dimarts, 2 de novembre de 2010

Sobre la compassió

“La compassió és la llei principal, i potser l’única, de la vida de tota la humanitat”. Gran Dostoievski, que batollava l’arbre de la ciència per plegar veritats i les empeltava a les seves novel·les. El rus hi tocava, perquè la compassió és a la base de tot intent d’humanisme; i no es tracta de misericòrdia, sinó d’empatia, solidaritat profunda. A empentes i a rodolons, la compassió ha mogut el món al llarg dels segles, i ha agermanat moltes ànimes. Perquè compassió és més que sofrir amb el sofriment dels altres: també és participar de la seva joia. Però ara em demano si tot això no se’ns ha fet abstracte.

Un temps, el dolor dels altres era una presència viva: el vèiem, el sentíem, ens colpia, i això activava els ressorts de la compassió. Avui ja fa temps que ens hem avesat a amagar el dolor, perquè es veu que fa lleig. Ens hem obsedit a tenir o simular benestar i el sofriment s’ha fet invisible. Els menjadors de Càritas sabem que hi són, però ¿sabem les històries que s’hi entaulen? I l’infern d’una dona amenaçada o atupada, ¿qui el veu? La lluita que un malalt sosté contra el cranc, ¿on ressona?

També hi ha l’èpica –o més aviat la manca d’èpica. Perquè només sentim compassió per qui es remou contra el seu dolor; qui s’hi conforma no ens commou. Els qui es resignen a la privació abusiva de la llibertat no els compadim pas: mireu les dones a l’Aràbia Saudita; en canvi, pensem en les afganeses i ens escruixim, però ens passa de seguida. El gruix del dolor que sabem és massa llunyà i titil·la a les pantalles en forma d’imatge o de gràfica estadística. En el món s’ha globalitzat quasi tot menys la compassió. Costa condoldre’s amb algú que pateix a tres mil quilòmetres de distància, estabulat entre un anunci de dentifrici i un reality show.

Antany abraçàvem el dolor del món per via de sinècdoque: la violència i la pobresa d’aquí ens parlaven de les malvestats d’allà, i tot era u; la gana d’Europa resumia la gana del món. Avui la misèria del món es posa sobre la d’Europa i no sentim el batec de l’una ni de l’altra, perquè allà és un holograma i aquí una vergonya que s’amaga. Amb tants de vels, ¿on és que ha de germinar la compassió?

2 comentaris:

Òscar Roig i Carrera ha dit...

La societat actual ho banalitza tot, massa informació que no es pot digerir, massa connexió entre entitats virtuals, massa de tot... i en el fons, sovint,... res de res, molt poca humanitat. Crec, però, que la compassió es fixa en els detalls, no ens poden generar compassió de veritat més que durant cinc minuts la gent que passa penalitats a l'Àfrica o a Barcelona, per més que surtin molt de tant en tant al TN (mentre aquest s'ocupa d'altres notícies més importants com ara la visita del Papa), sinó aquell individu concret que potser arribem a conèixer... Som així de limitadets en general. Salutacions, Joan.

Lior ha dit...

Joan,aquest post és de païr lent (Mira la diferent quantitat de comentaris amb els altres posts).
Algun apunt.Parles d'abstracció.Jo parlaria d'inabastabilitat.La que provoquen aquests vels,però també la nostra pròpia condició.Es que sembla que demanis màrtirs per la causa de la compassió.No és acció directa la compassió?Una actitud, diguem-ne,quotidiana,de tu a tu?
Bé,el que et deia,l'hem d'anar païnt.La última frase-sentència, diria jo-és d'antologia: "Amb tants de vels, ¿on és que ha de germinar la compassió?"