dilluns, 28 d’abril de 2008

"Teatre de Don Joan", de Palau i Fabre

Com que el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) no ha tingut a bé dur als escenaris el Teatre de Don Joan, de Josep Palau i Fabre, i en canvi un teatre madrileny sí, però Madrid em cau lluny i no em plau passar per l’adreçador dit AVE (i molt menys per l’adreçador dit pont aeri), m’ha entrat el cuquet de sopar-me’l. Servidor he llegit la poesia de Palau, però no pas el seu teatre –és ara que m’hi poso.

I l’experiència és estimulant. Després d’escriure’n en francès, Palau comença a escriure teatre en català a partir de 1951, i ho fa donant vida a la figura de Don Joan, el seductor nascut a l’Andalusia del segle XVI. Però la sèrie de Don Joans que Palau concep i escriu en el seu exili de França estan tots situats a la Barcelona de mitjan anys quaranta. Són uns Don Joans que tenen (almenys) quatre dimensions. En primer lloc, són uns seductors, uns dandis que busquen de posseir totes les dones (jovenetes i madures: tant és, si són agraciades). En segon lloc, són éssers fàustics que busquen la Veritat, l’Absolut, més enllà dels límits que fiten la suposada realitat. En tercer lloc, Don Joan és l’heroi que impugna les normes morals vigents, “el destructor d’unes determinades estructures socials encotillades” (Palau dixit) i un furiós banderer de la llibertat: “Visca la llibertat!”, diu, brindant, perquè un senyor molt de la seva època i d’aquella Barcelona li repliqui: “Però ben entesa!”. En quart lloc, Don Joan és un provocador que, com el mateix Palau, no s’avergonyeix pas del seu erotisme exacerbat. Don Joan és contradicció, recerca, complexitat, jo esclatat en mil bocins -tant és així que no sabem si és un o són molts. Com l’europeu modern. Com nosaltres mateixos.

Jordi Coca, que fa la seva tesi doctoral sobre el teatre de Palau, afirma que “Fabre no té cap interès a escriure uns textos dramàtics «de personatge»: se serveix dels mites i proposa una forma teatral nova. Per exemple, a Mots de ritual per a Electra utilitza dues figures mítiques (Electra i Orestes) per parlar de la dictadura i de la necessària conciliació entre l’exili interior (Electra) i l’exili exterior (Orestes)”.

El teatre de Palau no és complaent, perquè tracta amb cruesa temes com l’abús de poder (La tràgica història de Miquel Kolhas); i no és còmode, perquè aborda les misèries de la condició humana sense recolzar-se mai en el dogma ni en el moralisme. Deia Jordi Coca l’endemà de Sant Jordi, a Mataró, que “Palau és dels pocs intel·lectuals catalans que han desenvolupat un cert cos teòric al voltant del teatre. Palau postulava que un país que no té tragèdia és un país covard, un país que té problemes per plantejar les seves qüestions essencials, que té dificultats per acarar les pròpies mancances col·lectives. Una societat que no gosa fer això és una societat aturada”.

És cert: la tragèdia és la manera teatral d’abordar les grans qüestions. I el “teatre-espasme” és l’aposta que fa Palau a favor de la intensitat (com abans feren Baudelaire i Poe), entenent que l’obra ha de sacsejar profundament l’espectador i forçar-lo a l’autodragatge. Deu ser per això que el TNC no vol representar el teatre de Palau i Fabre, ni ara ni al llarg de la dècada venidora. I és que el TNC s’assembla molt a Catalunya i als tristos polítics que la malgovernen.