(Sense ser la Ben Plantada.) Quan diu no, vol dir potser. Quan diu potser, vol dir sí. I quan diu sí, és que va fora corda –cosa poc usual en un país de llarga tradició noucentista. A Espanya, país rotund, aquest comportament resulta irritant. Espanya és un país de blancs i negres (de sol y sombra, com a les places de toros). Allí són amics del verb francot i nítid, contundent, d’alta definició. És una virtut que tenen. I és clar, als catalans, tan proclius a nedar i guardar la roba, ens atribueixen cartes amagades i segones intencions, i judiquen que no som de fiar. Tenen raó. Som pitjors que els gallecs.És lògic que vulguin totes les cartes sobre la taula. Ells posen les regles, que per això manen, i si volem jugar hem de dir les intencions. Això últim em sembla molt bé. Tenen motius per queixar-se’n. El joc aquest de no-però-potser-vés-a-saber-si… és ca na Pixes. La cantarella del Reclamo-el-dret-de-decidir-no-se-sap-què-segurament-poca-cosa treu de polleguera al més pintat. Poseu-vos dins la seva pell! Els catalans tenim el dret de decidir i els espanyols tenen el dret de saber a què atenir-se. Altra cosa desferma dolls gruixuts de desconfiança.
Parlo de la qüestió nacional, clar. CiU, que no però després potser sí; ERC, que sí que vol dir no. IC, no sap no contesta. Ostres, tu!: semblem albanesos, que per dir sí fan que no amb el cap, i per dir no fan que sí. Almenys a ells se’ls entén –sobretot a Kosovë. A Catalunya (en general) li convé una injecció d’expressivitat mascla, una gojosa resurrecció del parlar clar i català. Que els collons que sempre tenim a la boca esdevinguin verb llampant. Els catalans guanyarem autoestima, i els espanyols, tranquil·litat d’esperit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada