divendres, 26 d’agost de 2011

Assassinat i "suïcidi" de les llengües


(El Punt-Avui, 24 d'agost del 2011)

Les llengües moren en dos moviments: l’assassinat i el suïcidi. El primer és real; el segon, aparent. Aquest no és sinó la interiorització del primer moviment. És la fase final –que es pot allargar molt–, d’allò més agraïda per a l’agressor, que sembla que s’imposi sense imposar-se i sembla innocent i tot. Com que la víctima es deixa... la responsabilitat es dilueix. El crim té un aire d’eutanàsia indolent, lenta, com una llarga migdiada que du a la mort.

L’assassí té la culpa, però no se’n sent. És la víctima qui carrega la mala consciència, i fa mal. Per fugir del dolor, el més fàcil és canviar de llengua, passar a l’altre bàndol, ser dels altres. Llavors ve allò de la fe histèrica del convers. Al País Valencià ja s’ho saben. Però a Mallorca (i a Eivissa, i aviat també a Menorca) només aprofiten les lliçons de l’assassí.