dimarts, 19 de febrer de 2008

Catalunya és femella

(Sense ser la Ben Plantada.) Quan diu no, vol dir potser. Quan diu potser, vol dir . I quan diu , és que va fora corda –cosa poc usual en un país de llarga tradició noucentista. A Espanya, país rotund, aquest comportament resulta irritant. Espanya és un país de blancs i negres (de sol y sombra, com a les places de toros). Allí són amics del verb francot i nítid, contundent, d’alta definició. És una virtut que tenen. I és clar, als catalans, tan proclius a nedar i guardar la roba, ens atribueixen cartes amagades i segones intencions, i judiquen que no som de fiar. Tenen raó. Som pitjors que els gallecs.

És lògic que vulguin totes les cartes sobre la taula. Ells posen les regles, que per això manen, i si volem jugar hem de dir les intencions. Això últim em sembla molt bé. Tenen motius per queixar-se’n. El joc aquest de no-però-potser-vés-a-saber-si… és ca na Pixes. La cantarella del Reclamo-el-dret-de-decidir-no-se-sap-què-segurament-poca-cosa treu de polleguera al més pintat. Poseu-vos dins la seva pell! Els catalans tenim el dret de decidir i els espanyols tenen el dret de saber a què atenir-se. Altra cosa desferma dolls gruixuts de desconfiança.

Parlo de la qüestió nacional, clar. CiU, que no però després potser sí; ERC, que que vol dir no. IC, no sap no contesta. Ostres, tu!: semblem albanesos, que per dir fan que no amb el cap, i per dir no fan que sí. Almenys a ells se’ls entén –sobretot a Kosovë. A Catalunya (en general) li convé una injecció d’expressivitat mascla, una gojosa resurrecció del parlar clar i català. Que els collons que sempre tenim a la boca esdevinguin verb llampant. Els catalans guanyarem autoestima, i els espanyols, tranquil·litat d’esperit.