dimarts, 5 d’agost de 2008

Anticatalanisme al Paraguai

Grufant per Internet he trobat un web paraguaià que fa així: “El Imperialismo catalanista fomenta el guaraní en Paraguay i la desunión de las naciones iberoamericanas. Su lema: hispanos del mundo, desuníos; su misión: introducir diferencias étnicas entre los ciudadanos paraguayos.”

Es tracta d’un web d’extrema esquerra que escup alacrans i escurçons contra la catalana Organització pel Multilingüisme, contra la Unesco i contra els professors de les universitats paraguaianes que els fan costat, perquè han tingut la gosadia de demanar que la cèdula d’identitat dels paraguaians (el DNI d’allà) incorpori el guaraní. I sembla que el govern –quin abús!– ho troba bé. L’ase dels cops és en Joan Moles i Carrera, que des de l’Organització pel Multilingüisme segueix amb atenció el cas del Paraguai (on el guaraní és llengua oficial des del 1992).

El nou govern té sobre la taula un Avantprojecte de Llei de llengües, i sembla que hi ha voluntat de reparar una part dels danys que ha patit la llengua guaraní, tot impulsant-ne la normalització. El parlants d’aquesta llengua (que són la majoria de la població del Paraguai) han estat furiosament maltractats fins avui mateix. Els últims cent anys han patit tota mena d’atropellaments verbals i físics: hom els ha titllat (despectivament) de “guarangos” (pagesos, indis), a l’escola els han tractat a bufetades, els han fet córrer pel pati repetint “no parlaré mai més guaraní”, els han retingut una hora més a l’escola, els han forçat a agenollar-se damunt sal gruixuda, els han degradat a graus o cursos inferiors perquè parlaven guaraní, i els han penjat d’un filat de pues fent-los cridar: “sóc aquí per parlar guaraní”.

Però, curiosament, per a una certa “esquerra” paraguaiana tot això no és significatiu, els que se’n preocupen són una “pandilla de burgueses” i del guaraní és millor no fer-ne cabal, ja que “siempre fue una lengua hablada, y no escrita [i] su formalización gramatical fue una cosa de la teocracia jesuita primero y de profesores pequeñoburgueses liberales después”. Caram. Aquests ja el deuen haver signat, el Manifiesto d’en Savater, Boadella i companyia.

I ja ho veieu: enmig de l’hidra, l’imperialisme catalanista, en pla transoceànic. No sabria dir si això és bo o dolent. Deu ser que tenim una fama, els catalans. Sí que m’atreveixo a dir que hi ha una esquerra llatinoamericana que enfonsa les arrels en el jacobinisme francès i en l’espanyolisme –dispenseu-me l’oxímoron– d’esquerres, i que els colonitzadors espanyols van exportar a Amèrica la seva peculiar ideologia lingüística. I encara hi són. Allà i aquí.

2 comentaris:

moz ha dit...

Aquí a l'estat espanyol també hi ha una organització comunista que és ultracentralista. Fa tant temps que no en sé res que no en recordo el nom, però la cosa és que normalment, els extrems tendeixen a voler una uniformitat molt i molt tediosa.

JOAN CALSAPEU ha dit...

El comunisme espanyol -llevat d'excepcions irrellevants- mai ha estat soliari amb la causa nacional catalana. Mira Negrín, que ens va fer la punyeta tan com va poder...