Aquests dies d’advent he convençut la mare que el dia de Nadal torni a fer escudella i carn d’olla. Feia anys que s’havia deixat endur per la xaronada de les gambes, l’excés del pica-pica i la contundència dels rostits. Ara, per sort, tornem a la normalitat d’ennoblir, per Nadal, la menja més antiga, sàvia i quotidiana del país.
A El que hem menjat, Josep Pla diu que, quan era un infant, “l’escudella i carn d’olla es menjava sis dies de la setmana, i el diumenge es reposava, amb l’arròs dominical”. I Josep M. de Sagarra, al primer volum de les Memòries, s’imagina un seu avantpassat “ingerint, segons la gana del moment, la típica escudella i l’excel·lent carn d’olla que, des del primer comte sobirà de Barcelona, han estat l’aliment de tot el país, tant dels nobles com dels burgesos, com de la menestralia i de la pagesia; el sa aliment que ha nodrit la nostra família durant quatre segles i que jo mateix he digerit a diari fins que va esclatar la guerra de l’any 14.”
Llegir Pla i Sagarra pot dur a l’equívoc de pensar que tot quisqui, a Catalunya, omplia a diari el plat fondo amb escudella i el pla amb carn i verdura. Cosa que no és exacta. La veritat és que moltes escudelles clarejaven i que les alegries de l’olla variaven segons l’època i el lloc, com es pot comprovar en el llibre La Catalunya rància. Les condicions de vida materials de les classes populars a la Catalunya de la Restauració segons les topografies mèdiques, de Llorenç Prats (Altafulla, 1996).
En aquest llibre captivador, Prats extracta la topografia que el 1901 redacta el metge Vilà i Olesa, el qual, tocant a Tortosa, diu que “la alimentación de la clase jornalera, especialmente labradora, está formada por regla general a base de substancias vegetales”. També hi ha el testimoni d’un metge d’Aldover, el qual dóna entenent que la gent humil d’aquesta vila no treia el ventre de pena: “puede decirse que la alimentación queda reducida a pan, judías, lentejas, patatas y verduras”. Un es pot afigurar l’escena del dinar només donant un cop d’ull als pocs números que aporta el d’Aldover: “El kilo de carne cuesta en Aldover dos pesetas con treinta céntimos; un jornalero que gana una peseta o cinco reales es imposible que la pueda tomar de alimento. [...] Los obreros que ganan dos pesetas, que son muy pocos, aunque tienen más jornal, tampoco pueden permitirse el lujo de comer carne sino raras veces.”
En resum, que Pla i Sagarra eren uns senyors que la ballaven grassa i s’atipaven a cor què vols, però més enllà del seu cercle de coneixences hi havia qui-sap-lo de gent que posava aigua a bullir amb un os gastat, dues fulles de bleda i quatre cigrons, i la carn se l’havien d’imaginar. Com l’arròs engrogat dels herois famolencs de les rondalles mallorquines. Com els ventres enrajolats que somiaven truites.
[SERÀ L'AMOR QUI REGNARÀ,...]
Fa 1 dia






