dijous, 18 de novembre del 2010

El risc d'aprendre alguna cosa



Un institut d’ensenyament secundari és un lloc tonificant, perquè els sagals hi arriben cansats i en surten descansats. També és un lloc divertit, una mena d’esplai on van els nens quan estan crescudets i són autònoms. Fa goig veure’ls com la fan petar asseguts a les escales, corrent i xisclant pels passadissos, rient a cleques dins les aules. Beatus ille. I no se’ls veu angoixats, com si no vivissin envoltats de perills: a la platja es poden clavar una xeringa; al carrer poden caure de la moto; prop de la discoteca poden quedar prenys o agafar una infecció; i a l’institut poden aprendre-hi alguna cosa.

Però vaja, no n'hi ha per posar-se les mans al cap, perquè en general hi ha una prevenció per a cada risc: a la platja s’hi ha de caminar calçat; amb la moto no s’ha de fer l’animal, i de nits s’ha de sortir amb un parell de condons a la bossa. Tot això és de calaix, però… a l’institut, ¿com s’ha de protegir un minyó davant el perill d’aprendre alguna cosa? Ja sé que la possibilitat és remota, però pot passar. No em digueu que no.

Fa poc vaig corregir un plec d’exàmens i vaig quedar meravellat: vint-i-molts alumnes havien aconseguit no aprendre res. ¿Com s’ho han fet?, vaig pensar, pres d'admiració. Perquè el més normal és aprendre alguna cosa, ni que sigui per impregnació ambiental, per descuit com si diguéssim: un abaixa les defenses i, flap!, un coneixement que cola cap a dins. No n’hi ha prou de dir, capcot: “És que no he estudiat...”. Ah no. Això sol no explica el prodigi. Per arribar a no aprendre res cal una determinació de ferro, una militància constant, un estat d’alerta permanent per impedir que un input cognitiu trobi una escletxa on esmunyir-se.

Hi he estat rumiant i he arribat a la conclusió que els alumnes més ben adaptats al medi han desenvolupat tècniques de ioga. Com que és inevitable que un estímul o altre viatgi del timpà al cervell, es tracta de posar la ment en blanc perquè l’intrús reboti o es fongui com una bombolla de sabó. Això de posar la ment en blanc és una manera de dir, esclar, perquè en realitat el que es fa és compaginar tres tècniques distintes: l’una consisteix a immobilitzar les neurones; l'altra, a buidar el cervell, i la darrera, a eixordar-lo. La primera operació adorm les cèl·lules, la segona les deixa sense pinso i la tercera les estaborneix. El resultat és devastador.

Han passat uns quants dies i encara estic impressionat.

6 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

Molt bo! Els alumnes aprenen malgrat els seus esforços per no fer-ho...

Clidice ha dit...

Vaja! així, doncs, qui ha après alguna cosa has estat tu! :P

ànims! encara ho poden superar! :)

Joan Calsapeu ha dit...

Salvador, em sembla que els neuròlegs això ho tenen ben apamat, oi?

Clídice, jo sempre aprenc una cosa o altra. D'entrada, aprenc el que ensenyo, perquè ensenyar-ho és la millor manera d'aprendre-ho.

Clidice ha dit...

no en dubto gens, però és que jo era dels alumnes que aconseguien un estat de nirvana superior, i és clar, avui he copsat com es devien sentir "a l'altra banda" :)

Joan Calsapeu ha dit...

:D

ricardgarcia ha dit...

Joan, què no ho veus que tenim al davant el negoci de les nostres vides? Primer hauríem de descobrir ben bé com ho fan els nanos, i després enregistrar el mètode per vendre'l sense competència. Sobretot en èpoques de campanya electoral com aquesta (per no dir abans d'entrar en una reunió de claustre), encara faríem la primera pela. Pensa-hi!