divendres, 31 de desembre del 2010

Corranda de l'home dels nassos



L’home dels nassos
empaita els bordegassos
i els infants menuts també;

talment fos un calendari,
replegant dies i nassos,
ja n’ha fet dotze cabassos;

a la senalla de gener
n’hi ha trenta-un bons
de fred mesquer;

dins el febrer
tot lo dia passen fred
el manyà i el sabater;

pel març,
devers el Pallars
encara gela;

a l’abril, amb
estufera, crien xulla
els perdigots

i pel maig,
a betzef, treuen pèl
els borinots;

les nits de juny
són de molta fressa
i poca endreça

i al juliol tot
el blat ja està segat
i agarbonat;

a l’agost els dies
suen i el rellotge
és xafogós;

pel setembre
ja està inflat
tot el gotim

i a l’octubre
als ceps retorts
no hi ha gota de raïm;

pel novembre
fa molt bon jeure
amb la fembra,

i al desembre
és l’any sencer
que perd el demble;

i aquell homeniqueu
en fer el compte es va quedar
amb un pam de nas,

que de tants com en tenia
-i que poc que s’ho ensumava-
s’ha quedat amb un nas sol.

dimecres, 29 de desembre del 2010

El picamatalassos

Quan era petit, a casa es feia dissabte quan tocava, ço és, els dissabtes al matí. Les cadires anaven damunt davall, els vidres es rentaven, els draps de la pols furonejaven pertot, els fregalls ferien els fogons, el lleixiu perfumava tota la casa, es feia bugada de cortines, els animals fugien… tot anava en doina.

L’artífex de la remenada era una persona sola, la mare. Els menuts ens esquitllàvem, però no anàvem gaire lluny perquè havíem d’estar disponibles i al segon o tercer crit de la mestressa acudíem al front; el pare, en canvi, es fonia. I tot aquell cafarnaüm tenia una banda sonora: la del picamatalassos.

El picamatalassos era –és: encara n’hi ha– com una raqueta de tennis, però amb les vetes amples; era fet de vímet dur, de color d’os polit, i la mà que subjectava aquella superfície no suava mai. Val a dir que el fòtil tant servia per estovar matalassos com per treure la pols de les estores.

En el primer cas, els matalassos no sortien del llit: es desvestien dels llençols i pam!, pam! del dret, pam!, pam! del revés. Girar aquelles moles demanava un bon raig de suc de braó i la mare sovint demanava auxili, a la qual crida acudíem els menuts –el pare, mai. Els matalafs eren botits i feixucs com un senglar, estaven farcits de llana i draps i aviat s’hi gravava el motllo del dorment; i aquell fondal s’havia de desfer picant arreu. Els batacs se sentien de l’altra punta del carrer, i llavors el front de la mare sí que es mullava de suor.

En el segon cas, les estores es penjaven a la barana del balcó i, quan no passava ningú per sota, vinga patacades fins que els braços et feien mal de tant picar, perquè l’estora dels collons era com una bóta de sant Ferriol que no acabava mai la pols i aquell núvol de miques i àcars se’n baixava a poc a poc, i alerta que el vent no se l’endugués a cal veí, que hi hauria raons!

El picamatalassos era una de les eines més contundents que hi havia a casa, i sens dubte era la més sorollosa. Quan sentia que algú l’havien estovat o el volien estovar, jo m’imaginava un pobre desgraciat sotmès a l’acció abrasiva d’un o uns quants picamatalassos. I no anava lluny d’osques.

dimarts, 28 de desembre del 2010

Quan érem innocents



La innocència és la virginitat de l’ànima, és l’estat de gràcia de qui encara no ha tingut temps de desgraciar-se. És un atribut que no el perdem només a títol individual, sinó també a colles i a l’engròs. Hi ha innocències que són fruita del temps, estan repartides a prorrata i les perdem tots alhora; però no ens en adonem fins que allò és història. Com aquell pic, quan la mare i la tieta Núria eren menudes i anant pel bosc toparen un homeniqueu que les volgué escandalitzar. Us ho conto a manera de romanç:

L’home us deia:
“Veniu, que us ensenyaré
el sol i la lluna”,
us menava a un racó
de bosc, s’abaixava
els calçons i us mostrava
les galtes del cul.
Llavors tu i la Núria
fèieu un xiscle
i fugíeu rost avall,
rient i esvalotant,
el glop de llep peluda
gravat per sempre
en el record.

Avui l’home del sol
i de la lluna jeu, obsolet,
fet constel·lació distant
de semen vell.

diumenge, 26 de desembre del 2010

Espanya i el franquisme són la mateixa cosa



Manta vegades he sentit la temptació de pensar que, si fos espanyol, m’avergonyiria de la meva història, que aquest sentiment faria una catarsi i mudaria la meva manera d’estar en el món. Però me l’he embeinada de seguida, perquè el més probable és que, si fos espanyol, estaria orgullós de la història del meu país; resseguiria en els annals la llista inacabable d’invasions, vexacions, crueltats, tortures, destruccions, assassinats, genocidis… i m’inflaria com un paó. Ho trobaria estupend. Si no l’hi trobo, si l’única vergonya que sento és la que en diuen aliena, és perquè no sóc espanyol.

La incapacitat dels espanyols per a l’autocrítica sempre m’ha impressionat. És un portent que no me l’acabo. Un francès sap que el seu país s’ha fet destruint cinc cultures i és capaç d’empegueir-se’n. Un espanyol sap que el seu país és imperfet perquè encara no ha destruït totes les cultures que li fan nosa, però troba que l’esforç que fa és necessari i celebra les victòries amb joia casernària.

Tot sovint diem, planyívolament, que Espanya no ens entén. I una merda; massa que ens entén: ells ens volen torçar el coll i nosaltres volem sobreviure, i per això som dolents. I la tribu, caçant mosques. Molts catalans de bona fe encara no han entès que el totalitarisme i la identitat espanyola són indestriables: que l’un fa part de l’altra, i l’altra és l’un.

Recordo un sociòleg madrileny que ho va entendre, això, i va obrar en conseqüència. Justo de la Cueva Alonso va marxar de la villa y corte, li envelà cap a Euskadi, s’apuntà a Herri Batasuna i es va posar a cantar els goigs de la goma dos. Ara és fàcil dir que casar-se amb ETA va ser un error. En canvi, Justo de la Cueva va encertar l’anàlisi i la determinació ètica: atès que el franquisme, la intolerància, el supremacisme i l’adeena genocida són l’essència immòbil d’Espanya, el madrileny va abdicar la seva nació, es va fer basc i es va conjurar a combatre la pravitat. No sé què se n’ha fet, de Justo de la Cueva, però ara és un bon moment per recordar-lo, agrair-li el coratge i prendre llum del pintoret.

divendres, 24 de desembre del 2010

Fe



La raó m’allunya de la fe: ni fe en la raó, no tinc. ¿Un sil·logisme trencat? Diria que no, perquè tot es redueix a la fe: fe en la fe, fe en la raó, fe en l’esperança. Orfe de fe, travesso el món com el nen que, ignorant de l’art de la flotació, el tiren a la piscina sense carabasses. El nen s’enfonsa. I passa l’adolescència la joventut la maduresa i la vellor aguantant-se la respiració. Inventant-se l’oxigen que alena, cagant bombolles. A collibè del remolí, colant avall, les mans a l’arjau d’un timó imaginari. La roba que pesa massa i no s’asseca mai, sempre molla, com un vestit d’algues mortes.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Ernest Maragall i Oriol Pujol menteixen



El conseller d’Educació en funcions, Ernest Maragall, ha comparegut avui davant els mitjans i ha llegit un comunicat del seu Departament, que també és el meu. El paper treu ferro a les tres sentències del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística i l’ensenyament en català. El tercer punt del document diu que “no es poden derivar conclusions de caràcter general sobre el sistema educatiu català a partir d’una sentència que es pronuncia sobre situacions individuals.” Una consideració que també fa el convergent Oriol Pujol. CiU i PSC diuen que no passa res.

Però sí que passa. Perquè la part dispositiva de les sentències declara “el derecho del recurrente a que el castellano se utilice también como lengua vehicular en el sistema educativo de la Comunidad Autónoma de Cataluña, y en consecuencia y para ello la Generalidad deberá adoptar cuantas medidas sean precisas para adaptar su sistema de enseñanza a la nueva situación creada por la declaración de la Sentencia 31/2010 del Tribunal Constitucional que considera también al castellano como lengua vehicular de la enseñanza en Cataluña junto con el catalán.”

La cursiva és meva. Les sentències no diuen pas que el castellà també ha de ser llengua vehicular al col·legi SIL, a l’escola del Carme (tots dos a Barcelona), a l’escola La Salle (Tarragona) i a l’escola Sant Josep de Calasanç-Escolàpies (Sabadell), que són els centres on els recurrents duen la seva prol·le, sinó “en el sistema educativo de la Comunidad Autónoma de Cataluña”. Més clar, l’aigua de Ribes, no? Doncs, per fer-ho encara més transparent, les sentències determinen que qui ha de moure el cul i aplicar la doctrina del TC no són les escoles de marres (que també), sinó la Generalitat. I això, dit per triplicat. Ergo, de les sentències es deriven conclusions de caràcter general sobre el sistema educatiu de Catalunya. I tant.

El vincle i la vinclada



La vinculació du al vincle
com el vinclament du a la vinclada.
Heus ací dos conceptes polítics
que no hauríem de confondre,
com es confonia l’home confós
davant l’argument confús
de la filadora que preguntava a crits
¿on és el fos, que s’ha fus?

dilluns, 20 de desembre del 2010

Fullaraca amb nenes



Remolí de nens,
llum falba havent dinat,
devora el riu.

Embriagues d'infantesa,
les fulles xisclen, s'enjogassen,
com si no fossin seques.

(Sabadell, a la vora del riu Ripoll, 12 de desembre del 2010)

dissabte, 18 de desembre del 2010

Pla, Sagarra, escudella i carn d'olla

Aquests dies d’advent he convençut la mare que el dia de Nadal torni a fer escudella i carn d’olla. Feia anys que s’havia deixat endur per la xaronada de les gambes, l’excés del pica-pica i la contundència dels rostits. Ara, per sort, tornem a la normalitat d’ennoblir, per Nadal, la menja més antiga, sàvia i quotidiana del país.

A El que hem menjat, Josep Pla diu que, quan era un infant, “l’escudella i carn d’olla es menjava sis dies de la setmana, i el diumenge es reposava, amb l’arròs dominical”. I Josep M. de Sagarra, al primer volum de les Memòries, s’imagina un seu avantpassat “ingerint, segons la gana del moment, la típica escudella i l’excel·lent carn d’olla que, des del primer comte sobirà de Barcelona, han estat l’aliment de tot el país, tant dels nobles com dels burgesos, com de la menestralia i de la pagesia; el sa aliment que ha nodrit la nostra família durant quatre segles i que jo mateix he digerit a diari fins que va esclatar la guerra de l’any 14.”

Llegir Pla i Sagarra pot dur a l’equívoc de pensar que tot quisqui, a Catalunya, omplia a diari el plat fondo amb escudella i el pla amb carn i verdura. Cosa que no és exacta. La veritat és que moltes escudelles clarejaven i que les alegries de l’olla variaven segons l’època i el lloc, com es pot comprovar en el llibre La Catalunya rància. Les condicions de vida materials de les classes populars a la Catalunya de la Restauració segons les topografies mèdiques, de Llorenç Prats (Altafulla, 1996).

En aquest llibre captivador, Prats extracta la topografia que el 1901 redacta el metge Vilà i Olesa, el qual, tocant a Tortosa, diu que “la alimentación de la clase jornalera, especialmente labradora, está formada por regla general a base de substancias vegetales”. També hi ha el testimoni d’un metge d’Aldover, el qual dóna entenent que la gent humil d’aquesta vila no treia el ventre de pena: “puede decirse que la alimentación queda reducida a pan, judías, lentejas, patatas y verduras”. Un es pot afigurar l’escena del dinar només donant un cop d’ull als pocs números que aporta el d’Aldover: “El kilo de carne cuesta en Aldover dos pesetas con treinta céntimos; un jornalero que gana una peseta o cinco reales es imposible que la pueda tomar de alimento. [...] Los obreros que ganan dos pesetas, que son muy pocos, aunque tienen más jornal, tampoco pueden permitirse el lujo de comer carne sino raras veces.”

En resum, que Pla i Sagarra eren uns senyors que la ballaven grassa i s’atipaven a cor què vols, però més enllà del seu cercle de coneixences hi havia qui-sap-lo de gent que posava aigua a bullir amb un os gastat, dues fulles de bleda i quatre cigrons, i la carn se l’havien d’imaginar. Com l’arròs engrogat dels herois famolencs de les rondalles mallorquines. Com els ventres enrajolats que somiaven truites.

divendres, 17 de desembre del 2010

32 Vidres, de Teresa Colom

32 Vidres és el títol de l’espectacle poeticoteatral que Teresa Colom ha posat sobre els escenaris aquests darrers mesos, sota la direcció de Pere Planells. Colom hi ha fet de poeta, rapsode i performance. Poesia que es torna escènica. L’andorrana hi ha vessat el seu món personal, fet d’un esqueixament que s’eleva de bell nou, allí on l’angoixa muda en esperança (“El nostre enemic és no trobar sentit a la vida. És per això que tenim esperança”).

Hi ha els poemes d'On tot és vidre, com “Beluga” (1), “El vidre que s’esquerda” (2) o “La casa” (3), però també d’altres poemaris. No he pogut ser-hi (les nenes, que són molt menudes...). Però he tastat l’espectacle a través d’aquest vídeo, que dura 6.19 minuts. Creieu-me que val el plaer. Us mostro, a sota, uns fragments dels poemes que he citat:



(1)
La ment és el predador que ens aguaita
i és la primavera que desfà el gel,
un ós famolenc com la fragilitat del nostre ànim
en un món que no perdona els ferits.

(2)
No sé si el vidre s’esquerda per la part més fràgil de la roca
ni si en la trencadissa sent la llibertat del mar.
Vidre que no tornarà a ser sorra.
Si em colpeges, jo m’esquerdo per on tu vas passar.

(3)
Al cel i a l’horitzó ens dirigim
però ens cal tancar la finestra i posar en un gerro les flors.
I mirar-les; concretes, nostres,
sense que el seu món ens torni la pregunta.

dijous, 16 de desembre del 2010

Els ulls miren cap enfora



Coneix-te a tu mateix, fa la divisa cèlebre de Sòcrates gravada en el frontispici del temple de Delfos. Per a la qual comesa el filòsof proposava la via de la introspecció. Error. A dins nostre quasi tot és fosca negra i els peixos que hi neden es devoren ells amb ells. Esmena. L’única manera de conèixer-nos és sortir a la superfície i mirar enfora, observar els ocells i sentir com xisclen.

Perquè som com els altres. O pitjor: els altres són com nosaltres. Cadascú té participacions de la bondat i la vilesa dels altres, i tots plegats fem variacions sobre els mateixos temes (por, esperança, vanitat, felicitat, alegria, reconeixement, angoixa, frustració, benestar, èxit, fracàs, dolor, plaer). L’alteritat és un mirall que ens multiplica. I el cordó umbilical que ens comunica no es trenca mai. Deu ser per això que podem viure junts encara que no ens entenguem.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Melcior (un conte de Nadal)



Ningú no l’havia vist entrar. Segons consta a l’atestat de la policia, el finestral de la terrassa no presentava senyals que l’haguessin forçat. Tot indica que l’intrús havia entrat amb facilitat aparent i sense fer fressa. I va ser talment així: Melcior havia aparegut en el menjador com per fatifat, i en moure’s deixava darrere seu uns nuvolets de guspires que es fonien tot d’una.

El rei va parar l’orella i comprovà que tothom dormia. Va treure un fanalet de dins la màniga, el va encendre d’un buf i observà la disposició dels mobles. Li va plaure veure's en el pessebre i celebrà que en aquella casa no tenien cap avet d'ostatge. Va pensar que encara hi ha esperança. S’assegué en el sofà per descansar una mica. Tenia l’esquena baldada de carretejar joguines amunt i avall. Pèro no només joguines. Mirà el rellotge i es digué per dins que no tenia tot el temps del món. Va obrir el sac, en tragué una tova de carbó i la deixà sobre el moble baix, al costat de la tele. En aquell moment una veu de fusta el sobresaltà:

-¿No us en doneu vergonya, Majestat?

Melcior va fer llum cap al racó on brollava la veu i el va veure: el tió, abrigat amb una bufanda de quadres i cofat amb barretina, un somriure de pega a l’entranya de la soca.

-Coi de tió, ¿i per què m'he d'empegueir de fer la meva feina?

-Majestat, en Bielet tindrà un disgust dels grossos quan trobi el carbó. Només té cinc anys.

-Nosaltres no mirem l’edat, sinó el currículum –bufà el rei–. Enguany en Bielet no ha fet gens de bondat: ha fet enfadar els pares, no ha cregut les mestres, té la ceba d’apedregar els nens, i a més ha deixat muntanyes de cigrons morts de riure en el plat.

-Majestat, en Bielet és un nen i li pren la mida a tothom: experimenta i aprèn. El menut és un bocí de naturalesa que explora els límits de les coses perquè vol adaptar-se al medi. Els infants sacsen el món perquè el volen domar. No mereix carbó.

-Vatuadéu, és ben bé que se t'ha assecat la saba, tros de quòniam! Potser que te’n tornis al bosc, que allí se’t pixaran els senglars i et passarà la frisor de fer el setciències. On s'és... En Bielet ha d’aprendre a respectar l’autoritat dels grans i acceptar el seu guiatge fins que tingui el seny condret. ¿On aniríem a parar si no? El món no és un esplai i els nens que no s’entenen de raons no van a Roma per la penitència –el rei estava de futris.

-En Bielet ha mamat llet de cabra, però és bon minyó...

-Què sap l’ase què cosa és safrà?! Qui ho veu tot d’allà dalt estant sóc jo; som nosaltres, els reis d’Orient, els qui estem ungits de justícia pueril! No em beuré les raons d’una fustegassa que només és bona per cremar! –s’arravatà; Melcior estava tan encès que no va reparar el tronc com s’envolava sense perdre el port ni el somriure.

L’endemà, a l’alba, en Bielet va entrar com un cop de vent a l’habitació dels pares, estirà les mantes del llit i plorinyà, tremolant tot ell com si hagués vist el llop: “Mama, papa, al menjador hi ha un senyor estès a terra!”.

La gent ho té bo de fer cuinar teories, de seguida en tenen una de cuita i aviat és en boca de tothom. Per això ha corregut la brama que un rebentapisos s'havia encontrat per atzar amb el vellet i, confonent-lo amb un de la competència, el va treure del món d’una troncada.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Roba vella

M’agrada anar per casa amb roba vella, aquelles peces que de tan donades ningú no les vol i només m’estimen a mi (les camises de cotó que fan boletes, els jerseis que balderegen, els pantalons aprimats per l’ús, les sabatilles que el peu ha esculturat per dins). La roba d’anar per casa em té la confiança dels gats que hi han nascut. No és bona per sortir al carrer, esclar, però a casa em regala la sensació de ser a lloc i estar en pau amb l’univers. No sé com ni per què, sento que la roba vella fa de mèdium entre els morts i la vida que sóc, acorda la casa amb el jo que hi viu, abriga l’ànima i gombolda l’esperit. Els teixits gastats restableixen un equilibri que és dubtós però confortable, i em plau.

dissabte, 11 de desembre del 2010

Coses que passen al tren



El tren és un calidoscopi humà. Un no pot evitar sentir els altres, més que més quan sembla que es complauen de multiplicar la seva audiència. La gent que parla sola també hi és. I els que no hi són tots també hi són. Ahir vaig agafar el tren de Mataró a Barcelona i hi va haver funció. Tal com va rajar, us ho conto.

A l’estació de Premià va pujar una senyora granada, feixuga i carregada de cames. Com que tots els seients estaven ocupats, li vaig cedir el meu i em vaig posar dret al costat de la porta. No em va dir gràcies, ni tan sols em va mirar. Va seure, es va posar la bossa a la falda i la va subjectar com si fos un volant. I va començar a mormolar. Baix baixet, de primer.

A poc a poc, la dona va anar apujant el volum del soliloqui. No sé pas què deia, servidor llegia i no estava al cas. Com que la sonsònia era persistent i començava a fer el cuc de l’orella malalt als oients involuntaris, una dona que seia davant d'ella li va demanar que per favor callés una mica. Llavors saltà la molla i la solista va entrar en erupció:

“No em renyi! No m’agrada que em renyin! ¿Per què em renya, mala aranya?”, vocifera, amb el rostre desencaixat i fent botets sobre la cadira. “Jo m’ho vull passar bé i no malament! Vostè a mi no m’ha de dir res, mala aranya!”. Cada exabrupte l’insisteix entre vint i trenta vegades, perquè quedi ben clar.

“Jo tinc un problema i no se’m pot dir res! Si no m’hagués renyat ara no estaria així!”, brama, tremolant. Els decibels foraden el vagó. “Ara cridaré més!”, amenaça, i la profecia es compleix a l’instant. “Si no em diuen res, estic tranquil·la, però si em diuen coses em poso així, mala aranya!". Els oients pensem que el diagnòstic arriba tard, i ens ho diem fent carusses. Algú es calça un somriure.

“Mira com riu! Els joves només fan que riure. I no s’ha de riure, s’ha de patir! Si no es pateix, malament!” –sentencia, amb cara de tres déus. Un estol de jovenots buida el vagó aguantant-se les rialles. La indivídua exigeix que la dona-esca també se’n vagi. Algú intenta apaivagar-la amb cotó fluix: “Ara se’n va, vostè tranquil·la”, li diu. “Sí sí, que se’n vagi a la merda!”. L'al·ludida s’alça i es decanta unes passes. “Ho veu? Ja se’n va”, fa la pacificadora. I el volcà vinga treure foc: “No se’n va i a mi no se’m pot dir res!”. La seva víctima no sap quina cara fer i es retira a una punta del vagó.

La dona es va calmant, però la tensió no es desfà. Llavors entra un home que fa una fila balcànica o romanesa, du una capsa plena d’encenedors lligada al coll amb una cinta, i anuncia la intenció de vendre’ns-els. Jo que li dic: “¿Sabeu què passa, bon home?, que no teniu el do de l’oportunitat.” Al meu costat un home jove li enfloca –trobo que injustament–: “A més això que feu és il·legal.” L’home de l’est ha quedat mut i quiet com un estaferm. I m’ha sabut greu, perquè ell no n’és res de la mort d’en Berga.

divendres, 10 de desembre del 2010

El biaix



“No coneixem la nostra felicitat. Mai no som tan desgraciats com ens pensem”, es diu Charles Swann en el primer volum de la Recherche proustiana*. I poques línies després el protagonista gira l'oració per passiva: “no coneixem la nostra infelicitat, no som mai tan feliços com ens pensem”.

Swann té raó. Quan ens pensem a nosaltres mateixos no l’encertem mai; per ventura perquè només podem pensar-nos a trossos i el sol fet de pensar un tros l’exagera. Pensem en el bony que tenim, pensant-hi l’inflem i sentint-lo ens sentim bonyeguts. Pensem en la bua que ens taca la pell, pensant-hi l’escampem i sentint-la ens sentim lletjos. El pensament deforma la percepció, colonitza la sensació i esbiaixa el sentiment. El pensar i el sentir juguen al gat i a la rata i ens fan la punyeta. Ens cansen.

(*Marcel Proust, Un amor d’en Swann, trad. de Josep M. Pinto, Viena 2010.)

dijous, 9 de desembre del 2010

Convers



De jove, la poesia m’interessava ben poc. El virus dels versos m’ha infectat de gran, no sé per què. O sí que ho sé. És la decadència, que ulla, i la feblesa, que creix; és una recialla dels desistiments que hi ha en el rebedor de la maduresa, quan un desisteix d’entendre i entendre’s, quan perd la fe en la raó i la paraula llaura debades els ermassos; quan un es lleva i es descobreix sèssil; quan tots els equilibris són estrangers. Quan tantes coses cauen de l’escambell, un troba un consol estrany en la poesia. I es converteix als versos. Esdevé, doncs, un convers. I professa aquesta religiositat íntima, color de penombra, que es complau a salmejar versos mentre el món s’agita.

dimarts, 7 de desembre del 2010

Teoria del silenci



El silenci no ens treu de res perquè ho conté tot: l’amor i la caterva que li és enemiga; la raó, la fe i totes les paraules del món. En el silenci hi ha tot el que fem veure que callem, que és tot allò que importa. A través del silenci ens fem món i fem parlar el món, que no mira prim ni està per brocs. A la callada, ho diem tot.

El silenci és la intempèrie de les llengües i el cel de les paraules; és una placenta al revés, el cove on les paraules desneixen i s’assequen. El silenci és la frase que s’aguanta la respiració, l’enunciat que ens emparaula, el tenor que ens resumeix i ens presagia.

L’estesa de cossos enervats després del sexe; l’espatlla nua de la mare que dóna pit a un nadó; l’agonia d’una mosca que naufraga en el safareig. Hi ha callaments que ens interpel·len i renunciem de fer-hi conversa perquè no ens surten els silencis.

dilluns, 6 de desembre del 2010

Som com som

De vegades, per irreflexió, fem una estupidesa i ens disculpem pensant que és culpa de la irreflexió. Però no és cert: és culpa de l’estupidesa.

diumenge, 5 de desembre del 2010

What is Catalonia?

Aquest vídeo convé escampar-lo pels cinc continents i més enllà. Fem servir els contactes de la bolla i el món, que per alguna cosa som globals.

(El vídeo d'aquí sota queda tallat per la dreta; el veureu millor si cliqueu aquest enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=-HIo7br7cI4&NR=1)

dissabte, 4 de desembre del 2010

Perruqueria



Estimo els poemes perquè
pentinen la vida inútilment.
El caient indesitjat que hi torna,
tossut, i s'estimba allí mateix.
El rínxol rebec que es cargola
altra vegada en sortir al carrer.
La clariana que un volia celar
i es destapa de nou, insolent.
Estimo els poemes perquè,
encabat, l’arrossec dels versos
fa unes ondes que tremolen
sota una brisa de llum tèbia.

dijous, 2 de desembre del 2010

Paremiologia política catalana



Ja em perdonareu, però encara no s’ha dit tot sobre les eleccions de diumenge passat. Falta una aproximació paremiològica als fets. Així que, amb permís d’en Víctor Pàmies, faré una modesta incursió en aquest bancal. Vet-la aquí:

D’entrada cal dir que el PSOE-C ha gastat la pólvora en salves i ha rebut del carpó; Reagrupament ha fet els ous en terra, ves; el Pepé, com és costum, s’ha enfilat damunt la merda que caga; els sempre amatents Ciutadans s’han ficat la llengua al cul (la nostra llengua en el seu cul, s’entén); a Iniciativa han garbellat l’aigua i bo i així només han perdut les esquelles –el bou encara el tenen–; Solidaritat Catalana ha fet arrencada de cavall i ara mateix guaita a bona finestra; ERC, que ja no dóna encantàries a ningú, ha fet un pa com unes hòsties; i ha anat de poc que no ens empassem el mal bocí de la Plataforma X Catalunya, de la qual ens guardarem com d’escaldar-nos. A la fi ha quedat clar que això del tripartit era un mal cuinat i CiU ha guanyat el capítol.

(Això sí, amics de Convergència: si de veres espereu alguna cosa semblant al concert econòmic, poseu-vos tranquils i feu-vos retratar, i feu-li un nus a la cua.)

dimecres, 1 de desembre del 2010

¿?



La resposta pot ser
aproximadament correcta,
poc o molt assertiva,

fins i tot brillant, però la seva
utilitat es limita generalment
a evitar noves preguntes.

Perquè l’error és preguntar;
i haver de preguntar és el càstig.
Les respostes són dissuasives.