De jove, la poesia m’interessava ben poc. El virus dels versos m’ha infectat de gran, no sé per què. O sí que ho sé. És la decadència, que ulla, i la feblesa, que creix; és una recialla dels desistiments que hi ha en el rebedor de la maduresa, quan un desisteix d’entendre i entendre’s, quan perd la fe en la raó i la paraula llaura debades els ermassos; quan un es lleva i es descobreix sèssil; quan tots els equilibris són estrangers. Quan tantes coses cauen de l’escambell, un troba un consol estrany en la poesia. I es converteix als versos. Esdevé, doncs, un convers. I professa aquesta religiositat íntima, color de penombra, que es complau a salmejar versos mentre el món s’agita.
2 comentaris:
La religió dels descreguts!
...amb processons que van per dins, fent-se llum amb les paraules.
Publica un comentari a l'entrada