dissabte, 30 d’agost del 2008

L'estranger de TV3

No veig les televisions espanyoles –ergo no veig TV3. No és només una qüestió de (manca de) temps, sinó sobretot d’higiene mental. Però ara –fa just mitja hora- he badat: m’he assegut al sofà per esclovellar quatre pipes i davant meu refulgia el Telenotícies Vespre. Han sigut només cinc minuts, temps de sobra per encaixar una bufetada i un cop de puny a la cara. La bufetada: atropellament múltiple a Màlaga (com si la crònica de successos d’aquesta ciutat ens hagués d’interessar més que la de Tolosa, Milà o Marràqueix). El cop de puny: la Generalitat finança la construcció d'una escola a l’estranger [sic], concretament al Soler, al nord de Catalunya. Talment.

No veig TV3 perquè no sóc masoquista: no passo gust veient com es destrueix metòdicament l’imaginari català, i amb ell el país que, si no el podem imaginar, no podrà ser mai. Televisió de Catalunya és la màquina d’espanyolització més porfidiosa que opera a casa nostra –és pitjor que Tele5, signatària del Manifiesto famós (i per poc que hi penseu, us adonareu que no exagero).

Amb la complaença d’ERC, que al Govern estant mira TV3 i calla.

divendres, 29 d’agost del 2008

Corbacho i Milgram

No tingueu cap dubte –cap, que vol dir cap ni un- que els vint-i-cinc diputats del PSC votaran amb el PSOE els pressupostos espanyols del 2009. Qui encara en dubta, que s’ho faci mirar, perquè anirà a la mar i no veurà l’aigua. El PSC és la marca del PSOE a Catalunya, el seu projecte és la superació del conflicte entre Espanya i Catalunya per la via de sacralitzar la primera i espanyolitzar la segona; el PSC és un partit que, sempre que ha hagut de triar entre Espanya i Catalunya, ha triat Espanya; no és un partit català d’Espanya, sinó un partit espanyol de Catalunya. Això és així des de fa trenta anys, de manera sistemàtica i sense excepcions.

La retòrica del front català per un finançament just, la possibilitat de no votar els pressupostos del PSOE, són pura comèdia. La vida és teatre, la política és teatre dins el teatre, i el duet Zaragoza-Iceta són doctors honoris causa en sofisme i art dramàtic. No hi haurà sorpresa perquè el PSC no persegueix pas la justícia, sinó el poder i l’obediència: l’obediència dels catalans a les lleis espanyoles, per ofenoses i abusives que siguin. I això, paradoxalment, és el que li dóna majories electorals a Catalunya. Perquè els éssers humans són porucs i mesquins per naturalesa -i si són catalans encara més-, i si hom els força a triar entre la justícia i l’obediència, trien la segona en una proporció de dos a un. És el paradigma de Stanley Milgram, psicòleg de la universitat de Yale, que ho explica la mar de bé al llibre Els perills de l’obediència (1974) –els amics de Tetrablog en parlen en aquest post de fa uns dies.

Per això, quan Corbacho afirma, directe i francot, que els diputats del PSC votaran allò que els manarà el PSOE, faci sol o pedregui, car aquesta és la seva raó de ser, no fa sinó encomanar-se a sant Milgram. Però ha tingut la indelicadesa d’esguerrar el guió als actors de la seva companyia. I això és lleig, què carat.

dijous, 28 d’agost del 2008

"Entre dues espases", de Margarita Ballester

Diu Miquel de Palol, en dos proverbis successius: “La poesia s’hauria d’escriure tallant-la a la pedra. Seria la manera que mals poetes i incontinents s’hi pensessin una mica més”; i “Els poetes, com la fruita, val més que madurin a l’arbre” (Proverbis, p. 41).

Crec que Margarita Ballester (Barcelona, 1942) signaria aquestes paraules sense vacil·lar. La poetessa, afincada de fa quinze anys a Menorca, sempre s’ho ha pensat molt abans de publicar un recull de versos. El primer, L’infant i la mort (1989), el publica als quaranta-set anys; sis anys després du a la impremta Els ulls (1995), i s’escolen nou anys abans no treu a la llum Entre dues espases (Jardins de Samarcanda, 2004), Premi Josep Maria Llompart-Cavall Verd de Poesia, atorgat per l’AELC al millor conjunt de poemes publicat aquell any. Un exemple de prudència i de lenta maceració poètica.

El tercer poemari de Margarita Ballester és d’ingestió ràpida i de digestió lenta. Són uns versos que entren en el cos com una pomada llarga de ginebra i els dies següents ballen pel cap fent com bellumes, un clapoteig d’espurnejos i ressons inquiets; com si les paraules no sabessin on aparcar. El llibre consta de quatre parts i un epíleg. La primera, “Què en queda?”, arrenca amb un poema sobre la pròpia mort, seguit d’un reguitzell de versos i proses breus a través de les quals Ballester inscriu la seva veu en la història literària (hi apareixen Rilke, Puixkin, Leopardi, Montaigne, Brodsky, Emily Dickinson…). A la segona, “Tu”, la poeta emprèn una anàlisi sintàctica dels seus fantasmes personals, afilerats en forma de pronoms i catalogats en termes de Nominatiu, Acusatiu, Datiu i Vocatiu. La tercera part, "Els mesos de l'any", dóna cabuda als poemes més lírics del recull: Menorca fa acte de presència, i els fills, que són lluny, i els versos tornen fugaços com tot allò que estimem. La quarta part, “L’últim reducte”, reprèn la reflexió sobre la literatura, centrada ara en la poètica pròpia. A l’epíleg, Ballester reflexiona sobre el dolor d’escriure i el desig de deixar de fer-ho (“Entre dues espases pot ser i està sent un monument al masoquisme”, diu la menorquina).

El llibre és estrany i originalíssim. Els versos són d’una austeritat rocallosa, i la veu que hi parla ho fa contra les convencions (“Sí, escrivim contra el llenguatge i a favor d’una utilitat nova del propi llenguatge”, diu l’escriptora). Margarita Ballester no es limita a escriure poemes, sinó que n'explora la gènesi, esbucant així la frontera entre poesia i assaig. Entre dues espases (el títol és un vers del poeta menorquí Gumersind Gomila) és un llibre valent, bell, suggeridor, distint, que truca a la nostra consciència per fer-hi una estada llarga.

Andrade i els llibres

La relació d’un hom amb els llibres és personalíssima. Una operació lectora és distinta de totes les altres, una relectura és diferent que una lectura, un llibre és mil llibres varis si té mil lectors, i els tractes que hi fem són singulars. Eugénio de Andrade resumeix en un poema la seva història d’amor amb aquestes criatures quasi humanes. Vet-lo aquí:

EN UN EXEMPLAR DE LES GEÒRGIQUES

Os livros. A sua cálida,
terna, serena pele. Amorosa
companhia. Dispostos sempre
a partilhar o sol
das suas águas. Tão dóceis,
tão calados, tão leais.
Tão luminosos na sua
branca e vegetal e cerrada
melanconia. Amados
como nenhuns outros companheiros
da alma. Tão musicais
no fluvial e transbordante
ardor de cada dia.

(Ofici de paciència, p. 36, El Gall Editor, 2008)

dimecres, 27 d’agost del 2008

Tornar a la veritat

Hi ha llibres que són bons per picar entre hores, en estones de trànsit entre una feina i altra, o entre una lectura i la següent. És el cas del Diccionario filosófico d’André Comte-Sponville (trad. Jordi Terré, Paidós, 2003), que vaig espigolant amb desordre i plaer. M’és útil per a refrescar nocions que tinc rovellades i per aprendre beceroles de les que desconec; sobretot, em fa servei per a repensar les grans qüestions des d’algun angle nou. Fa uns dies vaig sentir la necessitat de revisar la noció de veritat, i a l’entrada corresponent vaig encepegar una reflexió (un petit assaig) brillant, el millor que hi he llegit fins ara.

El filòsof francès s’esforça a desmuntar els discursos escèptic i sofista sobre la veritat. Per al primer, res no és cert; per al segon, res no és vertader. Totes dues tradicions han dut un gros corrent del pensament europeu al nihilisme, a la idea que la veritat no existeix. I, efectivament, ”la veritat és una abstracció, no existeix: només hi ha fets o enunciats vertaders. Però aquesta abstracció és l’únic que ens permet pensar”. Si dues proposicions vertaderes no tinguessin en comú alguna cosa, “no tindria cap sentit dir que ho són, tots els discursos serien equivalents i no hi hauria cap diferència entre un deliri i una demostració, entre un fals testimoni i un testimoni verídic, entre un coneixement i una ignorància. Seria el final de la raó, i de la desraó”. L’autor del Dictionnaire rebla el clau afirmant que “un sol error reconegut, i no n’hi ha pas pocs, o una sola mentida desemmascarada, i n’hi ha a rompre, basten per confirmar almenys la idea de veritat”.

La veritat “existeix”, doncs, en forma de proposicions veritables. Ho sabien els il·lustrats del XVIII, ho sabien Spinoza i Pascal. ¿Per què, doncs, el nihilisme ha fet forrolla? Fàcil: pel prestigi gran i durador dels qui l’han abanderat (Nietzsche: “La falsedat d’un judici no és ja per a nosaltres una objecció contra tal judici”; Pessoa: “La recerca de la veritat comporta sempre el coneixement últim de la seva inexistència”). També hi ha hagut altres raons: les ganes de fer rabiar els bisbes, el gust de la provocació, la comoditat inherent al plantejament nihilista…

El fet és que no s’hi val de dir “la veritat no existeix” i quedar-se tan ample, perquè no es pot matar tot el que és gras. Aquest pendís ens ha dut a una societat moderna on no hi ha veritat, sinó interpretacions, un pantà on els valors humanístics no poden sinó naufragar. Com a la faula de La Fontaine, que la guineu no arribi als raïms no vol dir que no hi siguin. I són una part d’aquests “raïms”, els xinglons de veritat que podem haver, els que ens permeten unir-nos al món, que és -ves què hi farem- l’únic lloc de salvació. “Això és el que ens fa humans i ens aboca a la filosofia”, diu Comte-Sponville. I d’aquí neix “l’amor a la veritat, que és alhora una virtut moral i una exigència intel·lectual”. El filòsof ens convida a tornar a la veritat. ¿Hi tornem?

dilluns, 25 d’agost del 2008

"Ofici de paciència", d'Eugénio de Andrade

Acabo de llegir Ofici de paciència, en els versos portuguesos d’Eugénio de Andrade i en la traducció catalana d’Antoni Xumet (El Gall Editor, Pollença, 2008). Llegir els poemes dues vegades, primer en una llengua, després en l’altra, multiplica el plaer per dos i millora la fluïdesa lectora en portuguès –ves, molts guanys condensats en poques pàgines.

Llegir Andrade (que en realitat es deia José Fontinhas) és una garantia de plaer i d’elevació espiritual ran de terra. M’explico. Els versos d’Andrade són, en paraules seves “simplement passió per les coses de la terra, en la seva forma més ardent i encara no consumada”. El poeta de Póvoa de Altaia parla de les coses concretes i de les impressions sensorials tot dotant-les d’una dimensió angèlica; no és debades que els versos tenen una textura quasi aèria i una musicalitat subtil i evocadora. Els seus poemes són com ocells que volen dins el lector amb un esbatec dolç que sap el bessó de les coses i estima perquè sí.

Andrade potser és el poeta portuguès més gran després de Pessoa. Tota la poesia d’Andrade és un homenatge enfervorit a la vida, la naturalesa i els dons del cos. L'escriptor va avorrir el luxe, va estimar la soledat i el silenci, i va oficiar en els seus versos -com Goethe- les noces de la bellesa i la veritat. Emperò, les seves inquietuds d’humanista li van impedir d’abstreure’s del món i se significà també com a home d’esquerres. Els seus versos busquen la senzillesa, es volen purs i convoquen la mirada de la infantesa; són traginers d’una veu humil que parla “amb un amic”. Una veu que és alhora universal i portuguesa: la poesia és “la més noble expressió del geni portuguès”, deia; i també: “la poesia portuguesa és el més bell retrat d’un poble que sempre va somniar més del que va realitzar”.

Gràcies, Xumet i Gall Editor, per aquesta bella traducció d’Andrade.

Fauves hongaresos a Ceret


El Museu d’Art Modern de Ceret (el Vallespir) és un dels millors museus catalans d'art dels segles XX i XXI. Les exposicions monogràfiques que s’hi fan es nodreixen de peces manllevades de desenes de museus d’arreu del món, prestigiosos o no, grans o discrets, tant és, perquè pertot hi ha obres valuoses. Aquests últims anys el museu ceretà s’ha centrat en el fauvisme, amb motiu del centenari del moviment, nascut el 1905 a Cotlliure de la mà de Matisse i els seus amics. L’exposició de fa dos anys, Matisse et Derain, Collioure 1905, un été fauve, va ser inoblidable.

Enguany el cicle es tanca amb una mostra de 116 pintures i 44 dibuixos fets pels fauves hongaresos entre 1904 i 1914. L’exposició és estupenda. Els pintors magiars no es van limitar a copiar els mestres francesos, sinó que van fer “una síntesi sàvia i complexa entre l’expressivitat del color de Matisse i el rigor de la plasticitat cézanniana, que ja apunta cap al cubisme” (Catàleg).

Els fauves van fer un pas més enllà de Van Gogh, Gauguin i els impressionistes fent ús del traç robust i els colors arbitraris -aquells vermells... A Catalunya van passar força desapercebuts, però a Hongria van tenir un impacte immediat en un cercle d’artistes (concentrat inicialment a Nagybánya, avui Romania) delerosos de modernitat. Dissortadament, el monstre de la guerra ha devorat la major part de l’obra dels fauves hongaresos, les restes de la qual no s’han mostrat mai, al seu propi país, fins al 2006. Veure-les ara a Ceret és un luxe que no té preu. L’exposició és oberta fins al 12 d’octubre del 2008. Encara hi sou a temps.

diumenge, 24 d’agost del 2008

Nathalie i David

Amb l’excusa de veure l’exposició dels fauvistes hongaresos instal·lats a França, hem passat un parell de dies prop de Ceret. Ens hem estat a una diguem-ne casa d’hostes, on la Nathalie i en David viuen de fer massatges, classes de ioga, de relaxament i coses per l’estil, a més de llogar habitacions. Han estat uns dies més que agradables.

Nathalie és de Normandia, i David, de Lille. Es van conèixer a París, van fer tot el que fan els enamorats, i un dia van decidir cremar les naus i viure de manera diferent en una vall com més llunya de París millor. Van triar la Farga de Reinés, al Vallespir. A la Catalunya Nord, Nathalie va descobrir les restes d’un naufragi lingüístic i cultural recent i sobtat, una llengua que ha passat per ull sota la terrible pressió política de l’Estat francès. Va entendre què havia passat, ho va trobar injust i va experimentar, com a francesa, mala consciència. I va decidir que calia fer alguna cosa per a reparar el dany causat: en primer lloc, aprendre català; en segon lloc, transmetre aquesta llengua al fill que un dia tindrà, adoptant-la doncs com a llengua familiar al costat del francès. David no ho diu tan alt, però també ho troba just i s’hi apunta.

Les percepcions i la resolució de Nathalie no són rares. Pirineus enllà, les bressoles no donen l’abast, i són milers els catalans del nord que han decidit que el català torni a casa, restablir el fil trencat de la transmissió generacional. Ho tenen molt clar: la llengua que avui no es parla es parlarà demà, el català té tant de futur com el francès, i qui no el sàpiga estarà en inferioritat de condicions respecte als qui el sabran.










Fa només deu anys, tot això era impensable. Quan ja feia el bategot, la llengua catalana reviscola al nord gràcies a la determinació de moltes persones sensibles i cultes, de gran qualitat humana, com la Nathalie, que ja entén el català, i en David, que ja hi arribarà. Els trobareu aquí.

divendres, 22 d’agost del 2008

La gestió dels records

¿Què comparteixen les persones que viuen dins nostre? Records. Totes tenim els mateixos, però els administrem diferentment. Cadascú convoca els records que li convenen (els que li plauen, els que no li fan mal, els que li fan servei per una o altra raó). Hi ha records-peanya, records-claveguera i records inventius. Els primers són records triomfants sobre els quals construïm identitats orgulloses; els segons guarden la memòria de les frustracions i els fracassos, i per això els soterrem; els tercers són records a partir dels quals inventem persones que hauríem pogut ser i no hem sigut: partim d’un fet viscut i amb la imaginació el fem ballar amb trot gojós, i així ens sentim ser aquest jo que no ha existit mai. Dins nostre hi ha un joc de vàlvules que cada u de nosaltres tanca o obre a discreció, segons la pròpia conveniència.

I sobre aquest coixí de memòria edifiquem identitats. Cadascú té el seu infant, els seu adolescent, el seu amant…

dijous, 21 d’agost del 2008

Mort i tot, Calvo Sotelo guanya batalles

En el seu darrer llibre, Nosaltres, els catalans, Víctor Alexandre exhuma unes paraules que Leopoldo Calvo Sotelo va amollar l’any 1983, just un any després d’haver deixat de ser president del Govern espanyol: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta.” (p.470)

Són paraules clares, sinceres i torbadores –tant, que recordar-les pot semblar desavinent. M’és igual. Les coses són com són, i si no les sabem dir no les sabrem afrontar. Manipular els catalans de parla castellana per girar-los contra Catalunya és un esport de moda –una moda premsa, ràdio i teledirigida des de Madrid. Es tracta d’una pràctica esportiva que arrenca –si no vaig errat– de l’any 1981, amb el famós Manifiesto de los 2.300, i que avui una colla de catalanòfobs, organitzats al voltant d’un altre Manifiesto, aspira a convertir en esport de masses. D’uns anys ençà, les campanyes són despietades. Ara el salfumant ens el tiren a poalades. Cap nació del món no consentiria un flux comparable d’agressió constant -escocesos, flamencs o feroesos s’haurien fet independents mil vegades (els catalans no: per això la nostra divisa és l’ase).

Ara la immigració llatinoamericana s’incorpora massivament a l’imaginari nacional espanyol -la llengua ja la duen posada- i contribueix a la descatalanització rampant del país. La culpa no és seva, sinó de l’Estat que els acanala, de la dimissió suïcida dels autòctons i dels mitjans de comunicació espanyolitzadors, que fan un paorós treball de sapa contra la catalanitat. L’argentí Diego Arcos adverteix encertadament que “s’està forçant els immigrants que s’incorporin al projecte històric de la monarquia espanyola mitjançant […] la creació d’un espai mediàtic basat en mitjans de comunicació especials per a immigrants, en la seva totalitat editats en espanyol”. I tothom tan panxo.

Avui Calvo Sotelo estaria content. Bo i mort guanya batalles. Però no té mèrit: som els catalans, que ens deixem.

dimecres, 20 d’agost del 2008

Hom no sap sentir

El comú dels mortals no sap què sent. Per sort. Perquè si ho sabés el món seria ingovernable: les parelles es deixarien, les famílies es desintegrarien, els estats rebentarien -no us féssiu pas il·lusions: fer-ne de nous seria inviable-, les cultures es descompondrien, totes les lleialtats del món tornarien no-res. Sentim allò que acordem sentir i prou: si sentim altra cosa, (ens) la callem; si no sentim el que pertoca, ho fem veure –ho fem veure no només als altres, sinó sobretot a nosaltres mateixos. Els sentiments estan militaritzats perquè la llibertat i la riquesa de la sensibilitat és incompatible amb cap ordre social. Per això els homes i les dones sensibles són uns inadaptats: pateixen i fan patir, són dubtosament productius, amenacen de desestabilitzar el seu entorn. Cap societat no consent que proliferin.

dimarts, 19 d’agost del 2008

"L'edat del coure", de Marcel Riera

Hi ha llibres que, no saps bé per què, et cremen a les mans i demanen pas amb urgència -si tinguessin botzina farien una escandalera. Un sap del cert que, cedint, conjurarà la infelicitat d’esperar-los, i alhora intueix el regal d’unes hores felices. Amb L’edat de coure (Viena, abril 2008), de Marcel Riera, em passava això. I avui, que tenia més soledat que de costum, l’he llegit. I he descobert, en aquest segon llibre de versos d’en Marcel, un poeta exquisit.

Marcel Riera (Badalona, 1956) fa en aquest volum un viatge cap a la seva infantesa i adolescència, viscudes a Badalona just abans de la industrialització i del creixement sobtat de la ciutat amb l’arribada de molta gent procedent del sud d’Espanya. L’autor no mitifica, ni mistifica. Enyora sense nostàlgia. Evoca amb una mirada que vol acceptar-ho tot sense renunciar a res.

El poeta apel·la a la memòria, posa els records a treballar, reviu unes sensacions i reconstrueix uns escenaris que no han desaparegut de tot perquè rauen en un passat continu, germinatiu, com una rel que trenca l'asfalt en so de llum. Aliquis memorare debet (‘algú ha de recordar’) és el títol d’un poema que membra una inscripció enfondida a la pedra, en el qual “uns dits palpen la llosa amb la incredulitat de qui de sobte sap que ve de lluny”. El passat viu en el present si hom sap rescatar-lo de l’oblit. Operació cabdal, car dóna la clau de la continuïtat i per tant de la dignitat d’una gent, que som nosaltres. Al poema “La corda de la bóta”, un esbart de nens neden mar endins per ataüllar el campanar de l’església; l’esforç que han de fer els deixa exhausts, però tenen una corda on agafar-se, mentre al seu voltant les ones els gronxen “com campanes”. Ara no hi és, però “la corda encara tiba, no hi és i encara tiba”.

Els versos de Marcel Riera impressionen per la precisió del lèxic, per la nitidesa de les imatges que convoca, per l’exhuberància de colors i d’olors, per l’eficàcia expressiva d’uns alexandrins que transporten un món que esbatega. Francesc Parcerisas qualifica aquest poemari de “llibre bellíssim, madur, entenedor” (El País, Quadern, 26/6/08), adjectius que subscric. Però tot seguit sosté que el volum “no té altra pretensió que ensenyar-nos el poder –per ventura mig perdut– de les paraules”, i és en aquest punt que discrepo de Parcerisas. Riera clou el poema “Explosions” amb aquests mots: “hauríem de cuidar els grans com si es tractés de nosaltres mateixos”. Mots signífers que enclouen una pretensió prou més ambiciosa que la de fer demostracions de força.

Havent llegit L’edat del coure, el primer poemari d’en Marcel, Lluny (Viena, 2006), no romandrà verge gaires dies a la prestatgeria.

dilluns, 18 d’agost del 2008

Motí a bord

Quan arribem a l’estadi de la vida en què la defenestració del jo és una necessitat impostergable, es planteja un problema de mètode: ¿Com ho fem? La cosa no és senzilla. Però si voleu fer cas d’un humil servidor, que en aquesta matèria comença a tenir ja el certificat elemental, us diré que la tècnica del motí nàutic és bona. Tips que l’inútil del capità imposi el seu criteri absurd per no emproar cap enlloc, s’imposa el motí. Cal agafar el capità d’improvís, subjectar-lo amb fermesa, fer cas omís de les protestes i els crits que proferirà –com si sentíssiu ploure, tu– i tirar-lo per la borda sense contemplacions.

Llavors la tripulació –el nombre de la qual pot variar molt: vosaltres mateixos- prendrà el pòndol del vaixell en un esclat d’alegria orgiàstica i l’envelarà per on li surti dels baixos. Hi haurà un problema de coordinació, d’acord -que si un vol fer rumb cap allà, l’altre cap allà deçà, i el polissó que vol fer cap a les negretes mamelludes de Preste Joan. I tot alhora no podrà ser. Però la vida és així, i hi ha mar per a tothom si un és tolerant amb la pròpia diversitat interna i s’opta pel fair play. ¿Que de tant en tant hi haurà qualque conflicte? Sí, ¿i què? ¿Que no n’hi ha, ara, de conflictes, i també anem tirant milles nàutiques?

diumenge, 17 d’agost del 2008

Absentisme laboral (i lingüístic)

Puc dir-ho perquè ho he tocat amb les mans. Durant dos anys vaig treballar en uns quants jutjats de primera instància, a Barcelona, com a dinamitzador lingüístic –eren els temps del Pla Pilot. I els ulls d’un servidor veien el que veien. ¿I què veien? Doncs veien arribar funcionaris al jutjat a les deu del matí; veien esmorzars d’una hora i mitja; veien visitetes al Corte Inglés, a les onze del matí, que s’allargaven més d’una hora; i veia acabaments de la jornada –ehem!– laboral a la una del migdia. I entremig, llargues xerramentes sobre els misteris de la condició humana (els homes, les altres dones, com ha anat el cap de setmana, les rebaixes, etc.).

Això ve a tomb perquè ahir l’Avui revelava que ni tan sols pagant 60 euros de més no s’arrossega els funcionaris als jutjats els vint dies laborables que té el mes. Però és que la cosa té nassos, perquè aquest plus està pensat per a l’absentisme de jornada completa; de l’absentisme a trossos que he dibuixat en el primer paràgraf, ningú en diu res. I us juro que és el forat per on es perden més hores de feina.

Sigui com sigui, no és normal que un treballador guanyi uns dinerons de més, afegits al salari i als complements, pel sol fet d’acudir a la feina de dilluns a divendres. El sentit comú diu justament el contrari: un funcionari que no compleix horari o calendari ha de veure com a fi de mes es redueix la paga habitual –agafarà una rabiada, sí, però l’endemà farà feina de vuit a dues.

Amb la qüestió de la llengua passava fins fa poc una cosa semblant: hom va oferir un plus dinerari als funcionaris judicials que fessin la feina en català -com si fer anar dièresis i ces trencades fos una pràctica ofenosa i estrènua. El món posat damunt davall. La racionalitat diu que l’Administració de Justícia de Catalunya ha de funcionar en català, i si algú s’hi posa de cul, doncs ala!, pèrdua de la condició de funcionari, al carrer i bon vent. Això és el que es fa en els països normals amb funcionaris normals. A Catalunya no: aquí l’absentisme, a més a més, és lingüístic.

És un problema d’enquistament. A la nostra pàtria trista, bruta, etcètera, hi ha una casta d’intocables amb uns privilegis adquirits que no es qüestionen perquè són profundament espanyols. I així ens va. Vivim tan lluny de la normalitat que se’ns fa estranya i tot, no gosem ni imaginar-la. I el sentit comú i la racionalitat no sabem on paren: viuen a l’exili, en algun indret remot amb el qual no ens és permès de tenir-hi connexió aèria.

dissabte, 16 d’agost del 2008

Diumenge a les cinc

Quan els presos republicans i lleialistes de l’Ulster abandonaven la presó, ara farà deu anys, experimentaven un xoc cromàtic: passaven d’un món tricolor (gris, negre i crema) a un món multicolor (representat per les samarretes dels equips de futbol irlandesos). Així comença Diumenge a les cinc, el documental en DVD produït per Batabat, TVC, ETB i K2000 i distribuït per la revista Sàpiens als seus subscriptors.

Es tracta d’un treball d’una qualitat extraordinària, que té molts punts en comú amb Euskal Pilota, Larrua Harriaren Kontra (2004), de Julio Medem. Dos presos, Séanna Walsh, de l’IRA, i Billy McQuiston, de l’UDA, d’ideologies enfrontades i amb molts anys de presó a l’esquena, narren les seves vivències personals al voltant del conflicte que a Irlanda del Nord deixà 3.000 morts, i del procés de pau que, engegat el 1998, va prosperar gràcies a l’aportació decisiva dels presos.

El documental no aprofundeix en les raons dels bàndols enfrontats, ni pretén contar-ne la història. Això s’ha fet un fum de vegades, i ja ens ho sabem. El treball es centra en l’impacte emocional del conflicte en les vides dels presos, de les seves famílies i dels seus amics, i en la diguem-ne “gestió emocional” del procés de pau. Walsh i McQuinston ens parlen del dolor que molta gent sentia en veure sortir de la presó les persones que havien mort un familiar seu, de la necessària acceptació de la identitat i la dignitat dels altres, de la paradoxa de guanyar la reconciliació a desgrat de la manca de penediment... Els dos presos ens parlen dels costos emocionals de la pau, des de la convicció que són costos necessaris i assumibles, car la guerra és molt pitjor i du només a la perpetuació del dolor.

Un valuós exercici d’higiene mental i ètica, un documental altament pedagògic, sobretot per a les persones que les últimes setmanes han posat el crit al cel per l’excarceració de De Juana Chaos. ¿N’aprendran mai la lliçó?

divendres, 15 d’agost del 2008

Veritat

La veritat és un lloc on fa molt de fred. I les persones som fredoliques de mena. Qualsevol que ens veiés diria que tot l’any és hivern. El més fàcil de tot és dir que aquest lloc no existeix i fer com si apaguéssim la calefacció. Però fem trampa: no l’apaguem pas.

dijous, 14 d’agost del 2008

Desmuntant el jo

Hi ha un temps per a postular i construir el jo. I n’hi ha un altre per a abdicar-lo i… ¿destruir-lo? Pessoa ho diu així, però ho trobo excessiu. ¿Deconstruir-lo? Encara menys: el verb és horrorós i antigramatical. Crec que l’expressió més adequada és desmuntar-lo. ¿Què n’hem de fer, del jo, un cop muntat? Desmuntar-lo, com fan els nens amb les torres i els puzzles, per tal de sortir de l’atzucac i fer possibles camins nous. Sense fer-nos violència, però. Sense autopunició.

Hem dedicat tants anys a engreixar aquest animal domèstic anomenat jo, que s’ha fet monstruosament gran i tirós, i ara ja fa més nosa que servei. Arribats a aquest punt cal perdre-li el respecte que li hem professat llargament i tractar-lo com tractem el porc de matances: després d’atipar-lo de valent, i en ésser ben gras, zas!, ganivet al coll, freixures fora i a despedaçar-lo s’és dit.

Si ho voleu mirar d’una altra manera, agafeu-vos-ho com un divorci cap endins. Després de tants anys de difícil convivència fingida entre el jo i el mi, entre el que vol i el que dol, el que s’amaga i el que no sap on amagar-se, el descarat i el mascarat, l’audaç i el covard, l’hipòcrita i el sincer, l’humanista i el misantrop, això ja no s’aguanta més. Divorci, doncs, i que cadascú prengui el seu vent. Ja n’hi ha prou de fer-nos nosa i pegar-nos tocs de colze.

Serem com una autopista que es descongestiona després d’un embús.

dimecres, 13 d’agost del 2008

Les decepcions de l'Avui

Hi ha vegades que un no sap quin és el país de l’Avui. A l’edició en paper d’ahir, a “Les cares de les notícies”, el rotatiu nostrat posava un negatiu a la ciclista espanyola Maribel Moreno per haver-se hipervitaminat a Beijing, i qualificava el fet de “gran decepció”. ¿Decepció? No ho entenc. Perquè només et pot decebre qui sents que et representa, algú en qui has dipositat confiança, un que és dels teus. Maribel Moreno m’hauria decebut si fos una atleta catalana i es presentés com a catalana (si fos dels meus). Però no és el cas. Els redactors de l’Avui només es poden sentir decebuts per la trampa de la Maribel si s’identifiquen amb l’equip d’aquesta noia, que no és altre que Espanya.

El diari Avui té, de tant en tant, estirabots hispanocèntrics com aquest. I és en moments com aquest que em plantejo si faig bé de mantenir la subscripció, si no m’hauria de passar al Punt

dimarts, 12 d’agost del 2008

Le jeune enchanteur

Conta Baudelaire que, durant les excavacions fetes el 1815 a Pompeia, hom trobà un fresc d’una bellesa singular, que representava un grup de nimfes amb l’esguard girat cap a un jove, darrere el qual un cupidell tenia tot l’aire de xiuxiuejar-li algun misteri. I conta també que el 1836 hom trobà un papir que contava una història d’amor, l’inici de la qual estava il·lustrat amb la pintura predita. L’escriptor va fer una versió personal de la narració, que es convertí en Le jeune enchanteur.

En els primers fulls del relat, el sol ponent il·lumina a poc a poc la col·lecció de pintures de Callias, que s’obren a la llum com si es tractés d’una naixó o d’una epifania. Les ombres que velen les pintures es retiren lentament i els quadres fan l’esplet com flors que es baden. Vegeu com neix un paisatge:

“Els dos amics pogueren preparar-se per a aquest goig passatger i suprem, mentre una piràmide de flames grimpà lentament la superfície del quadre. Tota la part superior, doncs, estava banyada per tenebres, quan la llum començà a assolir el peu de la magna muntanya. Aquest raig dardellajà gradualment les valls, les vinyes i els olivars fins a la regió nuvolosa que cap petja humana mai no ha trepitjat. Un minut després, el raig assolí la regió dels immortals i l’embolcallà d’una atmosfera d’or; tot el que d’antuvi era invisible, que només podia ésser albirat a través de vagues tenebres, ara brillava d’una excessiva esplendor.”

Baudelaire, que excel·lí com a crític de pintura, convida en aquesta recreació a mirar els quadres amb ulls romàntics –d’un romanticisme atenorat i sòlid, no com les pastetes que s’estilaven a ca nostra. La bellesa, desplegada a poc a poc, es desclou amb la venusta sensualitat d’una serp que desperta; desvelades amb lentitud, les formes i els colors atenyen entitat espiritual i la bellesa esdevé calze de plaer i de cultura. Com una religió que va dels ulls a l’ànima.

Si n’hi ha, de diferència, entre topar un mosaic romà a plena llum i veure’l sorgir subtilment, l’ombra que es decanta com l’onada a la platja per desvelar les tessel·les blaves, el vermell de terrissa, els grocs callols, els ulls amples, el gest plàcid, la passió a flor de pell. Anys a venir, D’Annunzio prendrà gojós aquest relleu.

dilluns, 11 d’agost del 2008

Aprenents de Pessoa

Pessoa ens va ensenyar a ser molts. Però, ¿realment n’hem après? ¿Quants, dels qui hem llegit i admirat Pessoa, n’hem assumit la lliçó? ¿Quants, dels qui hem proclamat que Pessoa tenia raó, ens hem aplicat aquesta raó a nosaltres mateixos? Jo no ho he sabut fer fins ara. I tinc una edat. Renunciar el jo i assumir la multiplicació d’identitats diverses -fins i tot contradictòries- és una empresa que fa por. Hom ha d’estar molt segur d’un mateix per abdicar d’aquest un. Hom ha de tenir una personalitat molt robusta per a poder-la negligir sense passar per ull. No ho fa qualsevol, això. Dir que hi he arribat seria petulant –i a més, no seria cert. Sí que diré que per primer cop a la vida experimento amb gran alegria la desintegració del jo, l’eclosió d’un boldró d’identitats i la meravellosa llibertat que això comporta, atès que cap dels meus jo no està condemnat a ser ell i cap protagonisme no és entomat pels altres com a traïció. I això deu voler dir que he començat a pair Pessoa, no? Doncs ja tocava.

diumenge, 10 d’agost del 2008

Consells als joves literats

Divendres al vespre em van fer un regal inesperat: una traducció al català, del 1937, de la novel·leta Le jeune enchanteur (El jove fetiller), seguida dels Conseils aux jeunes littérateurs (Consells als joves literats), tot plegat de Baudelaire. L’Agustí Barrera té aquests detalls –gràcies, Agustí. El traductor fou l’escriptor i polític Josep Roure i Torrent, que aquell any acabava d’ingressar al PSUC, per bé que a l’exili se’n separaria.

M’ha agradat molt rellegir els Conseils. Però el que m’ha impressionat és tenir a les mans dos textos de Baudelaire impresos sota les bombes que començaven a caure sobre Barcelona. Cultura de qualitat enmig de la misèria i la barbàrie. Alta literatura en temps brutals. Intel·ligència i dignitat a tocar del feixisme. Una gran lliçó.

A més, la traducció és bona. Roure era un escriptor notable, de qui jo només havia llegit els deliciosos Contes d’Eivissa, publicats el 1946 a Mèxic. Anem, però, al text del poeta. Baudelaire inaugura la modernitat en poesia. Per això no és estrany que una part dels seus Conseils tinguin avui vigència plena; com ara aquests:

“En amor com en literatura, les simpaties són involuntàries; nogensmenys, tenen necessitat d’ésser verificades, i la raó hi pren part ulteriorment.” (III)

“Malparlar d’una manera fallida és un accident deplorable, és una sageta que es gira, o que si més no us pela la mà en disparar-se, una bala el rebot de la qual us pot matar.” (IV)

“Per a escriure ràpid, cal haver pensat molt –haver carrossat sempre amb si mateix un subjecte, al passeig, al bany, al restaurant, i gairebé a casa la pròpia amiga.” (V)

“L’orgia no és, avui, la germana de la inspiració: hem trencat ja aquest parèntesi adúlter […] Un nodriment substancial, però regular, és l’única cosa necessària als escriptors fecunds. La inspiració és decididament la germana del treball diari.” (VI)

“A aquells que es lliuren o s’han lliurat amb èxit a la poesia, els aconsello que no l’abandonin mai. La poesia és una de les arts que donen més; és, però, una mena d’emplaçament del qual no es toquen fins tard els interessos –si bé en revenja són crescuts.” (VII)

Si els Consells us fan servei, regracieu Baudelaire amb flors imaginades.

dissabte, 9 d’agost del 2008

Compreu poesia, va!

Ahir vaig tenir el goig de conèixer en Marcel Riera, poeta, traductor, membre del consell editorial de la col·lecció El Cercle de Viena, dinamitzador cultural a Premià de Dalt i home cultíssim. L’última traducció important que ha publicat és El riu, de Rumer Godden, una gran escriptora anglesa que fins ara ningú havia traduït al català. Com a poeta ha publicat Lluny (2006) i L’edat del coure (2008). Encara no he llegit els seus versos, però ja són a casa.

És bo que els maresmencs llampats de poesia ens coneguem personalment: així podem intercanviar idees, afermar o foragitar intuïcions, localitzar noves fonts d’informació i, sobretot, cooperar. Des de fa dos anys, en Marcel i una colla de premianencs (dits Pdepoesia) organitzen una Nit de Poesia a Premià de Dalt; la fan al març a l’església del poble; el format és el següent: tres poetes reciten les seves composicions i entre una i altra uns músics toquen peces de jazz; aquest any han recitat Cèlia Sànchez-Mústich, Perejaume i Àlex Susanna. Me’l vaig perdre. És una iniciativa magnífica que convé difondre –i potser copiar.

Xerrant xerrant, vam constatar que compartíem una perplexitat: s’escriu molt sobre poesia però se’n ven poca. La poesia està de moda: la profusió de recitals i la munió de gent que hi acudeix en dóna fe. I la blogosfera va plena de poesia (versos, ressenyes, crítiques, escolis…). Si tothom que escriu sobre poesia en comprés, les col·leccions poètiques es vendrien com el pa i donarien beneficis a les editorials. Però no és així. Difícilment un volum de poesia ven a Catalunya més de tres-cents exemplars. ¿Algú em pot aclarir el misteri? Perquè jo no ho entenc. Si la poesia interessa i agrada, compreu-ne, per favor. I quan hagueu de fer un regal...

divendres, 8 d’agost del 2008

La Vanguardia

Ja m’he trobat uns quants blocaires que, bo i escriure en català, es declaren afectes a La Vanguardia: el compren, el llegeixen, el comenten… vaja, que és el seu diari de referència. Llegeixen la premsa en espanyol i escriuen els posts en català. No tinc res a dir-hi. No hi ha contradicció. El poliglotisme i el multilingüisme creixents arreu fan que situacions com aquesta siguin normals: molts suecs llegeixen en anglès i escriuen en suec; hi ha gent que llegeix en francès i escriu en castellà i en català (en Porcel, per exemple), i n’hi ha que llegeixen en alemany i escriuen en polonès. La casuística és universal i inacabable. Allò que per a nosaltres era diglòssia, ara és consuetud planetària. I tenim coll avall que, com més trànsit entre llengües, millor.

¿Vol dir això que ja ens hem curat? ¿Que ja som normals? No. Perquè el problema no està en els lectors de La Vanguardia sinó en La Vanguardia. Que el diari més important d’un país no estigui redactat en la llengua pròpia del país és un indicador de anormalitat. Us proposo un petit exercici d’imaginació. Afigureu-vos que a partir d’avui el diari El País surt en anglès, i El Mundo en portuguès; que Le Monde surt en alemany, i el Corriere della Sera en romanès. ¿Oi que faria estrany? Doncs en nom del multilingüisme i tot això, seria fàcil de justificar: ¿que no hem de ser poliglots? Però tots sabem que no colaria.

Llavors, ¿com és que aquí sí que cola? És el mateix cas. ¿Per què tanta gent troba “normal” llegir La Vanguardia en espanyol? El meu parer humil és que la capçalera centenària persevera en la anormalitat per un encabotament ideològic que té un nom i el sap tothom: espanyolisme. (I és que canviar de llengua és canviar d’ideologia, cosa que el grup Godó no té intenció de fer.)

dijous, 7 d’agost del 2008

Les Analectes

¿Ja heu llegit les Analectes de Confuci? Antoni Prevosti, professor de filosofia a la UB i sinòleg, és l’autor de la primera traducció directa de les Analectes al català (Fragmenta Editorial, desembre 2007). El resultat és una meravella. Però la Xina de Confuci para lluny en l’espai i en el temps (s. VI a.C.), i per això calen uns quants aclariments previs (setanta pàgines d'en Prevosti: molt bones); altrament ens perdríem en una bassa de conceptes que, llegits en eixut des de la nostra tradició cultural, no s’entenen bé. Prou que s’hi va trobar Herbert Fingarette, un professor de filosofia americà, autor d’un important volum sobre Confuci, que confessa, al prefaci del seu llibre, que quan va començar a llegir Confuci les Analectes li van semblar “una arcaica insignificança”. Més tard, però –cito Prevosti– “va descobrir en Confuci un pensador de profunda intel·ligència, que té avui dia lliçons per ensenyar i que diu coses que hom no troba enlloc més”.

Potser us demanareu què vol dir analectes: és un nom d’origen grec que vol dir ‘aplec de fragments literaris escollits’. El nom xinès de les Analectes és Lún Yῠ, que significa ‘Dites selectes’. Alguns traductors (sobretot en la tradició francesa) ha optat pel títol de Diàlegs. Les Analectes van ser introduïdes a Europa l’any 1687 pel missioner jesuïta Philippe Couper, que va publicar-ne una traducció en llatí. Convé aclarir que Confuci probablement no va escriure res –en això, com en altres coses, s’assembla a Sòcrates–; l’autor de les Analectes, doncs, no és pas ell, sinó els seus seguidors. “Ni és una obra unitària –diu Prevosti-, sinó una compilació procedent de diverses mans, cadascuna de les quals aporta la seva perspectiva pròpia”. No m’estenc més, que fer de portaplatets no m’agrada. I em limitaré a presentar-vos quatre fragments, just per fer boca:

28. El Mestre digué: “Si la multitud l’odia, és necessari examinar-ho. Si la multitud l’estima, és necessari examinar-ho.” (p. 263)

8. Confuci digué: “L’home noble té tres temors: tem el Decret del Cel; tem els grans homes, i tem les paraules dels genis. L’home menut desconeix el Decret del Cel i no el tem; perd el respecte als grans homes i es mofa de les paraules dels genis.” (p. 275)

2. El Mestre digué: “Només els savis més savis i els estúpids més estúpids no canvien”. (p. 281)

31. El Mestre digué: “Jo he arribat a passar tot un dia sense menjar i tota una nit sense dormir, pensant. No n’he tret res; és millor estudiar.” (p. 263)

¿Què? ¿Fan gola?

dimecres, 6 d’agost del 2008

"Hiri", de Kepa Junkera

L’any passat el músic basc Kepa Junkera (Bilbao, 1965) va presentar el seu darrer treball, Hiri, a Barcelona, i me’l vaig perdre per raons que ara no vénen al cas. Junkera potser és el millor músic que hi ha al País Basc, i un dels millors acordionistes d’Europa. Hiri ha obtingut el Premi a la millor cançó en euskera del 2007, i World Music l’ha considerat el millor disc europeu de l’any passat. Les peces que hi viuen són un viatge per ciutats i llocs emblemàtics per al músic, que les evoca i les somnia, hi recrea sensacions i històries urbanes, amb l’ajut d’un rica orquestra multiètnica. El disc sona mestís i folk, però també urbà i cosmopolita, i hi ha sorpreses i textures distintes a cada cantonada. Probablement és el millor que Kepa ha fet fins ara –i mira que és bo el que ha fet, a cops d’alboka, guitarra, acordió, baix, txalaparta i bateria. Escolteu-lo si us abelleix:

dimarts, 5 d’agost del 2008

Anticatalanisme al Paraguai

Grufant per Internet he trobat un web paraguaià que fa així: “El Imperialismo catalanista fomenta el guaraní en Paraguay i la desunión de las naciones iberoamericanas. Su lema: hispanos del mundo, desuníos; su misión: introducir diferencias étnicas entre los ciudadanos paraguayos.”

Es tracta d’un web d’extrema esquerra que escup alacrans i escurçons contra la catalana Organització pel Multilingüisme, contra la Unesco i contra els professors de les universitats paraguaianes que els fan costat, perquè han tingut la gosadia de demanar que la cèdula d’identitat dels paraguaians (el DNI d’allà) incorpori el guaraní. I sembla que el govern –quin abús!– ho troba bé. L’ase dels cops és en Joan Moles i Carrera, que des de l’Organització pel Multilingüisme segueix amb atenció el cas del Paraguai (on el guaraní és llengua oficial des del 1992).

El nou govern té sobre la taula un Avantprojecte de Llei de llengües, i sembla que hi ha voluntat de reparar una part dels danys que ha patit la llengua guaraní, tot impulsant-ne la normalització. El parlants d’aquesta llengua (que són la majoria de la població del Paraguai) han estat furiosament maltractats fins avui mateix. Els últims cent anys han patit tota mena d’atropellaments verbals i físics: hom els ha titllat (despectivament) de “guarangos” (pagesos, indis), a l’escola els han tractat a bufetades, els han fet córrer pel pati repetint “no parlaré mai més guaraní”, els han retingut una hora més a l’escola, els han forçat a agenollar-se damunt sal gruixuda, els han degradat a graus o cursos inferiors perquè parlaven guaraní, i els han penjat d’un filat de pues fent-los cridar: “sóc aquí per parlar guaraní”.

Però, curiosament, per a una certa “esquerra” paraguaiana tot això no és significatiu, els que se’n preocupen són una “pandilla de burgueses” i del guaraní és millor no fer-ne cabal, ja que “siempre fue una lengua hablada, y no escrita [i] su formalización gramatical fue una cosa de la teocracia jesuita primero y de profesores pequeñoburgueses liberales después”. Caram. Aquests ja el deuen haver signat, el Manifiesto d’en Savater, Boadella i companyia.

I ja ho veieu: enmig de l’hidra, l’imperialisme catalanista, en pla transoceànic. No sabria dir si això és bo o dolent. Deu ser que tenim una fama, els catalans. Sí que m’atreveixo a dir que hi ha una esquerra llatinoamericana que enfonsa les arrels en el jacobinisme francès i en l’espanyolisme –dispenseu-me l’oxímoron– d’esquerres, i que els colonitzadors espanyols van exportar a Amèrica la seva peculiar ideologia lingüística. I encara hi són. Allà i aquí.

dilluns, 4 d’agost del 2008

La poesia és un peix

que es pot mossegar la cua, o no -jo m'estimo més que no se la mossegui. Tal com l’entenc, la poesia és un peix que pensa l’ham que du clavat al paladar i crida orgasmes amb la boca tancada. Allà calla el dolor, aquí silencia el plaer. En tots dos casos fa de lenitiu, els atenua, per fer-los alhora assumibles i comunicables. La poesia no és amiga de les expansions –ni tan sols ho és la poesia romàntica.

diumenge, 3 d’agost del 2008

Estaquirot amb feina

La calor ens fa fer coses estranyes. Per exemple. A casa no tenim aire condicionat -som uns resistents. I el ventilador el tenim a dalt. I llavors passa el que passa: que amb el corrent natural d'aire de vegades no n'hi ha prou per vèncer la xardor. Així que, ves, ahir em vaig passar una bona estona (devers vint minuts) ventant la dona i la filla. I –cosa rara– no em vaig sentir ridícul. Al contrari. Van ser vint minuts d’alegria inefable. Com quan un és al món i el món li diu: “Estic content que hagis vingut, perquè tinc feines per a tu”.

dissabte, 2 d’agost del 2008

Raó d'Estat

Vet aquí una aborció de la teoria política, un esguerro conceptual que senyoreja el món i la bolla. Raó d’estat és quelcom més que una broma de mal gust, és una bòfia pudenta que du els qui la invoquen a l’extrem més ultrat del cinisme. Dir-ne “raó”, de les viltats més inescrupoloses exercides des de les altes instàncies del poder, és una incitació al vòmit. És la “raó” d’estat que un dia justificava el GAL, que fa bo el saqueig fiscal dels Països Catalans i que diu que les balances fiscals són per fer planta. Tan grossa és la guatlla, que per donar-ne compte no sé dir-la si no és amb regles de tres (que seran deu). Vegeu-les: La raó d’estat és a la raó…

1) el que l’estat de dret és a la igualtat jurídica;
2) el que la Constitució espanyola és a la democràcia;
3) el que l’Administració de Justícia [espanyola] és a la justícia;
4) el que la submissió és a la convivència;
5) el que l’espoli és a la solidaritat;
6) el que el DNI és a la identitat;
7) el que l’esperit de vi és al whisky;
8) el que el matrimoni és a l’amor;
9) el que l’interès és a l’amistat, i
10) el que el salfumant és al perfum.

Costa i tot, dir-ho clar. Convivim amb una lògica que, de tan violentada com està, és treballós redreçar-la i asseure-la de nou a la trona de la racionalitat.

divendres, 1 d’agost del 2008

Calders, Carner i l'estupidesa




Ho confesso: sóc un estúpid profund. Seré més precís: dins meu viu un estúpid profund. I no passa res, el tinc assumit. Penso que tots tenim una tapa que, si l’obrim, en surt un raig impetuós d’estupidesa -talment un guèiser. Només cal que badem un instant, que abaixem momentàniament la guàrdia de la intel·ligència, perquè plas!, es dispari la molla i surti el nostre estúpid, tot dient “hola!”. No se’n salva ningú: el més intel·ligent entre els intel·ligents té moments estúpids. Clar, hom no pot ser una centella les vint-i-quatre hores del dia: és impossible i contranatural. Us contaré una anècdota, protagonitzada per Calders i Carner, que exemplifica això a la perfecció.

L’any 1940, Josep Carner era a Ciutat de Mèxic i tenia un viu desig de conèixer personalment Pere Calders; així que el va citar al seu despatx –Carner era dirigent del JARE, un organisme d’ajut als exiliats. Calders es mossegava les ungles de nerviosisme -coneixeria el Príncep dels Poetes!- i el neguit el dugué a lloc amb una hora d’antelació. El conserge el va fer passar al despatx perquè s’hi esperés. El contista no sabia què fer amb les mans i va encendre un cigarret per tenir-les ocupades. A l’hora d’espolsar la cendra, es va adonar que hi havia un sol cendrer de cristall, que feia molt de goig, i no es va atrevir a embrutar-lo. Va apagar el cigarret contra el vidre de l’escriptori i va llençar la llosca sota la taula. Quan va arribar, Carner el va acollir amb una robusta abraçada i van encetar conversa, però de tant en tant Carner preguntava a Calders: “¿No sentiu pudor de cremat?”. I Calders feia que no. I quan la pudor de cremat va ser intolerable van descobrir que, sota la taula, l’estora de llana ja tenia un forat de cinquanta centímetres de diàmetre. Aquest pas el conta en Tísner en el primer volum dels Ciris trencats (“Dos escriptors cara a cara”).

Vaja, que, amb sort, som estúpids només en el fons. N’hi ha que ho són també a la solana.