Absentisme laboral (i lingüístic)

Puc dir-ho perquè ho he tocat amb les mans. Durant dos anys vaig treballar en uns quants jutjats de primera instància, a Barcelona, com a dinamitzador lingüístic –eren els temps del Pla Pilot. I els ulls d’un servidor veien el que veien. ¿I què veien? Doncs veien arribar funcionaris al jutjat a les deu del matí; veien esmorzars d’una hora i mitja; veien visitetes al Corte Inglés, a les onze del matí, que s’allargaven més d’una hora; i veia acabaments de la jornada –ehem!– laboral a la una del migdia. I entremig, llargues xerramentes sobre els misteris de la condició humana (els homes, les altres dones, com ha anat el cap de setmana, les rebaixes, etc.).

Això ve a tomb perquè ahir l’Avui revelava que ni tan sols pagant 60 euros de més no s’arrossega els funcionaris als jutjats els vint dies laborables que té el mes. Però és que la cosa té nassos, perquè aquest plus està pensat per a l’absentisme de jornada completa; de l’absentisme a trossos que he dibuixat en el primer paràgraf, ningú en diu res. I us juro que és el forat per on es perden més hores de feina.

Sigui com sigui, no és normal que un treballador guanyi uns dinerons de més, afegits al salari i als complements, pel sol fet d’acudir a la feina de dilluns a divendres. El sentit comú diu justament el contrari: un funcionari que no compleix horari o calendari ha de veure com a fi de mes es redueix la paga habitual –agafarà una rabiada, sí, però l’endemà farà feina de vuit a dues.

Amb la qüestió de la llengua passava fins fa poc una cosa semblant: hom va oferir un plus dinerari als funcionaris judicials que fessin la feina en català -com si fer anar dièresis i ces trencades fos una pràctica ofenosa i estrènua. El món posat damunt davall. La racionalitat diu que l’Administració de Justícia de Catalunya ha de funcionar en català, i si algú s’hi posa de cul, doncs ala!, pèrdua de la condició de funcionari, al carrer i bon vent. Això és el que es fa en els països normals amb funcionaris normals. A Catalunya no: aquí l’absentisme, a més a més, és lingüístic.

És un problema d’enquistament. A la nostra pàtria trista, bruta, etcètera, hi ha una casta d’intocables amb uns privilegis adquirits que no es qüestionen perquè són profundament espanyols. I així ens va. Vivim tan lluny de la normalitat que se’ns fa estranya i tot, no gosem ni imaginar-la. I el sentit comú i la racionalitat no sabem on paren: viuen a l’exili, en algun indret remot amb el qual no ens és permès de tenir-hi connexió aèria.