dissabte, 18 de desembre de 2010

Pla, Sagarra, escudella i carn d'olla

Aquests dies d’advent he convençut la mare que el dia de Nadal torni a fer escudella i carn d’olla. Feia anys que s’havia deixat endur per la xaronada de les gambes, l’excés del pica-pica i la contundència dels rostits. Ara, per sort, tornem a la normalitat d’ennoblir, per Nadal, la menja més antiga, sàvia i quotidiana del país.

A El que hem menjat, Josep Pla diu que, quan era un infant, “l’escudella i carn d’olla es menjava sis dies de la setmana, i el diumenge es reposava, amb l’arròs dominical”. I Josep M. de Sagarra, al primer volum de les Memòries, s’imagina un seu avantpassat “ingerint, segons la gana del moment, la típica escudella i l’excel·lent carn d’olla que, des del primer comte sobirà de Barcelona, han estat l’aliment de tot el país, tant dels nobles com dels burgesos, com de la menestralia i de la pagesia; el sa aliment que ha nodrit la nostra família durant quatre segles i que jo mateix he digerit a diari fins que va esclatar la guerra de l’any 14.”

Llegir Pla i Sagarra pot dur a l’equívoc de pensar que tot quisqui, a Catalunya, omplia a diari el plat fondo amb escudella i el pla amb carn i verdura. Cosa que no és exacta. La veritat és que moltes escudelles clarejaven i que les alegries de l’olla variaven segons l’època i el lloc, com es pot comprovar en el llibre La Catalunya rància. Les condicions de vida materials de les classes populars a la Catalunya de la Restauració segons les topografies mèdiques, de Llorenç Prats (Altafulla, 1996).

En aquest llibre captivador, Prats extracta la topografia que el 1901 redacta el metge Vilà i Olesa, el qual, tocant a Tortosa, diu que “la alimentación de la clase jornalera, especialmente labradora, está formada por regla general a base de substancias vegetales”. També hi ha el testimoni d’un metge d’Aldover, el qual dóna entenent que la gent humil d’aquesta vila no treia el ventre de pena: “puede decirse que la alimentación queda reducida a pan, judías, lentejas, patatas y verduras”. Un es pot afigurar l’escena del dinar només donant un cop d’ull als pocs números que aporta el d’Aldover: “El kilo de carne cuesta en Aldover dos pesetas con treinta céntimos; un jornalero que gana una peseta o cinco reales es imposible que la pueda tomar de alimento. [...] Los obreros que ganan dos pesetas, que son muy pocos, aunque tienen más jornal, tampoco pueden permitirse el lujo de comer carne sino raras veces.”

En resum, que Pla i Sagarra eren uns senyors que la ballaven grassa i s’atipaven a cor què vols, però més enllà del seu cercle de coneixences hi havia qui-sap-lo de gent que posava aigua a bullir amb un os gastat, dues fulles de bleda i quatre cigrons, i la carn se l’havien d’imaginar. Com l’arròs engrogat dels herois famolencs de les rondalles mallorquines. Com els ventres enrajolats que somiaven truites.

4 comentaris:

Alberich ha dit...

Cap els anys cinquanta del segle XX, la menja habitual d’una casa de treballadors ( la meva) al Vallès, era:
Un esmorzar a base de sopes de pa (eixut i guardat dels dies anteriors), bullit o escaldat amb un all o una ceba. Un bol de llet amb més pa.
Dinar: Escudella (fideus, de vegades amb arròs i brou de bullida de menuts i ossos, que ja es venien com a tall pel ‘caldo’, i alguna verdura) Una taronja o una fruita del temps.
Berenar: Una llesca de pa amb oli i sucre, o amb vi, o amb una presa de xocolata o amb una llesca de codonyat.
Sopar: El que a la Cerdanya en diuen ‘trinxat’: Patates i col bullides, amanides amb l’oli d’ una fregida de cansalada. Un bol de llet i més pa.
Els diumenges es canviava l’escudella del dinar per uns macarrons, o un arròs , un conill guisat, criat a l’eixida de casa (els seus menuts anaven a l’escudella diària) i amanida d’enciam a l’època.
Per esmorzar podia haver-hi xocolata.
L’escudella de la que en parlen Pla i Sagarra, té la virtut de fer-se més grassa o més magra, segons la butxaca, per la qual cosa ha estat la menja tradicional durant molts anys, com molt bé descrius.
Salut.

Joan Calsapeu ha dit...

Caram, Ramon!, has descrit la dieta completa d'una família obrera de fa seixanta anys. Gràcies per l'informe, que és molt interessant -això de les sopes de pa em ve de nou.

Passada la fam de la postguerra, l'aportació de proteïnes a les taules humils va tornar als índexs dels anys deu i vint del segle passat. I deunidó com curtejava la carn, i que primes eren les llesques!

Quan Pla i Sagarra eren dos marrecs, a l'olla s'hi ficava el que es tenia i a pesar de l'escassesa tothom s'escalfava la panxa. Vistes les topografies mèdiques que ha recollit Prats, a mi em fa l'efecte que hi havia diferències territorials marcades. A comarques com el Vallès i el Maresme, per exemple, sempre hi havia amb què fer bullir l'olla, però al Segrià, la Terra Alta o el Baix Ebre, ai!, allí molts jornalers es penjaven les barres al sostre.

Salutacions. I bon Nadal.

Alberich ha dit...

A la costa del Baix Empordà es diu,
referint-se a la magror econòmica dels antics pescadors, que "eren tan pobres que nomes podien menjar llagosta", la qual cosa sembla una paradoxa...
Salut i bones festes!

Clidice ha dit...

A casa, del pla de Lleida, la passaven amb escudella i, sobretot molta verdura amb trunfes. Rostes de cansalada, arengades i anar raccionant el tupí, si havies pogut matar un porc. És clar que a casa de mon pare la ballaven més magra, eren rojos, que a casa de ma mare que no "s'havien significat". Però sembla que la mancança més gran venia del pa. L'àvia anava amb els xiquests a espigolar els camps de blat, per poder fer una mica de farina.

El que compten en Pla i en Segarra sembla més aviat d'aquells de casa bona o dels que van a menjar a la fonda.