diumenge, 10 d’agost de 2008

Consells als joves literats

Divendres al vespre em van fer un regal inesperat: una traducció al català, del 1937, de la novel·leta Le jeune enchanteur (El jove fetiller), seguida dels Conseils aux jeunes littérateurs (Consells als joves literats), tot plegat de Baudelaire. L’Agustí Barrera té aquests detalls –gràcies, Agustí. El traductor fou l’escriptor i polític Josep Roure i Torrent, que aquell any acabava d’ingressar al PSUC, per bé que a l’exili se’n separaria.

M’ha agradat molt rellegir els Conseils. Però el que m’ha impressionat és tenir a les mans dos textos de Baudelaire impresos sota les bombes que començaven a caure sobre Barcelona. Cultura de qualitat enmig de la misèria i la barbàrie. Alta literatura en temps brutals. Intel·ligència i dignitat a tocar del feixisme. Una gran lliçó.

A més, la traducció és bona. Roure era un escriptor notable, de qui jo només havia llegit els deliciosos Contes d’Eivissa, publicats el 1946 a Mèxic. Anem, però, al text del poeta. Baudelaire inaugura la modernitat en poesia. Per això no és estrany que una part dels seus Conseils tinguin avui vigència plena; com ara aquests:

“En amor com en literatura, les simpaties són involuntàries; nogensmenys, tenen necessitat d’ésser verificades, i la raó hi pren part ulteriorment.” (III)

“Malparlar d’una manera fallida és un accident deplorable, és una sageta que es gira, o que si més no us pela la mà en disparar-se, una bala el rebot de la qual us pot matar.” (IV)

“Per a escriure ràpid, cal haver pensat molt –haver carrossat sempre amb si mateix un subjecte, al passeig, al bany, al restaurant, i gairebé a casa la pròpia amiga.” (V)

“L’orgia no és, avui, la germana de la inspiració: hem trencat ja aquest parèntesi adúlter […] Un nodriment substancial, però regular, és l’única cosa necessària als escriptors fecunds. La inspiració és decididament la germana del treball diari.” (VI)

“A aquells que es lliuren o s’han lliurat amb èxit a la poesia, els aconsello que no l’abandonin mai. La poesia és una de les arts que donen més; és, però, una mena d’emplaçament del qual no es toquen fins tard els interessos –si bé en revenja són crescuts.” (VII)

Si els Consells us fan servei, regracieu Baudelaire amb flors imaginades.