divendres, 31 de desembre del 2010

Corranda de l'home dels nassos



L’home dels nassos
empaita els bordegassos
i els infants menuts també;

talment fos un calendari,
replegant dies i nassos,
ja n’ha fet dotze cabassos;

a la senalla de gener
n’hi ha trenta-un bons
de fred mesquer;

dins el febrer
tot lo dia passen fred
el manyà i el sabater;

pel març,
devers el Pallars
encara gela;

a l’abril, amb
estufera, crien xulla
els perdigots

i pel maig,
a betzef, treuen pèl
els borinots;

les nits de juny
són de molta fressa
i poca endreça

i al juliol tot
el blat ja està segat
i agarbonat;

a l’agost els dies
suen i el rellotge
és xafogós;

pel setembre
ja està inflat
tot el gotim

i a l’octubre
als ceps retorts
no hi ha gota de raïm;

pel novembre
fa molt bon jeure
amb la fembra,

i al desembre
és l’any sencer
que perd el demble;

i aquell homeniqueu
en fer el compte es va quedar
amb un pam de nas,

que de tants com en tenia
-i que poc que s’ho ensumava-
s’ha quedat amb un nas sol.

dimecres, 29 de desembre del 2010

El picamatalassos

Quan era petit, a casa es feia dissabte quan tocava, ço és, els dissabtes al matí. Les cadires anaven damunt davall, els vidres es rentaven, els draps de la pols furonejaven pertot, els fregalls ferien els fogons, el lleixiu perfumava tota la casa, es feia bugada de cortines, els animals fugien… tot anava en doina.

L’artífex de la remenada era una persona sola, la mare. Els menuts ens esquitllàvem, però no anàvem gaire lluny perquè havíem d’estar disponibles i al segon o tercer crit de la mestressa acudíem al front; el pare, en canvi, es fonia. I tot aquell cafarnaüm tenia una banda sonora: la del picamatalassos.

El picamatalassos era –és: encara n’hi ha– com una raqueta de tennis, però amb les vetes amples; era fet de vímet dur, de color d’os polit, i la mà que subjectava aquella superfície no suava mai. Val a dir que el fòtil tant servia per estovar matalassos com per treure la pols de les estores.

En el primer cas, els matalassos no sortien del llit: es desvestien dels llençols i pam!, pam! del dret, pam!, pam! del revés. Girar aquelles moles demanava un bon raig de suc de braó i la mare sovint demanava auxili, a la qual crida acudíem els menuts –el pare, mai. Els matalafs eren botits i feixucs com un senglar, estaven farcits de llana i draps i aviat s’hi gravava el motllo del dorment; i aquell fondal s’havia de desfer picant arreu. Els batacs se sentien de l’altra punta del carrer, i llavors el front de la mare sí que es mullava de suor.

En el segon cas, les estores es penjaven a la barana del balcó i, quan no passava ningú per sota, vinga patacades fins que els braços et feien mal de tant picar, perquè l’estora dels collons era com una bóta de sant Ferriol que no acabava mai la pols i aquell núvol de miques i àcars se’n baixava a poc a poc, i alerta que el vent no se l’endugués a cal veí, que hi hauria raons!

El picamatalassos era una de les eines més contundents que hi havia a casa, i sens dubte era la més sorollosa. Quan sentia que algú l’havien estovat o el volien estovar, jo m’imaginava un pobre desgraciat sotmès a l’acció abrasiva d’un o uns quants picamatalassos. I no anava lluny d’osques.

dimarts, 28 de desembre del 2010

Quan érem innocents



La innocència és la virginitat de l’ànima, és l’estat de gràcia de qui encara no ha tingut temps de desgraciar-se. És un atribut que no el perdem només a títol individual, sinó també a colles i a l’engròs. Hi ha innocències que són fruita del temps, estan repartides a prorrata i les perdem tots alhora; però no ens en adonem fins que allò és història. Com aquell pic, quan la mare i la tieta Núria eren menudes i anant pel bosc toparen un homeniqueu que les volgué escandalitzar. Us ho conto a manera de romanç:

L’home us deia:
“Veniu, que us ensenyaré
el sol i la lluna”,
us menava a un racó
de bosc, s’abaixava
els calçons i us mostrava
les galtes del cul.
Llavors tu i la Núria
fèieu un xiscle
i fugíeu rost avall,
rient i esvalotant,
el glop de llep peluda
gravat per sempre
en el record.

Avui l’home del sol
i de la lluna jeu, obsolet,
fet constel·lació distant
de semen vell.

diumenge, 26 de desembre del 2010

Espanya i el franquisme són la mateixa cosa



Manta vegades he sentit la temptació de pensar que, si fos espanyol, m’avergonyiria de la meva història, que aquest sentiment faria una catarsi i mudaria la meva manera d’estar en el món. Però me l’he embeinada de seguida, perquè el més probable és que, si fos espanyol, estaria orgullós de la història del meu país; resseguiria en els annals la llista inacabable d’invasions, vexacions, crueltats, tortures, destruccions, assassinats, genocidis… i m’inflaria com un paó. Ho trobaria estupend. Si no l’hi trobo, si l’única vergonya que sento és la que en diuen aliena, és perquè no sóc espanyol.

La incapacitat dels espanyols per a l’autocrítica sempre m’ha impressionat. És un portent que no me l’acabo. Un francès sap que el seu país s’ha fet destruint cinc cultures i és capaç d’empegueir-se’n. Un espanyol sap que el seu país és imperfet perquè encara no ha destruït totes les cultures que li fan nosa, però troba que l’esforç que fa és necessari i celebra les victòries amb joia casernària.

Tot sovint diem, planyívolament, que Espanya no ens entén. I una merda; massa que ens entén: ells ens volen torçar el coll i nosaltres volem sobreviure, i per això som dolents. I la tribu, caçant mosques. Molts catalans de bona fe encara no han entès que el totalitarisme i la identitat espanyola són indestriables: que l’un fa part de l’altra, i l’altra és l’un.

Recordo un sociòleg madrileny que ho va entendre, això, i va obrar en conseqüència. Justo de la Cueva Alonso va marxar de la villa y corte, li envelà cap a Euskadi, s’apuntà a Herri Batasuna i es va posar a cantar els goigs de la goma dos. Ara és fàcil dir que casar-se amb ETA va ser un error. En canvi, Justo de la Cueva va encertar l’anàlisi i la determinació ètica: atès que el franquisme, la intolerància, el supremacisme i l’adeena genocida són l’essència immòbil d’Espanya, el madrileny va abdicar la seva nació, es va fer basc i es va conjurar a combatre la pravitat. No sé què se n’ha fet, de Justo de la Cueva, però ara és un bon moment per recordar-lo, agrair-li el coratge i prendre llum del pintoret.

divendres, 24 de desembre del 2010

Fe



La raó m’allunya de la fe: ni fe en la raó, no tinc. ¿Un sil·logisme trencat? Diria que no, perquè tot es redueix a la fe: fe en la fe, fe en la raó, fe en l’esperança. Orfe de fe, travesso el món com el nen que, ignorant de l’art de la flotació, el tiren a la piscina sense carabasses. El nen s’enfonsa. I passa l’adolescència la joventut la maduresa i la vellor aguantant-se la respiració. Inventant-se l’oxigen que alena, cagant bombolles. A collibè del remolí, colant avall, les mans a l’arjau d’un timó imaginari. La roba que pesa massa i no s’asseca mai, sempre molla, com un vestit d’algues mortes.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Ernest Maragall i Oriol Pujol menteixen



El conseller d’Educació en funcions, Ernest Maragall, ha comparegut avui davant els mitjans i ha llegit un comunicat del seu Departament, que també és el meu. El paper treu ferro a les tres sentències del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística i l’ensenyament en català. El tercer punt del document diu que “no es poden derivar conclusions de caràcter general sobre el sistema educatiu català a partir d’una sentència que es pronuncia sobre situacions individuals.” Una consideració que també fa el convergent Oriol Pujol. CiU i PSC diuen que no passa res.

Però sí que passa. Perquè la part dispositiva de les sentències declara “el derecho del recurrente a que el castellano se utilice también como lengua vehicular en el sistema educativo de la Comunidad Autónoma de Cataluña, y en consecuencia y para ello la Generalidad deberá adoptar cuantas medidas sean precisas para adaptar su sistema de enseñanza a la nueva situación creada por la declaración de la Sentencia 31/2010 del Tribunal Constitucional que considera también al castellano como lengua vehicular de la enseñanza en Cataluña junto con el catalán.”

La cursiva és meva. Les sentències no diuen pas que el castellà també ha de ser llengua vehicular al col·legi SIL, a l’escola del Carme (tots dos a Barcelona), a l’escola La Salle (Tarragona) i a l’escola Sant Josep de Calasanç-Escolàpies (Sabadell), que són els centres on els recurrents duen la seva prol·le, sinó “en el sistema educativo de la Comunidad Autónoma de Cataluña”. Més clar, l’aigua de Ribes, no? Doncs, per fer-ho encara més transparent, les sentències determinen que qui ha de moure el cul i aplicar la doctrina del TC no són les escoles de marres (que també), sinó la Generalitat. I això, dit per triplicat. Ergo, de les sentències es deriven conclusions de caràcter general sobre el sistema educatiu de Catalunya. I tant.

El vincle i la vinclada



La vinculació du al vincle
com el vinclament du a la vinclada.
Heus ací dos conceptes polítics
que no hauríem de confondre,
com es confonia l’home confós
davant l’argument confús
de la filadora que preguntava a crits
¿on és el fos, que s’ha fus?

dilluns, 20 de desembre del 2010

Fullaraca amb nenes



Remolí de nens,
llum falba havent dinat,
devora el riu.

Embriagues d'infantesa,
les fulles xisclen, s'enjogassen,
com si no fossin seques.

(Sabadell, a la vora del riu Ripoll, 12 de desembre del 2010)

dissabte, 18 de desembre del 2010

Pla, Sagarra, escudella i carn d'olla

Aquests dies d’advent he convençut la mare que el dia de Nadal torni a fer escudella i carn d’olla. Feia anys que s’havia deixat endur per la xaronada de les gambes, l’excés del pica-pica i la contundència dels rostits. Ara, per sort, tornem a la normalitat d’ennoblir, per Nadal, la menja més antiga, sàvia i quotidiana del país.

A El que hem menjat, Josep Pla diu que, quan era un infant, “l’escudella i carn d’olla es menjava sis dies de la setmana, i el diumenge es reposava, amb l’arròs dominical”. I Josep M. de Sagarra, al primer volum de les Memòries, s’imagina un seu avantpassat “ingerint, segons la gana del moment, la típica escudella i l’excel·lent carn d’olla que, des del primer comte sobirà de Barcelona, han estat l’aliment de tot el país, tant dels nobles com dels burgesos, com de la menestralia i de la pagesia; el sa aliment que ha nodrit la nostra família durant quatre segles i que jo mateix he digerit a diari fins que va esclatar la guerra de l’any 14.”

Llegir Pla i Sagarra pot dur a l’equívoc de pensar que tot quisqui, a Catalunya, omplia a diari el plat fondo amb escudella i el pla amb carn i verdura. Cosa que no és exacta. La veritat és que moltes escudelles clarejaven i que les alegries de l’olla variaven segons l’època i el lloc, com es pot comprovar en el llibre La Catalunya rància. Les condicions de vida materials de les classes populars a la Catalunya de la Restauració segons les topografies mèdiques, de Llorenç Prats (Altafulla, 1996).

En aquest llibre captivador, Prats extracta la topografia que el 1901 redacta el metge Vilà i Olesa, el qual, tocant a Tortosa, diu que “la alimentación de la clase jornalera, especialmente labradora, está formada por regla general a base de substancias vegetales”. També hi ha el testimoni d’un metge d’Aldover, el qual dóna entenent que la gent humil d’aquesta vila no treia el ventre de pena: “puede decirse que la alimentación queda reducida a pan, judías, lentejas, patatas y verduras”. Un es pot afigurar l’escena del dinar només donant un cop d’ull als pocs números que aporta el d’Aldover: “El kilo de carne cuesta en Aldover dos pesetas con treinta céntimos; un jornalero que gana una peseta o cinco reales es imposible que la pueda tomar de alimento. [...] Los obreros que ganan dos pesetas, que son muy pocos, aunque tienen más jornal, tampoco pueden permitirse el lujo de comer carne sino raras veces.”

En resum, que Pla i Sagarra eren uns senyors que la ballaven grassa i s’atipaven a cor què vols, però més enllà del seu cercle de coneixences hi havia qui-sap-lo de gent que posava aigua a bullir amb un os gastat, dues fulles de bleda i quatre cigrons, i la carn se l’havien d’imaginar. Com l’arròs engrogat dels herois famolencs de les rondalles mallorquines. Com els ventres enrajolats que somiaven truites.

divendres, 17 de desembre del 2010

32 Vidres, de Teresa Colom

32 Vidres és el títol de l’espectacle poeticoteatral que Teresa Colom ha posat sobre els escenaris aquests darrers mesos, sota la direcció de Pere Planells. Colom hi ha fet de poeta, rapsode i performance. Poesia que es torna escènica. L’andorrana hi ha vessat el seu món personal, fet d’un esqueixament que s’eleva de bell nou, allí on l’angoixa muda en esperança (“El nostre enemic és no trobar sentit a la vida. És per això que tenim esperança”).

Hi ha els poemes d'On tot és vidre, com “Beluga” (1), “El vidre que s’esquerda” (2) o “La casa” (3), però també d’altres poemaris. No he pogut ser-hi (les nenes, que són molt menudes...). Però he tastat l’espectacle a través d’aquest vídeo, que dura 6.19 minuts. Creieu-me que val el plaer. Us mostro, a sota, uns fragments dels poemes que he citat:



(1)
La ment és el predador que ens aguaita
i és la primavera que desfà el gel,
un ós famolenc com la fragilitat del nostre ànim
en un món que no perdona els ferits.

(2)
No sé si el vidre s’esquerda per la part més fràgil de la roca
ni si en la trencadissa sent la llibertat del mar.
Vidre que no tornarà a ser sorra.
Si em colpeges, jo m’esquerdo per on tu vas passar.

(3)
Al cel i a l’horitzó ens dirigim
però ens cal tancar la finestra i posar en un gerro les flors.
I mirar-les; concretes, nostres,
sense que el seu món ens torni la pregunta.

dijous, 16 de desembre del 2010

Els ulls miren cap enfora



Coneix-te a tu mateix, fa la divisa cèlebre de Sòcrates gravada en el frontispici del temple de Delfos. Per a la qual comesa el filòsof proposava la via de la introspecció. Error. A dins nostre quasi tot és fosca negra i els peixos que hi neden es devoren ells amb ells. Esmena. L’única manera de conèixer-nos és sortir a la superfície i mirar enfora, observar els ocells i sentir com xisclen.

Perquè som com els altres. O pitjor: els altres són com nosaltres. Cadascú té participacions de la bondat i la vilesa dels altres, i tots plegats fem variacions sobre els mateixos temes (por, esperança, vanitat, felicitat, alegria, reconeixement, angoixa, frustració, benestar, èxit, fracàs, dolor, plaer). L’alteritat és un mirall que ens multiplica. I el cordó umbilical que ens comunica no es trenca mai. Deu ser per això que podem viure junts encara que no ens entenguem.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Melcior (un conte de Nadal)



Ningú no l’havia vist entrar. Segons consta a l’atestat de la policia, el finestral de la terrassa no presentava senyals que l’haguessin forçat. Tot indica que l’intrús havia entrat amb facilitat aparent i sense fer fressa. I va ser talment així: Melcior havia aparegut en el menjador com per fatifat, i en moure’s deixava darrere seu uns nuvolets de guspires que es fonien tot d’una.

El rei va parar l’orella i comprovà que tothom dormia. Va treure un fanalet de dins la màniga, el va encendre d’un buf i observà la disposició dels mobles. Li va plaure veure's en el pessebre i celebrà que en aquella casa no tenien cap avet d'ostatge. Va pensar que encara hi ha esperança. S’assegué en el sofà per descansar una mica. Tenia l’esquena baldada de carretejar joguines amunt i avall. Pèro no només joguines. Mirà el rellotge i es digué per dins que no tenia tot el temps del món. Va obrir el sac, en tragué una tova de carbó i la deixà sobre el moble baix, al costat de la tele. En aquell moment una veu de fusta el sobresaltà:

-¿No us en doneu vergonya, Majestat?

Melcior va fer llum cap al racó on brollava la veu i el va veure: el tió, abrigat amb una bufanda de quadres i cofat amb barretina, un somriure de pega a l’entranya de la soca.

-Coi de tió, ¿i per què m'he d'empegueir de fer la meva feina?

-Majestat, en Bielet tindrà un disgust dels grossos quan trobi el carbó. Només té cinc anys.

-Nosaltres no mirem l’edat, sinó el currículum –bufà el rei–. Enguany en Bielet no ha fet gens de bondat: ha fet enfadar els pares, no ha cregut les mestres, té la ceba d’apedregar els nens, i a més ha deixat muntanyes de cigrons morts de riure en el plat.

-Majestat, en Bielet és un nen i li pren la mida a tothom: experimenta i aprèn. El menut és un bocí de naturalesa que explora els límits de les coses perquè vol adaptar-se al medi. Els infants sacsen el món perquè el volen domar. No mereix carbó.

-Vatuadéu, és ben bé que se t'ha assecat la saba, tros de quòniam! Potser que te’n tornis al bosc, que allí se’t pixaran els senglars i et passarà la frisor de fer el setciències. On s'és... En Bielet ha d’aprendre a respectar l’autoritat dels grans i acceptar el seu guiatge fins que tingui el seny condret. ¿On aniríem a parar si no? El món no és un esplai i els nens que no s’entenen de raons no van a Roma per la penitència –el rei estava de futris.

-En Bielet ha mamat llet de cabra, però és bon minyó...

-Què sap l’ase què cosa és safrà?! Qui ho veu tot d’allà dalt estant sóc jo; som nosaltres, els reis d’Orient, els qui estem ungits de justícia pueril! No em beuré les raons d’una fustegassa que només és bona per cremar! –s’arravatà; Melcior estava tan encès que no va reparar el tronc com s’envolava sense perdre el port ni el somriure.

L’endemà, a l’alba, en Bielet va entrar com un cop de vent a l’habitació dels pares, estirà les mantes del llit i plorinyà, tremolant tot ell com si hagués vist el llop: “Mama, papa, al menjador hi ha un senyor estès a terra!”.

La gent ho té bo de fer cuinar teories, de seguida en tenen una de cuita i aviat és en boca de tothom. Per això ha corregut la brama que un rebentapisos s'havia encontrat per atzar amb el vellet i, confonent-lo amb un de la competència, el va treure del món d’una troncada.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Roba vella

M’agrada anar per casa amb roba vella, aquelles peces que de tan donades ningú no les vol i només m’estimen a mi (les camises de cotó que fan boletes, els jerseis que balderegen, els pantalons aprimats per l’ús, les sabatilles que el peu ha esculturat per dins). La roba d’anar per casa em té la confiança dels gats que hi han nascut. No és bona per sortir al carrer, esclar, però a casa em regala la sensació de ser a lloc i estar en pau amb l’univers. No sé com ni per què, sento que la roba vella fa de mèdium entre els morts i la vida que sóc, acorda la casa amb el jo que hi viu, abriga l’ànima i gombolda l’esperit. Els teixits gastats restableixen un equilibri que és dubtós però confortable, i em plau.

dissabte, 11 de desembre del 2010

Coses que passen al tren



El tren és un calidoscopi humà. Un no pot evitar sentir els altres, més que més quan sembla que es complauen de multiplicar la seva audiència. La gent que parla sola també hi és. I els que no hi són tots també hi són. Ahir vaig agafar el tren de Mataró a Barcelona i hi va haver funció. Tal com va rajar, us ho conto.

A l’estació de Premià va pujar una senyora granada, feixuga i carregada de cames. Com que tots els seients estaven ocupats, li vaig cedir el meu i em vaig posar dret al costat de la porta. No em va dir gràcies, ni tan sols em va mirar. Va seure, es va posar la bossa a la falda i la va subjectar com si fos un volant. I va començar a mormolar. Baix baixet, de primer.

A poc a poc, la dona va anar apujant el volum del soliloqui. No sé pas què deia, servidor llegia i no estava al cas. Com que la sonsònia era persistent i començava a fer el cuc de l’orella malalt als oients involuntaris, una dona que seia davant d'ella li va demanar que per favor callés una mica. Llavors saltà la molla i la solista va entrar en erupció:

“No em renyi! No m’agrada que em renyin! ¿Per què em renya, mala aranya?”, vocifera, amb el rostre desencaixat i fent botets sobre la cadira. “Jo m’ho vull passar bé i no malament! Vostè a mi no m’ha de dir res, mala aranya!”. Cada exabrupte l’insisteix entre vint i trenta vegades, perquè quedi ben clar.

“Jo tinc un problema i no se’m pot dir res! Si no m’hagués renyat ara no estaria així!”, brama, tremolant. Els decibels foraden el vagó. “Ara cridaré més!”, amenaça, i la profecia es compleix a l’instant. “Si no em diuen res, estic tranquil·la, però si em diuen coses em poso així, mala aranya!". Els oients pensem que el diagnòstic arriba tard, i ens ho diem fent carusses. Algú es calça un somriure.

“Mira com riu! Els joves només fan que riure. I no s’ha de riure, s’ha de patir! Si no es pateix, malament!” –sentencia, amb cara de tres déus. Un estol de jovenots buida el vagó aguantant-se les rialles. La indivídua exigeix que la dona-esca també se’n vagi. Algú intenta apaivagar-la amb cotó fluix: “Ara se’n va, vostè tranquil·la”, li diu. “Sí sí, que se’n vagi a la merda!”. L'al·ludida s’alça i es decanta unes passes. “Ho veu? Ja se’n va”, fa la pacificadora. I el volcà vinga treure foc: “No se’n va i a mi no se’m pot dir res!”. La seva víctima no sap quina cara fer i es retira a una punta del vagó.

La dona es va calmant, però la tensió no es desfà. Llavors entra un home que fa una fila balcànica o romanesa, du una capsa plena d’encenedors lligada al coll amb una cinta, i anuncia la intenció de vendre’ns-els. Jo que li dic: “¿Sabeu què passa, bon home?, que no teniu el do de l’oportunitat.” Al meu costat un home jove li enfloca –trobo que injustament–: “A més això que feu és il·legal.” L’home de l’est ha quedat mut i quiet com un estaferm. I m’ha sabut greu, perquè ell no n’és res de la mort d’en Berga.

divendres, 10 de desembre del 2010

El biaix



“No coneixem la nostra felicitat. Mai no som tan desgraciats com ens pensem”, es diu Charles Swann en el primer volum de la Recherche proustiana*. I poques línies després el protagonista gira l'oració per passiva: “no coneixem la nostra infelicitat, no som mai tan feliços com ens pensem”.

Swann té raó. Quan ens pensem a nosaltres mateixos no l’encertem mai; per ventura perquè només podem pensar-nos a trossos i el sol fet de pensar un tros l’exagera. Pensem en el bony que tenim, pensant-hi l’inflem i sentint-lo ens sentim bonyeguts. Pensem en la bua que ens taca la pell, pensant-hi l’escampem i sentint-la ens sentim lletjos. El pensament deforma la percepció, colonitza la sensació i esbiaixa el sentiment. El pensar i el sentir juguen al gat i a la rata i ens fan la punyeta. Ens cansen.

(*Marcel Proust, Un amor d’en Swann, trad. de Josep M. Pinto, Viena 2010.)

dijous, 9 de desembre del 2010

Convers



De jove, la poesia m’interessava ben poc. El virus dels versos m’ha infectat de gran, no sé per què. O sí que ho sé. És la decadència, que ulla, i la feblesa, que creix; és una recialla dels desistiments que hi ha en el rebedor de la maduresa, quan un desisteix d’entendre i entendre’s, quan perd la fe en la raó i la paraula llaura debades els ermassos; quan un es lleva i es descobreix sèssil; quan tots els equilibris són estrangers. Quan tantes coses cauen de l’escambell, un troba un consol estrany en la poesia. I es converteix als versos. Esdevé, doncs, un convers. I professa aquesta religiositat íntima, color de penombra, que es complau a salmejar versos mentre el món s’agita.

dimarts, 7 de desembre del 2010

Teoria del silenci



El silenci no ens treu de res perquè ho conté tot: l’amor i la caterva que li és enemiga; la raó, la fe i totes les paraules del món. En el silenci hi ha tot el que fem veure que callem, que és tot allò que importa. A través del silenci ens fem món i fem parlar el món, que no mira prim ni està per brocs. A la callada, ho diem tot.

El silenci és la intempèrie de les llengües i el cel de les paraules; és una placenta al revés, el cove on les paraules desneixen i s’assequen. El silenci és la frase que s’aguanta la respiració, l’enunciat que ens emparaula, el tenor que ens resumeix i ens presagia.

L’estesa de cossos enervats després del sexe; l’espatlla nua de la mare que dóna pit a un nadó; l’agonia d’una mosca que naufraga en el safareig. Hi ha callaments que ens interpel·len i renunciem de fer-hi conversa perquè no ens surten els silencis.

dilluns, 6 de desembre del 2010

Som com som

De vegades, per irreflexió, fem una estupidesa i ens disculpem pensant que és culpa de la irreflexió. Però no és cert: és culpa de l’estupidesa.

diumenge, 5 de desembre del 2010

What is Catalonia?

Aquest vídeo convé escampar-lo pels cinc continents i més enllà. Fem servir els contactes de la bolla i el món, que per alguna cosa som globals.

(El vídeo d'aquí sota queda tallat per la dreta; el veureu millor si cliqueu aquest enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=-HIo7br7cI4&NR=1)

dissabte, 4 de desembre del 2010

Perruqueria



Estimo els poemes perquè
pentinen la vida inútilment.
El caient indesitjat que hi torna,
tossut, i s'estimba allí mateix.
El rínxol rebec que es cargola
altra vegada en sortir al carrer.
La clariana que un volia celar
i es destapa de nou, insolent.
Estimo els poemes perquè,
encabat, l’arrossec dels versos
fa unes ondes que tremolen
sota una brisa de llum tèbia.

dijous, 2 de desembre del 2010

Paremiologia política catalana



Ja em perdonareu, però encara no s’ha dit tot sobre les eleccions de diumenge passat. Falta una aproximació paremiològica als fets. Així que, amb permís d’en Víctor Pàmies, faré una modesta incursió en aquest bancal. Vet-la aquí:

D’entrada cal dir que el PSOE-C ha gastat la pólvora en salves i ha rebut del carpó; Reagrupament ha fet els ous en terra, ves; el Pepé, com és costum, s’ha enfilat damunt la merda que caga; els sempre amatents Ciutadans s’han ficat la llengua al cul (la nostra llengua en el seu cul, s’entén); a Iniciativa han garbellat l’aigua i bo i així només han perdut les esquelles –el bou encara el tenen–; Solidaritat Catalana ha fet arrencada de cavall i ara mateix guaita a bona finestra; ERC, que ja no dóna encantàries a ningú, ha fet un pa com unes hòsties; i ha anat de poc que no ens empassem el mal bocí de la Plataforma X Catalunya, de la qual ens guardarem com d’escaldar-nos. A la fi ha quedat clar que això del tripartit era un mal cuinat i CiU ha guanyat el capítol.

(Això sí, amics de Convergència: si de veres espereu alguna cosa semblant al concert econòmic, poseu-vos tranquils i feu-vos retratar, i feu-li un nus a la cua.)

dimecres, 1 de desembre del 2010

¿?



La resposta pot ser
aproximadament correcta,
poc o molt assertiva,

fins i tot brillant, però la seva
utilitat es limita generalment
a evitar noves preguntes.

Perquè l’error és preguntar;
i haver de preguntar és el càstig.
Les respostes són dissuasives.

dimarts, 30 de novembre del 2010

Per què serem un estat lliure: un decàleg



L’endemà de les eleccions, Reagrupament va fer públic un comunicat en què constatava que el poble català ha optat per la via autonomista i que cal respectar aquesta decisió. Es nota de seguida que són paraules adolorides, poc reflexionades: ¿les haurien dites si els quatre diputats els hagués tret Reagrupament i no Solidaritat?; ¿té solta interpretar el vot a CiU com una validació de la via autonomista? És clar que no. Entre altres coses, perquè la via autonomista no existeix. En realitat, i a pesar de tot, Catalunya serà un estat lliure (no pas en aquesta legislatura, però sí, amb tota probabilitat, en la següent). ¿Per què n’estic tan convençut? Ho resumeixo en deu punts:

1. Perquè l’espanyolisme no té res a oferir-nos i és sempre igual a si mateix: es repeteix com l’all.

2. Perquè el catalanisme sí que té molt a oferir, i a més té la capacitat de reinventar-se (ni que sigui a remolc d’una societat civil molt dinàmica).

3. Perquè el catalanisme que encara no s’ha fet sobiranista no té més remei que fer-s’hi: l’autonomisme s’ha acabat i qui vulgui pessigar engrunes es penjarà les barres al sostre.

4. Perquè Espanya no canviarà per nosaltres i és clar que no hi cabem: ens han expulsat del racó que hi teníem.

5. Perquè ningú es muda sense buidar abans la casa de mobles, trastos i estadants. És el que acaba de fer la majoria del poble català.

6. Perquè l’Espanya que ve, previsiblement governada pel PP i amb la influència important d’UPyD, accentuarà la involució que ja vivim i eixamplarà la foia que s’obre entre Catalunya i Espanya.

7. Perquè el trànsit cap a la independència és un camí de no retorn, i ja estem fent via.

8. Perquè una decisió transcendent que implica milions de persones costa de pair, i els partits són les bèsties que fan la digestió més lenta.

9. Perquè sabem que Espanya no ens pot fer mal, i ja no ens fa por.

10. Perquè el context internacional és favorable a l’aparició de nous estats.







































diumenge, 28 de novembre del 2010

En som molts més

L’altre dia de pagès llegia el web d’en Salvador Sostres i vaig topar aquestes frases: “En els darrers anys ha semblat que l’independentisme avançava o que la independència està més a prop. Podem dir que més independentistes han cridat més que mai, però no que la independència estigui més a prop.” I vaig tenir un dejà vu, que se’n diu, perquè aquesta mateixa asseveració ja l’havia llegida en una entrevista a Albert Rivera.

Servidor tinc una relació d’amor-odi amb en Sostres: m’agrada molt com escriu, però em cau de la post quan passo de la forma al fons. A mi no em desagrada pas l’estil bròfec i provocador del barceloní, al contrari: és una de les qualitats que admiro en la seva prosa. Passa que no n’hi ha prou d’escriure bé: cal tenir raó i mirar de ser just. I en Sostres de vegades no en té, de raó, i sovint és injust.

Les paraules que acabo de citar, per exemple, no són ni enraonades ni justes. Perquè d’independentistes n’hi ha molts més ara que no fa dos anys; perquè, en molt poc temps, entre Catalunya i Espanya s’ha trencat quasi tot; perquè ara el dret de decidir (ço és, l’autodeterminació) és el pal i el paller de la política catalana, i tot plegat fa que la independència sigui a prop.

Paradoxalment, ara hi haurà menys diputats explícitament independentistes que en la legislatura anterior. Sembla com si en Sostres s’hagi volgut avançar a les veus que celebren l’enfonsament de l’independentisme. Són veus que caguen fora de l’orinal. Perquè els partidaris que Catalunya tingui un estat propi en som molts més que la suma de les paperetes d’ERC, Solidaritat i Reagrupament.

Tinc amics que són independentistes i van a la llista d’Els Verds, per exemple, i hi són sense agafar mal d’esquena. Jo tampoc hi veig problema. Perquè una cosa és dir qui vols que timonegi la Generalitat durant quatre anys i una altra, ben diferent, decidir si vols que el teu país sigui lliure. Confondre ambdues coses és mesclar ous amb caragols.

El país fa via cap a la independència a pesar dels partits que la volen lluny o mai, que avui fan majoria en el Parlament; i a pesar, també, de la fragmentació de l’independentisme. Digueu-me optimista.

divendres, 26 de novembre del 2010

Sóc d'un país



Sóc d’un país que passa vergonya de llepar-se les ferides. A la meva gent li han dit manta vegades que fa un posat ridícul quan s’emprova la llengua i que la seva saliva no val, que no és saliva sinó bava, i que fa lleig. Diu que el meu país fa mitja nosa i convé que es decanti i es deixi morir en un marge, que les ferides que al·lega no fan cap angúnia, que repulsiu ho és tot ell i que faci el favor de fer-se enfora del camí ral. El meu país borda poc i abaixa la cua de seguida i tothom s’hi veu amb cor, de clavar-li una guitza. Però sent que la dolor de les nafres i el pus que exsuden l’obliguen a viure, i sap que no té el barram llogat, que les petges que fa són antigues, que la terra que rega amb les bavalles és seva.

dijous, 25 de novembre del 2010

Viure arran



“Joana, decanta’t de la tele, que et faràs malbé la vista!”. “Mariona, ídem!”. Tots els nens fan igual: es posen a tocar del plasma perquè la reverberació dels colors els fascina. Insisteixo i la gran es decanta, però la patoia l’he d’agafar d’una revolada i plantar-la en el sofà.

Els grans també fem igual: vivim a tocar del món i ens fascina el tacte, l’olor i la vivacitat cromàtica de les coses. Per nosaltres, viure és viure arran, moure’ns a favor de la sensualitat i en contra de la perspectiva. Ens costa posar distància entre nosaltres i el món per mirar d’entendre’l, allunyar-nos-en per obtenir una imatge més àmplia i destriar la categoria de les anècdotes; i sense calitja que enteli la visió. Com els articles de Vicenç Villatoro o els editorials de Vicent Partal. Intel·ligència, se’n diu d’això.

Costa, trobar persones intel·ligents. Costa, callar a temps per no espatllar una conversa intel·ligent. Costa, passar l’arada pel cervell i que els fruits bons no es malmenin per falta d’adob i de reg. La vida intel·ligent sempre és escassa perquè la distància que demana xoca amb la nostra inclinació a viure arran. I és que pensar el món és sobrevolar-lo, elevar la ment i veure’s un mateix, allí baix, com un insecte. Un temps, això s’ensenyava. Em sembla, vaja.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Què cosa és la vida

Víctor Alba vuitantejava quan va escriure que “la vida es compon de grans dosis de cabronades i de modestes dosis d’humor i de petits plaers que serveixen de contrametzines”.

Em sembla una definició difícilment superable. Jo he provat de millorar-la i no me’n surto. Suposo que tinc disculpa, perquè encara sóc lluny dels vuitanta i ja se sap que el dimoni en sap més per vell que per dimoni. Només em surt això, que és clarament inferior a la màxima del barceloní:

La vida és un estat d’excepció entre dues democràcies, un llisquent en el qual un pot triar entre la lucidesa, que du a l’acolloniment, o la beneiteria, que estamordeix.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Llepafils



Fins fa sis dècades, poc ençà poc enllà, el llepafilisme era a Catalunya una prerrogativa dels amonedats. A ciutat, els pobres menjaven de gust i agraïts el que hi havia a taula, fos què fos; i en els pobles no era concebible un “això no ho vull" o "això no m’agrada”.

Recordo un passatge de Muntanyes maleïdes, d’en Pep Coll, en què l’autor afirma això que he dit, que als Pirineus els nens llepafils no van aparèixer fins als anys cinquanta del segle passat, quan la serralada es va despoblar i, entre les poques boques i el benestar incipient, els ventres enrajolats van quedar enrere. Avui el llepafilisme s’ha democratitzat: n’hi ha a totes les cases, a les bones i a les dolentes, a ciutat i a pagès. A ca nostra mateix, la pubilla és prima de dent, ves què hi farem.

I ara ve la bona. Un grup de tercer d’ESO en un institut d’aprendre coses, classe de llengua catalana i romanços. Predico els mots compostos i un dels exemples que fan al cas és llepafils. Carusses d’estranyesa. ¿Que no sabeu què vol dir llepafils? Uns quants fan que no amb la cara. ¿Ningú sap què vol dir llepafils?, insisteixo. És que no. La majoria dels alumnes són catalanoparlants, i els que no ho són és com si ho fossin. Fosca!

Vint anys enrere ens pensàvem que el català es fondria o migraria fins a ser residual, desallotjat per l’espanyol: la substitució era el mal que ens trauria del món. Ara he canviat de parer. Perquè tot indica que el català, més que ser desallotjat del seu terrer, el que fa és passar per ull: s’afona per dins, es buida talment una xirimoia que un es menja amb cullereta. El català se’n va perquè es queda sense paraules.

Ara bé. Els malànimes que davant d’això riuen per sota el nas, que vagin alerta, perquè ells també tenen la cua de palla. Demaneu si no a un jovencell com es diu llepafils en espanyol i observeu la cara que fa…

dilluns, 22 de novembre del 2010

Semàntiques femenina i masculina



Avui he après que hi ha una semàntica femenina i una semàntica masculina. La cosa ha anat com segueix. Servidor m’estava tocant els papers en el Departament i sento la Maira que diu: “Hi ha unes feines que em vull treure del damunt”. Jo que la forado amb els ulls i penso: “Ja sé què vol dir, però si aquesta frase la digués jo, voldria dir una altra cosa”. I és que l’enunciat de marres, en boca d’una dona, significa ‘faré les feines’, i en boca d’un home significa tot el contrari, o sia, ‘no faré les feines’.

¿Oi que és curiós? La frase canvia de significat segons el sexe del locutor. ¿Qui ho va dir, que les oracions no tenen gènere? Massa que en tenen!

diumenge, 21 de novembre del 2010

L'objectiu és sobreviure



Al capdavall, l’objectiu és sobreviure. Recol·lectar, caçar, menjar, copular. T’atipes d’ànsies i et costa admetre que tot just es tracta de ser-hi. Fas retxes a la pàgina de l’aigua per escriure-hi la set de viure. Llegeixes en el vol dels ocells que afollarem els nius i robarem els ous, i que un dia et tocarà a tu. T’afanyes cap al món perquè el món te trobi a faltar quan no hi siguis, per tal de sobreviure’t. Fas ganyotes perquè vols que et mirin, per fer-te la il·lusió que vius en els altres. Fas versos perquè viure fa estrany i amb els versos basteixes una casa per rebre-hi visites i conèixer gent quan siguis mort. En l’entretant amagues les nafres i mostres les fletxes a les vitrines dels museus, com si la bèstia damnada fos un altre. La vida és una suma de violències. I l’objectiu és sobreviure.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Els ximples són cruels



Llegeixo, en el Diccionari de les cabronades de Víctor Alba, la cita següent de Wilkie Collins: “Cada dia podem trobar exemples de ximples que no són covards; de tant en tant, d’idiotes que no són astuts, però cal dubtar que existeixi un sol exemple de ximple que no sigui cruel”.

Collins va ser contemporani i amic de Charles Dickens. Va escriure vint-i-set novel·les, més de cinquanta narracions curtes, quinze obres teatrals i cent assaigs. S’escrivia a sobre, com Jaume Cabré. I, a pesar de la frase propdita, mai va visitar la península ibèrica.

L’observació de l’escriptor anglès m’ha fet pensar de seguida en el jutge que ha dictat sentència contra Saïda Saadouki, acusada de contar el que li va passar en entrar en una caserna de la Guàrdia Civil, a Ciutat de Mallorca: la van insultar (“lo que faltava, una mora catalanista”), a ella i a la llengua que parlava, el català. Una càmera gravava els fets, però la cinta ha desaparegut, ves quines coses. El prohom del sanedrí ha condemnat Saadouki a pagar 1.500 euros per un delicte d'injúries. L’Obra Cultural Balear ha obert dos números de compte per replegar els diners de la multa. Que la Saïda no s’hagi d’afluixar els cordons. Jas:

La Caixa: 2100 – 0011 – 89 – 0201740399

Sa Nostra: 2051 – 0099 – 87 - 1070011978

dijous, 18 de novembre del 2010

El risc d'aprendre alguna cosa



Un institut d’ensenyament secundari és un lloc tonificant, perquè els sagals hi arriben cansats i en surten descansats. També és un lloc divertit, una mena d’esplai on van els nens quan estan crescudets i són autònoms. Fa goig veure’ls com la fan petar asseguts a les escales, corrent i xisclant pels passadissos, rient a cleques dins les aules. Beatus ille. I no se’ls veu angoixats, com si no vivissin envoltats de perills: a la platja es poden clavar una xeringa; al carrer poden caure de la moto; prop de la discoteca poden quedar prenys o agafar una infecció; i a l’institut poden aprendre-hi alguna cosa.

Però vaja, no n'hi ha per posar-se les mans al cap, perquè en general hi ha una prevenció per a cada risc: a la platja s’hi ha de caminar calçat; amb la moto no s’ha de fer l’animal, i de nits s’ha de sortir amb un parell de condons a la bossa. Tot això és de calaix, però… a l’institut, ¿com s’ha de protegir un minyó davant el perill d’aprendre alguna cosa? Ja sé que la possibilitat és remota, però pot passar. No em digueu que no.

Fa poc vaig corregir un plec d’exàmens i vaig quedar meravellat: vint-i-molts alumnes havien aconseguit no aprendre res. ¿Com s’ho han fet?, vaig pensar, pres d'admiració. Perquè el més normal és aprendre alguna cosa, ni que sigui per impregnació ambiental, per descuit com si diguéssim: un abaixa les defenses i, flap!, un coneixement que cola cap a dins. No n’hi ha prou de dir, capcot: “És que no he estudiat...”. Ah no. Això sol no explica el prodigi. Per arribar a no aprendre res cal una determinació de ferro, una militància constant, un estat d’alerta permanent per impedir que un input cognitiu trobi una escletxa on esmunyir-se.

Hi he estat rumiant i he arribat a la conclusió que els alumnes més ben adaptats al medi han desenvolupat tècniques de ioga. Com que és inevitable que un estímul o altre viatgi del timpà al cervell, es tracta de posar la ment en blanc perquè l’intrús reboti o es fongui com una bombolla de sabó. Això de posar la ment en blanc és una manera de dir, esclar, perquè en realitat el que es fa és compaginar tres tècniques distintes: l’una consisteix a immobilitzar les neurones; l'altra, a buidar el cervell, i la darrera, a eixordar-lo. La primera operació adorm les cèl·lules, la segona les deixa sense pinso i la tercera les estaborneix. El resultat és devastador.

Han passat uns quants dies i encara estic impressionat.

dimecres, 17 de novembre del 2010

La força dels humils



Si tries bé les amistats, facebook és enriquidor. Un dels amics que hi tinc ha penjat una entrevista a un andalús que de jove va prendre els tapins cap a Catalunya i ara, ja gran, ha tornat al poble on va néixer. L’home té seny de bèstia vella, coneix bé els dos relats sobre Catalunya i defensa el seu país d’adopció: denuncia les bòfies que circulen a Espanya sobre la suposada persecució del castellà, constata l’espoli fiscal i el maltractament tossut del país, postula la integració dels nouvinguts a la cultura catalana i troba que la primera feina del nou Parlament és declarar la independència de Catalunya. Això, dit amb paraules senzilles i andaluses. És la veu d’un home humil que ha trobat les paraules i no té por de dir-les.

L’home humil que sap trobar les paraules és més fort que un govern, més poderós que un banc. L’home humil que copsa la veritat i la diu llisa i broixa neteja l’aire de porqueria; i si, a més, en les seves paraules hi ha gratitud i amor –com és el cas–, llavors és un revolucionari.

La humilitat és poderosa. Un exèrcit d’humils és invencible, perquè no espera sinó l’aniquilació o la victòria. Per això el Vietcong va derrotar els Estats Units. Fins essent aniquilat, l’exèrcit dels humils guanya batalles, perquè la virtut que encarna brota de nou amb més força. Per això els txetxens, havent estat esclafats per Rússia, i els sahrauís, oprimits pel Marroc, guanyaran a la fi la llibertat que els pertoca.

Per això costa tant, d'altra banda, vèncer el terrorisme islàmic: perquè en bona part és un exèrcit d’humils que conjumina la caritat amb la violència. "La humilitat és una força terrible", diu Dostoievski, i perdoneu-me la pesadesa, que estic ocupat amb L’idiota i com que vaig curt de temps i d’energia m’està durant molt.

Però avui els nostres humils no en tenen prou de trobar les paraules. Els calen altaveus; i no ho són la televisió, ni la ràdio ni els diaris, poblats com estan de cotorres i paons, de genteta que no els poden tapar el cul amb set flassades, que es pensen ser qui sap què. No. La veu dels humils cal buscar-la en l'esfera digital (a facebook, a twitter, als blogs...). És ací on espleta la paraula neta i simple, el verb catàrtic. Internet és el múscul dels humils.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Les gusarapes i el poruc



Qui, des d’una posició de força, es veu sense arguments per justificar-la, fa sortir la por. El PP i el PSOE-C són gusarapes i la fan rajar pel broc gros i a tòt de càntir. Quan diuen que no consentiran un referèndum sobre la independència de Catalunya, fan com feia l’ala més dura del tardofranquisme, que no admetia unes eleccions més o menys lliures per por que els seus postulats en sortissin derrotats. El totalitarisme espanyol d’avui és la continuació viva del franquisme d’antany.

Més rara és la posició d’Iniciativa. Avui Joan Herrera renyava els independentistes dient-los que “saben que amb un referèndum d’avui per demà Catalunya es trenca”. Ai caram. Dec ser coix del front, perquè no ho entenc. Vejam, posem que hi ha referèndum i victòria independentista. ¿Vol dir Herrera que l’endemà els qui eren amics corals deixaran de ser-ho? ¿Que el nombre de divorcis i separacions es dispararà? Home, no fotem!, que l’amistat, l’amor i la hipoteca estan per damunt d’aquestes coses. ¿Que una colla de gent potser no aniran a treballar del disgust? Va va, que dues copetes i un cop d’ull a la nòmina endolceixen la fel al més pintat. Ens coneixem, herbeta, i te dius moraduix.

Els referèndums no trenquen res, al contrari: ben fets, són un salutífer exercici de civisme. A més, Herrera equivoca la terminologia. A Europa, del contrast civilitzat d’opcions col·lectives no se’n diu trencament, ni divisió, ni trauma: se’n diu democràcia. I ja n’estic tip d’excuses covardes i farisees. ¿Com pot ser que la independència esberli el país, i en canvi la dependència no? ¿És que no el tenim avui, el contrast de posicions, i no en fem un drama? I ¿és lícit tenir el país lligat de mans i peus perquè una minoria no vol que la majoria tingui l’opció d’expressar-se i decidir? ¿El malestar estructural de la majoria és preferible al malestar conjuntural d’una minoria, la qual veurà, a l'Estat català, com milloren les seves condicions materials de vida?

Gusarapes i esporuguits que volen privar-nos dels confits.

dissabte, 13 de novembre del 2010

De la ingenuïtat



La ingenuïtat és una d’aquelles virtuts que neixen amb bona estrella i acaben atropellades. La INGENUITĀS llatina esqueia a l’home lliure i de sentiments nobles, lleial, sincer i honrat. I tant va durar, la dotació positiva del mot, que Dostoievski fa dir a Ptitzin, un dels personatges de L’idiota, que “a les tardes sóc més emotiu i sincer! […] Sóc més ingenu, més determinatiu, més honrat i respectuós, i encara que amb això us presento els meus punts flacs, tant me fot”. I no cal dar-li més voltes, perquè ja hem topat el culpable de la desfeta: el sentiment de vulnerabilitat. L’ingenu és vulnerable i per tant feble. I la jungla d’asfalt devora els febles. L’antiga virtut ha mudat en tara.

I, tanmateix, allò que fa part de la nostra estructura profunda no se’n va mai del tot. Comte-Sponville diu que la ingenuïtat és un atribut d’infància o de naturalesa. És cert, perquè les clares vegades que som capaços de projectar una mirada ingènua sobre l’entorn, connectem amb l’infant que duem a dins i ens detergim les entranyes. Vivim, llavors, un instant de rara plenitud. El nen i l’adult que som es donen la mà i bescanvien un somriure perquè estan contents de retrobar-se.

La ingenuïtat fa, en aquesta saó, la claror d’un llampec; és una onada soliua que travessa el llac de l’ànima; un trèmolo que no es pot reviure fàcilment si no és per mitjà de l’art. La música, la pintura i la literatura són maneres de transportar-nos al nostre fons ingenu, i és en aquest transport que donem, en estat de gràcia, el millor de nosaltres mateixos. Mozart era genial perquè amb la música donava veu al nen que duia dins. Van Gogh va descobrir la pintura ingènua i va embogir d’emoció. Calders ha seduït dues generacions de lectors poblant els seus contes de personatges que, de tan nets de cor que són, toquen el cordam innocent que amaguem sota una llosa de desconfiança i de cinisme.

Fins els qui no tenim tractes amb la musa sentim, molt de tard en tard, un esquellerinc que sona part dedins, i si no ens hem assecat del tot el sabrem escoltar. Llavors potser percebrem la diferència que hi ha entre una penca de bacallà i un home.

dimecres, 10 de novembre del 2010

Un amor d'en Swann

Quan la nova versió catalana de Combray (el vestíbul de la Recherche proustiana) va aparèixer a les llibreries, l'octubre del 2009, la criatura estava en llibertat vigilada. Si els lectors li feien cas, creixeria; si no li’n feien, allí es quedava, plantada com una figuera borda. Va passar que Combray es va vendre com el pa calent i per tant al traductor, Josep M. Pinto, se li va girar feina.

I ara, com que el de Gelida és feiner, ja té enllestit el volum següent, de títol Un amor d’en Swann (Un amour de Swann), que conté la segona i la tercera parts del primer volum de la Recherche (ço és, Un amor d'en Swann i Noms de lloc: el nom). Si tot va bé, aquest divendres arribarà a les llibreries, de la mà d’El cercle de Viena.

¿Us en recordeu, de Charles Swann? Un dandi pèl-roig d’ulls verds, el bigoti espès, un monocle discret que no el desmereix pas, un home que en sap un niu, d’art, i que un dia coneix la jove cocotte Odette de Crécy, que serà la seva futura esposa. Swann, encegat, es deixa arrossegar per un amor passional, tanca Odette en una presó imaginària i pateix d’allò més quan ella en surt.

Com que un gran amor no pot ser cosa fàcil, decideix posar-s’ho difícil. La mala reputació que la cocotte té en l’alta societat força Swann a freqüentar uns altres ambients, com la casa dels Verdurin, uns polls ressuscitats que ballen la música que toca la insofrible Mme. Verdurin.

Tot plegat acaba a la proustiana manera, ben resumida a la frase cèlebre que clou el relat: «Dire que j'ai gâché des années de ma vie, que j'ai voulu mourir, que j'ai eu mon plus grand amour, pour une femme qui ne me plaisait pas, qui n'était pas mon genre!». Tot plegat té un aire tragicòmic, cosa que al seu dia ja va fer notar Samuel Beckett: “No hi ha segurament, en tota la literatura, un estudi d’aquest desert de soledat i recriminació que l’home anomena amor, presentat i descabdellat amb una tan diabòlica falta d’escrúpols”. Un amor d'en Swann funciona com una història independent, i és per això que sovint s’ha publicat separat.

L’última part del volum, Noms de lloc: el nom (Nom de pays: le nom), evoca els somiejos del narrador i les ganes que té de viatjar, atès que la seva malaltia li ho impedeix; i és a través dels horaris dels trens que veu la ciutat inventada de Balbec i sobretot Venècia.

Els proustians ja esteu al cas. I els no proustians, vejam si us envesco amb una frase que Harold Bloom projecta contra el tòpic, i que batega allí enllà de tots els llibres: “L’assumpte [de la Recherche] no és la memòria, sinó la ceguesa que necessitem desesperadament si volem continuar”.

diumenge, 7 de novembre del 2010

No sóc català i treballo de valent



Avui he descobert que no sóc català. Qui m’ha obert els ulls no ha estat altre que Jaume Collboni, l’actual cap de campanya del PSOE-C. Un dels plafons que la formació ni-ni (Ni independentista ni de dretes) ha escampat pels carrers diu que “Ser català és treballar dur i amb les idees clares”. Que bé, llum sobre la meva identitat obscura.

I és que, si per ser català és menester treballar dur, el meu cas planteja dubtes raonables. Servidor només treballo dos terços de jornada i m’ho agafo bé: vull dir que procuro no esllomar-me i fer que treballin els alumnes. Amb el cor a la mà, he de dir que no treballo dur. Ergo, no dec ser català.

Pel que fa a la claredat d’idees, aquí sí que no hi ha lloc per a dubtes ni matisos: decididament no sóc català. Perquè el feixet d’idees que manejo és més confús que el nus de la Trinitat: no sé si sóc feliç o infeliç, liberalconservador o anarcosocialista, ateu o agnòstic, humanista o misantrop, bon professional o malfeiner, egoista o generós… Tot sovint em llevo amb una convicció i me’n vaig a jóc amb la contrària, i entremig he canviat unes quantes vegades de parer. La veritat és que estic fet un embolic. No sóc català; més clar, l’aigua embotellada.

I a més, com si tot això no fos prou, sempre que m’he escarrassat a la feina he treballat de valent (i no pas dur). Entre altres coses, perquè en català dur és adjectiu, i mai mai mai no té ni ha tingut valor adverbial. Bé, ara sí: en els cartells del PSOE-C, que ja es veu que són pensats en espanyol, com tot el que pensen i el que fan en aquest partit. Però vaja, ja s’ho faran.

A mi el que ara em neguiteja és que, si no sóc català… ¿què putes sóc? Espanyol, sé cert i segur que no -aquesta és una de les poques idees que tinc clares. Collboni, ajuda’m, sispli!

dissabte, 6 de novembre del 2010

De la perillositat social dels teletubbies



Els teletubbies desperten força suspicàcies entre els pares amb inquietuds educadores. Amb raó. Tinky Winky, Dipsy, Laa-Laa i Po fan poses d’innocència pueril i en el fons són unes gates maules. Ull viu! Aquest matí les menudes de casa se’ls miraven com aquell qui res i jo sentia un calfred que escalava l'espinada cul amunt, fins al bescoll.

¿Sabeu què passa? Que aquests ninons creixen com tomaqueres sense asprar, així com volen, sense hàbits ni normes ni límits, sense adults que els diguin “això està bé i això està malament”. Si volguessin, arrasarien les flors de la praderia i el nadó que fa de sol encara els riuria la gràcia. No hi ha ningú per renyar-los, ningú que mogui el dit índex davant seu fent “no, no, nooooo”. És cert que hi ha una veu en off que surt d’un periscopi, però la fantasma es limita a anunciar l’hora d'anar a dormir i poca cosa més. ¿On són els pares o els tutors legals d’aquesta patuleia? ¿Com es comportaran aquests marrecs quan arribin a l'edat de la malsofridura? Tenen tots els números per ser alumnes conductuals (que és l’eufemisme que fa servir el gremi de l'ensenyament per no haver de dir el nom de la cosa).

Quan nosaltres érem nens, això no passava. Heidi era orfe, sí, però tenia un tutor legal esplèndid: l’avi. Marco tenia mare, i tota la seva peripècia consistia precisament a buscar-la –com ha de ser. Fins i tot Vicky el víking havia de passar per dures negociacions domèstiques abans de córrer a l'aventura. I avui mateix, al Súper3, l’esburbat d’en Mic té el contrapès assenyat d’en Cinc Segons, que prou que se’l veu més grandet i formal que el seu amic.

¿Quan inventaran un obstructor dels programes que posen en perill la condreta educació dels nostres fills? Jo en vull un.

dijous, 4 de novembre del 2010

M'expulsen d'una llibreria perquè em nego a parlar espanyol


El cap de setmana llarg de la castanyada vam ser a Mallorca. Una mena de viatge de fi de curs amb els alumnes del nivell D de català que van tenir la paciència d’aguantar-me. Dilluns al matí fèiem la cercavila per Palma i vaig trobar, per atzar, Fine books and maps (carrer Morey, 7, darrere la catedral). Sembla que és el basar de llibre anglès d’antiquari més gran de l’Europa continental. En Jordi Llavina n’havia escrit un elogi emocionat i em feia gola visitar-la. Però just d’entrar-hi me’n van fer fora. La cosa va anar així.

El propietari de la llibreria, un senyor entrat a l’edat de respecte, se m'acosta i em demana què busco, en anglès. Li responc, també en anglès, que només vull donar un cop d’ull. Llavors em convida a parlar espanyol. (¿Tan mal d’orella fa el meu anglès?) Li faig saber que no parlo espanyol i m’ofereixo a conversar en anglès o català. Però es veu que la meva proferta de bilingüisme no li agrada gota, perquè el paio s’encén i comença a dir pestes del català, de Catalunya i dels catalans. M’engega que el català és una llengua que no serveix per anar pel món. Servidor li dic que les du girades de peu –You’re wrong–, intento explicar-li que el català és global perquè és una llengua Google... però ell ha posat la cinquena i no em deixa parlar.

Ara m’acusa de pertànyer a un poble fanatitzat i ple d’odi –You hate Spain!– perquè, quan la selecció espanyola de futbol juga amb una altra selecció, els catalans ens alegrem si els espanyols perden. Jo no entenc que celebrar la victòria dels uns sigui fanatisme, i en canvi celebrar la dels altres no. Provo de dir-li que aquests sentiments són fills de la història i que entendre’ls és el mateix que respectar-los.

Però l’home no em dóna opció d’argumentar, perquè ja està deplorant que a les oficines de turisme de les Balears els pobres turistes s’ho troben tot en català. Cosa que no és certa, perquè les oficines de turisme balears atenen els turistes en un grapat de llengües, comme il faut, entre elles el català; i es veu que és això el que li molesta: el senyor troba que el català no hi hauria de ser, perquè la presència d’aquesta llengua és ofensiva.

Barrino com es deu dir “prejudici” en anglès, però la paraula no em surt, i com que el quídam no atura la filípica començo a tenir-me per expulsat i vaig lliscant cap a fora. Quan sóc al carrer, l’home proclama, solemne i espanyol: “Bienvenidos es una palabra que no existe en catalán”. El senyor no es tem que està projectant sobre uns altres una tatxa pròpia.

De tota manera, ¿em permeteu un consell? No sigueu ases com jo. Si aquest sant baró vol que li parleu en espanyol, feu-li el plaer: digueu-li quatre coses en la llengua de Vargas Llosa. Pagueu el peatge i entreu a furonejar. La llibreria s’ho val.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Sobre la compassió

“La compassió és la llei principal, i potser l’única, de la vida de tota la humanitat”. Gran Dostoievski, que batollava l’arbre de la ciència per plegar veritats i les empeltava a les seves novel·les. El rus hi tocava, perquè la compassió és a la base de tot intent d’humanisme; i no es tracta de misericòrdia, sinó d’empatia, solidaritat profunda. A empentes i a rodolons, la compassió ha mogut el món al llarg dels segles, i ha agermanat moltes ànimes. Perquè compassió és més que sofrir amb el sofriment dels altres: també és participar de la seva joia. Però ara em demano si tot això no se’ns ha fet abstracte.

Un temps, el dolor dels altres era una presència viva: el vèiem, el sentíem, ens colpia, i això activava els ressorts de la compassió. Avui ja fa temps que ens hem avesat a amagar el dolor, perquè es veu que fa lleig. Ens hem obsedit a tenir o simular benestar i el sofriment s’ha fet invisible. Els menjadors de Càritas sabem que hi són, però ¿sabem les històries que s’hi entaulen? I l’infern d’una dona amenaçada o atupada, ¿qui el veu? La lluita que un malalt sosté contra el cranc, ¿on ressona?

També hi ha l’èpica –o més aviat la manca d’èpica. Perquè només sentim compassió per qui es remou contra el seu dolor; qui s’hi conforma no ens commou. Els qui es resignen a la privació abusiva de la llibertat no els compadim pas: mireu les dones a l’Aràbia Saudita; en canvi, pensem en les afganeses i ens escruixim, però ens passa de seguida. El gruix del dolor que sabem és massa llunyà i titil·la a les pantalles en forma d’imatge o de gràfica estadística. En el món s’ha globalitzat quasi tot menys la compassió. Costa condoldre’s amb algú que pateix a tres mil quilòmetres de distància, estabulat entre un anunci de dentifrici i un reality show.

Antany abraçàvem el dolor del món per via de sinècdoque: la violència i la pobresa d’aquí ens parlaven de les malvestats d’allà, i tot era u; la gana d’Europa resumia la gana del món. Avui la misèria del món es posa sobre la d’Europa i no sentim el batec de l’una ni de l’altra, perquè allà és un holograma i aquí una vergonya que s’amaga. Amb tants de vels, ¿on és que ha de germinar la compassió?

divendres, 29 d’octubre del 2010

Pobresa

Les persones que escriuen sobre la pobresa no són mai pobres. Podeu comprovar-ho fàcilment. Repasseu tots els llibres i articles que fan al cas i demaneu als autors si arriben a final de mes. La resposta serà sempre sí. I és que els pobres no tenen esma d’escriure, i menys sobre la pobresa, que és cosa vergonyant. Sempre ha estat així. Nihil novum sub solem.

Ara fa poc, la vida m’ha regalat l’experiència de la pobresa, i he tingut el privilegi (dubtós) de sentir el que se sent quan un s'hi troba. M’ha passat que he perdut de cop dues de les tres fonts d’ingressos que tenia, i l’única font que ha seguit rajant era una mitja jornada. La caixa de resistència ha aguantat un parell de mesos. Després, la indigència. A saber, afrontar el dia 1 més pelat que una rata, sense diners per menjar, i passar el mes ballant els goigs de sant prim. Quan un es veu en tal destret té dues opcions: endeutar-se o menjar poc. Servidor he combinat ambdues estratègies: m’he endeutat i m’he emmagrit. La penúria ha durat dos mesos, i, mosca!, que llargs que s’han fet.

De tot se n’aprèn, però. Jo he après què se sent quan un és pobre. La sensació és de caure dins un forat negre: hi ha un buit que et xucla, un mareig permanent, una dificultat extrema de posar les idees en ordre. La pobresa et desestabilitza: et roba la serenitat, et costa parlar, llegeixes i no et pots concentrar; el cel pesa sobre el teu cap, els peus et van feixucs, la tristesa s’espesseeix a dins teu. Els dies s’enferritgen com una persiana espatllada.

Però el pitjor de tot és que només penses en tu, en com sortir tu del teu forat. El món es redueix a les tristes dimensions del teu cos. La pobresa de tants com tu t’importa un rave. Els altres es fonen, només compta la pobretat concreta del teu ésser. Tornes egoista, insolidari, cec. És per això que els pobres no fan revolucions.

dijous, 28 d’octubre del 2010

Estimat Joan Solà

No ho sabia, Joan, que te n’anaves. Sé tan poques coses, jo, que no tenia notícia del cranc –malhaja!– que et rosegava. Justament ara que un altre cranc inflat i vell ens salta al damunt per matar-nos la llengua. Encara no me’n sé avenir.

No t’enrojolis si et dic que vas ser el millor professor que vaig tenir a la universitat, al noble edifici del centre de Barcelona. Tocava el timbre i no volíem marxar: clavàvem el cul a les cadires, ens encativaves. ¿Com t’ho feies? Qui no ho ha viscut no se’n pot fer una idea. Assistir a una classe teva era com submergir-se en una banyera d’hidromassatge, posar-se després sota les mans d’un massatgista i en acabat fer una passada per la sauna: era això, aplicat a la intel·ligència i a l’esperit. Després d’escoltar-te (i havent debatut), servidor sortia al carrer i em feia l’efecte que l’aire era més net, perquè tot s’entenia millor. La teva Sintaxi catalana em –ens– transportava a la sintaxi del món. ¿Es pot concebre una experiència més universal que aquesta?

D’ençà d’aleshores sempre has estat amb mi –no sé si ho sabies. A les lleixes de casa els teus llibres no han criat pols, ans al contrari: s’han guixat, s’han rebregat, s’han embrutat de tant fer-los anar. Això no ho puc dir de gaires llibres. Eres un seductor incombustible, Joan, perquè el teu influx no s’acabava mai. M’admirava el teu esperit inquisitiu; la intel·ligència incansable; l’enorme capacitat de treball; aquella barreja de vitalisme, honestedat i bonhomia pagesa; l’elegant humilitat dels savis d’abans de la guerra; el patriotisme, la fermesa, la passió.

Talment un boscater, t’endinsaves en el bosc de la llengua, en descrivies les malures i les eixorquies, i proposaves una via de solució, una manera d’adobar la màquina. Obries finestres i ens convidaves a entendre. (I a actuar.) Un bocí de llengua es convertia, als teus llavis, en els teus dits, en una aventura intel·lectual. Apel·laves a l’instint i l’instint ens retornava les veus de la terra.

Això que et diré ara et semblarà una ximpleria, però deixa’m dir-t’ho de tota manera: penso que si un bancal de terra catalana congriés una xarxa neuronal i tornés molt intel·ligent, aquest bancal seria Joan Solà. I, ja per acabar, et vull agrair que ens hagis ensenyat la cosa més important: que la llengua catalana és una font de dignitat i qui li és lleial es fa més fort, més lliure, més humà. Gràcies, Joan.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Contra el català, sempre

Les societats funcionen en la llengua que els és pròpia. ¿Oi que això sembla un axioma de valor universal? Doncs no. Quan l’axioma passa per Catalunya, s’apaga. Perdó: l’apaguen. I és que de vegades la llengua d’un país entra en conflicte amb una altra. Si el país en qüestió té la sort de viure en democràcia, té l’oportunitat d’acordar en quina llengua vol viure, ço és, decidir quina llengua ha de ser la comuna i per tant d’ús normal en l’administració, l’ensenyament, la comunicació, la cultura, l’empresa i el lleure. Si s’acorda rehabilitar la llengua pròpia, aquesta llengua es prioritza, es fa preferent en alguns àmbits per a poder-la restaurar. La democràcia serveix per resoldre el conflicte i fer justícia.

Si a Catalunya no resolem el nostre conflicte lingüístic és perquè no hi ha democràcia. Allò que acordem, no val. Allò que decidim, ho tomben. El model de convivència que triem, el declaren il·legal. Cosa que no ha de sorprendre ningú, perquè el colonialisme és incompatible amb la democràcia. O acceptem l’ordre colonial o exercim la democràcia; les dues coses alhora, no pot ser. Ens obliguen a triar entre la submissió i la democràcia; entre la subjugació i la llibertat; entre la (in)justícia espanyola i els drets nacionals de Catalunya. Entre la mort i la vida.

Tornem a ser, en essència, on érem el 1939, quan el general Eliseo Álvarez, Jefe de los Servicios de Ocupación, publicà en un ban el vòmit que segueix: “Estad seguros, catalanes, de que vuestro lenguage en el uso privado y familiar no será perseguido”. A diferència del que es disposaven a fer en els àmbits públic i administratiu. Sabem que l’estat que practica aquesta modalitat de colonialisme és profundament pervers, inic, immoral, i que els seus agents catalans són uns miserables. Però els polítics locals que es claven cops al pit mentre creuen l'amo són pitjors. Perquè una agressió genera anticossos, però la submissió fa lacais, fossers ombrius de la sepultura catalana.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Som lladres (i violadors, i saquejadors)


A L’idiota de Dostoievski, Ferdisxenko, un dels invitats a la vetllada que organitza madò Filíppovna a ca seva, planteja el cas següent:
“Permeteu-me de preguntar-vos, príncep, què us sembla una cosa: penso que al món hi ha molts més lladres que no lladres, i que no hi ha cap persona, ni la més honrada, que no hagi robat almenys un cop a la vida. És el que jo penso, i no obstant això no en trec la conclusió que tothom sigui lladre, encara que, per Déu, de vegades sento terribles ganes d’arribar a aquesta conclusió. Quina és la vostra opinió? […]
–Jo crec que dieu la veritat, però que exagereu molt –digué el príncep, que efectivament havia enrogit no se sap per què.”
Doncs a mi no em sembla que Ferdisxenko exageri; i a més penso que sí, que tothom és lladre. I més coses i tot. Els humans som animals socials, i la nostra sociabilitat ancestral inclou el lladrocini, la violació i el saqueig. Si no ens hi rebolquem a diari és perquè hi ha lleis que ens amenacen i capes de cultura que ens aquieten. Però, així que es descorda, el primitivíssim animal social que portem a les entranyes surt a córrer la gandaina. ¿Oi que no cal posar exemples?

Quan ens enduem un bolígraf de la feina, actua el lladre que viu dins nostre. Quan omplim el carro en el supermercat traiem el saquejador que encobeïm. Quan follem amb la nostra parella (o amb algú altre) hi ha un tros de violador que participa a la festa. Perquè sou gent com cal, alguns dels qui llegiu això ho negareu. Però enganyar-se no canvia les coses. Som almogàvers reprimits (o sublimats, si us estimeu més dir-ho així).