dijous, 28 d’octubre de 2010

Estimat Joan Solà

No ho sabia, Joan, que te n’anaves. Sé tan poques coses, jo, que no tenia notícia del cranc –malhaja!– que et rosegava. Justament ara que un altre cranc inflat i vell ens salta al damunt per matar-nos la llengua. Encara no me’n sé avenir.

No t’enrojolis si et dic que vas ser el millor professor que vaig tenir a la universitat, al noble edifici del centre de Barcelona. Tocava el timbre i no volíem marxar: clavàvem el cul a les cadires, ens encativaves. ¿Com t’ho feies? Qui no ho ha viscut no se’n pot fer una idea. Assistir a una classe teva era com submergir-se en una banyera d’hidromassatge, posar-se després sota les mans d’un massatgista i en acabat fer una passada per la sauna: era això, aplicat a la intel·ligència i a l’esperit. Després d’escoltar-te (i havent debatut), servidor sortia al carrer i em feia l’efecte que l’aire era més net, perquè tot s’entenia millor. La teva Sintaxi catalana em –ens– transportava a la sintaxi del món. ¿Es pot concebre una experiència més universal que aquesta?

D’ençà d’aleshores sempre has estat amb mi –no sé si ho sabies. A les lleixes de casa els teus llibres no han criat pols, ans al contrari: s’han guixat, s’han rebregat, s’han embrutat de tant fer-los anar. Això no ho puc dir de gaires llibres. Eres un seductor incombustible, Joan, perquè el teu influx no s’acabava mai. M’admirava el teu esperit inquisitiu; la intel·ligència incansable; l’enorme capacitat de treball; aquella barreja de vitalisme, honestedat i bonhomia pagesa; l’elegant humilitat dels savis d’abans de la guerra; el patriotisme, la fermesa, la passió.

Talment un boscater, t’endinsaves en el bosc de la llengua, en descrivies les malures i les eixorquies, i proposaves una via de solució, una manera d’adobar la màquina. Obries finestres i ens convidaves a entendre. (I a actuar.) Un bocí de llengua es convertia, als teus llavis, en els teus dits, en una aventura intel·lectual. Apel·laves a l’instint i l’instint ens retornava les veus de la terra.

Això que et diré ara et semblarà una ximpleria, però deixa’m dir-t’ho de tota manera: penso que si un bancal de terra catalana congriés una xarxa neuronal i tornés molt intel·ligent, aquest bancal seria Joan Solà. I, ja per acabar, et vull agrair que ens hagis ensenyat la cosa més important: que la llengua catalana és una font de dignitat i qui li és lleial es fa més fort, més lliure, més humà. Gràcies, Joan.

3 comentaris:

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Quin article més bonic! Jo no vaig tenir la sort de conèixe'l, ni de tenir-lo de professor, i admeto que l'he conegut tard i malament (caldrà buscar els seus llibres, per on començo?), però igualment l'admirava en la distància. El discurs que va fer al Parlament és d'aquells que desperten tot un país. Els catalans estem de dol. Una abraçada.

Clidice ha dit...

Amb en Joan Solà desapareix un dels últims grans homes que ens va donar la Catalunya del segle XX. No sembla que hi hagi gran cosa a l'horitzó, som com criatures òrfenes i perdudes. On és la generació que ens salvarà de l'ensulsiada?

Joan Calsapeu ha dit...

Discrepo, Clídice: a l'horitzó, i ben a prop, hi ha la independència. Aquesta sensació d'orfenesa és normal: és la mateixa que experimentà la bona gent catalana quan van morir Fabra i Coromines. I tanmateix l'expectativa de llibertat hi és.

L'espanyolisme és una ideologia tan reaccionària i antidemocràtica, és una pulsió tan ofenosa, i té una vena totalitària tan inflada... que per poc que a Catalunya els plantem cara, els derrotarem.