diumenge, 11 de març de 2012

Com un vidre esmús



Vidres esparsos que la mar un dia va engolir i ara vomita; bocins esmussos i entelats deixats en el sorrall. Vidres mineralitzats i picats de sal, cossos del país de les conquilles. Vidres que no tallen, que si els trepitges no fan mal. Fragments d’ampolles que són l’ombra esvaïda del color que varen ser. Formes de l’erosió, ocells que demanen mans que els acullin. Vidres glaçats que tenen fred i sedegen la carícia del sol. Quincalla, gemmes de fantasia que ja no enganyen ningú. I una manera més serena d’encaixar, això també.

Com més va, més ens hi assemblem.

Cap comentari: