'El Testament d'Alcestis', de Miquel de Palol

La narrativa de Miquel de Palol fa mitja por. Però és una por injustificada, nascuda sobretot de la mandra que se’ns ha inculcat a l’hora d’abordar la complexitat. La major part de les novel·les de Palol van veure la llum als anys noranta, quan el facilisme senyorejava a les lletres catalanes. No eren bons temps per a la novel·la intel·ligent i esforçada, de saó cultural fonda. Eren anys frívols, temps de nihilisme superficial i pueril. No és fàcil curar-se de tanta beneitura. ¿Ens n’hem curat? Jo diria que encara no, i pel que fa al cas les novel·les de Palol són una medecina estupenda.

Dit això, ja estic en condicions d’afirmar que en l’última novel·la de Palol, El Testament d’Alcestis, hi ha dos excessos que no em fan el pes. En primer lloc, algunes frases massa llargues: a la pàgina 413 n’hi ha una de cent quaranta-vuit paraules que s’estira al llarg de catorze línies. Dir-la en veu alta provoca un holocaust cardiorespiratori, i fer-la mentalment, un col·lapse cognitiu. A mi això no em va bé, però per sort no se’n troben gaires, de tirades així. En segon lloc, hi ha alguna descripció massa prolixa: a les pàgines 407-410, la veu narradora descriu un Castell d’Escacs Tridimensional, d’uns tretze per tretze metres de costat, un giny sofisticadíssim, tots els ets i uts del qual se’ns desgranen al llarg de quatre pàgines… que es fan llargues com les peroracions de Carmesina en el Tirant.

Però aquestes pegues, o obstacles, són anecdòtics. La magnificència del relat els compensa a bastament. Perquè El Testament d’Alcestis és una novel·la formidable, un monument literari destinat a perdurar. La trama és complexa, però un no s’hi perd (i si es perd, es reubica de seguida). Un seguit d’històries connexes per filaments molt prims es van descabdellant davant un auditori selecte que evoca, viu o reviu les grans passions de la humanitat (els diners, el poder, el sexe, la sentimentalitat, el sentit) i assisteix a un carnatge de valors que semblaven sòlids i no ho són gens, sobretot el de la bondat:

“Tantes vegades l’aspiració a la bondat no és més que supèrbia i vanitat disfressades, tantes vegades voler ser bons, i encara més creure que en som més que els altres, ens permet portar-nos com depredadors!” (p. 661-662)

Formalment, tot és un joc: el Joc de la Fragmentació. Però la mort inesperada d’una de les jugadores, l’Aloysia, fa que es posin totes les energies de la Cosa al servei d’un objectiu: ressuscitar la morta. El sexe descordat i l’humor càustic ajuden, i molt, a solcar les 676 pàgines de la novel·la:

“Abans de cofar-se’ls, els Senyors de la Mort practiquen amb els vençuts destacats la Rialla de la Llengua Dura Escopidora, o sigui follar-se el cap tallat per la tràquea traient la cigala per la boca.” (p. 616)

I ben aviat es fonen les fronteres de tot plegat, del joc i de la realitat, del passat i el futur, de la bondat i la maldat; i la confusió de tot fa que tot sigui pensable de nou, que esferes de la realitat que romanien incomunicades trobin un vas per comunicar-se, i que aquest trànsit instaurat momentàniament doni una oportunitat al miracle. Una novel·la extraordinària.