J. V. Foix segons Pere Gimferrer

Tal dia com avui, fa vint-i-cinc anys, va morir J. V. Foix, l’homenot de Sarrià. Recordar-lo és una manera de mantenir viu el seu llegat; per això em sumo a l’homenatge que li ret la catosfera. I ho faig recordant un llibre de Pere Gimferrer, de títol La poesia de J. V. Foix, a càrrec d’Edicions 62, la primera edició del qual data del 1974. Em plau reproduir dos fragments de la conclusió, que conté paraules inspirades i em sembla que justes. Heus-los ací:

“Testimoniatge, per emprar l’expressió ferrateriana, de la crisi de la idea de personalitat que caracteritza els temps moderns, l’obra poètica de J. V. Foix s’inicià amb una successió movible i intercanviable de figuracions i escamoteigs que n’eren la metàfora. Davant un món hostil, el poeta expressava el dubte de la pròpia identitat; davant una realitat en constant transmutació, feia palesos els trànsits i la intercomunicació del món mental i el món figuratiu, del real i l’ideal, del somni i la vetlla; imatges, al capdavall, d’una altra mobilitat, la d’un ésser que es disgrega i es multiplica.

[...] En la seva maduresa, l’obra foixiana ha tingut tres grans temes: la condició del poeta, les vicissituds històriques del seu país i la postulació de la transcendència i de l’absolut, del monisme que enclou i ultrapassa la dispersió. Un do verbal inigualable és el vehicle d’aquesta multiplicitat fidel a un nucli essencial; proteic, Foix és alhora un March o un Cavalcanti i un avantguardista extrem. ¿Hi havia cap altra manera de reflectir les mutacions que signen els temps que ha viscut el poeta?

Si la cristal·lització persistent de motius és un tret de Foix, ho és també la diversitat de maneres sense trair la inabatible unitat; semblant en això a un Picasso o un Stravinsky, fa pensar entre els artistes de la seva generació abans que res en Miró pel seu do de fidelitat al permanent des del centre mateix de l’exploració. Solar, avial, l’obra de Foix és també abismàtica i extrema; regida pels processos onírics, s’adiu com poques amb el real més immediat –que Foix anomena «el real poètic».”

Fer la cancaneta (i la travanqueta)

M’hi vaig trobar ahir. Un company i jo vam arribar a les portes de la feina, la reixa era tancada i per fer cagarel·la vaig dir: “¿Fem... això i saltem dins?”, tot fent trunyella amb els dits de les mans i abaixant-les a manera d’estrep. No em venia a la memòria com es diu això. Sabia que de nen teníem una manera de dir-ho, però no em sortia. Un cop dins –no va caldre saltar–, en Miquel Colomer, que és un savi almogàver, em va dir la solució: fer la cancaneta.

Justa la fusta! De petit, a Llavaneres, ho dèiem talment així –en canvi el meu company de cuites, que és de Badalona, no ho havia sentit mai. També se’n deia fer la cadireta –forma, aquesta, que deu ser la més estesa. I fer escaleta, i fer esqueneta. Així mateix hi ha les formes fer canca i fer canqueta, que són a la base –esclar– de la cancaneta.

Hi ha paraules i expressions que sento de nou, o em vénen al cap, després de molts anys sense oir-les, i em transporten a la infantesa. Aquesta n’és una. Fer la cancaneta és una manera de dir que du incorporada la banda sonora de la cridòria i les rialles del pati de l’escola. ¿Com en deuen dir, ara? Si és que ho diuen d’alguna manera...

Em passa el mateix amb la travanqueta, una paraula que no apareix a cap diccionari català ni castellà –que jo sàpiga– i que vol dir ‘traveta’. Quan era petit i volia fer-li la punyeta a algú, li feia la travanqueta i per un general anava de morros en terra. De vegades m’ho feien a mi. Com que ho fèiem de per riure, no ens enfadàvem. ¿Què fa una paraula tan bella –que se sentia a Catalunya, i a Espanya (segons sembla) no– passant fred fora dels diccionaris?  

Unamuno contra el catalanisme

Per un atzar he ensopegat, al diari Levante, la crònica d’una conferència que Miguel de Unamuno va fer a València el gener de 1919. El títol, La educación nacional y la autonomía catalana, una peroració contra el catalanisme i sobretot contra l’ensenyament en català. D’aquella, el rotatiu El Mercantil Valenciano va publicar un saborós trasllat de l’acte, citant fragments prou extensos de la dissertació. Servidor no en tenia notícia, i com que n’hi ha per llogar-hi cadires, em plau compartir la troballa amb vosaltres. Heus-la aquí.

En aquella saó, Unamuno va fer una exposició de les raons de l’anticatalanisme. Unes raons obrades amb falsedats i amb deformacions que regalimen supremacisme, prepotència i menyspreu. Sobta, la veritat, veure un Salomó fent un paper tan galdós.

Diu el savi que “Cataluña se unió a España a cambio de un plato de lentejas: los aranceles” –cosa que no és certa. El savi acusa Prat de la Riba de practicar l’”odio a la lengua española” –cosa que no és sinó la inversió de l’odi que l’espanyolisme projecta sobre la llengua catalana. El savi promou la crispació i incita a la violència quan sosté que “el pleito de la autonomía debe resolverse en discordia, [...] que la unidad de la patria se ha roto, y que sobrevendrá una guerra civil”. El savi tergiversa i enverina quan surt a parlar d’una visita anterior de Cambó i Ventosa i diu d’ells que “vinieron aquí a conquistaros en catalán” –els dos polítics catalans devien acudir a València per exposar les raons del catalanisme, cosa tan legítima com l’exposició de motius del senyor Unamuno.  

Més. El savi demana als valencians que no donin a llurs fills una ensenyança en valencià, perquè tal cosa “sería empequeñecer a Valencia y España” –nosaltres sabem que el que empetiteix un poble és la minorització de la seva llengua. Per al savi, els molts analfabets d’aquest tros de món només ho són en relació amb el castellà, que és l’única llengua democràtica [sic] de la pell de brau. Uf. Unamuno, ja ho veieu, va ser el cap de brot de l’anticatalanisme il·lustrat i el seu mestratge fecundà, anys a venir, el pensament de José Antonio Primo de Rivera, de Fernando Sabater i de Rosa Díez, per dir-ne només tres.

Un potser es demanarà com es poden dir tantes rucades per minut i entomar una pluja d’aplaudiments. No sé què dir-vos: el món és així. L’aura, la vanitat i la retòrica (i la ruqueria col·lectiva) fan aquestes coses. No se’n salva ningú. Nosaltres tampoc. Mireu Xènius: va escriure La ben plantada, que és la ximpleria més lamentable de la literatura catalana, i allò va ser un llibre de referència.

"Mañana dos llanas más de lección"

El procés judicial contra la immersió lingüística i l’ensenyament en català (que són coses diferents) s’ha reactivat. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’ha de pronunciar sobre el recurs de la Generalitat contra les tres sentències famoses i sobre les al·legacions presentades després contra el recurs. Es veu que els jutges que porten el cas no volen resoldre’l ells sols i demanen que sigui el Ple a vessar de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJC (24 jutges) qui torci el coll a la criatura. Volen diluir la seva responsabilitat.

Els senyors jutges ja s’arramanguen per fer l’atzagaiada. Davant la qual, esclar, no podem fer sinó desobeir –desacatar, en diuen. I ja s’ho faran. És clar que podem parar el cop, momentàniament, amb una llei nova; és el que proposen algunes entitats. Som-hi doncs, no badem.

Ara bé. Imagineu-vos que la cosa s’embruta i que hi ha amenaces de sanció ran de terra, o sigui, que arriba a perillar el sou i la feina dels docents insubmisos. Talment va passar quan la pasterada de Primo de Rivera. Doncs, arribat el cas, podem fer com els seminaristes nostrats d’aleshores: teatre, comèdia. Mentre la tempesta no amaina. La feta d’aquells ensotanats la conta mossèn Ballarín a Catalunya, terra de mar menuda, un llibre del 1998, senzill però instructiu. Fa així:

“Amb la denúncia que «en los seminarios catalanes se practica el separatismo», el nunci del papa va fer un tomb pels dits seminaris. No es va deixar el turó de Sant Magí, vull dir el de Solsona, on fent el garneu s’empatollaren un castellà tan castís que el professor deia: «Mañana dos llanas más de lección». Allò no sirgava, va caldre una inspecció del mateix bisbe que, per saber com anaven, va preguntar a un pelut de primer curs què era un «renacuajo»; el marrec, avergonyit, va dir: «Es una mala palabra»”.

Si ara ens hi tornem a trobar i afuen un inspector a un institut de secundària, amb tota probabilitat el pupil no sabrà què cosa és un «renacuajo», però tampoc encertarà a dir què és un capgròs. L’inquisidor quedarà desconcertat, o literalment estabornit. L’ESO fa aquests miracles.

La mesura del temps

¿Qui dóna millor la mesura del temps, la doble sínia de les busques d’un rellotge (l’espasa i el coltell que giren sobre el dibuix dels minuts) o les busques rovellades i quietes d’un rellotge que només té espectadors ocasionals?

Veure temps en el moviment de les agulles i en l’espai que escombren, ¿no és un miratge? “El temps és la barba que creix”, fa un aforisme de Joan Fuster. Llavors, ¿la barba que creix a poc a poc té més temps que la que creix de pressa? ¿Hi ha un temps espès, concentrat, i un altre d’esponjós, esclarissat?

¿Es pot mesurar el misteri?

Un dia de cada dia

Avui és un dia de cada dia.

Estimar-nos precisament avui

és fer confiança a la sínia del temps,

mostrar gratitud, dir-li que estem

contents de ser a la roda.

Dins cada catúfol dansa

l’aiguabarreig dels cossos,

les hores xopes de nosaltres,

el rosec de tantes atmosferes

que ens rovellen les escates

–i les filles, que vessen.

La projecció internacional de la cultura catalana. La visió de Matthew Tree