divendres, 29 de febrer de 2008

Us en recordeu, del destí?

Un temps, el destí era una prerrogativa dels rics (“Hècuba, esclava, i pobra, i sens destí”, Divina Comèdia) i dels guerrers. El destí dels primers raïa en l’honor de ser adulats; el dels segons, en la glòria del valor estrenu en el combat. Els Sforza i els Mèdici sostenien les arts i per això els reverenciaven. Els companys d’Aquil·les abraçaven la mort amb l’enteresa de qui s’endinsa llorejat en els annals de la Història. I molts empresaris catalans dels segles XIX i XX s’enriquien i esllomaven els seus obrers tot encomanant-se a la necessària construcció d’un país sense estat. El destí d’uns pocs satisfeia el deler teleològic de molts.

Avui el destí no és de ningú per la simple raó que no n’hi ha. Es va extingir no fa pas massa, víctima incruenta de la democràcia. I no conec ningú que se’n dolgui. Jo no el trobo a faltar perquè no sóc guerrer ni ric i la teleologia d’un servidor nom Joana. Potser és per això que fa uns anys –¿us en recordeu?– els rics se sentien buits: orfes de destí, ells i els seus diners es ressentien d’una pèrdua massa substantiva. Aquella absència de què, aquella lleugeresa de la res que els enquimerava, la incomoditat de ser observats i jutjats per molts jutges que amb una brúixola ètica els acusaven…

No cal dir que això ha passat a la història. Avui el destí dels rics és fer més diners, i el dels guerrers, protegir la pàtria d’enemics imaginats. I tirar de veta. Anar fent. ¿Per què s’han de neguitejar si els agombola una gentada embadalida i bavosa? ¿Per què haurien de ser admirables si essent envejats ja s’inflen prou? No els cal ser generosos, ni tan sols fer-ho veure. El seu triomf és saber-se per damunt dels altres i beure’n l’aplaudiment. Tenen molts diners i són escòria. I ho saben, però els és igual.