diumenge, 30 de novembre del 2008

Llavaneres: foc a ca l'alcalde

Han calat foc a casa de l’alcalde de Llavaneres, en Bernat Graupera (CiU). El foc ha cremat la porta d’entrada i ha fumat l’escala. Va passar abans-d’ahir, a quarts de set del matí. El batle no hi era, però la parella d’avis que viuen damunt sí: dormien. Hauria pogut passar una desgràcia.

No és la primera vegada que li fan la guitza a Bernat Graupera. Al llarg d’aquest any ha suportat que li ratllin el cotxe i li punxin les rodes. Alguns regidors també han rebut. Però l’agressió d’aquesta setmana passa de taca d’oli. És greu. Graupera interpreta l’endemesa com una represàlia dels traficants de droga de la comarca. Pot ser. Però jo ho dubto. Més que res, perquè aquesta mena d’actuacions no forma part del modus operandi habitual dels camells del Maresme; quan en un municipi se senten assetjats, canvien de lloc i avall. La mobilitat no és problema, per a ells.

Servidor m’ensumo, en canvi, que l’agressió té a veure amb les restriccions que el nou Ajuntament ha imposat en matèria urbanística. Hi ha algunes persones que feien comptes fer negocis fabulosos a Llavaneres, i ara veuen que els guanys no seran els que preveien -persones que tenen llevat posat en altres operacions urbanístiques. No m’estranyaria gens que l’intent d’incendi fos un missatge intimidatori adreçat a tot el govern municipal; un missatge del tipus: “No aneu més enllà per aquest camí o prendreu mal”.

Aprofito aquestes ratlles per solidaritzar-me amb Bernat Graupera i encoratjar-lo perquè ni ell ni l’equip de govern de Llavaneres no es deixin intimidar.

dissabte, 29 de novembre del 2008

Pare

La meva filla no fa part de mi; sóc jo que faig part d’ella –en sóc la part més rovellada, innoble i caduca. Un dia se n’adonarà i ja no faré part de ningú –tampoc de mi.

¿No deu ser per això que tenim un segon i, de vegades, un tercer fill? La paternitat és un impuls desesperat. La maternitat és el frèndol mateix de la vida.

divendres, 28 de novembre del 2008

La llengua de la Renfe

Dijous 27 de novembre. Són tres quarts de nou del matí i espero el tren a l’estació de Llavaneres. Una veu mascla em recorda, fent ús de la megafonia i només en espanyol, que “en compliment de la legalitat vigent està prohibit fumar en el recinte de l’estació.” Servidor, com que no fumo, poc la vulnero, la legalitat.

El mateix dia, de tornada. Són les dues del migdia i espero el tren a l’estació d’Arenys de Mar. Es repeteix la mateixa comunicació megafònica, igual que a Llavaneres. Jo continuo resistint la temptació de cremar tabac, tant dins com fora del recinte de l’estació. No seré jo qui desafiarà la legalitat vigent.

Però els senyors de la megafonia sí que la desafien. Perquè l’article 31.1 de la Llei de Política Lingüística –legalitat vigent– estableix que “les empreses i les entitats públiques o privades que ofereixen serveis públics, com ara les de transport, de subministraments, de comunicacions i d'altres, han d'emprar, almenys, el català en la retolació i en les comunicacions megafòniques.”

Vet aquí què passa quan un estat s’afaiçona en una llengua i contra les altres llengües. Que la legalitat que va a favor de la seva llengua té força de llei, i la que va a favor de la nostra, no.

dijous, 27 de novembre del 2008

L'original perdut de 'La Celestina'

Aquest és el títol de la conferència que Jordi Bilbeny farà aquest dissabte 29 de novembre, a les 7 de la tarda, a l’edifici Calisay d’Arenys de Mar, en un acte organitzat pel Centre d’Estudis Josep Baralt. Us faig cinc cèntims del contingut de l’exposició:

1) A parer dels entesos, hi va haver una edició anterior a l’edició castellana de La Celestina de 1499, avui desapareguda, l’autor de la qual no va ser Fernando de Rojas.

2) Bilbeny presentarà documentació del segle XVII que prova que l’autor era “aragonès” (de la Corona d’Aragó) i que el van “encobrir” o esborrar. Així mateix, l’arenyenc aportarà la còpia d’un llibre de Joan Lluís Vives, segons les quatre edicions del segle XVI i l’edició del XVIII, en què es diu explícitament que l’autor de La Celestina la “va escriure en la nostra llengua”. Ergo, com que la llengua del filòsof i teòleg valencià era només el català, cal admetre que l’edició perduda de La (tragi)comedia de Calisto y Melibea -ensenya de l’humanisme europeu- era escrita en català. Cosa que explica el gran nombre de catalanades i catalanismes que hi apareixen, i els errors de traducció que només tenen sentit si la llengua en què es va compondre era el català.

3) Les notes geogràfiques que descriuen el lloc on es desenvolupa l’acció és una gran ciutat que es troba al costat d’un riu, que té drassanes, i unes naus que es poden veure fàcilment des de la torre de la casa de Melibea, la qual ciutat no concorda en absolut ni amb Salamanca, ni amb Toledo, ni amb Sevilla, com asseguren la major part dels que hi entenen.

4) Per reblar el clau, Bilbeny ha localitzat una edició anglesa del segle XVIII que esmenta València en referència a la ciutat on viuen els protagonistes.

De la qual cosa es desprèn que la ficció de La Celestina està situada a València i que va ser escrita en català per un autor que la censura espanyola va esborrar. (Agraeixo a la Fundació Nova Història que m’hagi avançat alguns dels continguts de la conferència.)

Potser us demanareu quina repercussió tindrà això a les universitats. Ja us ho dic jo ara: zero. Josep Guia ja va demostrar –o quasi– que l’autor del Tirant fou Corella i li han fet el buit com si fos un empestat. Cosa normal, per cert. Perquè les universitats no busquen la veritat. Ca. Com tampoc sotmeten a revisió crítica el saber heretat. On vas a parar. El que fan les universitats és reproduir la cultura dominant, amb totes les crosses fòssils que la suporten.

dimecres, 26 de novembre del 2008

I Premi Helena Jubany

Dimarts que ve, 2 de desembre, es lliurarà a Mataró el 1r Premi Helena Jubany de narrativa o recull de contes, en un acte públic que es farà a les 8 del vespre a la sala d’actes de Can Palauet. En aquesta primera edició del premi s’han presentat cent dotze obres. El guanyador rebrà 3.000 euros i la seva obra serà publicada al febrer per l’editorial Tantàgora. Es tracta de l’únic guardó literari en llengua catalana que premia narracions destinades a ser dites -i que demanen, doncs, joglars que les interpretin. El meu amic Joan Jubany ho explica millor que jo en el seu bloc.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Llegir i escriure

Llegir és rebre pensament i bellesa. Beure tinta de pensar i vessar-la dins la sang. Entomar bellor en blanc i negre que dins nostre torna de colors. Omplir el dipòsit de combustible de l’ànima. Civilitzadament i humil. L’alè del demiürg. La diàstole.

Escriure és mitjançar entre la foscor de la terra i la claror del paper. Donar llum i donar a llum. Com un arbust que brota i ens explica què ha vist a sota. Donar una segona florida a les plantes que dormen dins el grafit. Ser el llapis del món i obeir sobre el paper les seves ordres. Visceralment. El mèdium de Palau i Fabre. La sístole.

diumenge, 23 de novembre del 2008

L'"encubierto aragonés" autor de La Celestina

Ja fa temps que La Celestina està sota sospita. La relació entre l’autor suposat, Fernando de Rojas, i la (Tragi)comedia de Calisto y Melibea (1499) està agafada amb pinces: ell mateix, segons diuen, va afegir capítols a un text anònim; i el seu testament –va morir el 1541– no fa cap al·lusió a la seva presumpta única obra. A més, la ciutat de Calisto i Melibea està a la vora de la mar, cosa que l’allunya tant de Toledo (Rojas hi va néixer prop) com de Salamanca (on va estudiar lleis). Això a banda, hom afirma, amb aquella alegria, que la Comedia o Tragicomedia sembla inspirar-se en la comèdia humanística, però s'obvia que aquest gènere estava prou arrelat a València i ben poc a Castella. I resulta que La Celestina no té antecedents ni continuadors en la literatura castellana: en el context castellà, és una illa; en el context català, no. També es diu que la primera escena, en què Calisto s’enamora de Melibea quan la veu a l’hort, és la primera dramatització de la naturalesa en la literatura castellana. Cosa que no es pot dir de la catalana, car aquesta escena s’assembla a la farsa que Carmesina i Lauseta protagonitzen, en el Tirant, a l’hort del palau.

Doncs bé, dissabte en Jordi Bilbeny, en el decurs del Simposi, ens va fer a mans un document que avala aquestes sospites. Baltasar Gracián, al llibre Agudeza y arte de ingenio (segona edició, 1642), cita diversos escriptors, entre els quals “el encubierto aragonés en su ingeniosísima tragicomedia de Calixto y Melibea”. Val a dir que aragonés, als segles XVI i XVII té el significat extens de ‘natural d’algun dels regnes de la Corona d’Aragó’. I tres línies més avall, advertint-nos clarament que n’està passant una de grossa, Gracián sosté que “son las verdades mercadería vedada, no las dejan pasar los puertos de la noticia y desengaño, y así han menester tanto disfraz para poder hallar entrada a la razón, que tanto la estima.”

Als censors, que devien estar pendents d’altres perills, els va passar per malla la denúncia. (Gràcies, Jordi.)

dissabte, 22 de novembre del 2008

¿Per a què serveix la literatura?

Un bon article és un agitador d’idees. Un poema reeixit és un generador d’emocions intel·ligents. Una novel·la és una font d’experiències que processem a la velocitat que el nostre cervell demana –cosa que les converteix en experiències d’alt rendiment. I una funció teatral és un tros de vida que ens apropiem, i per fer-li lloc ens removem per dins. Tot plegat ens fa viure més i pensar millor, i ens ajuda a entendre el que sentim. I encara em sento dir: “¿Per a què serveix la literatura?”.

divendres, 21 de novembre del 2008

L'amor que no m'espanta


"Lluny de l’amor ferotge de l’origen,
lluny de l’amor que inventa la ment com a refugi,
l’amor que ara em consola no té urgències.
Càlid, respectuós: l’amor del sol d’hivern.
Estimar és descobrir alguna promesa
de repetició que tranquil·litza.

Aquests poemes parlen d’esperar.
Perquè, sempre, l’amor és un assumpte
de les últimes pàgines.
No hi ha cap més final que pugui estar
a l’altura de tanta soledat."

(Joan Margarit, Misteriosament feliç, Proa, 2008.)

dijous, 20 de novembre del 2008

DE HUMANA NATURA

Créixer deu ser aprendre a aixecar rescloses contra l’estupidesa, a bastir dics o preses que evitin la completa inundació del nostre ésser. Crec que som fets d’un vuitanta per cent d’estultícia i d’un vint per cent de no res, un caduf buit que es pot omplir amb aigua del pou de la ciència, o amb senderi, o amb més estupidesa. El combat per l’ocupació d’aquest espai és desigual, perquè l’estult és un ocupant poderós, alegre, incansable, voraç com una mola de piranyes.

dimecres, 19 de novembre del 2008

El manobre de Vinyoli


“MANOBRE

Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraula una obra
que es perd endins de l’espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.

És l’edifici tan alt
que mirar-lo fa vertigen;
té en el meu nucli l’origen;
qui, però, en sap el final?

Flamígera catedral
d’impuls i de paciència:
contra el fugaç, persistència,
contra el caduc, resistència,
contra els somnis, evidència
de vertebrada existència.
Oh aventura total!”

Joan Vinyoli, A hores petites, 1981.

En el pròleg de la Poesia completa de Joan Vinyoli (Edicions 62, 2008), Enric Casasses diu que aquests versos contenen “la millor definició de la poesia que coneixem”. Jo tampoc en conec altra de millor –però en el meu cas deu ser ignorància.

dimarts, 18 de novembre del 2008

La Descoberta Catalana d'Amèrica. 8è Simposi

I en van vuit. El Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica aplega cada any a Arenys de Munt investigadors que, des de disciplines ben diverses, aporten dades i donen a conèixer estudis que van donant cos i gruix a l’evidència: la descoberta i primera conquesta d’Amèrica van ser una iniciativa catalana. Cosa que no ens ha d’enorgullir pas, sinó que cal acceptar amb la grossa dosi de vergonya que això comporta. Per honestedat intel·lectual i per amor a la veritat. Fa gràcia sentir la fúria nacionalista dels de sempre, bramant la inamovibilitat de dogmes acientífics. Eppure si muove. Ja és ben cert allò que deien: el nacionalisme encega. Prou. I ensordeix. I tant.

La cosa serà aquest cap de setmana, divendres 21 i dissabte 22, a la Sala Municipal de l’Ajuntament d’Arenys de Munt. A l’obertura, entre altres, Vicent Partal i Alfons López Tena; a la cloenda, Patrícia Gabancho. Entremig, una ufana: la toponímia catalana de Cuba, la nacionalitat aragonesa d’Hernán Cortés, la Festa dels Moros i Cristians a Amèrica, les textures jurídiques catalanes a l’Amèrica colonial, l’estada de Colom a Badalona, la casa i l’hort de Ferran Colom, la nissaga catalana de Magallanes, la Colòmbia catalana, el testament de Colom i el dret català, els errors i falsedats en els viatges de Colom, el nom Joan del descobridor, et caetera. Vet ací el programa complet.

Si m'hi busqueu, m'hi trobareu.

diumenge, 16 de novembre del 2008

Felicitat contra pronòstic

Misteriosament feliç (Proa, octubre 2008) és el títol del darrer feixet de poemes de Joan Margarit. El tema, el crepitar de la felicitat quan tot fa pensar que la llenya ja està cremada, la inesperada eclosió de la benaurança. Efectivament, la felicitat és un misteri. Mai no estem segurs de ser feliços. Sovint tenim la sensació de ser-ho a trossos. I se’ns fa difícil suportar una successió de tres dies molt bons –ho deia Freud–, perquè sabem que tota bonança és presagi de tempesta.

Als setanta anys, Margarit sent la felicitat que brolla de la desesperança, l’amor i la saviesa –lucidesa, en diu ell. El misteri és relatiu, ja que compta amb una llarga tradició filosòfica i literària. L’autor del Mahâbhârata, el llibre remot de l’espiritualitat índia, ja va detectar aquesta alegria diferida: “Només és feliç qui ha perdut tota esperança, ja que l’esperança és la tortura més gran i la desesperació la major felicitat”. D’altra banda, sabem per experiència que els joves són riallers però infeliços, car la felicitat és un aprenentage adult i una conquesta de la maduresa... o de la vellesa. Qui res no espera pot ser feliç, perquè la felicitat –diu Comte-Sponville– és desesperant: qui hi arriba ateny la gaia desesperança, la desesperació del savi. Spinoza, que també llaurava aquest solc, afegeix al cuinat l’ingredient imprescindible de l’amor: “només hi ha saviesa d’alegria, i només hi ha alegria d’estimar”.

La idea l’han insistida també altres poetes. Vinyoli: “Qui d’amor s’abriga / puja l’esglaó / que el deixa a l’artiga / del saber major”. I també: “D’ençà d’aquell excés / totes les coses se’m canvien sempre / en altres de millors; si rocs, / en diamants; si didals, en campanes / tocant a festa; si agulles de cosir, / en parallamps d’acer; si cavalls de fira, / en constel·lacions.” També Amikhai, recordant els morts en la guerra, constata que “tot això és dolor, però cal deixar una mica d’amor sempre encès, com a l’habitació d’un nen que dorm una bombeta petita”, i intueix que “darrere de tot això s’amaga una gran felicitat.”

Però vaja, Margarit no té pas l’obligació de ser original. Al capdavall, si algú s’empesca una idea que no ha dit abans ningú, el més probable és que sigui una pardalada. I he de dir que Misteriosament feliç és un manat de versos bellíssims que fan olor de port, que lluen amb la grisor esblaimada de les ostres i llisquen amb la cadència del bon jazz.

dissabte, 15 de novembre del 2008

Pujols per Dalí III

PUJOLS: A còpia d’estudiar, ho sé tot. Som víctimes de l’amor de Déu. He descobert que la sensualitat no ve de la matèria. Ve de l’ànima. –Fa poc que ho sap.– Els sentits són de l’esperit. La matèria dóna només els òrgans. L’esperit és èter, com Déu, tot timpà, tot clítoris, tot pituïtària. El coit veritable consisteix a aplicar el membre al clítoris (no ho sap ningú). La felicitat de l’eternitat consistirà en tres coses: incest (esperit fraternal); homosexualitat (del mateix sexe); adulteri (després de l’un amb l’altre). No estar-se sempre assegut, com creu la gent. Tenim cinc sentits, que surten del mecanisme de la separació de l’esperit i la matèria: intuïció, generació, conservació, relació, amor (com els castellans del segle XVI). El físic no sap què fa la matèria, per què ho fa. El filòsof sap que la matèria treballa per [a] l’esperit. Actualment hi ha una reacció contra el determinisme. Les funcions de la matèria són tres: matemàtiques, mecàniques, químiques. Tres ciències que no conec. (Abans ha dit que ho sabia tot.)

DALÍ: Al qui ho sap tot, no li falta saber química, matemàtiques, etc. Dins l’àtom no hi ha res. La matèria se’ls escapa, als físics.

PUJOLS: Tot l’Univers depèn de l’home, i l’home, de l’Univers.

DALÍ: S’ha d’arribar al misticisme a través de la carn de les carnisseries. El fet que l’article sobre el cel no es pugui publicar ens convé. Ningú no hi entendria una punyetera paraula.

PUJOLS: Els àngels pateixen tot el dia perquè veuen Déu tot rebentat. Déu va perdre el cap. Aristòtil va dir que Jahvè era un Déu fred.

DALÍ: Aristòtil m’ha emprenyat sempre.

PUJOLS: Déu no sabrà la veritat fins que vingui un filòsof i la descobreixi.

DALÍ: Aquest és vostè.

PUJOLS: Els temps de la creació de l’home eren temps reculats.

Després de la guerra, va escriure a l’Albert Puig: «Em trobo a la Model, pel que li pugui convenir». Pel balcó de l’habitació aparegueren els caps dels gegants. Era Setmana Santa. La processó anava per fora, a Martorell, davant la Torre de les Hores.

Per la transcripció:
J. PAL-LATORRE

divendres, 14 de novembre del 2008

Pujols per Dalí II

Era tan «saborós» el que en Pujols deia, mentre en Dalí, absort, se l’escoltava sense parpellejar, que [...] Ve-te’ls aquí [els apunts]:

A Montpeller [Pujols] no va tenir aventura amb cap dona. La va tenir amb un capellà... sobre religió. El primer dia, li va dir que no era catòlic. Li va explicar el seu descobriment: Jesús va prometre que tornaria al cap de setanta anys. «Jo seré l’amo. Vosaltres viureu de renda...». I no ha tornat. Ho havia llegit en els Evangelis i no se n’havia adonat. El final del Nou Testament és una desesperació perquè Déu no torna. L’Apocalipsi diu: «Calleu, que ja baixo». I no va baixar.
La religió catòlica és la Veritat. L’Apostòlica, transformació de la terra. La Romana les lliga totes. El catolicisme arma un xivarri d’àngels i cels. La religió de Mahoma (d’origen diví) proclama el vici com a premi de la virtut. Catolicisme i Crist són antagònics.

En Dalí intervé: Crist és un moralista. Com a creador de religió era un aficionat.

En Pujols continua: Sant Agustí no estudiava i ha portat més confusió que llum. [...] El dia que la Ciència fos universal, la religió sortiria de la Ciència. Ja ho deia en Llull. En Pujols és aquí per resoldre-ho tot. No té cap interès a donar a conèixer lo seu. Ni articles ni conferències. Conversar el tonifica. Lo seu no són deixebles, són llibres. La Pedrera és el més gran d’en Gaudí. És escultòrica, és voluptuosa, és sensual.

DALÍ: És sublim. Ve dels grecs. A Les Parques del Partenó [a la foto], si s’hi perforen unes finestres i unes portes, és la Pedrera.

PUJOLS: L’escultura de la Sagrada Família és una comèdia divina. No té solta ni volta. L’escultura del futur tot seran emmotllats. Amb l’estil literari va voler imitar Wagner. (L’òpera italiana és punt i a part.) Wagner no s’acaba mai. És un bloc biològic. (Gaudí fa igual.) La religió és un fet natural, no un miracle. La tendència al sobrenatural és senzilla i està en tots. Per això tots creuen en miracles. Espanya és tràgica perquè tot són verges que fan miracles.

DALÍ: El papa no hi creu. L’altre papa no tocava de peus a terra. Aquest [Joan XXIII] té ventre, és digestiu.

PUJOLS: Els capellans són prou incultes per a creure el que prediquen. El cel està situat a l’atmosfera. Hi toca sempre el sol. No hi ha mai nit. Les ànimes hi són com el peix a l’aigua. Els esperits són físics també. La idea de portar els sers a l’Edèn no s’ha pogut realitzar. El planeta de Mahoma és més bonic. Els esperits no estan separats de la matèria. Estan plongés, fornicant contínuament. Són matèria col·loïdal. Les hurís sempre són verges i no queden mai prenyades. Quan morirem, ens tocarà molts segles de patir, perquè veurem Déu com pateix. I com deia Zoroastre: Déu farà una matèria tan suau i tan dolça com la llet. Hi ha tres planetes edènics, ideals, mentre les ànimes viuen tranquil·lament, en èxtasi, mentre nosaltres ens fotem de fàstic. Déu, se l’ha de convèncer.

DALÍ: Per això hi ha en Pujols.

dijous, 13 de novembre del 2008

Pujols per Dalí I

Pujols per Dalí (Ariel, Barcelona, 1974) és un desastre de llibre. El volum, auspiciat per la Fundació Picasso-Reventós, conté cinc textos de Francesc Pujols (un d’important: “L’evolució i els principis immutables”) i uns altres quatre sobre ell. El bessó del llibre tocaria ser la conversa que el 1956 van mantenir Dalí i Pujols a casa d’aquest. No ho és. El fotògraf Josep Pal-Latorre hi era per treure’n unes fotos i una pel·lícula -que devia ser muda. Doncs bé, aquest senyor ens diu que, “enllestida la meva missió de reporter gràfic, vaig creure avinent de prendre alguns apunts a l’atzar”, i ens els mostra.

Són quatre ratlles que puc reproduir sense fer-me pesat en un parell de posts. ¿No se li va acudir, a Pal-Latorre, d'anar-hi amb una gravadora? Es veu que no. ¿No podia mirar de ser exhaustiu, un cop desades les càmeres? Li devia fer veça. El resultat és el que és: un llibre fallit que no es troba a faltar ni –penso– paga la pena reeditar. Si li voleu donar un cop d’ull, el trobareu a la Biblioteca de Catalunya i a la municipal de Sitges.

A més, Dalí era un poca-solta. En l’article que aporta al volum, “Hiperrealismo y Monarquía”, el figuerenc intenta empastifar la memòria del filòsof portant a col·lació unes paraules pronunciades –si les pronuncià– per un vell que feia catúfols. El pintor posava en boca de l’escriptor una gran lloança de la monarquia i una mena de professió de fe en Franco. Són paraules impròpies del Pujols cabal i lúcid que coneixem. Són les paraules que Dalí tingué interès a destacar. Per postres, hi ha un moment en la conversa en què Dalí celebra la interdicció censora d'un text de Pujols. En fi. Els retalls de conversa donen compte de dues ments desiguals: l’oratòria de Pujols és sempre esmolada i llampant; la del Dalí... el pintor va a remolc del seu interlocutor i li costa de dir res intel·ligent.

Demà i despús-demà, si voleu, ho jutjareu vosaltres mateixos.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Pere Farrés, la claror

El pitjor que un hom pot escriure és una necrològica. Ho faig ara, perquè aquest cap de setmana ha mort Pere Farrés Arderiu (Manlleu, 1947), professor de literatura catalana, gran coneixedor de les lletres catalanes del segle XIX, estudiós de Víctor Balaguer, Jacint Verdaguer i Miquel Martí i Pol. Se l’ha endut el cranc, molt abans del que tocava.

Servidor vaig ser alumne d’en Pere quan feia el primer curs de filologia catalana a la Universitat de Barcelona; Farrés ens ensenyava modernisme, realisme i noucentisme. Era un professor excel·lent: les seves exposicions eren clares, pulcres, endreçades, lluminoses. Amb uns pocs mots ben triats feia entenedora una època. Guardo els apunts d’aquelles classes com una joia.

Ahir, quan encara no tenia notícia del traspàs, llegia el pròleg de Farrés a la primera edició dels Contes de la vila de R. (Edicions 62, 1999), de Miquel Martí i Pol. El meu professor en tenia prou amb tres paraules per caracteritzar els contes del rodenc: realisme, existencialisme, absurd. Després venia el matís, necessari per explicar els elements inversemblants. Tot seguit feia uns apunts breus sobre les tècniques i els temes, ho contextualitzava tot plegat i ho relacionava amb la poesia del de Roda de Ter. Pere Farrés era així: tot ell limpidesa i netedat expositiva. Com un periesperit que du la llum de l’àmbit dels escriptors al dels lectors.

dimarts, 11 de novembre del 2008

Cinc anys amb Miquel Martí i Pol

Avui fa cinc anys que Miquel Martí i Pol ens va deixar. Però no ha estat un lustre sense el poeta de Roda de Ter, sinó amb ell. Perquè, a pesar de la seva extinció física, Martí i Pol fa part de la vida de molts catalans. Durant aquests anys el rodenc s’ha fet present en manta ocasió: en aniversaris, en trobades literàries i polítiques, en aplecs culturals, en actes cívics per vindicar causes justes (generalment perdudes per endavant), en concerts musicals, en recitals de poesia... Martí i Pol ha estat i és amb nosaltres perquè la seva poesia va arrelar dins nostre i les arrels romanen, baldament l’arbre es desfaci en peces.

En el meu cas, el poeta d’Osona va posar paraules al despertar poètic, sentimental i polític d'un bordegàs. Amb ell vaig aprendre d’estimar la poesia, d’ell era el primer poema d’amor que vaig fer a mans d’una noieta, ell va posar paraules emocionants a l’eclosió de la meva consciència de classe i nacional. No puc dir sinó gràcies, Miquel, per l’escalf dels teus versos i de la teva persona.

diumenge, 9 de novembre del 2008

Els esputs de Campana i Papasseit


Un poema de Dino Campana, “A la pampa groguenca el tren ardent”, acaba amb aquests versos:

“Io cerco un parola
Una sola parola per:
Sputarvi in viso, sfondarvi, [...]
Merda –per ora
Al chimico che scoprirà di meglio
Sia dato il premio Nobel:
Una parola –dinamite fetida
Che immelmi lo scarlatto del vostro sangue porcino
E vi stritoli la spina dorsale
E moriate nel viscidume vomitorio melmoso
[delle vostra midolla”.

Que en la traducció catalana d’Arnau Pons fan així:

“Jo cerco una paraula
Una sola paraula per:
Escopir-vos a a la cara, encular-vos, [...]
Merda – de moment
Al químic que descobreixi una cosa millor
Li sigui atorgat el premi Nobel:
Una paraula –dinamita fètida
Que solli el color escarlata de la vostra sang porcina
I us esmicoli l’espina dorsal
Perquè us moriu dins la bava vomitiva viscosa
[del moll dels vostres ossos."

La semblança d’aquests versos amb el famós “escopiu a la closca pelada dels cretins” (Marxa nupcial), de Salvat-Papasseit, és com a mínim curiosa. No és només l'sputarvi in viso, sinó el to –el registre– similar d’ambdós poemes. ¿Es conegueren, Campana i Papasseit? En persona, no. Però el català per força havia de conèixer l’obra de l’italià, i és normal que l’influís. No ho dic perquè sí.

Campana publica els Cants Òrfics el 1914; Papasseit publica el seu primer poema, “Columna vertebral: sageta de foc”, del tot avanguardista, el 1917. L’any següent, Papasseit entra a treballar a les Galeries Liaetanes dirigint la secció de llibreria, una de les poques a Barcelona que importava literatura d’avantguarda. J. V. Foix escrigué que “Salvat em sol guardar tot de revistes italianes i franceses d’avançada que rep amb enganyosa regularitat”. Almenys per aquesta via, doncs, Salvat tingué notícia de Campana.

A més, el 1913 arriba a Barcelona, procedent de Milà, el pintor uruguaià Rafael Barradas, introductor a Catalunya dels principis teòrics del Futurisme (que ell anomenava “vibracionisme”). Salvat i Barradas no només es van conèixer, sinó que aquest col·laborà esporàdicament a la revista Un enemic del poble, de Salvat. Tots dos estaven al dia de les innovacions literàries procedents d’Itàlia, i és lògic que s’interessessin pels Canti Orfici de Campana, els llegissin i en parlessin. Els esputs quasi bessons de Campana i de Papasseit conviden a pensar-ho. L’experiència compartida de l’autodidactisme, la pobresa, la fam i la marginalitat d’ambdós poetes, també.

divendres, 7 de novembre del 2008

Deu variacions sobre la sinceritat

VERSIÓ 1. No diem la veritat. Diem coses que ens van bé, construïm discursos que ens donen estabilitat personal i social. Mentim per la boca, com els dolents del Curial.

VERSIÓ 2. Sincerar-se és fabricar mentides per a consum propi. Ens les creiem perquè som crèduls de mena i perquè ens les diem a nosaltres mateixos. Ell o ella –qui ens escolta– no és ni destinatari ni receptacle, sinó mirall.

VERSIÓ 3: La sinceritat brolla del subjectivisme dels homes, cosa que invita a desconfiar de qualsevol afirmació que soni sincera. Qui busca la veritat ha de fugir de la subjectivitat: ha de cercar, com deia Pujols, “l’objectivisme dels principis”.

VERSIÓ 4: La sinceritat és una coartada que permet dir aquelles coses que no es poden compartir.

VERSIÓ 5. Sincerar-se és mentir-se en públic.

VERSIÓ 6. Mentir sincerament és mentir dues vegades.

VERSIÓ 7: La sinceritat és una perversió adulta.

VERSIÓ 8. Sincerar-se és refinar les mentides que diem.

VERSIÓ 9: Si m’heu de dir res, abans sortiu de la sinceritat, feu-me el favor.

VERSIÓ 10: Res del que he escrit en aquesta nota no és sincer.

dimecres, 5 de novembre del 2008

Ràfols magister

“Hi ha un tipus de pintura on tot sona fals, però ornat amb fàcils efectes d’ofici. És la mena de pintura que no puc suportar. Malauradament hi ha força gent que es deixa entabanar per aquesta classe d’obres.

L’autèntica simplicitat està en el concepte. Un concepte clar. L’ofici ha de servir únicament per fer entenedor el concepte. Com més clara és la idea més simple pot ser el resultat. La idea de simplicitat pot ser relativa. Coses ben complicades poden ser en el fons simples. Simples perquè hi ha una exacta relació entre expressió i concepte.”

(Albert Ràfols Casamada, D’un mateix traç, 1994)

dilluns, 3 de novembre del 2008

La comprensió del poema

Hom diu que no llegeix poesia perquè no l’entén o no sap si l'entén. És el mateix hom que acudeix a una exposició de pintura no figurativa i tampoc l’entén, però gaudeix de les vistes i en vol més. O sia, que no entendre un quadre no és obstacle per gaudir-lo, però la foscor d’un poema és frustrant i dissuadeix de llegir-ne d’altres. ¿No és una contradicció, això?

Sí, ja ho sé. Les imatges les repengem sense esforç en un envà del cervell i les paraules, en canvi, van a una paret mestra i demanen un esforç -i si són enigmàtiques i cal desxifrar-les, més esforç encara. D’acord. Però no és just que la dificultat de comprensió sigui, en poesia, una barrera tan severa. Entre altres coses, perquè la poesia és un misteri, és una forma de religiositat (o, si voleu, d’espiritualitat), amb tot el que això comporta d’inaprehensió.

Davant un poema farem bé de captenir-nos igual que davant un quadre abstracte. No ens hem d’angoixar davant uns versos que no entenem. Hi ha molts poemes que no entenc, i no passa res; si són bons, probablement m’agradaran –i si no m’agraden, els deixaré anar. Entendre el significat del poema no és imprescindible, perquè, com preceptuava Archibald MacLeish, “un poema no significa, és”. (D’altra banda, ¿què putes vol dir entendre?) El poema és un artefacte artístic que pren possessió de nosaltres sense que calguin raons, explicacions ni arguments; la lògica ja la hi posarem nosaltres si ens plau.

Si el poeta no ha fet clar el poema és perquè ho ha volgut així: l’ha entelat perquè hi càpiga més significat, ha concebut un enigma que el lector resoldrà si vol. Un lector de poesia ha d’acceptar positivament aquest repte; ha de valorar les virtuts formals del poema i obrir d’ampit en ample les portes de l’esperit per a rebre el torrent de versos; ha de deixar-se envair (com fa amb les formes indiscernibles d’un quadre) i deixar que el poema esclati no pas dins la intel·ligència, sinó dins l’emoció. És després que s’enfilarà –o no– per les escales de la comprensió.

Un poema no és un criptograma, sinó una carícia.

diumenge, 2 de novembre del 2008

Esperant els tancs

Si us ha passat per malla el magnífic article que Joan Ramon Resina ha publicat avui al diari del mateix adverbi, de títol “Esperant els tancs”, el podeu llegir aquí. Resina és catedràtic i director del departament d’estudis ibèrics i llatinoamericans de la Universitat de Stanford (EUA). És un escrit molt intel·ligent que desmunta les fal·làcies i les trampes que Ferran Mascarell (en el més pur estil PSC) parava l’altre dia al catalanisme des de les planes de l'Avui ("El catalanisme vintiuncentista", 21/10/08). Vegeu-ne una mostra:

“La llibertat és un afer de la voluntat. Els espanyols ho saben i s’esveren per qualsevol fotesa que els la manifesti. Com galls estarrufats, alcen la cresta amb l’argument de la violència. Enviarien els tancs? Encara no enfilarien la Diagonal que Espanya ja hauria perdut la partida. Però no ens faran aquest favor. La solució militar a una determinació pacífica del poble ja no està a les seves mans, com tampoc poden devaluar la moneda per superar la crisi. Ens hem d'acostumar a prendre-li la mida a l'Estat.”

Vull pensar que al Cercle d’Estudis Sobiranistes ja han fitxat en Resina.

dissabte, 1 de novembre del 2008

Eixordats

Vivim eixordats. L’excés d’informació superficial, vertiginosa i indigerible ens aclapara. La demesia d’opinió i de xerramenta, el doll constant de comentaris insolvents, ens fan sords a les veus del món –que és la veu del silenci, la platxèria dels vells i els xiscles de la canalla, la dicció del vent i dels arbres, l’homilia de la pluja, la música del desglaç, el bleix del mar, el xivarri dels ocells i dels mercats… Una sordesa que és un tap que obtura el trànsit de les veritats del món vers el nostre fons estúpid i ens fa, de cada dia, més estúpids.

PS: Quan tinc enllestit aquest gargot, llegeixo l’entrevista a Raimon Panikkar que publica l’Avui Cultura amb motiu del norantè aniversari del filòsof i teòleg. (Molts anys i bons!) Diu Pannikar: “l’home accelerat ha perdut el sentit de la contemplació”. Diu també: “qui no sap fer silenci no arriba a l’ésser humà”.

Doncs això.