dimarts, 30 de novembre del 2010

Per què serem un estat lliure: un decàleg



L’endemà de les eleccions, Reagrupament va fer públic un comunicat en què constatava que el poble català ha optat per la via autonomista i que cal respectar aquesta decisió. Es nota de seguida que són paraules adolorides, poc reflexionades: ¿les haurien dites si els quatre diputats els hagués tret Reagrupament i no Solidaritat?; ¿té solta interpretar el vot a CiU com una validació de la via autonomista? És clar que no. Entre altres coses, perquè la via autonomista no existeix. En realitat, i a pesar de tot, Catalunya serà un estat lliure (no pas en aquesta legislatura, però sí, amb tota probabilitat, en la següent). ¿Per què n’estic tan convençut? Ho resumeixo en deu punts:

1. Perquè l’espanyolisme no té res a oferir-nos i és sempre igual a si mateix: es repeteix com l’all.

2. Perquè el catalanisme sí que té molt a oferir, i a més té la capacitat de reinventar-se (ni que sigui a remolc d’una societat civil molt dinàmica).

3. Perquè el catalanisme que encara no s’ha fet sobiranista no té més remei que fer-s’hi: l’autonomisme s’ha acabat i qui vulgui pessigar engrunes es penjarà les barres al sostre.

4. Perquè Espanya no canviarà per nosaltres i és clar que no hi cabem: ens han expulsat del racó que hi teníem.

5. Perquè ningú es muda sense buidar abans la casa de mobles, trastos i estadants. És el que acaba de fer la majoria del poble català.

6. Perquè l’Espanya que ve, previsiblement governada pel PP i amb la influència important d’UPyD, accentuarà la involució que ja vivim i eixamplarà la foia que s’obre entre Catalunya i Espanya.

7. Perquè el trànsit cap a la independència és un camí de no retorn, i ja estem fent via.

8. Perquè una decisió transcendent que implica milions de persones costa de pair, i els partits són les bèsties que fan la digestió més lenta.

9. Perquè sabem que Espanya no ens pot fer mal, i ja no ens fa por.

10. Perquè el context internacional és favorable a l’aparició de nous estats.







































diumenge, 28 de novembre del 2010

En som molts més

L’altre dia de pagès llegia el web d’en Salvador Sostres i vaig topar aquestes frases: “En els darrers anys ha semblat que l’independentisme avançava o que la independència està més a prop. Podem dir que més independentistes han cridat més que mai, però no que la independència estigui més a prop.” I vaig tenir un dejà vu, que se’n diu, perquè aquesta mateixa asseveració ja l’havia llegida en una entrevista a Albert Rivera.

Servidor tinc una relació d’amor-odi amb en Sostres: m’agrada molt com escriu, però em cau de la post quan passo de la forma al fons. A mi no em desagrada pas l’estil bròfec i provocador del barceloní, al contrari: és una de les qualitats que admiro en la seva prosa. Passa que no n’hi ha prou d’escriure bé: cal tenir raó i mirar de ser just. I en Sostres de vegades no en té, de raó, i sovint és injust.

Les paraules que acabo de citar, per exemple, no són ni enraonades ni justes. Perquè d’independentistes n’hi ha molts més ara que no fa dos anys; perquè, en molt poc temps, entre Catalunya i Espanya s’ha trencat quasi tot; perquè ara el dret de decidir (ço és, l’autodeterminació) és el pal i el paller de la política catalana, i tot plegat fa que la independència sigui a prop.

Paradoxalment, ara hi haurà menys diputats explícitament independentistes que en la legislatura anterior. Sembla com si en Sostres s’hagi volgut avançar a les veus que celebren l’enfonsament de l’independentisme. Són veus que caguen fora de l’orinal. Perquè els partidaris que Catalunya tingui un estat propi en som molts més que la suma de les paperetes d’ERC, Solidaritat i Reagrupament.

Tinc amics que són independentistes i van a la llista d’Els Verds, per exemple, i hi són sense agafar mal d’esquena. Jo tampoc hi veig problema. Perquè una cosa és dir qui vols que timonegi la Generalitat durant quatre anys i una altra, ben diferent, decidir si vols que el teu país sigui lliure. Confondre ambdues coses és mesclar ous amb caragols.

El país fa via cap a la independència a pesar dels partits que la volen lluny o mai, que avui fan majoria en el Parlament; i a pesar, també, de la fragmentació de l’independentisme. Digueu-me optimista.

divendres, 26 de novembre del 2010

Sóc d'un país



Sóc d’un país que passa vergonya de llepar-se les ferides. A la meva gent li han dit manta vegades que fa un posat ridícul quan s’emprova la llengua i que la seva saliva no val, que no és saliva sinó bava, i que fa lleig. Diu que el meu país fa mitja nosa i convé que es decanti i es deixi morir en un marge, que les ferides que al·lega no fan cap angúnia, que repulsiu ho és tot ell i que faci el favor de fer-se enfora del camí ral. El meu país borda poc i abaixa la cua de seguida i tothom s’hi veu amb cor, de clavar-li una guitza. Però sent que la dolor de les nafres i el pus que exsuden l’obliguen a viure, i sap que no té el barram llogat, que les petges que fa són antigues, que la terra que rega amb les bavalles és seva.

dijous, 25 de novembre del 2010

Viure arran



“Joana, decanta’t de la tele, que et faràs malbé la vista!”. “Mariona, ídem!”. Tots els nens fan igual: es posen a tocar del plasma perquè la reverberació dels colors els fascina. Insisteixo i la gran es decanta, però la patoia l’he d’agafar d’una revolada i plantar-la en el sofà.

Els grans també fem igual: vivim a tocar del món i ens fascina el tacte, l’olor i la vivacitat cromàtica de les coses. Per nosaltres, viure és viure arran, moure’ns a favor de la sensualitat i en contra de la perspectiva. Ens costa posar distància entre nosaltres i el món per mirar d’entendre’l, allunyar-nos-en per obtenir una imatge més àmplia i destriar la categoria de les anècdotes; i sense calitja que enteli la visió. Com els articles de Vicenç Villatoro o els editorials de Vicent Partal. Intel·ligència, se’n diu d’això.

Costa, trobar persones intel·ligents. Costa, callar a temps per no espatllar una conversa intel·ligent. Costa, passar l’arada pel cervell i que els fruits bons no es malmenin per falta d’adob i de reg. La vida intel·ligent sempre és escassa perquè la distància que demana xoca amb la nostra inclinació a viure arran. I és que pensar el món és sobrevolar-lo, elevar la ment i veure’s un mateix, allí baix, com un insecte. Un temps, això s’ensenyava. Em sembla, vaja.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Què cosa és la vida

Víctor Alba vuitantejava quan va escriure que “la vida es compon de grans dosis de cabronades i de modestes dosis d’humor i de petits plaers que serveixen de contrametzines”.

Em sembla una definició difícilment superable. Jo he provat de millorar-la i no me’n surto. Suposo que tinc disculpa, perquè encara sóc lluny dels vuitanta i ja se sap que el dimoni en sap més per vell que per dimoni. Només em surt això, que és clarament inferior a la màxima del barceloní:

La vida és un estat d’excepció entre dues democràcies, un llisquent en el qual un pot triar entre la lucidesa, que du a l’acolloniment, o la beneiteria, que estamordeix.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Llepafils



Fins fa sis dècades, poc ençà poc enllà, el llepafilisme era a Catalunya una prerrogativa dels amonedats. A ciutat, els pobres menjaven de gust i agraïts el que hi havia a taula, fos què fos; i en els pobles no era concebible un “això no ho vull" o "això no m’agrada”.

Recordo un passatge de Muntanyes maleïdes, d’en Pep Coll, en què l’autor afirma això que he dit, que als Pirineus els nens llepafils no van aparèixer fins als anys cinquanta del segle passat, quan la serralada es va despoblar i, entre les poques boques i el benestar incipient, els ventres enrajolats van quedar enrere. Avui el llepafilisme s’ha democratitzat: n’hi ha a totes les cases, a les bones i a les dolentes, a ciutat i a pagès. A ca nostra mateix, la pubilla és prima de dent, ves què hi farem.

I ara ve la bona. Un grup de tercer d’ESO en un institut d’aprendre coses, classe de llengua catalana i romanços. Predico els mots compostos i un dels exemples que fan al cas és llepafils. Carusses d’estranyesa. ¿Que no sabeu què vol dir llepafils? Uns quants fan que no amb la cara. ¿Ningú sap què vol dir llepafils?, insisteixo. És que no. La majoria dels alumnes són catalanoparlants, i els que no ho són és com si ho fossin. Fosca!

Vint anys enrere ens pensàvem que el català es fondria o migraria fins a ser residual, desallotjat per l’espanyol: la substitució era el mal que ens trauria del món. Ara he canviat de parer. Perquè tot indica que el català, més que ser desallotjat del seu terrer, el que fa és passar per ull: s’afona per dins, es buida talment una xirimoia que un es menja amb cullereta. El català se’n va perquè es queda sense paraules.

Ara bé. Els malànimes que davant d’això riuen per sota el nas, que vagin alerta, perquè ells també tenen la cua de palla. Demaneu si no a un jovencell com es diu llepafils en espanyol i observeu la cara que fa…

dilluns, 22 de novembre del 2010

Semàntiques femenina i masculina



Avui he après que hi ha una semàntica femenina i una semàntica masculina. La cosa ha anat com segueix. Servidor m’estava tocant els papers en el Departament i sento la Maira que diu: “Hi ha unes feines que em vull treure del damunt”. Jo que la forado amb els ulls i penso: “Ja sé què vol dir, però si aquesta frase la digués jo, voldria dir una altra cosa”. I és que l’enunciat de marres, en boca d’una dona, significa ‘faré les feines’, i en boca d’un home significa tot el contrari, o sia, ‘no faré les feines’.

¿Oi que és curiós? La frase canvia de significat segons el sexe del locutor. ¿Qui ho va dir, que les oracions no tenen gènere? Massa que en tenen!

diumenge, 21 de novembre del 2010

L'objectiu és sobreviure



Al capdavall, l’objectiu és sobreviure. Recol·lectar, caçar, menjar, copular. T’atipes d’ànsies i et costa admetre que tot just es tracta de ser-hi. Fas retxes a la pàgina de l’aigua per escriure-hi la set de viure. Llegeixes en el vol dels ocells que afollarem els nius i robarem els ous, i que un dia et tocarà a tu. T’afanyes cap al món perquè el món te trobi a faltar quan no hi siguis, per tal de sobreviure’t. Fas ganyotes perquè vols que et mirin, per fer-te la il·lusió que vius en els altres. Fas versos perquè viure fa estrany i amb els versos basteixes una casa per rebre-hi visites i conèixer gent quan siguis mort. En l’entretant amagues les nafres i mostres les fletxes a les vitrines dels museus, com si la bèstia damnada fos un altre. La vida és una suma de violències. I l’objectiu és sobreviure.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Els ximples són cruels



Llegeixo, en el Diccionari de les cabronades de Víctor Alba, la cita següent de Wilkie Collins: “Cada dia podem trobar exemples de ximples que no són covards; de tant en tant, d’idiotes que no són astuts, però cal dubtar que existeixi un sol exemple de ximple que no sigui cruel”.

Collins va ser contemporani i amic de Charles Dickens. Va escriure vint-i-set novel·les, més de cinquanta narracions curtes, quinze obres teatrals i cent assaigs. S’escrivia a sobre, com Jaume Cabré. I, a pesar de la frase propdita, mai va visitar la península ibèrica.

L’observació de l’escriptor anglès m’ha fet pensar de seguida en el jutge que ha dictat sentència contra Saïda Saadouki, acusada de contar el que li va passar en entrar en una caserna de la Guàrdia Civil, a Ciutat de Mallorca: la van insultar (“lo que faltava, una mora catalanista”), a ella i a la llengua que parlava, el català. Una càmera gravava els fets, però la cinta ha desaparegut, ves quines coses. El prohom del sanedrí ha condemnat Saadouki a pagar 1.500 euros per un delicte d'injúries. L’Obra Cultural Balear ha obert dos números de compte per replegar els diners de la multa. Que la Saïda no s’hagi d’afluixar els cordons. Jas:

La Caixa: 2100 – 0011 – 89 – 0201740399

Sa Nostra: 2051 – 0099 – 87 - 1070011978

dijous, 18 de novembre del 2010

El risc d'aprendre alguna cosa



Un institut d’ensenyament secundari és un lloc tonificant, perquè els sagals hi arriben cansats i en surten descansats. També és un lloc divertit, una mena d’esplai on van els nens quan estan crescudets i són autònoms. Fa goig veure’ls com la fan petar asseguts a les escales, corrent i xisclant pels passadissos, rient a cleques dins les aules. Beatus ille. I no se’ls veu angoixats, com si no vivissin envoltats de perills: a la platja es poden clavar una xeringa; al carrer poden caure de la moto; prop de la discoteca poden quedar prenys o agafar una infecció; i a l’institut poden aprendre-hi alguna cosa.

Però vaja, no n'hi ha per posar-se les mans al cap, perquè en general hi ha una prevenció per a cada risc: a la platja s’hi ha de caminar calçat; amb la moto no s’ha de fer l’animal, i de nits s’ha de sortir amb un parell de condons a la bossa. Tot això és de calaix, però… a l’institut, ¿com s’ha de protegir un minyó davant el perill d’aprendre alguna cosa? Ja sé que la possibilitat és remota, però pot passar. No em digueu que no.

Fa poc vaig corregir un plec d’exàmens i vaig quedar meravellat: vint-i-molts alumnes havien aconseguit no aprendre res. ¿Com s’ho han fet?, vaig pensar, pres d'admiració. Perquè el més normal és aprendre alguna cosa, ni que sigui per impregnació ambiental, per descuit com si diguéssim: un abaixa les defenses i, flap!, un coneixement que cola cap a dins. No n’hi ha prou de dir, capcot: “És que no he estudiat...”. Ah no. Això sol no explica el prodigi. Per arribar a no aprendre res cal una determinació de ferro, una militància constant, un estat d’alerta permanent per impedir que un input cognitiu trobi una escletxa on esmunyir-se.

Hi he estat rumiant i he arribat a la conclusió que els alumnes més ben adaptats al medi han desenvolupat tècniques de ioga. Com que és inevitable que un estímul o altre viatgi del timpà al cervell, es tracta de posar la ment en blanc perquè l’intrús reboti o es fongui com una bombolla de sabó. Això de posar la ment en blanc és una manera de dir, esclar, perquè en realitat el que es fa és compaginar tres tècniques distintes: l’una consisteix a immobilitzar les neurones; l'altra, a buidar el cervell, i la darrera, a eixordar-lo. La primera operació adorm les cèl·lules, la segona les deixa sense pinso i la tercera les estaborneix. El resultat és devastador.

Han passat uns quants dies i encara estic impressionat.

dimecres, 17 de novembre del 2010

La força dels humils



Si tries bé les amistats, facebook és enriquidor. Un dels amics que hi tinc ha penjat una entrevista a un andalús que de jove va prendre els tapins cap a Catalunya i ara, ja gran, ha tornat al poble on va néixer. L’home té seny de bèstia vella, coneix bé els dos relats sobre Catalunya i defensa el seu país d’adopció: denuncia les bòfies que circulen a Espanya sobre la suposada persecució del castellà, constata l’espoli fiscal i el maltractament tossut del país, postula la integració dels nouvinguts a la cultura catalana i troba que la primera feina del nou Parlament és declarar la independència de Catalunya. Això, dit amb paraules senzilles i andaluses. És la veu d’un home humil que ha trobat les paraules i no té por de dir-les.

L’home humil que sap trobar les paraules és més fort que un govern, més poderós que un banc. L’home humil que copsa la veritat i la diu llisa i broixa neteja l’aire de porqueria; i si, a més, en les seves paraules hi ha gratitud i amor –com és el cas–, llavors és un revolucionari.

La humilitat és poderosa. Un exèrcit d’humils és invencible, perquè no espera sinó l’aniquilació o la victòria. Per això el Vietcong va derrotar els Estats Units. Fins essent aniquilat, l’exèrcit dels humils guanya batalles, perquè la virtut que encarna brota de nou amb més força. Per això els txetxens, havent estat esclafats per Rússia, i els sahrauís, oprimits pel Marroc, guanyaran a la fi la llibertat que els pertoca.

Per això costa tant, d'altra banda, vèncer el terrorisme islàmic: perquè en bona part és un exèrcit d’humils que conjumina la caritat amb la violència. "La humilitat és una força terrible", diu Dostoievski, i perdoneu-me la pesadesa, que estic ocupat amb L’idiota i com que vaig curt de temps i d’energia m’està durant molt.

Però avui els nostres humils no en tenen prou de trobar les paraules. Els calen altaveus; i no ho són la televisió, ni la ràdio ni els diaris, poblats com estan de cotorres i paons, de genteta que no els poden tapar el cul amb set flassades, que es pensen ser qui sap què. No. La veu dels humils cal buscar-la en l'esfera digital (a facebook, a twitter, als blogs...). És ací on espleta la paraula neta i simple, el verb catàrtic. Internet és el múscul dels humils.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Les gusarapes i el poruc



Qui, des d’una posició de força, es veu sense arguments per justificar-la, fa sortir la por. El PP i el PSOE-C són gusarapes i la fan rajar pel broc gros i a tòt de càntir. Quan diuen que no consentiran un referèndum sobre la independència de Catalunya, fan com feia l’ala més dura del tardofranquisme, que no admetia unes eleccions més o menys lliures per por que els seus postulats en sortissin derrotats. El totalitarisme espanyol d’avui és la continuació viva del franquisme d’antany.

Més rara és la posició d’Iniciativa. Avui Joan Herrera renyava els independentistes dient-los que “saben que amb un referèndum d’avui per demà Catalunya es trenca”. Ai caram. Dec ser coix del front, perquè no ho entenc. Vejam, posem que hi ha referèndum i victòria independentista. ¿Vol dir Herrera que l’endemà els qui eren amics corals deixaran de ser-ho? ¿Que el nombre de divorcis i separacions es dispararà? Home, no fotem!, que l’amistat, l’amor i la hipoteca estan per damunt d’aquestes coses. ¿Que una colla de gent potser no aniran a treballar del disgust? Va va, que dues copetes i un cop d’ull a la nòmina endolceixen la fel al més pintat. Ens coneixem, herbeta, i te dius moraduix.

Els referèndums no trenquen res, al contrari: ben fets, són un salutífer exercici de civisme. A més, Herrera equivoca la terminologia. A Europa, del contrast civilitzat d’opcions col·lectives no se’n diu trencament, ni divisió, ni trauma: se’n diu democràcia. I ja n’estic tip d’excuses covardes i farisees. ¿Com pot ser que la independència esberli el país, i en canvi la dependència no? ¿És que no el tenim avui, el contrast de posicions, i no en fem un drama? I ¿és lícit tenir el país lligat de mans i peus perquè una minoria no vol que la majoria tingui l’opció d’expressar-se i decidir? ¿El malestar estructural de la majoria és preferible al malestar conjuntural d’una minoria, la qual veurà, a l'Estat català, com milloren les seves condicions materials de vida?

Gusarapes i esporuguits que volen privar-nos dels confits.

dissabte, 13 de novembre del 2010

De la ingenuïtat



La ingenuïtat és una d’aquelles virtuts que neixen amb bona estrella i acaben atropellades. La INGENUITĀS llatina esqueia a l’home lliure i de sentiments nobles, lleial, sincer i honrat. I tant va durar, la dotació positiva del mot, que Dostoievski fa dir a Ptitzin, un dels personatges de L’idiota, que “a les tardes sóc més emotiu i sincer! […] Sóc més ingenu, més determinatiu, més honrat i respectuós, i encara que amb això us presento els meus punts flacs, tant me fot”. I no cal dar-li més voltes, perquè ja hem topat el culpable de la desfeta: el sentiment de vulnerabilitat. L’ingenu és vulnerable i per tant feble. I la jungla d’asfalt devora els febles. L’antiga virtut ha mudat en tara.

I, tanmateix, allò que fa part de la nostra estructura profunda no se’n va mai del tot. Comte-Sponville diu que la ingenuïtat és un atribut d’infància o de naturalesa. És cert, perquè les clares vegades que som capaços de projectar una mirada ingènua sobre l’entorn, connectem amb l’infant que duem a dins i ens detergim les entranyes. Vivim, llavors, un instant de rara plenitud. El nen i l’adult que som es donen la mà i bescanvien un somriure perquè estan contents de retrobar-se.

La ingenuïtat fa, en aquesta saó, la claror d’un llampec; és una onada soliua que travessa el llac de l’ànima; un trèmolo que no es pot reviure fàcilment si no és per mitjà de l’art. La música, la pintura i la literatura són maneres de transportar-nos al nostre fons ingenu, i és en aquest transport que donem, en estat de gràcia, el millor de nosaltres mateixos. Mozart era genial perquè amb la música donava veu al nen que duia dins. Van Gogh va descobrir la pintura ingènua i va embogir d’emoció. Calders ha seduït dues generacions de lectors poblant els seus contes de personatges que, de tan nets de cor que són, toquen el cordam innocent que amaguem sota una llosa de desconfiança i de cinisme.

Fins els qui no tenim tractes amb la musa sentim, molt de tard en tard, un esquellerinc que sona part dedins, i si no ens hem assecat del tot el sabrem escoltar. Llavors potser percebrem la diferència que hi ha entre una penca de bacallà i un home.

dimecres, 10 de novembre del 2010

Un amor d'en Swann

Quan la nova versió catalana de Combray (el vestíbul de la Recherche proustiana) va aparèixer a les llibreries, l'octubre del 2009, la criatura estava en llibertat vigilada. Si els lectors li feien cas, creixeria; si no li’n feien, allí es quedava, plantada com una figuera borda. Va passar que Combray es va vendre com el pa calent i per tant al traductor, Josep M. Pinto, se li va girar feina.

I ara, com que el de Gelida és feiner, ja té enllestit el volum següent, de títol Un amor d’en Swann (Un amour de Swann), que conté la segona i la tercera parts del primer volum de la Recherche (ço és, Un amor d'en Swann i Noms de lloc: el nom). Si tot va bé, aquest divendres arribarà a les llibreries, de la mà d’El cercle de Viena.

¿Us en recordeu, de Charles Swann? Un dandi pèl-roig d’ulls verds, el bigoti espès, un monocle discret que no el desmereix pas, un home que en sap un niu, d’art, i que un dia coneix la jove cocotte Odette de Crécy, que serà la seva futura esposa. Swann, encegat, es deixa arrossegar per un amor passional, tanca Odette en una presó imaginària i pateix d’allò més quan ella en surt.

Com que un gran amor no pot ser cosa fàcil, decideix posar-s’ho difícil. La mala reputació que la cocotte té en l’alta societat força Swann a freqüentar uns altres ambients, com la casa dels Verdurin, uns polls ressuscitats que ballen la música que toca la insofrible Mme. Verdurin.

Tot plegat acaba a la proustiana manera, ben resumida a la frase cèlebre que clou el relat: «Dire que j'ai gâché des années de ma vie, que j'ai voulu mourir, que j'ai eu mon plus grand amour, pour une femme qui ne me plaisait pas, qui n'était pas mon genre!». Tot plegat té un aire tragicòmic, cosa que al seu dia ja va fer notar Samuel Beckett: “No hi ha segurament, en tota la literatura, un estudi d’aquest desert de soledat i recriminació que l’home anomena amor, presentat i descabdellat amb una tan diabòlica falta d’escrúpols”. Un amor d'en Swann funciona com una història independent, i és per això que sovint s’ha publicat separat.

L’última part del volum, Noms de lloc: el nom (Nom de pays: le nom), evoca els somiejos del narrador i les ganes que té de viatjar, atès que la seva malaltia li ho impedeix; i és a través dels horaris dels trens que veu la ciutat inventada de Balbec i sobretot Venècia.

Els proustians ja esteu al cas. I els no proustians, vejam si us envesco amb una frase que Harold Bloom projecta contra el tòpic, i que batega allí enllà de tots els llibres: “L’assumpte [de la Recherche] no és la memòria, sinó la ceguesa que necessitem desesperadament si volem continuar”.

diumenge, 7 de novembre del 2010

No sóc català i treballo de valent



Avui he descobert que no sóc català. Qui m’ha obert els ulls no ha estat altre que Jaume Collboni, l’actual cap de campanya del PSOE-C. Un dels plafons que la formació ni-ni (Ni independentista ni de dretes) ha escampat pels carrers diu que “Ser català és treballar dur i amb les idees clares”. Que bé, llum sobre la meva identitat obscura.

I és que, si per ser català és menester treballar dur, el meu cas planteja dubtes raonables. Servidor només treballo dos terços de jornada i m’ho agafo bé: vull dir que procuro no esllomar-me i fer que treballin els alumnes. Amb el cor a la mà, he de dir que no treballo dur. Ergo, no dec ser català.

Pel que fa a la claredat d’idees, aquí sí que no hi ha lloc per a dubtes ni matisos: decididament no sóc català. Perquè el feixet d’idees que manejo és més confús que el nus de la Trinitat: no sé si sóc feliç o infeliç, liberalconservador o anarcosocialista, ateu o agnòstic, humanista o misantrop, bon professional o malfeiner, egoista o generós… Tot sovint em llevo amb una convicció i me’n vaig a jóc amb la contrària, i entremig he canviat unes quantes vegades de parer. La veritat és que estic fet un embolic. No sóc català; més clar, l’aigua embotellada.

I a més, com si tot això no fos prou, sempre que m’he escarrassat a la feina he treballat de valent (i no pas dur). Entre altres coses, perquè en català dur és adjectiu, i mai mai mai no té ni ha tingut valor adverbial. Bé, ara sí: en els cartells del PSOE-C, que ja es veu que són pensats en espanyol, com tot el que pensen i el que fan en aquest partit. Però vaja, ja s’ho faran.

A mi el que ara em neguiteja és que, si no sóc català… ¿què putes sóc? Espanyol, sé cert i segur que no -aquesta és una de les poques idees que tinc clares. Collboni, ajuda’m, sispli!

dissabte, 6 de novembre del 2010

De la perillositat social dels teletubbies



Els teletubbies desperten força suspicàcies entre els pares amb inquietuds educadores. Amb raó. Tinky Winky, Dipsy, Laa-Laa i Po fan poses d’innocència pueril i en el fons són unes gates maules. Ull viu! Aquest matí les menudes de casa se’ls miraven com aquell qui res i jo sentia un calfred que escalava l'espinada cul amunt, fins al bescoll.

¿Sabeu què passa? Que aquests ninons creixen com tomaqueres sense asprar, així com volen, sense hàbits ni normes ni límits, sense adults que els diguin “això està bé i això està malament”. Si volguessin, arrasarien les flors de la praderia i el nadó que fa de sol encara els riuria la gràcia. No hi ha ningú per renyar-los, ningú que mogui el dit índex davant seu fent “no, no, nooooo”. És cert que hi ha una veu en off que surt d’un periscopi, però la fantasma es limita a anunciar l’hora d'anar a dormir i poca cosa més. ¿On són els pares o els tutors legals d’aquesta patuleia? ¿Com es comportaran aquests marrecs quan arribin a l'edat de la malsofridura? Tenen tots els números per ser alumnes conductuals (que és l’eufemisme que fa servir el gremi de l'ensenyament per no haver de dir el nom de la cosa).

Quan nosaltres érem nens, això no passava. Heidi era orfe, sí, però tenia un tutor legal esplèndid: l’avi. Marco tenia mare, i tota la seva peripècia consistia precisament a buscar-la –com ha de ser. Fins i tot Vicky el víking havia de passar per dures negociacions domèstiques abans de córrer a l'aventura. I avui mateix, al Súper3, l’esburbat d’en Mic té el contrapès assenyat d’en Cinc Segons, que prou que se’l veu més grandet i formal que el seu amic.

¿Quan inventaran un obstructor dels programes que posen en perill la condreta educació dels nostres fills? Jo en vull un.

dijous, 4 de novembre del 2010

M'expulsen d'una llibreria perquè em nego a parlar espanyol


El cap de setmana llarg de la castanyada vam ser a Mallorca. Una mena de viatge de fi de curs amb els alumnes del nivell D de català que van tenir la paciència d’aguantar-me. Dilluns al matí fèiem la cercavila per Palma i vaig trobar, per atzar, Fine books and maps (carrer Morey, 7, darrere la catedral). Sembla que és el basar de llibre anglès d’antiquari més gran de l’Europa continental. En Jordi Llavina n’havia escrit un elogi emocionat i em feia gola visitar-la. Però just d’entrar-hi me’n van fer fora. La cosa va anar així.

El propietari de la llibreria, un senyor entrat a l’edat de respecte, se m'acosta i em demana què busco, en anglès. Li responc, també en anglès, que només vull donar un cop d’ull. Llavors em convida a parlar espanyol. (¿Tan mal d’orella fa el meu anglès?) Li faig saber que no parlo espanyol i m’ofereixo a conversar en anglès o català. Però es veu que la meva proferta de bilingüisme no li agrada gota, perquè el paio s’encén i comença a dir pestes del català, de Catalunya i dels catalans. M’engega que el català és una llengua que no serveix per anar pel món. Servidor li dic que les du girades de peu –You’re wrong–, intento explicar-li que el català és global perquè és una llengua Google... però ell ha posat la cinquena i no em deixa parlar.

Ara m’acusa de pertànyer a un poble fanatitzat i ple d’odi –You hate Spain!– perquè, quan la selecció espanyola de futbol juga amb una altra selecció, els catalans ens alegrem si els espanyols perden. Jo no entenc que celebrar la victòria dels uns sigui fanatisme, i en canvi celebrar la dels altres no. Provo de dir-li que aquests sentiments són fills de la història i que entendre’ls és el mateix que respectar-los.

Però l’home no em dóna opció d’argumentar, perquè ja està deplorant que a les oficines de turisme de les Balears els pobres turistes s’ho troben tot en català. Cosa que no és certa, perquè les oficines de turisme balears atenen els turistes en un grapat de llengües, comme il faut, entre elles el català; i es veu que és això el que li molesta: el senyor troba que el català no hi hauria de ser, perquè la presència d’aquesta llengua és ofensiva.

Barrino com es deu dir “prejudici” en anglès, però la paraula no em surt, i com que el quídam no atura la filípica començo a tenir-me per expulsat i vaig lliscant cap a fora. Quan sóc al carrer, l’home proclama, solemne i espanyol: “Bienvenidos es una palabra que no existe en catalán”. El senyor no es tem que està projectant sobre uns altres una tatxa pròpia.

De tota manera, ¿em permeteu un consell? No sigueu ases com jo. Si aquest sant baró vol que li parleu en espanyol, feu-li el plaer: digueu-li quatre coses en la llengua de Vargas Llosa. Pagueu el peatge i entreu a furonejar. La llibreria s’ho val.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Sobre la compassió

“La compassió és la llei principal, i potser l’única, de la vida de tota la humanitat”. Gran Dostoievski, que batollava l’arbre de la ciència per plegar veritats i les empeltava a les seves novel·les. El rus hi tocava, perquè la compassió és a la base de tot intent d’humanisme; i no es tracta de misericòrdia, sinó d’empatia, solidaritat profunda. A empentes i a rodolons, la compassió ha mogut el món al llarg dels segles, i ha agermanat moltes ànimes. Perquè compassió és més que sofrir amb el sofriment dels altres: també és participar de la seva joia. Però ara em demano si tot això no se’ns ha fet abstracte.

Un temps, el dolor dels altres era una presència viva: el vèiem, el sentíem, ens colpia, i això activava els ressorts de la compassió. Avui ja fa temps que ens hem avesat a amagar el dolor, perquè es veu que fa lleig. Ens hem obsedit a tenir o simular benestar i el sofriment s’ha fet invisible. Els menjadors de Càritas sabem que hi són, però ¿sabem les històries que s’hi entaulen? I l’infern d’una dona amenaçada o atupada, ¿qui el veu? La lluita que un malalt sosté contra el cranc, ¿on ressona?

També hi ha l’èpica –o més aviat la manca d’èpica. Perquè només sentim compassió per qui es remou contra el seu dolor; qui s’hi conforma no ens commou. Els qui es resignen a la privació abusiva de la llibertat no els compadim pas: mireu les dones a l’Aràbia Saudita; en canvi, pensem en les afganeses i ens escruixim, però ens passa de seguida. El gruix del dolor que sabem és massa llunyà i titil·la a les pantalles en forma d’imatge o de gràfica estadística. En el món s’ha globalitzat quasi tot menys la compassió. Costa condoldre’s amb algú que pateix a tres mil quilòmetres de distància, estabulat entre un anunci de dentifrici i un reality show.

Antany abraçàvem el dolor del món per via de sinècdoque: la violència i la pobresa d’aquí ens parlaven de les malvestats d’allà, i tot era u; la gana d’Europa resumia la gana del món. Avui la misèria del món es posa sobre la d’Europa i no sentim el batec de l’una ni de l’altra, perquè allà és un holograma i aquí una vergonya que s’amaga. Amb tants de vels, ¿on és que ha de germinar la compassió?