Però si ho feien es veurien forçats a demanar perdó, com ha fet Alemanya davant l’Estat d’Israel; i haurien de modificar tan profundament la seva actitud envers Catalunya, la visió del seu passat, la seva manera d’estar en el món, que… ja es veu que això no pot ser. Deixem-ho estar.

dimarts, 1 d’abril del 2008

Poesia i pensament

Al darrer suplement de cultura de l’Avui, Jaume Cabré em regala unes paraules de Heidegger que no coneixia: “Qui vulgui respostes, que calli; qui busqui preguntes, que llegeixi poesia”. La poesia entesa com a sala d’espera i estímul de la filosofia. La poesia com a frisança i emoció intel·ligent. Gran.

Tinc el goig d’aprendre –ensenyar no!– poesia contemporània amb uns pocs alumnes de batxillerat. Seria massa llarg de dir el profit que n’obtenim, perquè és molt, però un dels guanys evidents és aquest que proclama el filòsof: llegir poesia suscita un munt de preguntes que enriqueixen l’aire que respirem –ben al marge que hi hagi respostes o no. Quan la lectura de poesia és compartida (primer en veu alta i després en silenci), i hi ha temps per comentar la impressió que ens fa i les idees que hi suren, llavors pren cos l’inenarrable plaer didascàlic de què parla Cabré.

Emperò, poesia i filosofia no s’han de fondre ni confondre: són vagons distints d’un tren possible. Si un poeta en vol fer allioli, el més fàcil és que se li negui i el resultat sigui una pasterada. Un excés d’especulació malmet la poesia perquè l’allunya de la pell i de la terra. La poesia obsessivament meditativa s’exilia de la seva pàtria (que és el país de les emocions) i deixa de fer servei. Una demesia d’abstracció ens du a veritats tan remotes que no parlen de nosaltres i ens són, doncs, inútils. La poesia no ha de renunciar a les idees –clar que no!–, però ha de posar la carn on aquestes idees es puguin clavar. Talment com diu Iehuda Amikhai en el vers que dóna títol a l’última traducció catalana de la seva poesia: “clavats a la carn del món”. Aquesta setmana us en parlaré.