dimecres, 27 d’octubre de 2010

Contra el català, sempre

Les societats funcionen en la llengua que els és pròpia. ¿Oi que això sembla un axioma de valor universal? Doncs no. Quan l’axioma passa per Catalunya, s’apaga. Perdó: l’apaguen. I és que de vegades la llengua d’un país entra en conflicte amb una altra. Si el país en qüestió té la sort de viure en democràcia, té l’oportunitat d’acordar en quina llengua vol viure, ço és, decidir quina llengua ha de ser la comuna i per tant d’ús normal en l’administració, l’ensenyament, la comunicació, la cultura, l’empresa i el lleure. Si s’acorda rehabilitar la llengua pròpia, aquesta llengua es prioritza, es fa preferent en alguns àmbits per a poder-la restaurar. La democràcia serveix per resoldre el conflicte i fer justícia.

Si a Catalunya no resolem el nostre conflicte lingüístic és perquè no hi ha democràcia. Allò que acordem, no val. Allò que decidim, ho tomben. El model de convivència que triem, el declaren il·legal. Cosa que no ha de sorprendre ningú, perquè el colonialisme és incompatible amb la democràcia. O acceptem l’ordre colonial o exercim la democràcia; les dues coses alhora, no pot ser. Ens obliguen a triar entre la submissió i la democràcia; entre la subjugació i la llibertat; entre la (in)justícia espanyola i els drets nacionals de Catalunya. Entre la mort i la vida.

Tornem a ser, en essència, on érem el 1939, quan el general Eliseo Álvarez, Jefe de los Servicios de Ocupación, publicà en un ban el vòmit que segueix: “Estad seguros, catalanes, de que vuestro lenguage en el uso privado y familiar no será perseguido”. A diferència del que es disposaven a fer en els àmbits públic i administratiu. Sabem que l’estat que practica aquesta modalitat de colonialisme és profundament pervers, inic, immoral, i que els seus agents catalans són uns miserables. Però els polítics locals que es claven cops al pit mentre creuen l'amo són pitjors. Perquè una agressió genera anticossos, però la submissió fa lacais, fossers ombrius de la sepultura catalana.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

Sembla fet expressament, que els jutges hagin decidit això just el dia que mor Joan Solà. Malauradament cal no defallir. Això no passarà el dia que tinguem estat propi. No passarà si no ho volem nosaltres.

Alberich ha dit...

Jo també estic prou emprenyat, però crec que no se’n sortiran, com no se’n van sortir el 1939, ni el 1925, ni el 1714, ni...
Salutacions.

Joan Calsapeu ha dit...

Que Zeus t'escolti, Ramon. Però el 1714, el 1925 i el 1939 els catalanoparlants érem majoria abassegadora, i ara no. Si ara ens en volem sortir, ens cal més determinació, més coratge, més audàcia i més intel·ligència.

Salutacions.