dilluns, 3 de novembre del 2008

La comprensió del poema

Hom diu que no llegeix poesia perquè no l’entén o no sap si l'entén. És el mateix hom que acudeix a una exposició de pintura no figurativa i tampoc l’entén, però gaudeix de les vistes i en vol més. O sia, que no entendre un quadre no és obstacle per gaudir-lo, però la foscor d’un poema és frustrant i dissuadeix de llegir-ne d’altres. ¿No és una contradicció, això?

Sí, ja ho sé. Les imatges les repengem sense esforç en un envà del cervell i les paraules, en canvi, van a una paret mestra i demanen un esforç -i si són enigmàtiques i cal desxifrar-les, més esforç encara. D’acord. Però no és just que la dificultat de comprensió sigui, en poesia, una barrera tan severa. Entre altres coses, perquè la poesia és un misteri, és una forma de religiositat (o, si voleu, d’espiritualitat), amb tot el que això comporta d’inaprehensió.

Davant un poema farem bé de captenir-nos igual que davant un quadre abstracte. No ens hem d’angoixar davant uns versos que no entenem. Hi ha molts poemes que no entenc, i no passa res; si són bons, probablement m’agradaran –i si no m’agraden, els deixaré anar. Entendre el significat del poema no és imprescindible, perquè, com preceptuava Archibald MacLeish, “un poema no significa, és”. (D’altra banda, ¿què putes vol dir entendre?) El poema és un artefacte artístic que pren possessió de nosaltres sense que calguin raons, explicacions ni arguments; la lògica ja la hi posarem nosaltres si ens plau.

Si el poeta no ha fet clar el poema és perquè ho ha volgut així: l’ha entelat perquè hi càpiga més significat, ha concebut un enigma que el lector resoldrà si vol. Un lector de poesia ha d’acceptar positivament aquest repte; ha de valorar les virtuts formals del poema i obrir d’ampit en ample les portes de l’esperit per a rebre el torrent de versos; ha de deixar-se envair (com fa amb les formes indiscernibles d’un quadre) i deixar que el poema esclati no pas dins la intel·ligència, sinó dins l’emoció. És després que s’enfilarà –o no– per les escales de la comprensió.

Un poema no és un criptograma, sinó una carícia.

5 comentaris:

Notaire ha dit...

Hola Joan,
Encara que el meu blog estigui ben aturat, jo una hora o altra vaig llegint els teus escrits; em disculparàs, doncs, si aquest fet em decanta cap a un to una mica massa familiar.
Discrepo d'alguna cosa que ens dius en aquest post. Vols dir que no és fer-ne un gra massa, dir que la poesia és una forma de religiositat? Altrament, a parer meu entendre el poema ajuda i molt a fer que ens penetri la sensibilitat que conté el text; les experiències de relectura que tenim dels nostres llibres preferits ens ho palesen. Tanmateix és cert que què vol dir entendre (un poema) és cosa difícil d'establir, convindrem que podríem en tot cas assajar-ne una definició -ni que sigui a manera de pura hipòtesi de treball.
(El penúltim paràgraf m'ha meravellat.)
Salutacions,
Jordi

Joan Calsapeu ha dit...

Hola, notaire. Gràcies per les teves línies. Tens raó: entendre el poema ajuda i molt a fer-lo arribar. Tard o d'hora l'hem d'entendre, un manat de poemes -o mig entendre'l (o ens ha de semblar que n'entenem alguns aspectes importants). Clar. Si no, ja em diràs... El que vull dir és que la dificultat de comprensió d'uns primers poemes no hauria de ser motiu de desànim.

Pel que fa a la religiositat... Bé, és una manera de dir-ho. A mi m'agrada més parlar d'espiritualitat, però saviassos com Raimon Pannikar identifiquen a consciència ambdós conceptes.

Una abraçada.

Anònim ha dit...

Estic d´acord amb el que dius, Joan.El poema no necesàriament cal entendre´l, no d´una manera literal, com la música i la pintura. T´agrada o no t´agrada i és molt difícil saber el perquè. Qüestió de sensibilitat, d´afinitats, de maduresa lterària? com molt bé dius, el poema t´aplega mitjançant més bé l´emoció que no la intel.ligència. Encara que tu ho expreses millor: utilitzes el verb esclatar. Molt bonic eixe final.

Anònim ha dit...

Allò que no exigim a les cançons cantades en llengües que desconeixem ho emprem de filtre imprescindible quan ens apropem als poemes. Som injustos o víctimes de les nostres estructures mentals fonamentades en els dèficits culturals?

Permeteu-me un apunt a banda. L'encert del títol del post queda enfangat, al meu entendre, tot just encetar-lo. Poema i poesia no són sinònims. En algun fragment del post es dona peu a aquesta confusió restrictiva i reduccionista del terme.
Tot i aquesta puntualització -un pèl estricte, no cal dir-ho- el post m'ha semblat esplèndid. Gosaria dir, fins i tot, bell. No podia ser d'altra manera coneixent l'avidesa poètica de l'autor.

Joan Calsapeu ha dit...

Em bec la crítica i em faig el propòsit de tenir-la present. I ho agraeixo tot: la crítica i el comentari.