dimecres, 31 d’agost del 2011

Pere Boix ens ha deixat

Fora de Mataró, Pere Boix no era una persona coneguda. A la capital del Maresme, en canvi, tothom sabia qui era (gairebé formava part del paisatge urbà). Jo el vaig conèixer el 1983 –aviat és dit–, quan vaig entrar en contacte amb les escorrialles del PSAN i amb els quatre gats que feien els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC). En Pere Boix feia part del grupet de llibertaris independentistes que havien ocupat l’Ateneu (prop de la plaça de Cuba), i amb ells vam començar a gestar l’MDT al Maresme.

En Pere era una persona singular. Quan tot quisqui, als anys vuitanta, es lliurava a l’hedonisme més descordat i a la persecució del diner a tota costa, en Pere construïa una ètica personal per la qual s’obligava a la lectura, a l’estudi i a la praxi de l’esquerra revolucionària. En el seu cervell i a les seves mans es fonien l’obrerisme combatiu, l’independentisme, l’ecologisme anticapitalista i l’activisme llibertari. Els indignats d’enguany n’haurien après molt, d’ell, si el cranc que creixia dins seu no l’hagués allunyat de la plaça de Santa Anna.

Quan les soi-disant esquerres catalanes estripaven el teixit associatiu del país i enviaven tothom cap a casa; quan el PSUC, el PSC i CiU van decidir que la gent s’havia de desmobilitzar i deixar-los fer a ells, en Pere va ser dels pocs que no es van deixar enredar i mai mai mai va abandonar el carrer. Molts anys a la intempèrie, que diria la Gabancho. Una actitud de resistència, de lucidesa i de dignitat que l’havia de dur, anys després, a la CUP, com no podia ser altrament.

Fins que el cranc ens va començar a robar en Pere i la mort va entrar a la ciutat sense muralles. A reveure, Pere. Ens trobarem allí on no hi ha desigualtats socials, ni nacions sotmeses, ni lladres honorats, ni generadors de misèria.

dilluns, 29 d’agost del 2011

Elogi de la resignació



La resignació no és tan trista com sembla. Neix del despoder, però es pot agermanar amb la paciència i també amb la indiferència. Paciència de saber esperar. Indiferència per prendre distància de la pertorbació. No és cap mal, això.

La resignació no sempre és conservadora. De vegades és filla natural de la lucidesa i llavors no té filiació política: no és ni de dreta ni d’esquerra. Els savis de la Grècia antiga es formaven en escoles de distinció i entomaven amb resignació l’estupidesa irreductible dels seus conveïns; era una forma de la civilitat, amanida amb un pessic d’ataràxia. Flaubert, en canvi, tenia coragre, s’encenia, prenia el cel amb les dents. ¿Qui l’encertava?

Hi ha una resignació virtuosa: és l’endurança, la capacitat o la saviesa de suportar les llenderades de la vida. I encara hi ha, per acabar-ho d’adobar, una resignació terapèutica: la que ens calcem a manera de renúncia o d’acceptació; és una actitud epicúria que ribota arestes de l’esperit, ens arrela en el tros de món que habitem i dóna pau. No és pas poca cosa.

diumenge, 28 d’agost del 2011

Heribert Barrera a Felanitx

Ara fa onze anys, la regidoria de cultura de l'Ajuntament de Felanitx va convidar Heribert Barrera per parlar de Lluís Companys. Feia seixanta anys de l’assassinat del president de Catalunya. Jo no el coneixia personalment. Vaig anar a buscar-lo a l’aeroport, vam dinar i sopar junts, vaig tenir ocasió de parlar-hi llargament. Vaig conèixer un jove que tenia el cervell moblat admirablement, una enteresa moral enorme i una dignitat d’acer.

Recordo que calien ben poques paraules per entendre’ns. Tots dos érem pessimistes pel que fa al futur nacional de Mallorca; ho vèiem molt fumut: coincidíem que les possibilitats de represa eren quasi zero, i l’eventualitat d’una involució encara més gran, mil. ¿Per què persistíem, doncs, en un projecte de catalanitat, d’independència i de justícia social? Per si de cas, dèiem. Quan l’esperança no hi és, s’aguanta per si de cas. Per si passa alguna cosa que ara no sabem imaginar, per si se’ns escapa alguna variable que ara mateix no sabem veure i que és decisiva.

Barrera apuntava tot sovint una idea a la qual jo també vaig arribar fa molt de temps: l’opressió nacional de Catalunya ens ocupa un temps i unes energies que, posades en la ciència o en l’art, en qualsevol àmbit de la cultura, faria de Catalunya un país de primera divisió. La dependència ens estaborneix i ens aplana també pels molts esforços que dediquem a fugir-ne. Els qui hem militat o militem en l’independentisme ho entenem de seguida: només de pensar en el coneixement o la bellesa que hauríem pogut generar si el país no ens hagués tingut tan enfeinats... ens ve vertigen.

Heribert Barrera ens ha deixat, però el seu record és inesborrable.

dissabte, 27 d’agost del 2011

En el sofriment no hi ha virtut

Aquest estiu he estat uns dies a l’hospital –ja em trobo bé, gràcies. Allí he assistit a un espectacle antic: el de la vida i la mort que juguen a arrencar cebes. El meu company d’habitació era una ceba d’edat, mig cos paralitzat, els esfínters de davant i de darrere dimitits, tot ell un sac de dolor. Trist. Necessitva moltes atencions i els seus familiars no es veien amb cor de cuidar-lo. Se’l van endur a una residència.

Un matí el malalt va rebre la visita d’un metge que també feia serveis religiosos. Resaven junts el Parenostre, el visitador mirava de consolar-lo amb el bàlsam de la paraula i tot d’una va tenir l’acudit de dir això: “Penseu que amb aquest sofriment us guanyeu el Cel”. No sé quin impacte li van fer aquestes paraules. A mi em van fer una gran impressió: em van transportar mil cinc-cents anys enrere, al temps de Sant Agustí.

No sé si hi ha consol, en aquells mots. Sé que no hi ha veritat, ni justícia. Perquè el sofriment no és font de virtut. Si fos el cas, els torturadors serien àngels del Cel, i la tortura, un sagrament. Posat que fos així, una vida sense sofriment seria el pòrtic de l’Infern. I no crec que cap teologia moderna s’avingui a sostenir això. Una part de la medicina està orientada precisament a combatre el dolor, i és això el que hauria de procurar aquell metge-sacerdot: atenuar-lo o suprimir-lo.

Per ser salvífic, el dolor hauria de tenir sentit penitencial. ¿No n’ha feta ja prou, de penitència, aquell senyor tan baldat? Jo diria que sí. Però Sant Agustí trobava que no. El bisbe d’Hipona escrivia a De Poenitentia: “¿Què ens queda per fer, sinó doler de per vida? Perquè allí on acaba el dolor acaba la penitència. Però si acaba la penitència, ¿què ens quedarà del perdó? En la penitència s’ha de mantenir el dolor contínuament”.

Segles més tard, Sant Tomàs va esmenar la plana al pare de l’Església. Tot invocant Jeremies (“Cessi la teva veu de gemegar, i cessin els teus ulls de plorar”), argumentà: “Però això és impossible si la penitència és contínua, ja que consisteix en el plor i en el dolor. Ergo la penitència no pot ser contínua”. ¿Com s’entén que les estratègies cristianes de consolació estiguin, al segle XXI, més a prop de Sant Agustí que de Sant Tomàs?

divendres, 26 d’agost del 2011

Assassinat i "suïcidi" de les llengües


(El Punt-Avui, 24 d'agost del 2011)

Les llengües moren en dos moviments: l’assassinat i el suïcidi. El primer és real; el segon, aparent. Aquest no és sinó la interiorització del primer moviment. És la fase final –que es pot allargar molt–, d’allò més agraïda per a l’agressor, que sembla que s’imposi sense imposar-se i sembla innocent i tot. Com que la víctima es deixa... la responsabilitat es dilueix. El crim té un aire d’eutanàsia indolent, lenta, com una llarga migdiada que du a la mort.

L’assassí té la culpa, però no se’n sent. És la víctima qui carrega la mala consciència, i fa mal. Per fugir del dolor, el més fàcil és canviar de llengua, passar a l’altre bàndol, ser dels altres. Llavors ve allò de la fe histèrica del convers. Al País Valencià ja s’ho saben. Però a Mallorca (i a Eivissa, i aviat també a Menorca) només aprofiten les lliçons de l’assassí.

dijous, 25 d’agost del 2011

Paisatges monòtons




Els paisatges monòtons conviden al fanatisme. A la plana inacabable (les esteses cereals, els horitzons rectilinis, el cel excessiu), les idees es fan lloc dins l’esperit a manera de valls i de muntanyes. Allí, una ideologia és un massís; una pàtria, un temple immens. Les paraules hi creixen tibades, aspres, pedregoses. Hi ha una ferocitat latent. El pensament hi és obsessiu. Els paisatges monòtons posen una mena de planxa sobre les persones que hi viuen, un atifell que baixa del cel i que, si s’escalfa… mau!

dimecres, 24 d’agost del 2011

Alguna cosa granítica i ineducable

“En tots nosaltres, molt endins, sembla que hi ha alguna cosa granítica i ineducable” –escriu Coetzee a Esperant els bàrbars. “Ningú no creu de debò, a despit de la histèria dels carrers, que el món de certeses tranquil·les on vam néixer sigui a punt de quedar extingit”.

La novel·la de Coetzee és del 1980 i ningú no ho diria. Els bàrbars ja són aquí (els diners indis i xinesos s’emparen de les grans empreses europees); ens estem convertint en la seva perifèria. Les certeses tranquil·les han colat totes avall (el socialisme, el liberalisme, el benestar, la protecció social). El món aparentment estable i segur on vam néixer ja no existeix, ni existirà.

No dubto gens que la cosa granítica i ineducable que viu dins nostre ens ha dut fins aquí. Sabíem que calia ser austers, estalviadors i epicuris, i no vam voler. Sabíem que fent surf damunt de l’onada ens estavellaríem contra les roques; no vam voler baixar de l’onada i remar. Podíem ser el cavall lliure que viu de les seves pastures; hem sigut el cavall encucalat que, pensant-se ser ric, fa rodar la sínia del banc. Podíem haver crescut a poc a poc i amb bona lletra; hem crescut de pressa i de tort. Aquella cosa granítica i ineducable...

dimarts, 23 d’agost del 2011

diumenge, 21 d’agost del 2011

Els catalans a la Roma dels segles XV i XVI

Hi ha els qui saben llegir les línies. Hi ha els qui saben llegir entre línies. I hi ha en Jordi Bilbeny, que sap llegir el que hi ha, esborrat o camuflat, sota les línies. Ara fa poc, fullejant el llibre The Spanish connection. Spanish and Spanish-American Literature in the Arts of the World, de Zenia Sacks Da Silva, Bilbeny llegia uns mots que parlen de la infiltració dels costums “espanyols” en la Roma del papa Alexandre VI, a la fi del segle XV i als inicis del XVI, i del fet que l’”espanyol” esdevingué llengua oficial de la cort papal.

Doncs bé, una mica més viu que la Sacks, Bilbeny sap que el mot espanyol (referit tant a la llengua com a la gent), enllà de la península ibèrica i als segles XV i XVI, podia voler dir tres coses: galaicoportuguès, castellà o català. I en Jordi demostra, aportant com sempre manta documentació, que en la Roma d’aquells anys la llengua espanyola, tan influent dins com fora de la cort papal, no era sinó el català. 

Algú trobarà que en Jordi descobreix la Mediterrània, que amb els Borja a Roma, ja se sap... Potser sí, però el cas és que encara hi ha historiadors que, tenint la mar davant, neguen la Mediterrània. I és un fet que ningú ha dit les dimensions reals de la influència catalana a la Roma dels segles XV i XVI, que va ser enorme. El català hi era la llengua de prestigi, estava de moda, molts italians n’imitaven els modismes. Els Borja es van endur a Roma legions de catalans que cobejaven càrrecs i diners. Roma era l’Eldorado dels catalans. València va perdre gran part de la seva intelligentsia, que es va traslladar a la ciutat del Tíber. Roma es va omplir de catalans. En Jordi ho explica molt bé.


L'ESGLÉSIA DE MONTSERRAT A ROMA


Permeteu-me, ara, un excurs. A la fi de l’article, en Bilbeny cita una confraria, amb església pròpia, que els catalans van aixecar a Roma: la de Montserrat. La història d’aquest temple és un paradigma de la història contemporània de Catalunya, perquè al segle XVIII va ser fusionada –per força?– amb l’església que els castellans tenien a Roma, dita de Santiago. No cal dir que el resultat de la unió va ser una mandanga hispano-castellana en la qual la llengua catalana va desaparèixer i la presència catalana esdevingué invisible. Quines coses, oi?

He trobat un vídeo que conta la història de les dites confraria i església (això sí, de manera barroera i tendenciosa). El documental passa de puntetes sobre la història catalana de la confraria –no diu ni el segle en què fou creada!– i en canvi s’esplaia en els segles espanyols del cotarro. Parlen més d’Alfons XIII que no dels Borja. I justifiquen l’annexió –que és el que feren– al·legant una suposada precarietat econòmica dels catalans. La seva capacitat de mentir és infinita.


Però als del vídeo se'ls escapa uns lapsus, ves una veritat que és grossa com la Seu. Diuen, en relació amb el temple abduït: "Los españoles que viven en Roma pueden asistir a misa en su idioma". De què es desprèn que els catalans no som espanyols. Si ho diuen ells, ¿els retoparem? Si li voleu donar un cop d’ull, aquí teniu l'artefacte:












divendres, 19 d’agost del 2011

Una lliçó de periodisme



La caganiu i la pubilla s’asseuen en el sofà, disposades a entretenir-se una estona davant de la tele. Sense mirar-s’hi gaire, la gran pitja un botó del comandament i en el plasma apareix una dona, de bona presència, que fa cara d’estar ben informada. La qual, sense més sal ni més oli, els clava un rotllo sobre el comportament de les borses europees i els conta no sé què d’una trobada que han fet la Merkel i el Sarkozy. La gran que s’ho mira amb una perplexitat somnolent. La menuda que gira els ulls cap a sa germana i li demana: “¿Què fan?”. I aquella que li enfloca: “Dibuixos per a grans”.

No em digueu que no és una lliçó magistral de periodisme.

dimarts, 16 d’agost del 2011

De la veritat en la poesia

Posar fil a l’agulla d’un poemari és extasiant (el dèmon et parla). Pastar-lo és divertit (passes gust podant, empeltant, emprovant vestits). Acabar-lo és la desesperació (pertot veus descosits, bonys i forats; el vers que fa un mes et semblava acceptable, ara és horrorós; tots els defectes del món treuen ull i embruten el paper; el taller de reparacions no dóna l’abast).

No acabes mai: el poema que és veritat, no és bell; el que és bell, no és veritat. El més difícil de tot és la veritat (en poesia la veritat és obligada: sense ella, no val la pena posar-s’hi). Costa molt perquè la veritat poètica té poc a veure amb la veritat comuna. La veritat que hi ha en els versos ha de ser impersonal –si és massa personal, fa llufa–: no ha de parlar del poeta, sinó de la condició humana, o de la inhumana. Ha de ser intemporal –ha de ser veritat sempre, perquè la poesia és una manera de conversar amb els morts i amb els qui encara no han nascut (els vius que la llegeixen són poca cosa més que uns manefles i no se n’ha de fer gaire cas). I a més a més ha de tenir la consistència del basalt –que, per molt que la reboteixis contra la paret, la veritat no es trenqui.

El tòpic diu que els versos han de transportar veritats profundes. No és cert. No cal. Bé poden traginar veritats superficials, amb la condició que la llengua i les imatges que hi surten vibrin i traslladin el fimbreig al lector o oïdor. Que emocionin. Que la mirada no sigui la de sempre. I que no ens aixequin la camisa.

El termini per lliurar el poemari es tanca. Reviso el recull i davant els meus ulls hi ha un desastre que creix com un suflé: un vers que espatlla un poema, un poema que fa malbé el conjunt. Les tisores i les peces de recanvi van amunt i avall, però el suflé no para de créixer. Allò que deia: la desesperació.

dissabte, 13 d’agost del 2011

Què cosa és la vida



La vida és una puta
de carretera
–guapa de lluny,
lletjota de prop–
que no t’ho fa prou bé
i et roba la cartera.

I bo i així l’estimes.
Saps que els diners
que t’ha furtat no basten
per pagar el servei.

*

Vejau que curiós. Pocs dies després d’esbossar aquest poema, en trobo un de molt semblant –més bo, esclar– al segon volum de l’obra poètica completa de Miguel Torga. Paraula que no és un plagi:

“DITIRAMBO

É o amor que me inspira.
Amo a vida, esta bela prostituta.
Esta mulher tão pura e dissoluta
No mesmo instante,
Que não dá tréguas a nenhum amante.

Amo-a, e canto esse gosto renovado
De uma grande paixão sobressaltada.
Dum leito de soluços e suspiros
Misturados,
Ergo a voz e celebro
Os deuses sublimados
Que, divinos, me deram
O bem humano que nunca tiveram.

(Coimbra, 9 de Julho de 1958.)”

divendres, 12 d’agost del 2011

Papa, quan em moriré?



Quan la filla –quatre anys i mig– et fa per primera vegada aquesta pregunta, mai desenfundes la resposta adequada. Tampoc pots callar gaire estona, perquè no vols sembrar tabús. De fet la Joana no està malalta i pertoca respondre amb naturalitat, com si la pregunta fos: “Què hi ha avui per sopar?”.

–D’aquí a molts i molts anys –responc.
–¿Quants?, ¿quan en tindré onze?
–No, molts més. Quan en tindràs noranta, o cent.
–I la Mariona ¿també es morirà?
–Sí, ella també. Tots, ens morirem.
–¿Tots?
–Tothom. No en quedarà cap de viu. Per això hem d’aprofitar que som vius per passar-ho bé.
–¿I per què ens hem de morir?
–Perquè la vida és així. Si no ens moríssim, el món seria ple de gent i no hi cabríem.

Ens costa molt explicar la mort als nens. Encara no fa una setmana que vam ser al tanatori de Sancho de Ávila, a Barcelona. Ella tenia setanta-nou anys i no va morir del mal que patia, sinó d’una infecció arreplegada a l’hospital. Injust, absurd, indigerible. ¿Com s’explica això a un nen, si els adults tampoc trobem les paraules? Bicho instintivo que adivinha a morte.

dijous, 11 d’agost del 2011

La guerra del pipí



Això és, com si diguéssim, una guerra de posicions. L’exèrcit A (adults) pretén arraconar l’exèrcit P (patoia) a l’orinal, però aquest oposa una dura resistència: s’estima més xopar les calcetes, mullar-se les cames i deixar les sandàlies remulles. P és un exèrcit amfibi que embassa les rajoles al seu pas, i quan A fa front a l’ofensiva, ja és massa tard. Sempre és massa tard.

La guerra del pipí no la guanya el més fort, sinó el més ràpid. P és veloç com un bòlid i A és feixuc com un caragol blindat. La contesa és, per consegüent, un joc de poques taules.

La guerra del pipí és una guerra de desgast. En una hora, P és capaç de mullar quatre calcetes, dos parells de sandàlies, deu rajoles i de passada la funda del sofà, i encabat està més panxa que una granota a l’albufera. L’enemic, en canvi, ha acabat els menuts i una suor freda se li enfila tot al llarg de l’espinada.

La guerra del pipí també és una guerra psicològica, perquè P clama “pipí” quan ja se l’ha fet tot a sobre i, endut d’una revolada a l’orinal, llavors no en surt ni una gota i el recipient roman eixut com un fondal del Gobi, la qual maniobra desmoralitza profundament A. Les trinxeres són mentals. I els esfínters de P són imprevisibles.

La guerra de nervis viu dues treves diàries: la de la migdiada, havent dinat, i la de la nit. Aquestes hores, les parts en conflicte es concedeixen la pau del bolquer, una suspensió momentània de les hostilitats que permet a A descansar i refer-se. Altrament, les desercions serien inevitables.

dimarts, 9 d’agost del 2011

Bartomeu Fiol és mort

Ho acabo de saber per Vilaweb. En Fiol s’ha mort. Tenia –perquè els tenia, sí, els havia ben llaurats– setanta-cinc anys. L’homenot de Cavorques. El poeta que es va estrenar el 1966 amb el poemari Calaloscans. Bartomeu Fiol va ser, del primer al darrer vers, un poeta singular: els seus poemes no s’assemblaven a res del que s’havia escrit a Mallorca. I el van ignorar. La seva veu creixia en sentit contrari a la de Mallorca. No encaixava enlloc.

Des de la penombra poètica, Fiol va assistir la ràpida putrefacció de la seva illa al llarg dels anys seixanta, setanta, vuitanta i els que seguiren. L’enorme dignitat del seu verb feia un contrast feridor amb la indignitat creixent del seu país. Van haver de passar dècades perquè una generació de joves poetes, als anys noranta, en descobrissin la vàlua. Això va ajudar una mica, no gaire. Fiol va continuar sent un inadaptat de luxe, un exiliat interior, i la desesperança se li va menjar l’alegria.

El recordo fa un parell o tres d’estius, que va recitar al Poesia i + de Caldes. Se’l veia molt cansat; era l’home que ja havia fet donació de la seva biblioteca, em sembla que a la UIB. Encarava la recta final. I ara ja està. Per donar-li l’arreveure no se m’acut res millor que recordar un poema seu del 2002 (que no està publicat a cap poemari, sinó al dietari Entre Cavorques i Albió), uns versos que són el balanç d’una vida i que tenen un aire d’epitafi. Adéu i gràcies, Tomeu. Ens quedem els teus llibres.

La meva biografia és un desordre ingenu
i la desgràcia de ser autodidacte.

No he tingut a l’abast cap doctor Albió o Sió
que m’hagi fet mai cinc cèntims de llum.

Tampoc no m’he topat cap patriota de Cavorques
que m’hagi inspirat un mínim respecte.

Sense pàtria ni instrucció com no siguin les del verb,
doncs, com no sigui la llengua i la mort,

perquè el verb són ambdues coses,
ens hi podem jugar bé el coll.

L’única biografia meva vàlida seran eventualment
nou llibres. No he de deixar cap més herència

si és que pot aprofitar qualcú
sense pàtria, com no sigui la llengua i la mort.


(Bartomeu Fiol, Entre Cavorques i Albió. Un dietari, Palma, Moll, 2007, p. 243)

dilluns, 8 d’agost del 2011

Els animals i els nens



Els animals i els nens són còmplices, no sé ben bé per què. Potser perquè uns i altres tenen la mateixa concepció de la vida, que consistiria a buscar els afectes, satisfer les necessitats, conjurar els perills i defugir la metafísica. Vés a saber. El cas és que un miserable hàmster toca unes fibres sensibles que jo no toco ni per equivocació, que el contacte amb el bestiar estimula el desenvolupament emocional de la canalla i bla bla bla. Ho tinc assumit.

El que passa és que em fa una mandra immensa anar al zoològic. Només de pensar-hi, Barcelona em cansa. I vaja, allí dins, de contacte les bèsties, ni per pensament. Però a casa som de no llençar mai la tovallola i hem trobat un recurs atractiu: una colònia eclèctica, amb animals d’ací i d’allà, uns més rars que d’altres, que els infants poden tocar i péixer. Es diu La Granja i és al Mujal, un llogaret de Navàs, al Bages.

Dissabte hi vam ser. Un vailet guiava el grup –reduït– de visitants per les gàbies i les cledes en una mena de safari que dura dues hores. Vam veure (i sovint tocar) falcons, conills, cabres i bocs, oques, ovelles i marrans, porcs espins i també vietnamites, daines, óssos rentadors, estruços, indiots, paons, gallines de Guinea, un mussol, feram i volàtils d’ultramar. Acabada la ruta, ens fan a mans una processó d’animalons cada pic més insòlits: de primer ve un conill i després el hàmster i la tortuga –moderat, oi? Doncs després passen per les nostres mans un eriçó, rèptils de noms cretàcics, un camaleó, serps (la del blat, i després una pitó) i encabat una aranyota paorosa, peluda i grossa com una rata traginera. (I a l’hora de marxar, un detall que agraïm: no et volen vendre res. Marxandatge zero.)

Amb això hem complert i ens hem estalviat el zoo, mira que bé. De tornada al Maresme, fem balanç: “¿Quin animal us ha agradat més?”. “El conill”, diu la pubilla. “Les gallines”, fa la caganiu. Els nens són així: s’adhereixen als valors tradicionals. “Són conservadors perquè són febles”, recordo que va escriure un dia la Isabel Clara-Simó.

diumenge, 7 d’agost del 2011

Salaris indecents a la Diputació de Barcelona

Admiro els lectors de butlletins oficials. Un servidor s’abandona a la frivolitat de la poesia, dels dietaris i de la ficció narrativa i sort en té, que hi ha persones responsables que fan lectures serioses. Gràcies a elles, de tant en tant m’arriba informació de qualitat, sense filtres d’agència ni sedassos interessats. Gràcies, ara mateix, a en Jaume, un estudiant d’antropologia de la UB que s’ha pres la molèstia de consultar el Butlletí Oficial de la Província de Barcelona (BOPB), on es fan públics els sous que alguns polítics catalans cobraran de la Diputació. Entre els quals hi ha els que segueixen:

Alberto Fernández Díaz, regidor del PP a l’Ajuntament de Barcelona, cobrarà 6.921,17 euros bruts mensuals.

Xavier García Albiol, alcalde del PP a Ajuntament de Badalona, també cobrarà 6.921,17 euros bruts mensuals.

Arnau Funes Romero, regidor per IC a Cornellà de Llobregat, també percebrà 6.921,17 euros bruts mensuals.

Salvador Esteve Figueres, alcalde de Martorell per CiU, serà dipositari de 8.265,98 euros mensuals bruts.

“Tot això per catorze pagues, esclar”, informa en Jaume. “I així fins a un total de trenta membres, el sou més baix dels quals és de 3.795,85 euros”. Com que costa de creure, ho he anat a cercar: https://bop.diba.cat/scripts/ftpisa.asp?fnew?bop2011&08/022011020398.pdf&1. I, efectivament, les xifres són exactes. El BOPB no ment.

Mentrestant, aquests polítics i els seus partits persegueixen, en ple agost, els pobres que intenten cobrar els 423 euros mensuals de la Renda d’Inserció Mínima. Són uns miserables, sí. Però jo no acuso aquests polítics. Acuso els seus votants. Perquè votant això estan dient que ells, arribat el cas, farien el mateix. El “problema” no és doncs la classe política, sinó les persones que, amb el seu vot, la generen.

dimecres, 3 d’agost del 2011

Només fa que rondinar

La sintaxi és la part més lògica de la llengua (de totes les llengües). I, bo i així, la sintaxi també genera construccions que no neixen de la lògica, sinó de l’ús popular: de la interpretació errònia d’una seqüència fònica, o d’una metàtesi. Em sembla que és el cas de la construcció que encapçala l’apunt: NOMÉS + FA (o FEIA, o FARÀ) + QUE + INFINITIU.

Frases com “només fa que queixar-se” o “només fa que dir mentides” em semblen genuïnes en català, però no sabria dir si són normatives. Suposo que en un lloc o altre deuen constar sota l’epígraf “Admissible en l’àmbit col·loquial”. Si algú me’n sap donar clarícies, li ho agrairé. Perquè jo no n’he tret l’aigua clara.

El cas és que aquestes frases sempre m’han cridat l’atenció per allò que he dit abans: la poca lògica, i també perquè no hi sé trobar correspondències en les altres llengües romàniques. Si prenem la primera frase com a referència, tenim que el francès fa “il fait plus que se plaindre”; l’espanyol, “no hace más que quejarse”; l’italià, “tutto quello che fa è lamentarsi”; el galaicoportuguès, “tudo o que ele faz è reclamar”; el romanès, “Tot ce nu este plànge”. I el català lògic i estàndard fa “no fa més que queixar-se”, esclar.

La hipòtesi més probable, segons el meu parer, és que una metàtesi va desbaratar la seqüència “no fa més” i la va transformar en “no més fa que”, convertit de seguida en “només fa que”. Com que el capgirell sembla antic, sóc partidari de conservar-lo i explotar-lo. N’hem perdut carretades, de girs genuïns, de maneres de dir que només són catalanes, i quan en “trobem” una l’hem de defensar a mort.

Que és just el contrari del que fa la majoria immensa de catalans: abdicar la sintaxi genuïna i traduir de l’espanyol. Matar el català per desfiguració. No com els agressors que tomben una casa a cops de maça, sinó com els tèrmits que la desfan per dins.