divendres, 9 de març de 2012

Africanització del pressupost



Conferència, aquest vespre, d’Alfons López Tena a Can Palauet, a Mataró. El tema, els pressupostos de l’Estat propi. La sala, plena com un ou. El diputat de SI, clar i net, tot grana i fora boll. Es nota que López Tena gaudeix dient el nom de les coses: esbandeix els eufemismes, esquinça els subterfugis, aboleix la retòrica, diu la nua realitat i a més la quantifica. Això és salut.

López Tena n’ha amollades dues que m’han semblat molt gràfiques i que m’abelleix compartir amb vosaltres. En primer lloc, el concepte –agudíssim– d’africanització del pressupost. En els pressupostos d’enguany de la Generalitat de dalt, el pagament d’interessos és la tercera partida més grossa després de la de Sanitat i la d’Ensenyament, i creix a velocitat exponencial. Cosa que ens acosta a la situació dramàtica de molts països africans, en els quals tot el pressupost de l’Estat va destinat al pagament dels interessos que ha generat el deute extern, i que per tant no tenen diners per fer cap inversió pública ni capacitat d’emmanllevar més diners. Col·lapse. Fallida. Ruïna. La Catalunya espanyola es precipita per aquest pendís.

L’altra tirada toca el pacte fiscal. En el món hi ha uns dos-cents estats i sis mil entitats subestatals (govens regionals amb poques o moltes competències). Doncs bé, garbellades aquestes entitats, només n’hi ha cinc que tenen potestat sobre els impostos que paga la seva població: la Comunitat Autònoma Basca, Navarra, Hong-kong, Cancun i Groenlàndia. Conclusió: les possibilitats de gestionar els propis impostos són del 100% si es té un Estat propi, i del 0,00000…% si no se’n té. Doncs això. La gràcia de quantificar les coses.

Cap comentari: