Tornar a la veritat

Hi ha llibres que són bons per picar entre hores, en estones de trànsit entre una feina i altra, o entre una lectura i la següent. És el cas del Diccionario filosófico d’André Comte-Sponville (trad. Jordi Terré, Paidós, 2003), que vaig espigolant amb desordre i plaer. M’és útil per a refrescar nocions que tinc rovellades i per aprendre beceroles de les que desconec; sobretot, em fa servei per a repensar les grans qüestions des d’algun angle nou. Fa uns dies vaig sentir la necessitat de revisar la noció de veritat, i a l’entrada corresponent vaig encepegar una reflexió (un petit assaig) brillant, el millor que hi he llegit fins ara.

El filòsof francès s’esforça a desmuntar els discursos escèptic i sofista sobre la veritat. Per al primer, res no és cert; per al segon, res no és vertader. Totes dues tradicions han dut un gros corrent del pensament europeu al nihilisme, a la idea que la veritat no existeix. I, efectivament, ”la veritat és una abstracció, no existeix: només hi ha fets o enunciats vertaders. Però aquesta abstracció és l’únic que ens permet pensar”. Si dues proposicions vertaderes no tinguessin en comú alguna cosa, “no tindria cap sentit dir que ho són, tots els discursos serien equivalents i no hi hauria cap diferència entre un deliri i una demostració, entre un fals testimoni i un testimoni verídic, entre un coneixement i una ignorància. Seria el final de la raó, i de la desraó”. L’autor del Dictionnaire rebla el clau afirmant que “un sol error reconegut, i no n’hi ha pas pocs, o una sola mentida desemmascarada, i n’hi ha a rompre, basten per confirmar almenys la idea de veritat”.

La veritat “existeix”, doncs, en forma de proposicions veritables. Ho sabien els il·lustrats del XVIII, ho sabien Spinoza i Pascal. ¿Per què, doncs, el nihilisme ha fet forrolla? Fàcil: pel prestigi gran i durador dels qui l’han abanderat (Nietzsche: “La falsedat d’un judici no és ja per a nosaltres una objecció contra tal judici”; Pessoa: “La recerca de la veritat comporta sempre el coneixement últim de la seva inexistència”). També hi ha hagut altres raons: les ganes de fer rabiar els bisbes, el gust de la provocació, la comoditat inherent al plantejament nihilista…

El fet és que no s’hi val de dir “la veritat no existeix” i quedar-se tan ample, perquè no es pot matar tot el que és gras. Aquest pendís ens ha dut a una societat moderna on no hi ha veritat, sinó interpretacions, un pantà on els valors humanístics no poden sinó naufragar. Com a la faula de La Fontaine, que la guineu no arribi als raïms no vol dir que no hi siguin. I són una part d’aquests “raïms”, els xinglons de veritat que podem haver, els que ens permeten unir-nos al món, que és -ves què hi farem- l’únic lloc de salvació. “Això és el que ens fa humans i ens aboca a la filosofia”, diu Comte-Sponville. I d’aquí neix “l’amor a la veritat, que és alhora una virtut moral i una exigència intel·lectual”. El filòsof ens convida a tornar a la veritat. ¿Hi tornem?