divendres, 29 de febrer del 2008

Us en recordeu, del destí?

Un temps, el destí era una prerrogativa dels rics (“Hècuba, esclava, i pobra, i sens destí”, Divina Comèdia) i dels guerrers. El destí dels primers raïa en l’honor de ser adulats; el dels segons, en la glòria del valor estrenu en el combat. Els Sforza i els Mèdici sostenien les arts i per això els reverenciaven. Els companys d’Aquil·les abraçaven la mort amb l’enteresa de qui s’endinsa llorejat en els annals de la Història. I molts empresaris catalans dels segles XIX i XX s’enriquien i esllomaven els seus obrers tot encomanant-se a la necessària construcció d’un país sense estat. El destí d’uns pocs satisfeia el deler teleològic de molts.

Avui el destí no és de ningú per la simple raó que no n’hi ha. Es va extingir no fa pas massa, víctima incruenta de la democràcia. I no conec ningú que se’n dolgui. Jo no el trobo a faltar perquè no sóc guerrer ni ric i la teleologia d’un servidor nom Joana. Potser és per això que fa uns anys –¿us en recordeu?– els rics se sentien buits: orfes de destí, ells i els seus diners es ressentien d’una pèrdua massa substantiva. Aquella absència de què, aquella lleugeresa de la res que els enquimerava, la incomoditat de ser observats i jutjats per molts jutges que amb una brúixola ètica els acusaven…

No cal dir que això ha passat a la història. Avui el destí dels rics és fer més diners, i el dels guerrers, protegir la pàtria d’enemics imaginats. I tirar de veta. Anar fent. ¿Per què s’han de neguitejar si els agombola una gentada embadalida i bavosa? ¿Per què haurien de ser admirables si essent envejats ja s’inflen prou? No els cal ser generosos, ni tan sols fer-ho veure. El seu triomf és saber-se per damunt dels altres i beure’n l’aplaudiment. Tenen molts diners i són escòria. I ho saben, però els és igual.

dimecres, 27 de febrer del 2008

El cardenal Vives i Tutó de Llavaneres

El cardenal Vives i l’Església del seu temps, es titula l’assaig històric que acaba de publicar La Comarcal Edicions d’Argentona sobre la vida i projecció eclesial del cardenal Vives i Tutó (Llavaneres, 1854 - Roma, 1913). El text és de l’arxiver caputxí Fra Valentí Serra de Manresa, i la selecció de fotografies (algunes inèdites) del llavaneròleg Joan Devesa i Freginals. Es tracta d’una visió de síntesi i està molt ben escrit, ergo és bo de llegir.

Un servidor de vostès ha de confessar l’escandalosa ignorància sobre la vida i prodigis de l’insigne purpurat de Llavaneres, i agraeix als autors que amb la seva aportació desentenebrin una micoia el meu cervell. Quan jo era molt jove, el monument que hi ha a la carretera que dóna entrada a Llavaneres venint de l’N-II m‘inspirava desconfiança. ¿Com no havia de mostrar-me suspicaç i recelós davant una pedrota erigida el 1950 pels capitostos franquistes d’aleshores? Aquell paio devia ser un carcamal dels grossos, pensava. Ai uix!

Fra Valentí Serra i el meu amic Joan Devesa, però, m’han ensenyat a mirar-me el cenotafi amb uns altres ulls –gràcies!–, per bé que el llibre no ha esvaït del tot les meves reticències. M’explico. Josep Vives i Tutó, rebatiat en ingressar a l’orde caputxí com a fra Josep Calassanç de Llavaneres, va ser un llavanerenc gros –probablement el més gros que hem tingut fins ara. La seva biografia és novel·lesca. Nascut en el si d’una família humil de Llavaneres, tastà prematurament la fel de l’orfenesa i s’establí a Mataró, on cursà els primers ensenyaments tot fent de fàmul (servent) al col·legi de Santa Anna. El 1868 sol·licità l’admissió a l’Escola Pia, però li pegaren amb la porta als nassos, perquè no veien en ell ni bona presència ni tampoc gaire talent. Escaldat, Vives marxà a la ciutat guatemalenca de La Antigua, on ingressà en l’orde caputxí. Expulsats d’allí pel govern liberal de torn, travessà de nou l’oceà i s’establí a Tolosa de Llenguadoc, d’on fou expulsat un altre pic per anar a raure a Ibarra (Equador). També aquí van ser expulsats molt prompte –quin mareig!– i apa torna a travessar la bassa i ara cap a Ceret i tot seguit a Perpinyà. Allí Josep Vives començà a exercir càrrecs: fou director de l’Escola Seràfica i superior del convent de Perpinyà. Però el govern de Jules Ferry suprimí el 1880 els ordes religiosos a França i, sant tornem-hi, Vives hagué de travessar els Pirineus per anar a petar a Igualada, on fundà un monestir del seu orde. I d’allí a Roma, on el criden per incorporar-se a la cúria general dels caputxins i d'on ja no es mourà. Uf! A la ciutat santa comença a desplegar una activitat frenètica i fecunda: escriu a rajaploma (en llatí) sobre una mala fi de qüestions teològiques i organitza el Primer Concili Plenari Llatinoamericà, i li surt tan rebé, tan content queda tothom amb ell, que el fan cardenal, tu! La seva capacitat de treball espaterra els cercles vaticans: “Vives è tutto”, diuen d’ell a manera de facècia. Els primers anys del cardenalici, el purpurat català està al servei de Lleó XIII, un bon jan que fa una política tolerant i moderada. Però.

Però. A la mort de Lleó XIII la mitra recau damunt la testa de l’ínclit Pius X, i els aires canvien. El nou papa, amb el suport entusiasta de tres cardenals (Merry del Val, De Lai i Vives), es lliura en cos i ànima a combatre el modernisme, un corrent teològic que apareix a principis del s. XX en el si de l’Església. El modernisme neix amb la intenció de posar al dia el catolicisme: vol fer les paus amb el positivisme i el liberalisme, afirma el valor de la raó al costat de la fe, establint (com en temps de Llull postulaven els averroistes) un doble ordre de coneixements totalment separats, puix que la fe no casa amb la lògica. Vaja, que una colla de gent van veure la necessitat que l’Església s’adaptés al seu temps per evitar la fossilització en clau medieval de la doctrina catòlica. No se’n van sortir. Llàstima. I el nostre Josep Vives estava contra ells. L’historiador Cárcel Ortí diu de Merry, De Lai i Vives que “usaron de lleno los poderes de sus importantes dicasterios para reprimir el modernismo”, i en relació amb el llavanerenc, parla de la “lucha antimodernista que el Cardenal Vives inspiró y dirigió siempre con tesón”. Entesos.

El llibre de fra Valentí Serra de Manresa no aclareix una qüestió que, ves per on, m’interessa. El 1909 es funda la Sapiniére o Sodalitium Pianum, una associació secreta romana que “aplegava persones i grups autodenominats integralment catòlics, amb vista a recollir informació sobre l’ortodòxia i la disciplina de catòlics sospitosos de «modernisme» [GEC]”. Llis i ras: un servei d’espionatge inquisitorial. Pregunta: ¿quin paper va tenir el cardenal llavanerenc en la creació d’aquesta cosa, que restà operativa fins al 1914? Servidor s’ensuma que hi va tenir un paper important. Si algú me’n sap donar clarícies, la meva gratitud no tindrà límits.

dissabte, 23 de febrer del 2008

En la mort de Josep Palau i Fabre

Escric aquestes ratlles sota l’impacte emocional de la mort, fa poques hores, de Josep Palau i Fabre. L’Alquimista ha estat un dels grans i un dels oblidats –a Catalunya no tenim maleïts condignes: tenim oblidats, que és la pitjor maledicció. Els darrers anys una munió de persones, preveient el desenllaç d’avui, ens hem afanyat a homenatjar el poeta. Al meu poble, Llavaneres, ho vam fer l’octubre del 2007: en Xavier Ubach a la veu i la Magda Parera al piano van aparellar un magnífic recital en presència del poeta. Va ser commovedor. Mai no oblidaré aquell dia, en què el senyor Palau va agafar la nostra filla de nou mesos en braços i barataren tones de tendresa. Han estat tres anys llargs de reconeixement civil, amb molt poca implicació institucional.

Per a molts, Josep Palau i Fabre ha estat més que un poeta i que un narrador i que un dramaturg: ha estat un referent moral, un torrent d’humanitat, un exemple del que volem ser i cal que siguem; ha encarnat la dignitat. L'Alquimista Don Joan es va mantenir fidel a la llengua, a la cultura i a la llibertat catalanes en els anys més durs del segle passat (el gruix de la seva obra poètica és dels anys quaranta). I encara, a més de la repressió brutal contra la llengua i la literatura que s’hi expressa, Palau hagué de suportar la incomprensió i el buit de la majoria d’escriptors catalans. Les catacumbes de la poesia catalana, els anys quaranta i el primer lustre dels cinquanta, eren poblades per neonoucentistes tronats adoradors de Carner. La poesia de Palau i Fabre, vital, enèrgica, descordada, romàntica, eròtica, incisiva com ullals de bèstia ferida… no tenia cabuda en el cànon trist i fòssil de postguerra. Això li valgué un exili afegit: el que li receptà la seva gent.

Qualsevol altre ho hauria engegat tot a dida. Palau no. L’Alquimista va donar per tancada la seva producció poètica a mitjan anys cinquanta i es va consagrar al teatre, la narrativa breu i l’estudi de la pintura de Picasso, sobre la qual va escriure vint assajos imprescindibles. Els seus contes (reeditats de fa poc) cal censar-los entre els millors de la literatura catalana del segle XX. I hem de lamentar que el seu teatre, d'altíssima qualitat, sigui un gran desconegut per culpa dels desprogramadors teatrals d'un país, Catalunya, especialitzat a marginar la cultura catalana mani qui mani. Que avui es representi una obra de Palau a Madrid, però no a Barcelona, ja ho diu tot sobre el país que entre tots estem destruint.

He dit que Palau i Fabre va ser un gran poeta: els Poemes de l’Alquimista (1952), que recullen el conjunt dels seus poemes, són un monument de la poesia catalana del segle XX. Però no he dit que va ser un entusiasta de la poesia. Palau va impulsar la recuperació dels Amics de la Poesia (1941), els Estudis Universitaris Catalans (1941-42) i les primeres edicions d'amagat, amb les Edicions de la Sirena. I quan donava a conèixer el seu tercer recull de versos, la passió poètica de Palau el dugué a publicar clandestinament la primera revista en català durant el franquisme; es tracta de Poesia (1944-45): en van sortir vint números, amb una tirada de cent exemplars, que Palau distribuïa a mà. És en aquesta revista on l’Alquimista va publicar els primers escrits teòrics sobre el fet poètic.

La seva concepció de la poesia és, als anys quaranta, d’una modernitat insòlita, i en molts aspectes avui no superada. Palau parteix de la convicció que la poesia és alguna cosa més que retòrica. “Poesia és Metafísica”, diu. “Poesia és l’art de traduir la vida de l’esperit mitjançant l’esperit”. Per a ell poesia i vida estan íntimament relacionades: és un poeta que ha viscut i que viu per a la seva obra. Joan Colomines va escriure que a Palau “no li interessava altra cosa que donar fe de vida, fixar la seva posició inconformista i alhora plantejar líricament els seus problemes, que anaven de l’angoixa sexual a la metafísica.” En el número 10 de la revista Poesia, a la pregunta Què és poesia?, Palau es respon: “La poesia és un càncer”. En el número 14 escriu que “La poesia és un boig que, un cop pres i fermat, hom no sap ben bé de què acusar-lo davant el tribunal”; i en el número 16 sosté que “El poeta és un mèdium” a qui els poemes “li són donats fets”, per la qual cosa “no s’ha de parlar tant de bons i mals poetes com de bons i mals mèdiums”.
No m’allargo més. Ho deixo aquí. Valguin aquestes ratlles apressades com a agraïment a la persona, com a homenatge al poeta i com a reconeixement de l’obra, que roman, com un ésser viu.

dijous, 21 de febrer del 2008

Dante i les excursionistes calentes

Aquesta nit m’ha posseït un desfici cultural irreprimible. Primer m’he capbussat en Les excursionistes calentes, del gran Conrad Son. Després m’he lliurat a la lectura de la Divina Comèdia de Dante en la traducció de Sagarra. Cultura catalana a rompre. No us explicaré l’estat de cos i d’esperit amb què he visionat la cinta porno perquè trobo que no n’heu de fer res.

El que sí us puc dir és que encadenar les dues activitats (primer l’una, després l’altra) és altament instructiu, per tal com se n’obté una perspectiva nova. De camí cap al llit, els ulls plens de son, un no pot evitar d’imaginar-se les senyores i els senyors de la pel·lícula bullint dins olles de pega flamejant i proferint alarits espaordidors. Els paral·lelismes són sorprenents. Per exemple, la traça amb què actors i actrius eixamplen llivanyes i forats és comparable a la tirada dimonial a xapar gent (amb tots els biaixos imaginables!). També hi ha en comú la nuesa de tots plegats (a l’infern tot quisqui va en pilotes) i la molta expressió corporal. I els diàlegs, que acusen brevetat en ambdues bandes. I la sensació que tots els que marranegen a dalt compren números per penar després a baix -com si hi hagués un descensor directe d’un indret a l’altre.

Però el que m’ha cridat més l’atenció és la suavitat relativa dels suplicis que fan al cas. En els deu cercles de l’infern, els qui purguen pecats veneris poblen fossats que, sent desavinents, ho són menys que d'altres. Aqueront enllà, en el Cant V, els luxuriosos rodolen i s’envolen i ensopeguen arrossegats per una ventada de por. (Em faig càrrec de la incomoditat, però això també passa a l’Empordà i encara hi fan xalets.) En els cants XV i XVI, els sodomites habiten un areny castigat per llançades de foc no sé si aleatòries, però sí abundants, car van amb moltes “nafres en el cos rostit”. (D’acord, és una putada, però vist el pati dels veïns, encara són afortunats.) I en el cant XVIII (Malsfossats, cercle 8è, fossa 1a), alcavots i seductors caminen en sengles rengleres mentre “uns dimonis banyuts amb grans fuets / els colpien l’espatlla i el darrera”. (Entesos, de bon grat no hi anirem de colònies, però us asseguro que el càstig, al costat d’altres flagells, és com fer pam-pam al cul d’un nen.)

A la Commèdia –Dant no la feia Divina– Déu no se’n riu, dels pecats del piu, però hi fa a prop. La màxima severitat està reservada per a altres penitents: avars, iracunds, heretges, violents, suïcides, usurers, hipòcrites, baraters e tutti quanti. Falta molt poc perquè Boccaccio, en el Decamerone, canti l’alegre procacitat dels cossos que s’estimen sense por del pecat. Quant a moral sexual, nosaltres som fills d’aquest, però Dante ja havia obert el camí que du a Conrad Son, a Nacho Vidal i a d’altres catalans universals. Li hauríem d’estar agraïts.

dimarts, 19 de febrer del 2008

Catalunya és femella

(Sense ser la Ben Plantada.) Quan diu no, vol dir potser. Quan diu potser, vol dir . I quan diu , és que va fora corda –cosa poc usual en un país de llarga tradició noucentista. A Espanya, país rotund, aquest comportament resulta irritant. Espanya és un país de blancs i negres (de sol y sombra, com a les places de toros). Allí són amics del verb francot i nítid, contundent, d’alta definició. És una virtut que tenen. I és clar, als catalans, tan proclius a nedar i guardar la roba, ens atribueixen cartes amagades i segones intencions, i judiquen que no som de fiar. Tenen raó. Som pitjors que els gallecs.

És lògic que vulguin totes les cartes sobre la taula. Ells posen les regles, que per això manen, i si volem jugar hem de dir les intencions. Això últim em sembla molt bé. Tenen motius per queixar-se’n. El joc aquest de no-però-potser-vés-a-saber-si… és ca na Pixes. La cantarella del Reclamo-el-dret-de-decidir-no-se-sap-què-segurament-poca-cosa treu de polleguera al més pintat. Poseu-vos dins la seva pell! Els catalans tenim el dret de decidir i els espanyols tenen el dret de saber a què atenir-se. Altra cosa desferma dolls gruixuts de desconfiança.

Parlo de la qüestió nacional, clar. CiU, que no però després potser sí; ERC, que que vol dir no. IC, no sap no contesta. Ostres, tu!: semblem albanesos, que per dir fan que no amb el cap, i per dir no fan que sí. Almenys a ells se’ls entén –sobretot a Kosovë. A Catalunya (en general) li convé una injecció d’expressivitat mascla, una gojosa resurrecció del parlar clar i català. Que els collons que sempre tenim a la boca esdevinguin verb llampant. Els catalans guanyarem autoestima, i els espanyols, tranquil·litat d’esperit.

dilluns, 18 de febrer del 2008

Nacionalismes: l'ou i la castanya

No hi ha dos nacionalismes iguals. El més habitual, de fet, és que dos nacionalismes qualssevol s’assemblin com un ou a una castanya. Els que tenim dins casa, per exemple, són un cas llampant de dissemblança. El nacionalisme català de Catalunya resulta d’identificar els interessos propis i defensar-los. Altrament, el nacionalisme espanyol de Catalunya té l’efecte de confondre el personal quant als interessos propis i promou la identificació amb el debel·lador d’aquests interessos. No em negareu que el primer té lògica (tinc uns interessos i faig per manera de protegir-los) i el segon no gaire (tinc uns interessos i tiro pedres sobre la meva teulada).

Jo diria que el nacionalisme espanyol de Catalunya és el resultat d’un desenfocament: la visió permanent (i encegadora) de la teulada aliena impedeix de copsar la pròpia, cosa que dur a votar en contra dels interessos propis en el malentès que es fa el contrari. És allò de besar el cul de qui t’atupa pensant-se que el seu cul és el teu; que tu no en tens, de cul.

Això no ho dic pas pels polítics espanyolistes de Catalunya (que saben molt bé què fan i a què juguen), sinó pels seus votants. ¿Com si no hem d’entendre que el gruix de població que més ha patit la malvolença i la incompetència d’Espanya sigui la que està menys emprenyada (Racòmetre, 18-2-08)? ¿Com entendrem la carretada de vots que els partits espanyols replegaran a Catalunya el mes que ve?

A Catalunya hi ha un nacionalisme que neix de l’autoafirmació, la lucidesa i l’exigència democràtica. I n’hi ha un altre que, nascut del poder, atia la negació del proïsme, la confusió dels interessos i la dimissió cívica. En aquestes eleccions que s’acosten guanyarà el segon.

dissabte, 16 de febrer del 2008

A Espanya no hi ha federals

Per sort. Perquè, si n’hi hagués, gastarien un «federalisme» arranador del tenor “café para todos però descafeïnat i rebullit per als catalans”. (Ens coneixem herbeta, i te dius moraduix.) El nivell d’autogovern d’una Catalunya federada a Espanya estaria –pugeu-hi de peus– per sota de l’actual raser autonòmic. I és que a Espanya no hi ha federals –ni n’hi haurà– per dues raons: en primer lloc, per manca de tradició; en segon lloc, perquè l’Estat espanyol és un artefacte polític dissenyat no pas al marge, sinó en contra, de qualsevol somni federal. Espanya està tan inhabilitada per al federalisme com ho està per al reconeixement de les nacions que sotmet i del seu dret de decidir. Ras i curt: si Espanya esdevingués federal, deixaria de ser Espanya. Fa quatre anys semblava que n’hi havia un, de federal, allí, però era mentida: boletes de colors per embadocar crèduls.

Això ve a tomb perquè el Centre d’Estudis d’Opinió ha fet públic el Baròmetre de gener, i l’enquesta ha aportat una novetat: al Principat hi ha un 36,4% de partidaris que Catalunya sigui un Estat dins una Espanya federal (un percentatge que supera per primera vegada els qui volen que sigui una comunitat autònoma). La pega d’aquesta dada és la impossibilitat d'interpretar-la. ¿Què volen, aquest terç llarg de catalans? ¿Saben de què parlen quan invoquen el federalisme? ¿Ja saben que, perquè hi hagi federalisme a Catalunya, cal que n’hi hagi també a Espanya… i no és el cas? Jo estic federat amb la meva senyora: estem lliurement associats en tant que persones sobiranes i iguals, en règim de separació de béns, fent una aportació equitativa al fons comú i amb dret al divorci. ¿Ja ho saben, aquests profederals, que el federalisme té aquest so?

Si es pensen que amb una recepta (falsament) federal Catalunya guanyarà autogovern, somien truites. Si, altrament, troben que així se soluciona el molestós “encaix de Catalunya a Espanya”, per la via de l’arranament competencial, els trobo malintencionats. ¿Com hem de llegir aquesta dada? No ho sé. I m'empipa molt pagar un Centre d’Estudis d’Opinió que gasta diners públics perquè no puguem saber què pensem els catalans sobre l’autogovern.

Em fa l’efecte que a Catalunya (i més concretament en organismes del Govern com el CEO) es parla de “federalisme” amb la mala intenció de perpetuar el desconeixement que hi ha sobre aquest tema, i de generar com més confusió millor. ¿Què els costa demanar a la gent si vol que Catalunya sigui independent o no? Ai, fuig!: la pregunta és políticament incorrecta. Doncs és la pregunta.

divendres, 15 de febrer del 2008

Eliot i l'educació

El desastre a què ens han abocat les darreres reformes educatives és conegut de tothom. Els que munyim les virolles dins aules de secundària en podem explicar de grosses, però no cal. Ja us en feu al càrrec. Com també sabeu que la gènesi de la catàstrofe fou la LOGSE, aquell engendre letal ordit lluny de les aules i abraçat amb passió per la feligresia progre.

Ara ens ho tornem a fer mirar. Sembla que la Conselleria d’Educació està disposada a intervenir a fons per redreçar torts. Ja tocava. N’hi ha que han fet marrameus. Jo no. A mi, la música de les Bases per a la Llei d’educació de Catalunya m’agrada. De la lletra, ja en parlarem.

Doncs bé, com que ara convé parlar-ne, vull recordar una reflexió que T. S. Eliot va publicar el 1948 a Notes per a la definició de la cultura. Ja fa uns anys, d’això, oi? Doncs ningú no ho diria. Vegeu: “És possible que l’afany d’educació sigui més gran allí on adquirir-la és fa més difícil, una dificultat que no és insuperable, però que només es venç a base de sacrificis i privacions. Si això és vera, cal deduir que les facilitats per rebre educació han de conduir-nos a la indiferència i que imposar-la universalment fins a la maduresa ens durà a ser-li hostils. Assolir un percentage elevat de persones instruïdes potser és menys important per a una societat que el respecte a l’estudi.”

Ja ho veieu: clavada. Sí sí, dit i fet: l’accés universal a l’educació ha dut molts alumnes a la indiferència i a l’hostilitat davant el fet educatiu (sigui què sigui això de l’educació, que del cert no ho sap ningú). Els danys frontals, laterals i col·laterals de la pífia els patim dins l’aula dia a dia, hora a hora. (Jo, per exemple, fa deu anys podia comentar textos literaris a classe; ara és impensable). Per això, quan sento parlar d’esforç, exigència, responsabilitat, disciplina, autonomia per a la direcció dels centres… les ales del cor em fan mamballetes. Ara falta que els fets estiguin a l’alçada de les paraules.

Jo em permeto de fer –si me’n doneu llicència– quatre suggeriments. Un, deixar de considerar una conquesta social el fet de tenir tota la població de catorze i quinze anys estabulada dins aules. Dos, no mesclar, en els centres de secundària, els nois que volen estudiar amb els que no volen fer-ho. Tres, refusar la idea (no explicitada, però molt estesa) que tothom, faci el que faci, ha de tenir el títol d’ESO. I quatre, buscar l’excel·lència, o sia discriminar positivament els bons alumnes.

Suposo que Eliot donaria per bons aquests propòsits.

dijous, 14 de febrer del 2008

"El Llàtzer de Tormos" és una novel·la catalana

Fa molts anys que conec en Jordi Bilbeny, i mai ha deixat de sorprendre’m el seu olfacte, suspicàcia, intel·ligència, capacitat de treball i valor. Olfacte per olorar obliteracions i palimpsests; suspicàcia per la seva esmoladíssima malfiança; intel·ligència per a reconstruir mons deturpats per la censura; capacitat de treball per l’enorme cabal d’informació que gestiona, i valor perquè les seves indagacions el menen a formulacions incòmodes, difícilment digeribles per l’stablishment.

La vida de Llàtzer de Tormos (2007) és un assaig de reconstrucció del text original de la novel·la del s. XVI, basat en la traducció que el 1892 en va fer el barceloní Antoni Bulbena. L’estudi preliminar d’en Bilbeny, de cent cinquanta-set pàgines, dissecciona finament les incongruències de la novel·la, desemmascara els censors, fa llum en el rerefons històric i territorial del text (que són plenament catalans), lliga els caps que van a lloure, formula una hipòtesi i l’argumenta: El Lazarillo va ser escrit en català per un escriptor valencià afecte a la Germania (probablement Joan Timoneda), text que fou posteriorment traduït al castellà, desfigurat pels censors, reubicada l’acció en escenaris castellans i presentat com a anònim.

Les evidències de la falsificació són tan abundants com contundents. Bilbeny reïx a demostrar que El Lazarillo pertany a la literatura catalana per llengua, autoria, ideologia i escenaris valencians, i aporta proves de l’apropiació feta en benefici de les lletres castellanes. Una apropiació no pas puntual, sinó generalitzada: les primeres traduccions castellanes del Tirant (Corella) i del Llibre dels àngels (Eiximenis) també van ser presentades com a anònimes, amb la pretensió (no reeixida en aquests casos) de fer-les passar per obres castellanes.

Els arguments són poderosos. El text està farcit de catalanades (“y que yo, directe ni indirecte, no soy parte de ellas”; o “fue luego a proballa [la clau] y con ella probó el maleficio [per malifeta]”. El butllaire a qui serveix Llàtzer oferia als clergues “una lechuga murciana” i “un par de limas [llimones] o naranjas”. ¿Un enciam murcià a Toledo? Massa pansit devia ser! Més. Un dels amos de Llàtzer camina de Salamanca a Toledo, travessant Gredos, amb una gerra de vi a la mà: un camí massa llarg per anar barral en mà enmig del no res! I si ens diuen que el pare de Llàtzer va morir en la desfeta de Gerba (1510) i en aquesta batalla les tropes eren de la Corona d’Aragó, aquell no era pas castellà, i el desastre, a més, romania gravat en la memòria col·lectiva catalana, i no en cap altra.

Un darrer apunt. El text de la novel·la diu, amb totes les lletres, que el segon amo de Llàtzer, un hidalgo castellà, és estranger. I és clar que un castellà a Castella pot ser foraster, però no pas estranger. És tautològic, de tan evident com és. Així que una de dues: o el senyor no és castellà, o l’escenari del relat no és Castella. I com que l’hidalgo “castellaneja” pels porus (per biografia, maneres i actitud), és obligat concloure que l’acció de la novel·la transcorre fora de Castella. Té delicte que tants insignes nassos erudits no hagin reparat en això. Tenen la Mediterrània al davant –talment!– i no la veuen. I és que els orbs de clepsa i els portadors de cucales són refractaris a segons quines evidències. Amb El Lazarillo, com en tantes altres coses, passa això. La parèmia ja la recull, aquesta disfunció: No hi ha pitjor cec que el qui no vol veure-hi, diu la veu popular. En termes tècnics podríem dir-ne “ceguesa funcional” o “obstrucció de la intel·ligència analítica”.

En canvi, l’atribució del text a Joan Timoneda no passa de ser una conjectura. La major part dels llibres de Timoneda són segones edicions, en els quals Timoneda especifica que són traduccions o llibres fets “nuevamente”, “de nuevo”. Sabem que la llengua d’ús normal de Timoneda era el català, que totes les primeres edicions a què fa referència han desaparegut i que a la València del seu temps ja no era possible editar en català. Que ell fos l’autor del Llàtzer només és una possibilitat.

Però si l’escriptor fou Joan Lluís Vives o Timoneda té poca importància; el que compta és que hi ha proves suficients per a denunciar una vasta operació d’apropiació cultural i per a exigir la restitució a la literatura catalana del Llàtzer i de la munió de “Llàtzers” tramposament adjudicats a les lletres castellanes.

dimecres, 13 de febrer del 2008

Democràcia 0'0

La dada és important i urgeix divulgar-la. Segons Alfons López Tena, vocal del Consejo General del Poder Judicial, “la justícia espanyola ocupa el 46è lloc en imparcialitat i el 64è en independència, per sota de Botswana, Nepal i Uganda”. No m’estranya, atès que a Espanya el poder executiu s’ingereix en el judicial (per reprimir l’esquerra abertzale), el judicial s’ingereix en el legislatiu (¿on s’és vist que un jutge entri al Parlament de Gasteiz per donar ordres, en processi membres de la Mesa i se’n rigui de la immunitat parlamentària?), tanca diaris, segresta revistes; i el legislatiu fa flors i violes (el ple de l’Ajuntament barceloní i el Parlament de Catalunya en el cas del traçat del TGV) o es confabula amb els altres dos poders per boicotar la democràcia (il·legalització de partits, vulneració del dret a elegir i ser elegit, interdicció de referèndums...). Tot plegat és d’una perversitat aborronadora que demana un PROU! col·lectiu tipus Cuní als matins de TV3.

Diguem-ho clar. A l’Estat espanyol, la separació de poders és una fal·làcia; l’estat de dret, una quimera; Montesquieu, un desconegut; les autonomies, una faula; l’Estatut i les competències exclusives del Govern català, una broma; el Parlament de Catalunya, uns encants; les balances fiscals són arcanes, i la dita societat civil catalana [!?], una bella dorment. La qualitat democràtica del conjunt és vomitiva. ¿Què punyetes hi fem, en aquest ball de màscares on només ens treuen a ballar per trepitjar-nos? ¿On les fan, els partits catalanistes, les sessions de treball per organitzar l’Operació Sortida? M’ho diguin, per favor, que friso d'apuntar-m'hi.

dimarts, 12 de febrer del 2008

Thanks, comrades!

He localitzat una foto del personal sanitari de l'hospital de les Brigades Internacionals a Mataró. Us la mostro, ja que és un document poc conegut i prou interessant, i aprofito l'avinentesa per recordar els noms d'aquells brigadistes que, procedents dels Estats Units, de la Gran Bretanya, d'Austràlia, de Nova Zelanda, d'Espanya i d'alguns altres països, van fer estaria a Mataró per a treballar voluntàriament en els equips mèdics del nou hospital. Gràcies, companyes i companys de les Brigades, gràcies per la vostra entrega i el vostre coratge. Que el vostre record sigui llavor de dignitat.

Rosa Berger, Fina Braunstein i Adela Anka Bohunicka, metgesses; els metges Alexander Hart, Henry Carner, Abraham Schalit, Karl Coutelle, Michel Perilmahn, Pinto Rocha, Hans Salamon i Sidney Vogel; la practicant Maxime André Armand; les infermeres Hanna Boheme, Oliva Cabezas, Emmy Doerfel i Dora Donda; Josef Faherer, dentista; les infermeres Encarnación Fernández, Sara Ginsburg, Renée Granderie i Guadalupe Garcia; Maria Habulin i Carmen Ródenas, mecanògrafes; la farmacèutica Josefine Kumerova; les infermeres Eva Korciak, Maria López, Doroty Low, May Macfarlane, Modesta Maroto, Lisa Namiot; l'infermer Blas Osorio; les infermeres Victoria Rodríguez i Jeanne Roussant i Carmen Sevilla; l'administrador de personal Eli Salem; Melchor Ubago, massatgista; les infermeres Adela Weinraub, Evelyn Andell, Isabel Dodds, Irene Mable Golden, Grace Margulis i Dorothy Rutter; el sanitari Manuel Losada; Antonio Sánchez, infermer; la farmacèutica Sarah Waisblum; les infermeres Agnes Vassie, May Levine, Alice Wagnon i Rene Mary Shadbolt; a més de Pedro Vega, comissari de Cultura; els oficinistes Virginia Covici i Rafael Márquez; el telefonista Gordon Siebert, el cuiner Víctor Orzechovski i el practicant Eduard Mrochovski. A tots i totes, GRÀCIES. [Font: Josep Xaubet, Sociologia de la guerra revolucionària a Mataró (1936-1939), ed. Marrè, 2006.]

Tots ells van treballar a la Clínica Quirúrgica núm. 7 de l'Exèrcit Popular, instal·lada a l'antic col·legi dels Salesians, al barri de Cerdanyola de Mataró, de l'abril de 1938 al març de 1939. La foto és del juliol de 1938; hi apareixen personal sanitari de l'hospital i pacients. L'he trobada al llibre Las Brigadas Internacionales. Imágenes para la historia, de Rosa M. Sepúlveda (2007).
Com escrigueren els organitzadors de l'homenatge a Bob Peters, el darrer gal·lès viu que formà part de les Brigades Internacionals, "Maybe we need some heroic myths like these to inspire us in our own small daily acts of courage and dedication to others amidst a prevailing culture of self-absorption and consumerism".

dimecres, 6 de febrer del 2008

Editar en català a Gal·les

Alan Warren viu en una església que va comprar fa pocs anys a Abersychan (Gal·les), i a poc a poc la va habilitant com a habitatge -hi ha una feinada de por! Alan edita llibres sobre les Brigades Internacionals que defensaren la República entre 1936 i 1938; el nom de l'editorial és Warren&Pell Publishing (http://www.warrenandpellpublishing.co.uk/). Warren és un dels millors especialistes del món en aquest tema. Casa seva és -mai millor dit- un santuari del brigadisme procedent d'arreu del món, de Canadà a Nova Zelanda. El seu fons bibliogràfic sobre la dita "guerra civil espanyola" impressiona.

Alan (http://www.hill705.wordpress.com/) té forts vincles sentimentals i intel·lectuals amb Catalunya. Parla forca bé el català, per Sant Jordi para una taula de llibres a la Rambla, ens entén -entén quina mena de país és Catalunya- i ens estima. (Gràcies, Alan, nosaltres tambe t'estimem!). Aquesta empatia l'ha animat a emprendre una iniciativa insòlita: publicar en català a Gal·les. Per ara es tracta només d'un llibre: I vaig tornar a creuar l'Ebre. Memòries d'un brigadista gal·lès durant la Guerra Civil, d'Alun Menai Williams. I és ell qui ha encoratjat la traducció al català de Beyond the Battlefield. Testimony, Memory ad Remembrance of a cave hospital in the Spanish War, de la historiadora anglesa Angela Jackson, amb el títol nostrat Més enllà del camp de batalla. Testimoni, memòria i record d'una cova hospital en la Guerra Civil espanyola (2006).

Altres llibres de Warren&Pell són British Volunteers in the Spanish civil War, Jack Jones. Union Man. An autobiografhy o XV International Brigade. Records of British, American, Canadian and Irish Volunteers in Spain 1936-1938. Ahir, divendres 8 de febrer, comencà a la capital de Gal·les un congrés sobre les Brigades Internacionals que Warren organitza, amb el suport de la universitat de Cardiff. Gràcies a l'Alan, i a d'altres com ell, anem coneixent a poc a poc els noms i cognoms, les biografies i els somnis dels herois que de terres llunyes acudiren a la pell de brau per defensar les nostres llibertats, desafiant la legalitat de llurs països, amb una generositat hiperbòlica.

Publicant en català a Gal·les, Alan Warren participa d'aquella generositat mítica i fa de la fraternitat internacional alguna cosa més que paraules. ¿Quan veurem editorials catalanes publicant en occità o gallec, en gal·lès o escocès? Tant hi ha d'aquí allà com d'allà aquí.

dilluns, 4 de febrer del 2008

Lladres de saqueig... literari

Acabo de llegir el prefaci de Josep Maria Orteu a La vida de Llàtzer de Tormos. Ha estat una lectura torbadora, desconcertant, incòmoda, que em reforça intuïcions i sospites prèvies. ¿Com hem pogut beure acríticament tantes mentides sobre les literatures catalana i castellana dels segles XVI i XVII? ¿Com hem pogut suportar tones d’ignorància, confusió i enganys sense morir-nos de vergonya? ¿Que som beneits?
No en faré cap resum -altres feines tinc. Em limitaré a citar unes dades que il·lustren la magnitud de la manipulació que ha desfigurat la literatura catalana dels s. XVI-XVII. En són només unes petites mostres.

a) “El molí de vent era un giny nou i desconegut a la Castella de les acaballes del segle XVI”, escriu Orteu. “Segons les guies del segle XIX, la majoria de molins de la Manxa no comptaven amb la tecnologia que descriu el Quixot […] i a València la tecnologia en qüestió sí que hi era".

b) “La traducció castellana del Llibre de les dones de Francesc Eiximenis, de Valladolid del 1542, titulada Carro de las donas, es presenta com a anònima.” Aquest fou un recurs clàssic per a l’apropiament d’obres literàries catalanes a favor de la literatura castellana: només calia fer desaparèixer les primeres edicions catalanes per esborrar-ne la memòria i garantir l’èxit de l’operació. A la València del s. XVI aquesta martingala era vox populi, però la censura impedia que es pogués denunciar per escrit.

c) “La raó per la qual Francisco Calero creu que Joan Lluís Vives escrigué La vida de Llàtzer de Tormos en castellà és que en parla referint-se a «l’obra que començaré a hispanitzar»”. Calero oblida que tant es podia hispanitzar en català com en castellà, i que quan Vives es refereix a la llengua de Castella en diu castellà.

d) Vives, catalanoparlant, escriu en llatí, i “després tot se li tradueix a les diverses llengües vulgars, curiosament menys en català”. (Això, a pesar que Vives, en carta a Enric VIII d’Anglaterra, es mostrà partidari de l’ús literari de les llengües vulgars i maternes, car «és millor ser útil a molts que a pocs».)

e) “Daniel Vives [familiar del filòsof valencià] fou sotmès a un procés inquisitorial, acusat, mitjançant confessions obtingudes sota tortura, de judaïtzant i d’haver fet l’edició de La Bíblia en pla, és a dir en català.”

f) Afegim-hi que la ciutat de La Celestina està vora mar i s’assembla molt a València; que Francesc Tarafa havia publicat el 1552 el llibre Dels pobles, rius y montanyes d’Espanya, obra que es va traduir al llatí, però del text català no en queda rastre; que Onofre Manescal no vol que el seu Sermó (1603) s’imprimeixi en castellà, “del qual parer eren alguns, entenent que en llenguatge castellà avia de ser més comú i més apazible”, però les edicions següents són ja en castellà; i que a Jeroni Pujades li passa el mateix amb la Crònica Universal del Principat de Catalunya (1606). Et caetera.

Això és un pou sense fons, ja ho veieu. Orteu es demana: “més enllà de La vida de Llàtzer de Tormos i La Celestina, ¿de quins altres autors cal dubtar obertament? ¿Quantes obres de la literatura moderna que s’han conservat en castellà foren escrites originalment en català i pertanyen, doncs, a la literatura catalana i no pas a la castellana?”. Fora mandra, fora son.

diumenge, 3 de febrer del 2008

L'Església homosexual

La jerarquia catòlica no vol que els homosexuals es casin, i tampoc que tinguin fills. Em sembla perfecte. A casa no volem gossos i no n’hi ha. D’acord amb les directrius de l’Església catòlica, els catòlics gais tindran el cel mig guanyat si s’abstenen de casar-se, i l’acabaran de guanyar si se n’estan d’afillar ningú. Cadascú es traça el camí cap al cel com bonament sap i pot.
Ara bé, els homosexuals no catòlics, me’ls deixin en pau, per favor. I els catòlics heterosexuals farien bé de desoir les crides a la croada contra la moral i la llibertat dels altres, així com ningú en mou contra ells. El codi moral catòlic, i les normes de conducta que hi estan associades, són collonuts… però són d’ús intern de la comunitat catòlica. ¿Que avortar és pecat? Doncs que no avortin i tan amics, tu. Els no catòlics ja ens espavilem, no ens sentim al·ludits en els sermons dominicals, i ens guardem com de caure d’exigir que el nostre receptari ètic sigui llei per a tothom.
És tan fàcil d’explicar que fa angúnia explicar-ho. La separació d’Església i Estat és un dels requisits de la democràcia; però n’hi ha un altre, de requisit, que no s’invoca amb la claredat necessària i és tan elemental com el primer: la no ingerència d’una comunitat religiosa en el codi d’una altra comunitat (religiosa o areligiosa). Si l’Església catòlica no és capaç d’entendre això, tornaran a batejar jueus en el carrer a cop de granera xopa. I això sí que no. No pot ser que sis segles hagin passat en va.

dissabte, 2 de febrer del 2008

Alzamora, faedor de novel·les

Sebastià Alzamora ens té acostumats a novel·les excel·lents. L’Extinció (1999) és una narració volcànica i surreal, tòrrida i lúgubre; és una fornal de metamorfosis angoixants, un naufragi en el llot, una novel·la en què el terror psicològic se suma al sensorial i que presenta la condició humana com una força telúrica desesperada. Llegir-lo és escruixidor, una experiència comparable a la de posar les costelles sota els peus d’un massatgista turc en un hammam.
Sara i Jeremies (2002) narra la història d’una família mallorquina per a la qual la guerra no acabarà el 1939, ans continuarà fins al 1974. Serà una continuïtat feta de por, d’humiliacions, de vexacions, d’amenaces i també de mort… El passat empastifarà el present i el convertirà en un infern callat, que és el pitjor dels inferns. Per si algú encara no se n’havia adonat, Alzamora no és un humanista: “no falla -escriu el llucmajorer-: quan algú es defineix com a humanista acostuma a ser un idiota; i quan ho fa com a liberal, un fatxa sense remei” (Avui, 22-12-07). I a pesar d’això, baldament la niciesa i la brutalitat campin arreu i tothora, invictes, a desgrat que l’ésser humà estigui condemnat a suportar la pestilència de l’ànima pròpia o aliena, a Sara i Jeremies hi ha un espai per a la tendresa, un refugi sentimental, un lloc a l’ànima, on tots dos, ell i ella, es poden salvar. Gran novel·la.
La pell i la princesa (2005) és un relat suggestiu i emocionant, ric en materials narratius: és alhora una novel·la d’amor i d’intrigues cortesanes en què el protagonista és arrossegat per una voràgine d’entusiasmes (el sexe, la guerra, el poder, l’ambició…) que no és capaç de controlar. Hi ha una forta càrrega intertextual feta d’homenatges a Shakespeare, Hoffmann o Schwejk, i a més entra en escena el Golem del rabí txec Judà Loew, un precedent mític de la criatura del doctor Frankenstein, una bubota presumptament animada que protegia el barri jueu de Praga. Novament, la incapacitat de controlar les passions mena a la barbàrie. Però hi ha una escletxa que…
I a la fi arribem a la fàustica Nit de l’ànima (2007), una novel·la rabelaisiana, irònica, descarada, gamberra, amb molt de sexe. Nit de l’ànima és bona, es llegeix amb fruïció, fa pessigolles, guanyaria un munt de premis. Però no ens fa vibrar com les altres -Alzamora ens té massa ben acostumats. Els espeltres de l’ANUS (Escot l’Orellut, Ockham el Nassut i Gant el Grassot) omplen moltes pàgines i tanmateix no ens commouen, i Diotima no ens fa pas llàstima (el gegant negre sí, pobret, que la taxista el sana d’una queixalada). A més, sempre són els altres, els que follen. M’explico: un es posa dins la pell del protagonista-narrador (més que res perquè la cosa està escrita en primera persona) i assumeix la seva perspectiva, però com que Faust ha perdut la polla tot just començar la narració, no pot participar en el bugat; de manera que els lectors ens sentim simples voyeurs, i això fot una mica.
Polles a part, l’anhel fàustic del protagonista és el de caminar damunt les aigües a través de l’escriptura, experimentar l'epifania de la veritat i la bellesa, tocar el cel. Alzamora probablement ja l’ha feta, aquesta passejada ran d’aigua. Però en aquesta novel·la fa surf -surf del bo.

divendres, 1 de febrer del 2008

"Vida privada", 75 anys

Josep Maria de Sagarra va escriure molt teatre i poques novel·les (només tres: Paulina Buxareu, All i salobre i Vida privada). La millor, sense dubte, és la darrera, publicada el 1932. Ara fa setanta-cinc anys.
Sagarra ha estat menystingut, durant dècades, per raons extraliteràries. El seu llarg viatge de noces per les mars del sud (1936-38), en plena guerra, i el seu pragmatisme durant la dictadura el feren, anys després, reu d’ostracisme literari. Però això s’ha acabat. Per sort. Perquè Déu alenava en la seva ploma. Quan escrivia, Sagarra caminava sobre l’aigua.
Vida privada és un retrat impietós, càustic, burleta, de la patètica extinció de la noblesa barcelonina. És una novel·la impagable. Joan Solà escrigué fa poc (Avui, 3/1/08) que “aquesta obra és una de les dues o tres peces literàries més potents i enlluernadores de la nostra literatura del segle XX.” És cert. Vegeu-ne una mostra:
“De la Marquesa de Lió es contaven fets més xirois. Al moment del cop revolucionari, la Marquesa va ésser conseqüent. Esperà que els comunistes anessin a violar-la. Duia un pijama excitant i fins i tot la porta del pis mig oberta. Se sentí màrtir de la Monarquia, no volia fugir, volia donar la seva sang i la seva honra per la causa del rei. Veient que no la violava ningú i que els republicans eren una gent pacífica, la Marquesa de Lió s’adonà que estava fent un paper ridícul.”
L’aristocràcia de Vida privada viu desabusada (‘espatllat pels abusos’, DCVB; Sagarra hi suca pa, en aquest adjectiu que el DLC no recull); o sia, viu lliurada a la depravació i l’excés, a la gormanderia sensual, a la desbocada alegria de les braguetes, a la lassitud moral més inescrupolosa. Les elits barcelonines que habiten Vida privada es pixen obscenament sobre l’herència moral dels seus ancestres. Sagarra construeix el relat d’una voluptuosa decadència. En la novel·la, les deixalles de la noblesa catalana viuen el seu ocàs amb l’alegria pròpia del Baix Imperi Romà just abans de la solsida. Conscients de la seva extinció imminent com a subjecte social, les famílies barcelonines “amb escut” encapçalen la revolució sexual dels anys vint amb la frisor de qui es menja una llepolia dolcíssima sabent que no n’hi ha més.
Proa en va fer una edició de butxaca el 2000, però l’edició de referència és la de les Obres completes (3i4, València 1997). L’edició més recent, també de Proa, està precedida per un pròleg de Permanyer: “La Barcelona de Sagarra”.