Estimat Joan Solà

No ho sabia, Joan, que te n’anaves. Sé tan poques coses, jo, que no tenia notícia del cranc –malhaja!– que et rosegava. Justament ara que un altre cranc inflat i vell ens salta al damunt per matar-nos la llengua. Encara no me’n sé avenir.

No t’enrojolis si et dic que vas ser el millor professor que vaig tenir a la universitat, al noble edifici del centre de Barcelona. Tocava el timbre i no volíem marxar: clavàvem el cul a les cadires, ens encativaves. ¿Com t’ho feies? Qui no ho ha viscut no se’n pot fer una idea. Assistir a una classe teva era com submergir-se en una banyera d’hidromassatge, posar-se després sota les mans d’un massatgista i en acabat fer una passada per la sauna: era això, aplicat a la intel·ligència i a l’esperit. Després d’escoltar-te (i havent debatut), servidor sortia al carrer i em feia l’efecte que l’aire era més net, perquè tot s’entenia millor. La teva Sintaxi catalana em –ens– transportava a la sintaxi del món. ¿Es pot concebre una experiència més universal que aquesta?

D’ençà d’aleshores sempre has estat amb mi –no sé si ho sabies. A les lleixes de casa els teus llibres no han criat pols, ans al contrari: s’han guixat, s’han rebregat, s’han embrutat de tant fer-los anar. Això no ho puc dir de gaires llibres. Eres un seductor incombustible, Joan, perquè el teu influx no s’acabava mai. M’admirava el teu esperit inquisitiu; la intel·ligència incansable; l’enorme capacitat de treball; aquella barreja de vitalisme, honestedat i bonhomia pagesa; l’elegant humilitat dels savis d’abans de la guerra; el patriotisme, la fermesa, la passió.

Talment un boscater, t’endinsaves en el bosc de la llengua, en descrivies les malures i les eixorquies, i proposaves una via de solució, una manera d’adobar la màquina. Obries finestres i ens convidaves a entendre. (I a actuar.) Un bocí de llengua es convertia, als teus llavis, en els teus dits, en una aventura intel·lectual. Apel·laves a l’instint i l’instint ens retornava les veus de la terra.

Això que et diré ara et semblarà una ximpleria, però deixa’m dir-t’ho de tota manera: penso que si un bancal de terra catalana congriés una xarxa neuronal i tornés molt intel·ligent, aquest bancal seria Joan Solà. I, ja per acabar, et vull agrair que ens hagis ensenyat la cosa més important: que la llengua catalana és una font de dignitat i qui li és lleial es fa més fort, més lliure, més humà. Gràcies, Joan.

Plantem cara

Llegeixo Plantem cara (La Magrana, 2009), el recull d’articles que Joan Solà va publicar al suplement «Cultura» de l’Avui entre els anys 1998 i 2008; un volum que dóna continuïtat a l’aplec anterior, Parlem-ne (Proa, 1999), que recollia articles publicats al Diari de Barcelona i també a l’Avui des del 1990 fins al 1997. Molts d’aquells papers m’havien passat per alt, perquè no fa tant que estem subscrits a l’Avui.

Vint anys enrere vaig ser alumne del professor Solà: al tercer curs de filologia ell impartia l’assignatura de Sintaxi catalana; les seves van ser les classes més sàvies, profitoses i excitants de tota la carrera. Gràcies, Joan. Ara, amb la lectura de Plantem cara revisc en part les emocions d’aquell any: l’exaltació de sentir com s’eixamplen els horitzons cognitius; el plaer de dubtar, de qüestionar, de discutir, de nedar sense por en la immensitat de la llengua. Però al costat d’això també hi ha la vergonya i la indignació, el dolor d’assistir a la destrucció de la llengua catalana. Una realitat que, descrita amb les eines de la lingüística i amb les paraules del doctor Solà, és encara més clara, i doncs més feridora.

Perquè la llengua catalana és avui un delta on es podreix cada dia la dignitat del poble que la parla. Per baixa qualitat, per mala salut i per no ús. El català és una llengua que ja no va fent, sinó que es desfà: la desfan des del govern i des de l’oposició, des de fora i des de dins, des de dalt i des de baix. La llengua no aguanta una pressió tan brutal i ja no es minoritza: s’amaga, implosiona, passa per ull, es buida d’idiomatismes, calca l’espanyol, es deixa morir com un ca xacrós i hom espera que passi la camiona de la brossa. Cosa que ocorre no només a les grans ciutats: a les petites també, i a les comarques i als pobles que fins fa poc eren considerats com a reductes o bastions. La degradació de la llengua és urbana, periurbana i extraurbana, de manera que els límits de la llengua són els límits de la pena que fa sentir-la (quan se sent). I això, arreu: dels centres a les perifèries, com l’oli quan s’escampa. Començant pel Cap i casal. Barcelona és la fossa sèptica de la llengua catalana. Perpinyà, València i Alacant són una altra mena de fosses, amb el cadàver a dins que ni put, de sec que està, sepultat sota tones de llengua francesa i espanyola. I Palma és l’habitació dels mals endreços de la llengua –si bé el català que s’hi parla no està, ni prop fer-hi, tan envilit com el de la ciutat de Bernat Metge.

Llegint Solà un es fa una idea cabal de la magnitud de la tragèdia. I la tragèdia és que la llengua no està només atupada, estamordida, abaltida, baldada, desformada i afectada d'osteoporosi: està sobretot –i això és el més greu– corsecada. El català ha perdut l’ànima, el geni que la inspirava s’ha mort. Ànima i geni són maneres de dir ‘bona intuïció compartida’ o ‘adhesió inconscient a allò que és idiosincràtic’. Ço és, l’alè vital de la llengua, perdut el qual hom es veu empès a ignorar o bandejar totes les formes genuïnes, i aleshores tot el que la llengua genera (si genera res) és bord i espuri, còpies niales de l’espanyol o del francès. Pitança per als cucs. Carn de vas. El català que es malparla i es deixa de parlar.

Servidor fa molts anys que planto cara. Això m’ha servit i em serveix per servar la dignitat en tant que ésser humà. Però un grapat de militants no salven cap llengua –un estat, potser sí.