32 Vidres, de Teresa Colom

32 Vidres és el títol de l’espectacle poeticoteatral que Teresa Colom ha posat sobre els escenaris aquests darrers mesos, sota la direcció de Pere Planells. Colom hi ha fet de poeta, rapsode i performance. Poesia que es torna escènica. L’andorrana hi ha vessat el seu món personal, fet d’un esqueixament que s’eleva de bell nou, allí on l’angoixa muda en esperança (“El nostre enemic és no trobar sentit a la vida. És per això que tenim esperança”).

Hi ha els poemes d'On tot és vidre, com “Beluga” (1), “El vidre que s’esquerda” (2) o “La casa” (3), però també d’altres poemaris. No he pogut ser-hi (les nenes, que són molt menudes...). Però he tastat l’espectacle a través d’aquest vídeo, que dura 6.19 minuts. Creieu-me que val el plaer. Us mostro, a sota, uns fragments dels poemes que he citat:



(1)
La ment és el predador que ens aguaita
i és la primavera que desfà el gel,
un ós famolenc com la fragilitat del nostre ànim
en un món que no perdona els ferits.

(2)
No sé si el vidre s’esquerda per la part més fràgil de la roca
ni si en la trencadissa sent la llibertat del mar.
Vidre que no tornarà a ser sorra.
Si em colpeges, jo m’esquerdo per on tu vas passar.

(3)
Al cel i a l’horitzó ens dirigim
però ens cal tancar la finestra i posar en un gerro les flors.
I mirar-les; concretes, nostres,
sense que el seu món ens torni la pregunta.