Som lladres (i violadors, i saquejadors)

A L’idiota de Dostoievski, Ferdisxenko, un dels invitats a la vetllada que organitza madò Filíppovna a ca seva, planteja el cas següent:

“Permeteu-me de preguntar-vos, príncep, què us sembla una cosa: penso que al món hi ha molts més lladres que no lladres, i que no hi ha cap persona, ni la més honrada, que no hagi robat almenys un cop a la vida. És el que jo penso, i no obstant això no en trec la conclusió que tothom sigui lladre, encara que, per Déu, de vegades sento terribles ganes d’arribar a aquesta conclusió. Quina és la vostra opinió? […]

–Jo crec que dieu la veritat, però que exagereu molt –digué el príncep, que efectivament havia enrogit no se sap per què.”

Doncs a mi no em sembla que Ferdisxenko exageri; i a més penso que sí, que tothom és lladre. I més coses i tot. Els humans som animals socials, i la nostra sociabilitat ancestral inclou el lladrocini, la violació i el saqueig. Si no ens hi rebolquem a diari és perquè hi ha lleis que ens amenacen i capes de cultura que ens aquieten. Però, així que es descorda, el primitivíssim animal social que portem a les entranyes surt a córrer la gandaina. ¿Oi que no cal posar exemples?

Quan ens enduem un bolígraf de la feina, actua el lladre que viu dins nostre. Quan omplim el carro en el supermercat traiem el saquejador que encobeïm. Quan follem amb la nostra parella (o amb algú altre) hi ha un tros de violador que participa a la festa. Perquè sou gent com cal, alguns dels qui llegiu això ho negareu. Però enganyar-se no canvia les coses. Som almogàvers reprimits (o sublimats, si us estimeu més dir-ho així).