dijous, 14 d’agost de 2008

Desmuntant el jo

Hi ha un temps per a postular i construir el jo. I n’hi ha un altre per a abdicar-lo i… ¿destruir-lo? Pessoa ho diu així, però ho trobo excessiu. ¿Deconstruir-lo? Encara menys: el verb és horrorós i antigramatical. Crec que l’expressió més adequada és desmuntar-lo. ¿Què n’hem de fer, del jo, un cop muntat? Desmuntar-lo, com fan els nens amb les torres i els puzzles, per tal de sortir de l’atzucac i fer possibles camins nous. Sense fer-nos violència, però. Sense autopunició.

Hem dedicat tants anys a engreixar aquest animal domèstic anomenat jo, que s’ha fet monstruosament gran i tirós, i ara ja fa més nosa que servei. Arribats a aquest punt cal perdre-li el respecte que li hem professat llargament i tractar-lo com tractem el porc de matances: després d’atipar-lo de valent, i en ésser ben gras, zas!, ganivet al coll, freixures fora i a despedaçar-lo s’és dit.

Si ho voleu mirar d’una altra manera, agafeu-vos-ho com un divorci cap endins. Després de tants anys de difícil convivència fingida entre el jo i el mi, entre el que vol i el que dol, el que s’amaga i el que no sap on amagar-se, el descarat i el mascarat, l’audaç i el covard, l’hipòcrita i el sincer, l’humanista i el misantrop, això ja no s’aguanta més. Divorci, doncs, i que cadascú prengui el seu vent. Ja n’hi ha prou de fer-nos nosa i pegar-nos tocs de colze.

Serem com una autopista que es descongestiona després d’un embús.

6 comentaris:

exCaldes ha dit...

Realment fas un plantejament seriós? O es tracta d'un exercici estilístic?

Prepara't! Demà en parlarem cara a cara!

Jesús M. Tibau ha dit...

em de desmitificar-nos i deixar de creure'ns el personatge que hem creat

JOAN CALSAPEU ha dit...

Excaldes: sí, faig un plantejament seriós.


Jesús: que bé que m'entens!

cosme ha dit...

Més que no pas desmuntar-nos sóc més partidari de «buidar-nos». En certa manera com a recerca del buit interior, allà on s'apaga el desig, allà on la consciència es redueix en part a la contemplació de la pròpia insignificança. Buidar-se per estar oberts a l'univers, sense desitjar res en concret. Tans sols deixar-se amarar arenat a pet d'ones, sentint, no pas sentint-se.

JOAN CALSAPEU ha dit...

Llavors, tires cap al budisme zen. És una opció bonica -¿ets practicant o només teòric?

Em ve al cap una conversa entre un mestre zen dit Joshu i un monjo. Quan passava per un saló principal, Joshu va veure el monjo que practicava el culte i li va clavar una bastonada; el monjo se'n va queixar: "Al capdavall, el culte és una cosa bona", digué. I Joshu objectà: "Una cosa bona no és tan bona com no res".

cosme ha dit...

No és que sia bonic. Més aviat és higiènic. Quan el «jo» es torna insuportable li cal una cura d'humilitat. I si això es fa en contacte amb la natura la pràctica adquireix un valor prou vigoritzant. A 5 graus temperatura ambient endinsar-se en la mar, tot nu quan el sol s'alça a l'horitzó, produeix en certa manera aquesta buidor. Prova-ho!