
Es tracta d’un treball d’una qualitat extraordinària, que té molts punts en comú amb Euskal Pilota, Larrua Harriaren Kontra (2004), de Julio Medem. Dos presos, Séanna Walsh, de l’IRA, i Billy McQuiston, de l’UDA, d’ideologies enfrontades i amb molts anys de presó a l’esquena, narren les seves vivències personals al voltant del conflicte que a Irlanda del Nord deixà 3.000 morts, i del procés de pau que, engegat el 1998, va prosperar gràcies a l’aportació decisiva dels presos.
El documental no aprofundeix en les raons dels bàndols enfrontats, ni pretén contar-ne la història. Això s’ha fet un fum de vegades, i ja ens ho sabem. El treball es centra en l’impacte emocional del conflicte en les vides dels presos, de les seves famílies i dels seus amics, i en la diguem-ne “gestió emocional” del procés de pau. Walsh i McQuinston ens parlen del dolor que molta gent sentia en veure sortir de la presó les persones que havien mort un familiar seu, de la necessària acceptació de la identitat i la dignitat dels altres, de la paradoxa de guanyar la reconciliació a desgrat de la manca de penediment... Els dos presos ens parlen dels costos emocionals de la pau, des de la convicció que són costos necessaris i assumibles, car la guerra és molt pitjor i du només a la perpetuació del dolor.
Un valuós exercici d’higiene mental i ètica, un documental altament pedagògic, sobretot per a les persones que les últimes setmanes han posat el crit al cel per l’excarceració de De Juana Chaos. ¿N’aprendran mai la lliçó?
2 comentaris:
qualsevol cosa és pitjor que una guerra sense fi que no fa altra cosa que generar odi
Entenc, Jesús, que vols dir el contrari: que qualsevol cosa és MILLOR que una guerra...
Salut!
Publica un comentari a l'entrada