dilluns, 30 de juny del 2008

Com afrontar la crisi

Estem de sort. Ja podem parlar de crisi sense risc que ens apliquin la Llei Antiterrorista. El Gran Cosí administrador del llenguatge ens hi autoritza. Gràcies. I, ara que la podem dir, i havent constatat que no arribem a fi de mes, toca fer un pensament, no? Què fer?, que deia Lenin. Amb ben poca imaginació, la penya s’ha abocat a retallar despeses supèrflues. Ai senyor. Dissabte passat, per dir un cas, vam anar a dinar a un restaurant de Mataró (qualitat mitjana, preus arregladets, ambient familiar) que els caps de setmana sempre és ple. Doncs just érem nosaltres i una parella de valents amb dos marrecs, que s’atrevien amb una vichisoise, tu. Trist.

Jo trobo que això no pot ser. Un restaurant buit fa mal d’ulls i peneta d’ànima. Un altre món és possible, tot és qüestió de junyir les neurones i posar-les a fer feina. I, rumiant rumiant, he trobat la solució. Fent escandall de records, m’ha vingut a la memòria la imatge d’un senyor amb qui vaig compartir cua davant una caixa registradora. Això era un restaurant d’aquells de fer via, a la (molt ben anomenada) Gran Via de Barcelona. Acabàvem d’esmorzar i esperàvem, peu drets, per pagar. Davant nostre, l’home (que era de color caoba tirant a betum) li enflocà a la dependenta, en un català precari, “No dinero”. “¿Com que no dinero?”, féu ella, amb els ulls com taronges. Ell es va arronsar d’espatlles i postil•là, amb un somriure giocondesc als llavis -el català igual de precari- “Pagar mañana”. Però ella no se’n devia fiar, perquè va mastegar “Hay que pagar ahora!”. Ell no mogué un múscul, només va accentuar lleument el somriure. La dependenta, visiblement alterada, li mostrà la porta amb un braç com el de Colom i li va dir adéu, tot convidant-lo a no tornar més. I ell, tip i content, va prendre portal.

Doncs això. Considerant el nombre de cases de menjar que hi ha a Barcelona, cal admetre que l’estratègia del comensal color caoba té un gran futur. Nosaltres, que veníem després, vam allargar un bitllet amb un còctel interior de recança i admiració.

diumenge, 29 de juny del 2008

"Llei d'estrangeria", de Manuel Forcano

Els forcanoaddictes estem d’enhorabona: Forcano ha tret un nou llibre de versos: Llei d’estrangeria (Proa, 2008). Els últims quatre anys hem nedat en el Forcano traductor i assagista, però si volíem gaudir de la seva poesia havíem de rellegir. I rellegíem. I esperàvem amb candeletes una remesa de poemes com aquesta.

Forcano és un poeta molt especial. Els seus versos són, per a molts lectors, un moment de felicitat singular que deixa un rastre pregon en l’ànima. La poesia d’en Manuel passa, després d’ésser llegida, a formar part d’un mateix. És doncs un instrument de dolça alienació: hom és una mica menys un per fer lloc a algú altre, de cognom Forcano. Dit altrament: hi ha una poesia que et traspassa, i és bona; hi ha una altra poesia que acampa dins teu, i és meravellosa. Com la d’en Manuel.

A Llei d’estrangeria hi ha el millor Forcano, sense sorpreses però. Hi ha l’avidesa intel•lectual de Corint, la sensualitat de Com un persa, la calidesa d'El tren de Bagdad. El tema rei és el desig. Hi ha les joioses metonímies que conviden a sentir el món a través d’inacabables caravanes de pells; perquè tot en els versos de Forcano és epiteli sensible i els epitelis que no som nosaltres ens interpel•len i acaben sent nosaltres. Com els versos d’en Manuel. Vegeu-ho:

Sents el cos

Sents el cos
com una muntanya que donés les seves pedres
per fer cases. Sents la tendresa
d’una estàtua en mans d’un arqueòleg.
La il•lusió d’un rellotge de sol
a l’alba. L’alegria d’un pou
que troba qui li fita l’aigua al fons.
El delit d’un guaret que rep l’arada.
El plaer s’un núvol que sap per fi
quin cel travessa. I veus
com trenquen onades de platja
sobre el mar.

Quan estimes.

dissabte, 28 de juny del 2008

Ens abracem

Ens abracem perquè estem desesperats -els animals no s’abracen pas: copulen i prou. Ens abracem perquè estem acollonits, perquè viure ens fa una por de no dir. Ens abracem per conjurar la mort, perquè ens sabem dèbils i ens sentim desemparats. Ens abracem perquè el terror passi de llarg i no ens devori. Ens abracem perquè en el fons del nostre ésser som sols. També ens abracem per amistat i per amor -però em temo que l’amistat i l’amor són l’excusa.

divendres, 27 de juny del 2008

"No et puc dir res", de Laia Noguera

Quan la Laia Noguera (Calella, Alt Maresme, 1983) va escriure L’oscultor, tenia divuit anys. Aquell recull va rebre ex aequo el Premi de Poesia Amadeu Oller 2002, de bracet amb el feixet de versos dit Sota la llum de neó, del també joveníssim Rubèn Zaragoza. En aquell moment la Laia era això que se’n diu una promesa. Pius Morera va definir L’oscultor amb quatre pinzellades: parlà d’una “extraordinària densitat poètica, un ull cinematogràfic tafaner, un feminisme latent i un panteisme bonhomiós”. Han passat set anys i la Laia ha mantingut i millorat aquestes constants, i ens ha donat allò que prometia i més, perquè ara és una bona poetessa, una escriptora de qualitat que ha crescut amb el mestratge sobretot de la Montserrat Abelló.

Però ha costat i costa que li reconeguin la vàlua, perquè a Catalunya la joventut excessiva és un pecat penitencial que comporta llargs anys de purgatori. En el gremi no abunden les veus disposades a reconèixer el mèrit d’una jovencella o un xitxarel•lo nascuts als anys vuitanta. Fins aquí podríem arribar. No recorden que, als divuit anys, Espriu i Palau i Fabre ja no eren promeses, sinó escriptors fets. La memòria és selectiva.

Ara he llegit No et puc dir res (Premi de Poesia Martí Dot 2006 de Sant Feliu de Llobregat) i m’ha tornat a impressionar la veu despullada, la dicció tèbia, els mots com gongs menuts que casen els ressons en cerca de sentit. Sí, els versos de la Laia Noguera ens diuen que hi ha d’haver un sentit més enllà de la confusió, i que per tant cal “construir un temple / contra el deler / del buit obert / insultantment / a sobre nostre”. Que la veritat hi és: “No és fàcil identificar / la frontera entre l’autenticitat / i el simulacre”. Una veritat, diu la Laia, que és feta de paraules: “Tens un dia clar / perquè hi ha unes paraules / que es recorden de tu”. Tot plegat té o tenia un nom: romanticisme. Però trobo que un nom tan rebregat fa poc servei. Em calen altres noms, però no els trobo. Per això tiro de perífrasis i de paràfrasis, i d’imatges. Per impotència. I per ignorància.

Un article lluminós d'en Puigpelat

Vagi per endavant que faig trampa, perquè el text que ara us presento no és pas meu: és d'en Francesc Puigpelat, i es titula Carod, Artur Mas i el Constitucional. Emperò, ni em dóna vergonya, ni demano perdó. Hi ha vegades que topes amb una prosa tan higiènica que dius: això s'ha de multiplicar, com els pans i els peixos del Bon Jesús. Per això em limito a transcriure'l. Per mi és com un servei social obligat, un deure moral. Vet-lo aquí:

"Per a alguns analistes, l'acte organitzat dimecres per Òmnium Cultural, amb la participació dels màxims dirigents de CiU i d'ERC i d'Iniciativa, va ser un gran èxit del catalanisme. És així? Potser sí, des del punt de vista del catalanisme a què estem acostumats: tacticista i de curta volada. Si ens ho mirem des d'una visió més àmplia, l'acte va ser la culminació de tots els errors i de tota la demagògia del catalanisme dels darrers anys.

M'explicaré. En la seva exposició de motius a la crida a la desobediència davant una previsible sentència negativa del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut, Jordi Porta donava dos arguments. Primer, que l'Estatut és producte d'un pacte entre Catalunya i Espanya que el TC no té dret a trencar. Segon, que el TC no està en disposició de dictaminar sobre l'Estatut perquè té una composició partidista, amb magistrats nomenats només pel PP i pel PSOE.

Cap dels dos arguments no s'aguanta. El primer és la típica interpretació tergiversada i irreal que el catalanisme fa quan li interessa. Dir que l'Estatut és fruit d'un pacte entre Catalunya i Espanya és un deliri voluntarista, com a màxim. L'Estatut és una llei orgànica espanyola, aprovada per les Corts Espanyoles en representació de la sobirania popular espanyola. No n'hi ha cap, de pacte. No n'hi ha hagut mai, i qui digui el contrari menteix. Per tant, si el TC retalla l'Estatut, ho farà com amb qualsevol altra llei de l'Estat, i tal com està contemplat a la Constitució. La resta, són fantasies.

El segon argument és pitjor i mostra encara més les ganes que té el catalanisme d'enganyar-se ell mateix. És evident que el TC està format per membres de quota partidista de PP i PSOE, contraris als interessos de Catalunya. Però, ¿em volen dir Jordi Porta, Artur Mas o Carod-Rovira que ho han descobert ara? En quin món viuen? El TC ja era un tribunal parcial i partidista el 2004, quan es va iniciar el procés estatutari. Tothom ho sabia. I tothom va acceptar el joc. El que no val és començar jugar un partit de futbol sabent que l'àrbitre està comprat per l'equip contrari, fer veure que és imparcial per animar l'afecció, i denunciar-ho quan falta un minut del final d'un partit que es perd per 12-0. Això és fer trampa.

Carod-Rovira i Artur Mas sabien que el nou Estatut no era un pacte Catalunya-Espanya, sinó una concessió d'Espanya. I sabien que el TC tindria la decisió final. Ho sabien. I, si no ho sabien, és que són una colla d'incompetents. A què ve tanta comèdia ara? A esgarrapar quatre vots?

La mare de totes les demagògies és que CiU i ERC van vendre a la seva clientela que la reforma de l'Estatut no era una llei orgànica espanyola, sinó un acte de sobirania catalana. I per què van mentir CiU i ERC? Perquè no tenien, ni tenen (ni tindran) el valor de buscar la sobirania de debò."

dijous, 26 de juny del 2008

Poesia i +

El Festival Poesia i + de Caldes d’Estrac comença demà, amb un recital d’en Raimon, i s’allargarà tot un mes, fins al 27 de juliol. Us ho dic per si no ho sabíeu i esteu tocats del llamp de la poesia, i no us fa veça agafar el cotxe. Us en faig cinc cèntims dels d’abans.

El 4 de juliol la Gemma Reguant recitarà textos de Josep Palau i Fabre. L’endemà hi ha actuació del cantautor arenyenc Dídac Rocher, que musica una colla de poetes. Dia 6, Josep Tero posa en escena fragments de prosa i poesia de Maria Àngels Anglada. L’11, la Cinta Massip durà al taulat un manat de versos de Maria-Mercè Marçal, amb Toti Soler a la guitarra. El 12, Imma Colomer i Dioni Chico calçaran el coturn per estrafer quinze contes de Pere Calders. El 13 és la nit de l’Ovidi, que reviu en boca de Jordi Vidal i a la guitarra de Toni Xuclà. Divendres 18 és la Nit de poetes –irrenunciable!–: l’andorrana Teresa Colom, l’egarenca Marta Pessarrodona i el barceloní Jaume Subirana recitaran alguns dels seus poemes més recents. El 25 hi ha "poetada", a la manera trobadoresca, d'en Pau Riba amb textos propis. I el 27 de juliol, concert de cloenda (pop-rock) a càrrec de Josep Pedrals, que diu que canta la felicitat de la vida viscuda sota la parra i el sol mediterrani. Em deixo coses –ja em perdonaran (o no) els qui no surten a l’apunt. Tot plegat es farà a la Pèrgola de Can Muntanyà i al Pati de la Fundació Palau. El programa complet el teniu aquí. Això és per fer gola als qui vindreu, i per fer glatir els qui no hi sereu. Però us estimo a tots.

dimecres, 25 de juny del 2008

Nazis

Un esbart de ments privilegiades ha alçat la veu per fer una proclama mai no oïda: diuen que la llengua espanyola ha d’estar tothora i arreu per damunt de la catalana, com l’oli sobre l’aigua, perquè és una llengua superior, i per tant l’única digna d’ésser universalment coneguda, pressuposada i usada, i les tristes llengües autonòmiques (sic) s’han de decantar i amagar i anar pels racons, o com a molt fer-se acompanyar, capcotes i ajupides, per l’excelsa majestat la lengua común, i que les polítiques lingüístiques de les Espanyes s’han de subordinar a aquest nobilíssim objectiu inundatori. Heil!!!! (vull dir: ¡Hemos dicho!).

El paper de la proclama es diu Manifiesto por la lengua común i les convivencials llumeneres que el signen són Carmen Iglesias, J. Antonio Marina, Aurelio Arteta, Félix de Azúa, Albert Boadella, Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi Espada, A. González Troyano, Antonio Lastra, Mario Vargas Llosa, F. Sosa Wagner, Carlos Martínez Gorriarán, Jose Luis Pardo, Álvaro Ponbo, Ramón Rodríguez, José M. R. Soroa i Fernando Savater.

Aquests soi-disants “intel•lectuals” potser no són tan vius com es pensen, perquè la prepotència testicular i genocida no casa gaire amb la intel•ligència. Alguna cosa falla, doncs, dins el seu crani –no sé què. El que sí sé és que, si la llengua catalana, en compte de ser una llengua, fos una persona, aquests pensadors la tancarien en un camp de concentració, li farien passar set i gana, i en cas que no morís d’inanició la gasejarien, i en acabat celebrarien la gesta amb cava español. Perquè són nazis.

Per a ells, la relació que hi ha entre la llengua espanyola i la catalana és la mateixa que hi ha entre les persones i els simis: les primeres tenen drets; els segons, no. És més, aquests il·lustres filosops segur que estan a favor de la preservació dels orangutans, però en canvi desitgen amb vehemència el nostre extermini cultural i nacional. Si ens disfressem de monees peludes, potser ens perdonaran la vida. Provem-ho, va: iiiiiiiihhh!!, ihhhhh!, uhh! uhh! uhh! És la nostra última esperança.

Relk. Terra endins

Relk comença la gira d'estiu. D'Arenys de Munt al món. De la riera d'Arenys a les troposferes lliures. Carícies de vent a les feixes i als boscos humits. Terra endins. ¿No els coneixeu?

Retrovisors i consensos a Llavaneres

L’Albert Sala, militant d'ERC que va ser regidor per Gent de Llavaneres en l’anterior legislatura, publicà fa poc en el seu blog un apunt ben correcte, titulat De la deconstrucció a la construcció, sobre la situació política en el poble un any després del canvi de govern. L’Albert hi diu que aquest primer any ha estat de deconstrucció (temps de revisar convenis, redreçar torts, tapar vies d’aigua…), i que ara comença l’etapa de la construcció (temps de desplegar les polítiques invocades en els programes electorals).

L’exregidor escriu santament, però a la fi del post fa la desiderata següent: “Seria bo que s’afrontés aquesta nova etapa canviant el xip. Deixant enrere la crispació, la política del retrovisor, i la política del “i tu més”, per substituir-ho tot plegat per una nova etapa de consens i cooperació”. És aquí on caplleven dos conceptes que demanen aclariment o matís: la metàfora del retrovisor i l’apel•lació al consens.

Vejam. Per menar un cotxe, el retrovisor és imprescindible; sense aquest complement, el conductor té tots els números per estampar-se. Tant el trànsit rodat com el pilotatge d’una institució política demanen de mirar alhora endavant i endarrere (endavant, per mirar per on i cap a on vas; endarrere, perquè s’ha de tenir fresc el currículum de qui te l’ha feta perquè no te la torni a fer). Sí, ja sé què vol dir l’Albert: que el ressentiment no és bo. D’acord. Però la desmemòria tampoc ho és, de bona. I el retrovisor hi ha de ser sempre.

Pel que fa al consens… vull pensar que l’Albert es refereix a l’entesa necessària entre les formacions que fan govern. Perquè si parla de “consens i cooperació” amb els partits que han dut l’urbanisme de Llavaneres a la Fiscalia Anticorrupció, llavors ja no hi podré estar d’acord. Mireu allà deçà: el PSM no pot aspirar al consens amb el PP d’Andratx; el PSA no pot buscar-lo amb el PSOE d’Estepona. Per raons òbvies. Les mateixes raons per les quals el govern municipal de Llavaneres no ha de buscar el consens amb el PP i amb el PSC. (Parlo d’urbanisme: el consens en àrees com esports o cultura és desitjable i positiu, només faltaria.) El consens urbanístic només serà imaginable quan les seccions locals d’aquests partits hagin fet la travessa del purgatori a què estan obligats, quan hagin fet penitència i metàbasi, i en havent demostrat que ja no són allò que eren. El PSC ja l’ha començada, la novació; el PP, encara no.

dimarts, 24 de juny del 2008

Avui és el sant de la Joana!

Per molts anys, Joana! Mmmmmmmuà! Quantes cosetes que fas o vols fer o mig fer sola, i encara no tens un any i mig. La mama i el papa estan tan contents que t’han fet un poema. Jas:

A LA TRONA

Banderer
de la més bella
bandera,

cordo el pitet
rere el clatell
de la Joana.

Ella saliva
i es remou
a la trona,

com el rei
En Jaume
quan rebia

les ofrenes
dels moros
a València.

dilluns, 23 de juny del 2008

Solsticis

Solstici d’estiu un altre pic. Roda que roda, el ròdol del temps. He viscut el solstici de la infantesa, de la joventut i de l’amor; he engendrat un nou solstici. Ara enceto el de la maduresa. Tota plenitud ve precedida d’un solstici a manera de proemi. Em falta per viure el solstici nou del meu país, l’epifania col·lectiva en la qual hem de ser molts -ja els som, de fet. La independència. Ens cal just encendre la foguera i cremarem tones de por i de vergonya, i del llast en farem fum. I saltarem, amb alegria, sota un sembrat d’estrelles. I riurem i compartirem i estimarem. Oi que sona ingenu? Ens cal ser ingenus de nou. Com una poncella que es bada en el solstici primordial.

Aquesta nit ve de gust escoltar una i altra vegada aquesta cançó:

diumenge, 22 de juny del 2008

Gràcies, Montserrat Abelló

Despús-ahir no l’altre em vaig trobar pel carrer en Roldós gran. Arrossegava un carretó amb dues rodes -com un carro d’anar a comprar, però petit- que acollia un baló d’oxigen, del qual eixia un tub de plàstic que s’allargava cap al rostre i geminava per penetrar narius endins. Pagava els molts anys de respirar pols d’acer en una fàbrica. Em va colpir. En Jordi, sempre tan inquiet en el món de la cultura, incansable activista del teatre, memòria viva del poble. Just fa quatre dies que ha publicat, amb en Josep Radó, l’anecdotari Quan Llavaneres era un poble… Ara em parlava amb la veu un xic cansada, fent recapte de conversa. Però amb unes ganes enormes de viure, i de sucar pa a la vida.

I ahir us vaig associar. Vaig pensar que la teva poesia, Montserrat, és com el baló d’oxigen que en Jordi Roldós ara tragina amunt i avall, amb aquella esperança, amb aquella fe. Els teus versos, que he conegut a través del volum Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002, són una exhibició de força. Cal que m’expliqui. Em refereixo a la força extraordinària de què només els dèbils són capaços, a una força que els forts no poden entendre ni compartir. La força de la fragilitat. Els teus versos vessen de mans adolorides que han après a existir a pesar de tot, que agraeixen i celebren l’existència. Versos que il·luminen raons per viure, en pau, amb un lleu somrís de cor. Rosegons de pa per sucar-los en xicres d’alegria. Poemes que saluden la vida viscuda i la que resta per viure. Com el baló d’oxigen d’en Jordi, que ens ajuda quan la vida ens castiga i no li volem fer retret de res.

Gràcies, Montserrat. Perquè jo també “recullo engrunes en taules desparades”.
(I, per cert, molts anys i bons, que amb noranta no n'hi ha prou!)

dissabte, 21 de juny del 2008

L'educació de la Joana

Acabem de rebre el butlletí de notes de final de curs de la Joana. Hi llegeixo que “reconeix la seva imatge al mirall”, que “gaudeix de l’estona del canvi de bolquer”, que “vol fer les coses sola” et alteri. Interpreto que ha aprovat. N’estic molt content i agraeixo a les mestres de l’escoleta la paciència i l’esforç. Però el futur m’enquimera. El sistema educatiu reglat, a Catalunya, és una cosa que comença bé i acaba malament. Sé de què parlo.

El Ministerio de Educación y Ciencia, i el Departament d’Educació de la Generalitat, em fan més por que una paret que cau. A uns i altres els demano, per favor, que deixin en pau la nostra filla. Que no l’estabulin en una aula on es fa de tot menys estudiar. Que no li facin perdre el temps amb la religió o l’alternativa a la religió o l’educació per a la ciutadania. Que se n’estiguin de perpetrar cap actuació educativa contra la nostra filla –això és cosa meva, i de sa mare. Que no s’immisceixin en el seu procés –tan personal– de construcció de valors. Que la duguin de passeig pels verals de les humanitats i de les ciències: que la instrueixin, i punt. Que li ventin una cleca si cal, o dues: jo faré costat al mestre. Si no em garanteixen això, a casa ens gratarem la butxaca i portarem la Joana a la privada. Mireu a quina hora us ho dic. Com si anéssim granats. O ens exiliarem a l’Amazones. Perquè l’educació de la Joana és important.

divendres, 20 de juny del 2008

Qüern

La sensació és una suposició;
l’emoció, una hipòtesi;
el pensament, una tesi,
i el sentiment, una certesa
-encara que sigui mentida.

dijous, 19 de juny del 2008

Ibiza contra Eivissa

Els amics de Tetrablog ja han rebut contesta de l’Institut Balear de Turisme (IBATUR) en relació amb el correu de protesta per l’ús del corònim Ibiza en lloc d’Eivissa. Diuen a ca l’IBATUR: “La denominació Ibiza és internacionalment coneguda, cosa que ha fet que aparegui així a la marca turística. Com que la promoció en els diferents mercats emissors és l’objectiu de http://www.illesbalears.es/, la referència al producte turístic de l’Illa es fa per mitjà d’aquesta marca”. A can Tetrablog ens conviden a treure les nostres pròpies conclusions. Els agafo la paraula.

CONCLUSIÓ 1: IBATUR no ha pres en consideració l’exemple de territoris amb llengua pròpia cooficial, com Gal·les, que fan promoció turística a balquena i la fan destacant el seu corònim en la seva llengua: Cymru. (Per cert, que a Cymru ofereixen informació turística escrita en català.) Model desestimat, doncs.

CONCLUSIÓ 2: Per als patriotes (espanyols) d’IBATUR, la llengua catalana és una amenaça per al turisme, un torpede atòmic amollat contra la línia de flotació de l’economia eivissenca. Urgeix conjurar l’amenaça.

CONCLUSIÓ 3: Una malvestat de tal envergadura cal dallar-la ben arran, pels fonaments –o sia, per la toponímia. Tothom sap que els turistes europeus corren a cancel·lar el bitllet d’avió quan els arriben notícies de tifons, terratrèmols, inundacions, epidèmies, o de l’obstinada pervivència de llengües que comprometen el seu benestar.

Bravo, IBATUR! Plas plas plas, progressistes de les Illes Balears!

Corrandes colonials

Un bon amic em fa arribar un videoclip d'en Titot per aixecar la moral. (Gràcies, Joan Carles!) És una injecció de positivitat i bon rotllo de dret a l'aorta. No us el perdeu: espanta els mals esperits i millora el reg sanguini.

http://es.youtube.com/watch?v=k0E-HwvUO7E

"Sol cec", de Salem Zenia

El títol complet és Sol cec. Poemes d’amor i de lluita (Accent Editorial, 2008) i es presenta en doble versió, amaziga i catalana; la traducció és de Carles Castellanos. El volum conté un CD amb els vint-i-sis poemes, recitats en amazic per l’autor i en català per Josep Pedrals -és la part millor del pack. Que guanyen, els poemes de Zenia, oïts de viva veu! No semblen els mateixos. Això passa amb tota la poesia, ja ho sé, però especialment amb aquella que, com la de Zenia, està empeltada de la tradició oral del seu poble.

Fins i tot el lletrut de Riba ho proclamava: “La poesia és per ser realitzada en la veu; senzillament, com el cant, la poesia no es perfà fins que una veu la diu. Fins en les nostres lectures íntimes, interiorment, la veu diu aquella poesia. Els intents d’una poesia purament gràfica han estat això, intents, que han fallit, han servit només per demostrar que no podia ser. La poesia no és gràfica, la poesia és per a la veu humana.”

Salem Zenia és poeta, novel·lista i periodista en llengua amaziga. Va néixer el 1962 a Frèha (Tizi-Ouzou), a la regió algeriana de la Cabília. Defensor dels drets del poble amazic i víctima de la persecució lingüística i integrista religiosa, viu a Barcelona des del maig del 2007, acollit pel PEN Català. Zenia és entre nosaltres gràcies al programa Escriptor Refugiat, que té com a finalitat acollir durant un període màxim de dos anys un escriptor/a amenaçat, perseguit o amb risc de ser empresonat per mor dels seus escrits.

La poesia de Zenia solca la modernitat i beu alhora de la tradició poètica amaziga, que és eminentment oral. Cama ací cama allà, busca un equilibri, i el troba. Però Zenia és sobretot un innovador. Com diu en el pròleg el doctor en literatura amaziga Mohand-Akli Salhi, “la temàtica dels seus poemes va molt més enllà de les lamentacions dels ancians que han viscut els temps difícils de la penetració colonial; tampoc no és nostàlgica dels moments passats. Ben al contrari, és molt crítica amb el present i orientada vers un futur millor.” Per bé que, dos fulls més enllà, Salhi diu que Zenia “professa una admiració sense límits i un respecte indefectible a la paraula dels ancians i al verb portador de l’estètica cabilenca”.

Els versos de Zenia impacten a la nostra oïda amb calidesa i empatia, com si el mar que hi ha entre la Cabília i Catalunya no fos sinó un ample Ebre. Els seus poemes emocionen i ens són còmplices, car parlen de patiments que ens són familiars. I en alguns casos, com aquest, són intercanviables:

Sóc vivent testimoni

“Sóc vivent testimoni
dels crims que heu perpetrat
en nosaltres.

El vostre mal inic
ha arrelat dintre nostre
i anirà germinant.

Tingueu present, però, que jo seré el vostre hoste,
que establiré una casa
dins de les vostres ments.

Us faré tremolar davant l’esclat de llum.
I dins els vostres somnis
habitaré per sempre."

D’altra banda, els poemes d’amor de Sol cec són peces exquisides que a voltes riuen amb un erotisme agosarat –sense allunyar-se per això de la lírica amorosa cabilenca. Vegeu-ho:

Com glavi de venjança

"Ell no es trenca ni es vincla.
Apunta al cel de dret.
Quan et veu s’esbatega.
Com la font, regalima.
I com un falcó ataca.
La falç entra a la beina
i l’esbotza i l’esquinça
com glavi de venjança."
¿Us el perdreu?

dimecres, 18 de juny del 2008

Carta a l'Académie

Catalanitat rima amb calamitat. L’Académie française no vol sofrir que una llengua com el català faci ni una ungla d’ombra al francès. El català (i l’occità, el bretó, el basc…) fa nosa, irrita, repugna. Encara som al 1700. Que desagraït és ser català. Si n’és de feixuc, cagondenaputa. Quina creu.

Ho diu l’Enric Larreula a Dolor de llengua: “l’esforç persistent per protegir la pròpia llengua de la desaparició pot arribar a ser esgotador i insostenible quan totes les circumstàncies hi són adverses. Així, per exemple, voler utilitzar la llengua catalana a Perpinyà, o Alacant […] o fins i tot pretendre utilitzar-la còmodament a moltes de les ciutats del Principat, com l’Hospitalet de Llobregat, pot ser motiu de tensió dolorosa o de frustració permanent. Mentre que centenars de milers de ciutadans de llengua castellana o no, poden viure la castellanització de l’Hospitalet de Llobregat, o de tot el país, si cal, sense ni adonar-se’n, o com la cosa més natural del món, i ni tan sols comprendre que hi hagi persones a les quals aquesta situació els pugui crear incomoditat i angoixa. O fins i tot molestar-se perquè aquest fet pugui crear en algú incomoditat i angoixa.” (p. 30)

Fa tres dies, Air Berlin; en fa dos, Meɮmer; ahir, l’IBATUR i Artescènic; avui, l’Académie. La música que no cessa mai, el ball inacabable. Ballem, doncs. L’amic Juli Cuéllar m’ha fet arribar un mail de protesta per adreçar a l’Académie. Ja sabeu com va això. (l’adreça és contact@academie-francaise.fr). Jas:

Mail en francès:

Le 12 juin l' Académie Française vous avez rendu un communiqué où vous déclariez que vous étiez contre la reconnaissance des langues qui sont parlées en France, entre elles, la langue catalan.Comme catalanophone, je leur veux manifester mon absolu refus à votre communiqué. Depuis l'Académie Française, vous avez affirmé que 'depuis plus de cinq siècles, la langue française a forgé la France'. Évidemment, mais elle l'a forgé à coups d'opprimer et de réprimer les autres langues, mal appelées régionales, puisque elles font partie de nations opprimées par l'État Français. La langue catalane fait plus de mille ans qu'on parle en le Roussillon, la Cerdagne, le Capcir et le Conflent.Votre négation et votre mépris oui c'est un véritable attentat contre la liberté et contre la diversité linguistique. Une fois de plus, vous les français faites de l'honneur à votre impérialisme napoléonien. Un impérialisme excluant et oppressif. Nous les catalanophones n'avons rien contre la langue française. Nous voulons seulement parler notre langue, que nous rappelons on parle depuis il y a beaucoup plus d'ans que la langue française en le Roussillon, la Cerdagne, le Capcir et le Conflent. Nous voulons la reconnaissance officielle, de la même manière que nous reconnaissons la langue française. Nous attendons que sa sagesse les fasse rectifier.

Mail en català:

El 12 de juny des de l'Acadèmia Francesa vau fer un comunicat on declaràveu que estàveu en contra del reconeixement de les llengües que es parlen a França, entre elles, el català.
Com a catalanoparlant, els vull manifestar el meu absolut rebuig al seu comunicat. Des de l'Acadèmia de la llengua heu afirmat que "des de fa més de cinc segles, la llengua francesa ha forjat França". Evidentment, però l'ha forjat a base d'oprimir i reprimir les altres llengües, mal anomenades regionals, ja que formen part de nacions oprimides per l'Estat francès. La llengua catalana fa més de mil anys que es parla en el Rosselló, la Cerdanya, el Capcir i el Conflent.
La vostra negativa i el vostre menyspreu sí que són un veritable atemptat contra la llibertat i la diversitat lingüística.
Una vegada més, els francesos feu honor al vostre imperialisme napoleònic. Un imperialisme excloent i opressor.
Els catalanoparlants no tenim res en contra de la llengua francesa. Només volem parlar la nostra llengua, que recordem que es parla des de fa molts més anys que la llengua francesa en el Rosselló, la Cerdanya, el Vallespir i el Conflent. En volem el reconeixement oficial, de la mateixa manera que nosaltres reconeixem la llengua francesa. Esperem que la seva saviesa els faci rectificar.

dimarts, 17 de juny del 2008

"Ibiza"

Quan, a les illes Balears i Pitiüses, les forces de centre, progressistes i nacionalistes formen govern, al Principat ens afluixem una mica, alleujats, perquè la sensació de setge es mitiga -tenir aliats mar endins reconforta. Emperò, canvi de govern no vol dir canvi sociològic. El que hi havia ahir, hi és avui. I les iniciatives que el govern progressista desplega en temes clau com territori, finançament, autogovern o identitat tenen una incidència llenegadissa. Si parlem en termes de país, pocs motius hi ha per a l’esperança: el que sembla que canvia, no canvia; i el que no canvia, segueix igual. Verbigràcia.

Els meus amics del Tetrablog es lamentaven l’altra diassa que els portals de l’Institut Balear de Turisme (IBATUR) i d’un ens balear de nom Artescènic no parlen d’Eivissa, sinó d’Ibiza. Els "tetris" s’han encès com un misto i han fet arribar via mail la seva protesta. Ara per ara només han obtingut resposta d’Artescènic, que és del tenor següent: “el criteri per a la promoció externa de les illes és posar Ibiza en lloc d’Eivissa; perquè és el nom amb el qual estan familiaritzats els estrangers”. Veieu? Coses que no canvien.

Els canvis aparents, ara. El Govern de les Illes Balears va anunciar fa poc que els funcionaris arribats d’Espanya hauran d’aprendre català en dos anys. Que bé, no? Doncs no. Perquè no és cert. La majoria dels funcionaris que, procedents de terres castellanes, ara ocupin per oposició, trasllat o interinatge una plaça pública a la CAIB, d’aquí a dos anys no sabran català i no passarà res. Uns pocs sí que en sabran, però no el faran servir a la feina i tampoc passarà res. El decret del Govern és tan raonable, just i lloable com inútil. Fa bonic i prou. A les illes, la immensíssima majoria dels funcionaris treballen des de fa tres dècades en la llengua que els abelleix (i que quasi sempre és l’espanyol). I l'agonia continuarà fins que els pocs que fan feina en català rebin instruccions per deixar de fer-ho. A les illes ho sap tothom, això. Però ves… l’estètica de l’autoengany és irresistible.

PS: Us encoratjo a seguir la petja de Tetrablog i enviar missatges de protesta a l’IBATUR i a l’Artescènic. (Si ens han d’esvair, que sigui amb la falç al puny.) Vet ací les adreces:

dilluns, 16 de juny del 2008

"Crònica de l'ocupant", de Josep Porcar

Desajuntar amb una ganiveta les pàgines d’un llibre, casades per les vores, és com esquinçar l’himen d’una verge. Un ritual associat generalment a la poesia –no sé per què. És així com he ingressat a la poesia de Josep Porcar. Hi he entrat per la porta dita Crònica de l’ocupant (Edicions 3i4, València 1995). Que no té res a veure amb les Instruccions per a l’ocupació de Catalunya, d’Enric Gomà, ni amb les Cròniques colonials de Pedrolo. No. L’ocupant d’aquests versos és el poeta, “ocupant d’aquestes tristes sènies”, “ocupant d’aquesta espera”.

Porcar és un jove (1973) escriptor de Castelló de la Plana que té ja una trajectòria consolidada com a poeta, i un grapat de premis literaris a la butxaca. El seu primer recull de poemes, Vint-i-dues mans de pintura, és del 1994; el 1998 publicà La culpa, i recentment ha donat a conèixer Els estius i (en versió 2.0) Salms. A més, manté el bloc Fam de fum. Com sempre, servidor arribo tard a la poesia de Porcar –què hi farem: recuperaré el temps perdut.

Només quatre mots. Crònica de l’ocupant m’ha impressionat per la potència verbal i l’alt voltatge dels poemes. Els versos hi bateguen com les vísceres d’un atleta, i ens parlen de la necessitat i alhora de la dificultat d’encalçar l’alegria, de la desesperació davant el temps i la mort; i també de la desesperació de la vida que no es deixa viure, que s’esmuny i naufraga i es perd i cerca un agafador i s’aferra a un manat de versos, però ja es veu que no n’hi ha prou…Vaja, que he topat una veu poètica d’una força extraordinària, que d’ara endavant ja no em passarà per alt. Com de costum, un tastet:

Lament

“Mireu: sempre escampe
i m’escampe, dur, com la mort que ensuma la terra
i la fecunda, com una puta al llit, com un orgasme,
vastament, com el jonc que riu avall somriu
als peixos i a les pedres grosses.”

diumenge, 15 de juny del 2008

Un any de CUP a Arenys de Munt

Divendres la CUP d’Arenys de Munt va fer un any i vam celebrar l’aniversari amb un sopar a l’Encanteri. Érem una colla bona (entre els quals, en Jordi Bilbeny i en Quim Cucurull). Celebràvem la normalitat i la continuïtat de la candidatura, la feinada que fa el regidor i les bones expectatives (l’objectiu és passar d’un a tres regidors a les pròximes municipals).

Al Maresme la CUP hi té dos regidors: en Josep Manel Ximenis a Arenys de Munt i en Xavier Safont-Tria a Mataró. Tots dos han fet fins ara una feina excel·lent. Una feina difícil, experimental, pionera. Perquè es tractava de demostrar que es pot fer política municipal d’una altra manera. I l’invent funciona. Un regidor de la CUP té, per entendre’ns, tres feines: (1) denunciar sense embuts i combatre a les totes el creixement urbà de caire especulatiu; (2) fer que s’aprovin mocions (tenir, doncs, voluntat d’entesa amb altres formacions), i (3) marcar línia política i fer costat a la gent que s’ho passa malament. Es tracta de ser alhora operatiu i emblemàtic, eficient i simbòlic. Sortir de l'Ajuntament, en acabat el ple, amb una o dues mocions aprovades després d’una transacció, i amb dues o tres de tombades perquè el regidor de la CUP s’ha trobat sol o quasi sol defensant-les. I després s’han de saber explicar aquestes actuacions: per això cal tenir un equip feiner i amatent al darrere.

No sé com van les coses a d’altres comarques, però al Maresme puc dir que es treballa així, i que per tant es treballa bé. No cal dir que qui ho té més difícil és en Xevi, a Mataró –i no només per les 120.000 persones que hi viuen. La tasca d’en Xevi és dura perquè l’Ajuntament de Mataró s’ha convertit en un banc de proves antiCUP que, si reïxen, es generalitzaran després a la resta del país.

Per exemple. Des que hi ha regidor de la CUP, el PSC ha decidit traslladar a l’Ajuntament el conflicte basc: cada vegada que ETA en fa una, els socialistes presenten una moció de condemna per acorralar en Xevi. Però en Xevi no pica l'ham: condemna els atemptats d’ETA i de passada un parell de coses més, tot desmarcant-se del discurs únic oficial. Ciudadanos fa costat als seus amics del PSC en el setge a la CUP: el diputat Ribera va comparèixer a l’últim ple de Mataró per fustigar la CUP i dir mentides (“aquí hi ha un regidor que no condemna el terrorisme”, deia). Que jo sàpiga, això no ho han fet enlloc més. Mataró està en el punt de mira dels espanyolistes per prendre-li la mida a la CUP.

Tot plegat vol dir que anem bé. I trobo que ara ens hauríem d’arromangar, perquè la previsible davallada d’ERC (i en menor mesura d'IC) a les pròximes eleccions autonòmiques hauria de ser compensada per un raig de vots a una altra opció independentista, el pal de paller de la qual pot ser la CUP. Però això és un altre tema.

dissabte, 14 de juny del 2008

Conxorxa

Quan un home guareix del seu egocentrisme, l’Univers cessa un instant la seva expansió per aplaudir. I una o més dones somriuen per dins, concelebrant en silenci el seu triomf. Les dones i l’Univers sempre han estat conxorxats.

(“¿Que m’he curat, Francina?”)

(“No, Joan. Tu no tens remei.”)

divendres, 13 de juny del 2008

Meɮmer Cataluña Tea. I olé.

Als supermercats i a les botigues d’alimentació d’Alemanya hi ha, de fa poc, un nou te de la marca Meɮmer, una empresa teutona especialitzada en infusions. De fet, Meɮmer ha posat en el mercat una desena de novetats, una de les quals ha estat batiada amb el nom “Meɮmer Cataluña Tea”. El text que promociona el producte el presenta com una aproximació a la sangria, i també com a emblema d’una catalanitat folkloritzada i tòpicament espanyola; i l'adornen amb una inesperada interjecció patriòtica: olé.

Vaja, que els consumidors alemanys que la tastin sentiran per dins l’èxtasi del sol, la platja, el toro i la paella, i no badaran boca si no és per cridar “Cataluña und olé!”. I tot seguit agafaran un avió d’Air Berlin, i amenitzaran el viatge amb la literatura d’un tal Joachim Hunold, i vindran cuita-volant a amarar-se de l’alegria espanyola de Cataluña. I olé. M’he pres la molèstia de traduir-vos el text que publicita el producte, perquè no us el podeu perdre –l’he traslladat de l’anglès, que d’alemany no en sé. Vet-lo aquí:

“Catalunya, però també d’altres assolellades regions d’Espanya, són cèlebres pels seus fèrtils planters de cítrics i raïm, que s’hi conreen de fa segles. Dotats d’un temperament que convida a la joia de viure, els espanyols fan servir aquests ingredients per a moltes bevendes, com ara la famosa sangria. Meɮmer Cataluña Tea està inspirat en el típic caràcter frescal i afruitat de la sangria, que retrobareu en aquest singular te de fruites. Olé. Preparació: si es pren fred és refrescant.”

¿Oi que no calen comentaris? O sí. Però ho deixo a les vostres mans. Si li voleu donar un cop d’ull, aquí teniu l’enllaç per botar-hi. Hi ha, sencera, la nova gamma de tes de Meɮmer. Però amb mi que no hi comptin. Sóc de cafè, jo.

dijous, 12 de juny del 2008

La poesia de Pinkhas Sadé

Els forcanoaddictes ens busquem la vida. I, buscant buscant, servidor he trobat la traducció catalana que Manuel Forcano va fer de Pinkhas Sadé (Lvov, 1929-Eretz Israel, 1994). Es tracta del recull intitulat El déu abandona David (Edicions 62 + Empúries, 2002). És un volumet ambrosíac, l’única pega del qual és la brevetat: en haver-lo llegit, hom en vol més. I que jo sàpiga no n’hi ha més, ni en català ni en espanyol.

Sí que hi ha dues obres narratives de Sadé traduïdes a l’espanyol: la novel·la La vida como parábola (Seminario de Estudios Judíos Contemporáneos de la Universidad de Granada, 2004) i la narració breu “La historia de una luciérnaga” (dins Antología de la Literatura Hebrea Contemporánea. Ediciones Octaedro, Barcelona, 1992). Vaja, que si no fos per Forcano, de Pinkhas Sadé poc en veuria la poesia.

I seria una llàstima, perquè Sadé és un dels grans de la literatura hebrea contemporània. Quan l’any 1958 va publicar la seva autobiografia íntima, La vida com a paràbola, tota una generació d’escriptors israelians va quedar bocabadada. Perquè allò era del tot diferent del que s’havia fet fins aleshores; allò i els seus versos, diu Forcano, “arrencaven la poesia i la novel·la israeliana del cant epopeic i la gesta col·lectiva per passar a escriure fixant els ulls en les experiències personals centrades en el jo més privat”. El traductor parla de Sadé com d’una figura especial i inclassificable, original i altíssima. Llegint aquest volument un se’n fa el càrrec.

El recull conté trenta-nou poemes escrits entre 1947 i 1993; tota una vida. La poesia de Pinkhas Sadé, formalment senzilla i de faiçó col·loquial, té el to d’una confessió adreçada a algú que escolta en silenci, i en silenci acull cingles interiors en forma de paraules. I és que a les vores dels mots s’obren timbes i espadats i pous, de manera que tot allò que som compareix despullat i petit i fràgil i vulnerable, i la tristor no se’n va mai, perquè viu aferrada a les galeries que s’obren sota els versos de Sadé. Una inversió petita que dóna un rendiment gran. Un bon negoci espiritual. Heus-ne ací una mostra:

HE MENJAT UNA MICA DE PA

He menjat una mica de pa. He estimat unes quantes
dones.
He llegit uns quants llibres de nit, a la llum d’una
bombeta.
No sé avui més del que ja sabia.
Nu sortiré d’aquest món, com nu vaig arribar-hi.

(de Poemes 1985-1988)

dimecres, 11 de juny del 2008

Llavaneres ungles llargues

Mireu com estan les coses aquí per Llavaneres, que fins i tot CiU s’ha sentit obligada a proclamar que el poble pateix una situació “a escala dels escàndols d’Andratx i Marbella”. Ho llegiu bé: la frase no és de la CUP, ni de SOS Llavaneres. No no: és de Convergència i Unió, la força majoritària de l’actual govern municipal. Com està el pati.

Servidor us n’he contades algunes, però encara no us he dit res de La Bodega, una de les operacions urbanístiques que la Fiscalia Anticorrupció ha negligit. Jo no sóc ningú per discutir les decisions de la Fiscalia i per tant no ho faré. Però em plau contar-vos com ha anat això de La Bodega, perquè –creieu-me– és d’allò més instructiu.

L’anterior alcalde de Llavaneres, Víctor Ros (PP), va signar el novembre de 2006 un conveni urbanístic amb la societat mercantil CORTIJOSA SA –el nom no és cap acudit–, propietària de dues finques situades a l’avinguda de Sant Andreu, 2, conegudes com La Bodega o Can Cabot; en un d’aquests trossos hi ha un casal grandot i rebonic. Amb aquell paper, CORTIJOSA es comprometia a cedir a l’Ajuntament ambdues finques tan bon punt s’aprovés el POUM que requalificava aquest espai. En canvi, l’Ajuntament cedia a la dita societat 6.709 metres quadrats de terreny edificable cap a mar. La cosa és que aquest terrer té un valor de mercat no inferior als dotze milions d’euros, quan CORTIJOSA havia comprat les finques de La Bodega per 3.600.000 euros, dels quals només en va afluixar 208.000, perquè la resta eren hipoteques i pagarès ajornats. Un negoci fabulós per a la CORTIJOSA dels collons; una presa de pèl i una ruïna per als llavanerencs. Un negoci que no és ni tan sols imaginable si hom no disposa d’informació privilegiada i padrins a l’Ajuntament. ¿Com s’ho han fet? En sabem quatre coses.

Sabem que el maig de 2004 es constituí PROMOELIT, amb un capital social de 3.100 euros, i que només quatre mesos després (!) aquesta societat va comprar el tros de La Bodega a qui n’era propietari, ETRINOR SL, per 1.940.000 euros; sabem que una de les finques la va adquirir amb una hipoteca de 1.000.000 euros i l’altra amb una de 788.000 euros, totes dues a trenta-dos anys i amb dos anys de carència de capital –a saber, que fins passats dos anys no amollaven un duro; i sabem –alerta!– que l’entitat que forja la hipoteca és la CAIXA D’ESTALVIS LAIETANA. Sabem que passats els dos anys –havent afluixat només 152.000 euros, i sense haver pagat una sola quota de les hipoteques- PROMOELIT va revendre les finques a CORTIJOSA per 3.606.072 euros, una part dels quals (1.788.800) correspon a la subrogació de les hipoteques. Hàbil, no?

Va, un darrer esforç, que ja acabem. Sabem que CORTIJOSA va repetir la jugada de la seva predecessora: va comprar les finques, sí, però ajornà el pagament de vint-i-dos pagarès -pasta gansa- fins a la primavera de 2006, i contractà dues noves hipoteques amb l’omnipresent CAIXA D’ESTALVIS LAIETANA. De manera que, quan tocava gratar-se la butxaca, Ajuntament i CORTIJOSA s’ho van fer venir bé per aprovar el POUM i també, tot seguit, el conveni urbanístic de La Bodega –els pagarès ajornats vencien el 10 d’abril de 2006, el mateix dia que l’Ajuntament feia un Ple extraordinari per aprovar POUM i conveni. El govern municipal i els especuladors havien pactat el calendari per garantir a aquests el màxim benefici.

I la CAIXA D’ESTALVIS LAIETANA, a casa de tots, com Déu, igual que en altres convenis que han anat a raure a la Fiscalia Anticorrupció. Penseu que aquesta Caixa és el propietari majoritari del redol urbanitzable d’Els Ametllers, ubicat a l’entorn del nou poliesportiu. I recordeu que la Laietana ha manegat la troca i els fils de la fosca operació de Can Riviere. Llis i pla: la CAIXA D'ESTALVIS LAIETANA és el centre logístic que ha dissenyat, planificat i desplegat la gran majoria de les operacions urbanístiques de caràcter especulatiu i depredador (possiblement il·legals) a Llavaneres. Amb la cobertura política del PP i el PSC, que fins fa poc manaven a l’Ajuntament.

dimarts, 10 de juny del 2008

Descentrament

El fetus és. L’infant és el món. L’adolescent és el centre del món. El jove és el rovell d’un món. L’home és la perifèria de la dona que estima -i així mateix a l’inrevés. El pare (i la mare) és el satèl·lit dels fills. El vell és el planeta remot que tothom sap que hi és però ningú no el veu. I els morts aprenen finalment a ser ningú.

dilluns, 9 de juny del 2008

"Vida i destí", de Vasili Grossman

Va ser el meu llibreter qui me’l va posar a les mans. “No t’ho pots perdre”, em digué. Li vaig fer cas, perquè en matèria de llibres en Joan Dulsat és una autoritat davant la qual no admeto insubordinacions. I em vaig comprar Vida y destino, la gran novel·la de Vasili Grossman traduïda al castellà per Marta Rebón. La vaig posar a fer cua -no pot ser que un nouvingut passi per davant de tothom- i just fa uns dies l’he encetada. El volum té 1104 pàgines, i servidor vaig ara per la 233. I, ves per on, m’assabento que la traducció catalana –també de la Rebón- és a les llibreries des de l’abril.

Vaja home. Ep!, no em fa res llegir-lo en castellà, només faltaria. Estic xalant, i ara que hi estic posat, l’acabaré. Amb gust. Però si arribo a saber que es preparava la traducció al català, m’hauria esperat. Perquè, si a l’hora de llegir i escriure, els catalans no prioritzem la nostra llengua, ningú al món ho farà per nosaltres. De fet, toca una mica els nassos que una editorial catalana decideixi publicar una novel·lassa com la de Grossman… editant-la primer en espanyol i sis mesos després en català -ui, un déjà vu! Això és fer-li la traveta a la llengua catalana.

Em demano si no fóra possible preveure aquestes coses. ¿Costaria gaire habilitar un servei d’informació sobre les traduccions que s’estan cuinant en català? Si les sabem, molts esperarem pacientment que els traductors enllesteixin la feina. Sense queixa ni pressa ni problema. Si n’hi ha, mentrestant, de coses per llegir! Trobo que l’Associació d’Editors en Llengua Catalana podria replegar fàcilment aquesta informació i publicar-la en el seu web, i anar-la actualitzant. No veig que hagi de costar tant. I faria molt de servei.

El guant està llançat.

diumenge, 8 de juny del 2008

David Trimble

L’Avui publicava ahir una entrevista a David Trimble, abans líder del Partit Unionista de l’Ulster (UUP) i ara membre de la Cambra dels Lords i del Partit Conservador britànic. Trimble hi deia dues coses que, escoltades a la pell de brau, criden molt l’atenció. Deia, pel que fa a Irlanda del Nord, que “no pot haver-hi canvi constitucional sense el consentiment de la majoria dels nord-irlandesos”. Cosa que equival a dir que amb el consentiment majoritari dels nord-irlandesos sí que és possible el canvi constitucional (o sia, la reunificació d’Irlanda). I per si hi havia cap dubte, Trimble proclama que “mentre la majoria es manifesti tal com ho ha fet fins ara, no veig el trencament de la unió”. Amb la qual cosa deixa molt clar que si la majoria es manifesta en sentit invers caldrà respectar la seva decisió. Democràcia neta i clara. Autodeterminació sense embuts.

Quan sento Trimble (i els laboristes escocesos també!) expressar-se així, una onada d’enveja s’apodera de les meves entranyes. Enveja de la gent que gaudeix de la cultura democràtica britànica, enveja de la llarga tradició democràtica d’una gent que no admet cap llei, o manat de lleis, que encadeni un poble. També sento ràbia, perquè poso les paraules de Trimble a la boca d’un Sirera o un Fernández Díaz, d’una María San Gil o un Bono, d’un Zapatero o una Chacón… i no hi caben. Les escupen.

I llavors no em sento només proescocès i proirlandès; també em sento proanglès i probritànic. Perquè l’amor a la llibertat agermana la gent més enllà de fronteres, ideologies i nacions.

Emmarats

Aquest cap de setmana ens ha visitat l’amic Jordi Puig, que viu a la Balear gran. Cinc anys enrere havíem baratat els papers: ell va fer el niu a Mallorca l’any que jo me n’anava. En Jordi es va prendar d’una concarrina (de Cas Concos, Felanitx) amb dos fills i tots tres –per raons diferents– es van avenir a adoptar-lo, com si diguéssim. Ara un d’aquests nins ha fet els onze anys i li tocava, com és costum a l’escola de Cas Concos, fer un viatge de fi de curs a Barcelona o València. Però no ha pogut ser.

¿Voleu saber per què? Que en sou, de tafaners! Doncs perquè la meitat dels nins no s’han vist amb cor de passar tres dies sense la mare: estaven emmarats. És clar: ¿qui els garantirà, a l’indòmit continent, la seva menja preferida? Ningú. ¿Qui els cordarà les sabatetes? No se sap. ¿Quina mà els acollirà en sortir al carrer? Incògnita. ¿Dormiran? A saber… Davant tal calabruix d'incertesa i de perills potencials, nins, mares i pares han arribat ràpidament a un acord: no hi ha viatge de fi de curs.

¿Un en recordeu, de quan érem infants i davant nostre s’albirava, a l’horitzó, un viatge de fi de curs? Salivàvem com gossos només de pensar-hi, i comptàvem els dies que faltaven per partir. No estàvem emmarats. Com han canviat els temps! Ara fa por pensar com es comportaran aquests infants, aviciats i sobreprotegits, quan siguin a l’institut. Avesats a la satisfacció immediata i completa de tots els seus desitjos, exigiran aprovats automàtics i un negre que els venti. La primera cosa ja la tenen. La segona estan a punt d’obtenir-la, perquè, d’aquí a poc, la docència a l’ensenyament secundari públic només la voldran assumir els immigrants de pell fosca acabats d’arribar.

dissabte, 7 de juny del 2008

El jardí de les malícies

M’ha caigut a les mans un llibre que és alhora indelicat i delitós: El jardí de les malícies (Angle Editorial, 2001), una mostra de la millor poesia eròtica universal, traduïda al català pel poeta Miquel Desclot. No és cap novetat, ja ho sé -però per a mi sí que ho és! Em vaig comprometre, amb els meus alumnes de Poesia contemporània, a dedicar l’última hora de classe a la poesia eròtica, i ves per on he encepegat amb aquest volum. No cal dir que ens ho hem passat la mar de bé.

El recull de Desclot arrenca amb les poesies priàpiques llatines i desguassa a la fi del segle XX amb dues poetesses de mostra, Joyce Mansour i Alison Chisholm. Entremig hi ha hindús remots, una nipona de l’any de la catapum, trobadors, cortesans, humanistes, llibertins, romàntics, poetes tavernaris, seminaristes desvagats i simbolistes àvids de carn. El millor de cada casa. Diversió assegurada.

Però, com podeu sospitar, el volum té uns valors que van més enllà de la coentor i la procacitat. És l'obra d’un poeta, d’un creador de sensibilitat exquisida. I és que el millor del llibre és la qualitat de llenguatge amb què Desclot tradueix –i que Joan Solà destaca en el pròleg. El poeta ha traslladat amb èxit al català versos vibrants i sinuosos que remenen cua, ha recollit la frescor de les llenderades verbals, l’all i el pebre dels girs col·loquials. I ho ha fet amb gràcia, desimboltura i creativitat. Chapeau!

Si no fos estat per l’estímul dels meus alumnes, aquest llibre m’hauria passat per alt. Gràcies, doncs. I no me’n sé estar d’oferir-vos-en una mostra, un poemet d'Alison Chisholm que destaca per la seva crueltat:

Limerick

"UNA SÀDICA mossa d’Albanyà
trobava el sexe oral per vomitar.
Va escapçar els instruments
de dotze incontinents
que l’havien volgut convertir en va."

Ai!

divendres, 6 de juny del 2008

L'arremesa d'Air Berlin

El prejudici contra les llengües sense estat no és una prerrogativa espanyola i francesa: és una llatzèria comuna a tot el món diguem-ne “occidental”, el món que només fa quatre dies dividia la humanitat en races superiors i inferiors, en pobles civilitzats i incivilitzats. D’aquella trista divisió del món en resta, sòlidament assentat, el racisme lingüístic: la noció segons la qual hi ha unes llengües que són dignes de respecte i unes altres que no ho són. El director general d’Air Berlin/Air Berlin Magazine, Joachim Hunold, busseja tot ell dins aquesta ideologia. Les seves paraules són un allioli d’ignorància i mala fe contra la llengua catalana, i l’agermanen –sí– amb l’extrema dreta espanyola.

Bo i així, no em sembla prudent atacar la imatge d’Air Berlin amb esvàstiques. No ho trobo just, més que res perquè el racisme lingüístic és una ideologia transversal, és una xacra que –malauradament– va molt més enllà del nazisme. Per això m’adhereixo a la proposta que fa Gabriel Bibiloni. Es tracta d’entrar al web d’Air Berlin, clicar damunt contacte i deixar-hi aquest missatge: “If you want to do business in places where Catalan is an official language and where, usually, people speak this thousand years-old language, you must respect, use and talk this language. As long as you don’t modify your attitude, I shall not fly with Air Berlin. Neither my friends nor family.”

¿Què us sembla?

Infantesa

La infantesa és una llarga agonia, un nen podrit que ens acompanya sempre i al llarg dels anys ens ajuda a jugar i a somriure. ¿Què faríem, sense ell?

dijous, 5 de juny del 2008

Energúmens contra Franki


Aquesta tarda hi ha hagut ple a l’Ajuntament de Mataró. La CUP i ERC han presentat una moció conjunta per reclamar la llibertat d’en Franki, tancat a la presó pel medieval delicte d’ultraje a la bandera (espanyola, of course: quina sinó?). CiU i Iniciativa han donat suport a la moció, però el duet espanyolista PSC-PP s’ha encarregat de tombar-la.

El d’avui ha estat un ple vistós. La gent de la CUP s’ha concentrat davant de l’Ajuntament per reclamar la llibertat de Franki, i un grup de militants ha donat suport al seu regidor exhibint a la sala una pancarta proFranki. No estaven sols. El diputat Albert Ribera i la seva claca de Ciudadanos han comparegut en el ple per molestar el regidor de la CUP, en Xevi Safont-Tria: l’han insultat, l’han amenaçat i han clavat empentes i un cop de puny als nois de la CUP que sostenien la pancarta. L’excusa per a tot plegat era una moció, promoguda pel PSC-PSOE, per condemnar l’últim atemptat d’ETA. Els ciudadanos han aprofitat l’avinentesa per muntar un espectacle, acompanyats d’un equip mòbil de TV3, que els ha pres unes declaracions i en canvi s’ha negat a parlar amb el portaveu de la CUP –significatiu, oi? Els sociates els han servit el quadre en safata perquè tenen un objectiu comú: incordiar en Xevi, castigar la CUP. Déu els cria i ells s’apleguen.

Ciudadanos té dret d’acudir al ple i mostrar cartells per expressar les seves idees (el mateix dret que tenim nosaltres); també tenen dret d’aprofitar l’oportunitat que el PSC-PSOE els brinda; i tenen dret d’alçar la veu si ho troben convenient. Jo vull que aquests drets no decaiguin mai. Però quan fan el pas a l’amenaça i a l’agressió física superen un límit, a partir del qual deixen de ser activistes polítics i passen a ser energúmens.

M'estimo més...

Dissabte passat hi havia exàmens de la Junta Permanent de Català a diverses localitats de Catalunya. La prova escrita, al matí; l’oral, a la tarda. A les proves orals es copsava clarament un fenomen que és molt general: l’avenç del catanyol en parlants nadius del català amb fonètica genuïna. Em va cridar l’atenció sobretot l’ús massiu del verb prefereixo, que ha desplaçat el nostrat m’estimo més. Dissabte no vaig sentir ningú –ningú!– que s’estimés més començar per la lectura o per l’exposició, o que de les dues opcions de la tasca s’estimés una més que no l’altra. Tothom preferia això o allò altre.

De casos com aquest en podria adduir centenars. I parlo de parlants adults –els adolescents, val més no sentir-los. En citaré deu, només. Desapareix el sintagma tots dos a favor d'els dos. Quan en passa una de grossa -veieu?: una altra-, només sento que fort! en lloc de que gros! S’evaporen els res, mai, ningú, cap, enlloc amb sentit positiu: ja no sento “Si mai passes pel poble, vine’m a veure”). La concordança del participi ha passat a la història (¿sentiu que ningú “n’hagi trobades dues”, de monedes?). I avui ningú no s’amoïna: tothom es preocupa. Poca gent desa o endreça les coses, sinó que les guarda. I n’hi ha que la saben molt llarga però no ho diuen mai. Ja no hi és, aquella mena de persones que deia allò: ara és aquella classe o tipus de persones. Les parelles ja no festegen, sinó que surten. I la gent ja no s’empaita, sinó que es persegueix.

Totes les paraules amb arrel distinta a la castellana són bandejades a favor dels mots que tenen un bessó espanyol. Els girs genuïns es fonen, la fraseologia catalana és abandonada. ¿Qui és que avui arriba a misses dites, o a quarts de quinze? ¿Qui, en un restaurant, s’aixeca per anar a can Felip? ¿Què en resta, del català escumejant i platxeriós de la nostra infantesa? ¿Només el podrem salvar a través de la literatura? És trist.

dimecres, 4 de juny del 2008

El PP de Llavaneres va de víctima

La setmana passada, el Partit Popular de Llavaneres ens va delectar amb un comunicat imprès que fou distribuït per les cases del poble. Els populars de Llavaneres es queixen, en el paper, que SOS Llavaneres distorsiona la realitat en parlar de la nova zona esportiva del poble, es declaren innocents de les acusacions que el fiscal anticorrupció ha pres en consideració, denuncien una campanya de desprestigi i difamació contra ells, i fan professió de fe en la justícia. Anem a pams.

UN. En la denúncia admesa a la Fiscalia Anticorrupció, SOS Llavaneres parla de números i de caps que no lliguen; en el pamflet que m’ha arribat a casa, el PP no desmenteix els números –senyal que són irrefutables- ni aclareix per on lliguen els caps que pengen. De distorsió, doncs, gens ni mica; de fum i de foscor per la banda del PP, força.

DOS. És lògic que els peperos es declarin innocents: si ells no s’ho diuen, ¿qui ho farà?

TRES. Fa riure sentir parlar de campanyes de desprestigi i difamació quan el fiscal antibrutor ha acollit els arguments de SOS Llavaneres i es confirma, doncs, que hi ha indicis de delicte. Perquè, abans de ser delictuosa, una operació urbanística és immoral. No sé si m’explico. Quan dues operacions urbanístiques presenten indicis de forfet, vol dir que n’hi ha d’altres que són èticament dubtoses i per tant políticament qüestionables. Com és el cas. No debades el binomi PP-PSC ha perdut vots i regidors, les eleccions i el govern municipal. Quan un queda en evidència, el millor que pot fer és ser discret (com fa, prudentment, el PSC).

QUATRE. És lògic que els populars confiïn plenament en la justícia –què han de dir? La de Justícia és l’administració que menys ha canviat del 1975 ençà, és l’oxímoron (justícia espanyola) més roent de la península ibèrica, el tocom més antidemocràtic i anticatalà de l’Estat. És normal que s’hi emmirallin. Però fins i tot en aquest àmbit hi ha claps de vida democràtica, i pot ser que la Fiscalia Anticorrupció en sigui un.

dimarts, 3 de juny del 2008

Tirant a Sicília

Control de la tercera avaluació. Tercer d’ESO. Una de les preguntes de l’examen és Tirant a Sicília -un tema per desenvolupar. Avui l’he corregit. Vegeu la resposta d’una alumna (amb l’ortografia i la puntuació reparades):

“Sicília és una dona viuda que no té fills i decideix fer una novel·la.”

La funció docent és una font d’amenitats sens fi, una bóta de sant Ferriol plena de diverticions. Ensenyament recreatiu. No sé pas de què ens queixem.

dilluns, 2 de juny del 2008

Llavaneres sac-i-arpelles

Quan els malnoms municipals s’estilaven, a Llavaneres érem “sac-i-arpelles” (a saber, una gent que no sortíem de casa si no era amb un sarró a l’esquena i unes bones arpelles a la mà, disposats a enforquillar una rampoina de tomàquet o una fulla podrida d’enciam, i cap al sac s’és dit, que l’aviram ha d'engreixar!).

Però els temps han canviat, i els llavanerencs (i similars) que volen acréixer portentosament el seu patrimoni han mudat l’estratègia. Bàsicament, s’han fet promotors immobiliaris (eufemisme per ‘especuladors’) i han aprofitat la conjuntura política (o sia, el fet de tenir el PP i el PSC manant uns anys a l’Ajuntament) que els facilitava la “feina”.

Tot plegat ha generat, fins ara, dues causes obertes a la Fiscalia Anticorrupció. I n’haurien pogut ser més, perquè els convenis de col·laboració urbanística amb NIESMA (en relació amb Can Riviere) i amb CORTIJOSA –quin nom!– (en relació amb La Bodega), fan una pudoreta de caca no precisament infantil. La Fiscalia Anticorrupció no ha admès les denúncies presentades en aquests casos per SOS Llavaneres; no hi ha proves d’il·legalitats manifestes… però l’estil, el modus operandi, ens parla de manifasseries i martingales al servei dels especuladors. Us faré cinc cèntims del cas de Can Riviere, perquè us en feu una idea.

Can Riviere és una finca extensa, molt cèntrica (situada al costat del Casal de la Gent Gran), que fins fa poc era propietat dels germans Riviere i Bernades. Doncs bé, el 2001 aquests germans venen la finca a PROMOTORS ASSOCIATS del MARESME SA per 1.262.125 euros, empresa que segrega la finca i en fa cinc penques registrals diferents, que revendrà poc després (2003) a NIESMA CORPORACIÓ SL per 3.272.530 euros. Gran negoci, no? Resulta, però, que NIESMA és una empresa fantasmagòrica que fa la compra gràcies a una hipoteca que contracta amb la Caixa d’Estalvis Laietana, la qual –ves per on!- és propietària del 50% de les accions de PROYECTO INMOBILIARIO VALIANT SL, que és l’empresa que compra a NIESMA les finques de Can Riviere per la suma de 9.736.402 euros. És a la fi d’aquest procés (2005) que l’Ajuntament signa un conveni pel qual compra dues de les finques a NIESMA per fer-hi equipaments i una zona verda, i permet, després de requalificar-la, la urbanització de les finques restants.

Doncs això, que la CAIXA d’ESTALVIS LAIETANA ha controlat d’amagat tot el procés i s’ha anat apropiant totes les plusvàlues generades… per arribar a on? A la requalificació esperada -¿qui els n’havia informat?- i a la subsegüent urbanització salvatge del sector. La franciscaníssima Caixa (amb seu a Llavaneres) es farà d’or amb els beneficis derivats de l’augment de l’edificabilitat neta del sector (que ha incrementat un 189% el sostre edificable), del canvi de tipologia de l’habitatge (d’unifamiliar a plurifamiliar), i de l’augment de la densitat d’edificació (que ha passat de 12 habitatges permesos a 83).

Conclusió: els llavanerencs tindrem una petita zona verda a Can Riviere, sí, però envoltada d'una aglomeració urbana. I qui hi surt guanyant de debò és l’esbart d’especuladors que graponegen el municipi sota el paraigua de la CAIXA D’ESTALVIS LAIETANA ‘la seva’. Si això és legal, que el fiscal anticorrupció ens agafi confessats.