Estem de sort. Ja podem parlar de crisi sense risc que ens apliquin la Llei Antiterrorista. El Gran Cosí administrador del llenguatge ens hi autoritza. Gràcies. I, ara que la podem dir, i havent constatat que no arribem a fi de mes, toca fer un pensament, no? Què fer?, que deia Lenin. Amb ben poca imaginació, la penya s’ha abocat a retallar despeses supèrflues. Ai senyor. Dissabte passat, per dir un cas, vam anar a dinar a un restaurant de Mataró (qualitat mitjana, preus arregladets, ambient familiar) que els caps de setmana sempre és ple. Doncs just érem nosaltres i una parella de valents amb dos marrecs, que s’atrevien amb una vichisoise, tu. Trist.Jo trobo que això no pot ser. Un restaurant buit fa mal d’ulls i peneta d’ànima. Un altre món és possible, tot és qüestió de junyir les neurones i posar-les a fer feina. I, rumiant rumiant, he trobat la solució. Fent escandall de records, m’ha vingut a la memòria la imatge d’un senyor amb qui vaig compartir cua davant una caixa registradora. Això era un restaurant d’aquells de fer via, a la (molt ben anomenada) Gran Via de Barcelona. Acabàvem d’esmorzar i esperàvem, peu drets, per pagar. Davant nostre, l’home (que era de color caoba tirant a betum) li enflocà a la dependenta, en un català precari, “No dinero”. “¿Com que no dinero?”, féu ella, amb els ulls com taronges. Ell es va arronsar d’espatlles i postil•là, amb un somriure giocondesc als llavis -el català igual de precari- “Pagar mañana”. Però ella no se’n devia fiar, perquè va mastegar “Hay que pagar ahora!”. Ell no mogué un múscul, només va accentuar lleument el somriure. La dependenta, visiblement alterada, li mostrà la porta amb un braç com el de Colom i li va dir adéu, tot convidant-lo a no tornar més. I ell, tip i content, va prendre portal.
Doncs això. Considerant el nombre de cases de menjar que hi ha a Barcelona, cal admetre que l’estratègia del comensal color caoba té un gran futur. Nosaltres, que veníem després, vam allargar un bitllet amb un còctel interior de recança i admiració.
7 comentaris:
Senyor Joan... Em publiquen una poesia! Més info al meu blog...
Les crisis sempre s'agregen per la por de la gent a no gastar, per si de cas.
Hauríem d'intentar fer una vida el més normal posssible
L'enhorabona per a la meva millor alumna de Poesia contemporània, la Tatiana Duñó, àlies Neopoeta! Hi ha "deixebles" que el superen a un tan i tan ràpid!... De regal, un micropoema d'un servidor:
Creixem i col·leccionem
recances, i ofeguem les recances
amb els mots adients.
(Gràcies, mots.)
A vegades les crisis deixen de ser simples pors per esdevenir una realitat que t'aclapara. Has abandonat pensar en arribar a fi de mes. Saps que la paga extra, minsa (salari mínim)ni tan sols t'eixugarà el ròssec persistent d'una visa ascendent. Ni tan sols planifiques vacances perque centres les teves actituds a contenir el consumisme de subsistència. Saps que no faràs les obres de rehabilitació a casa, perquè enguany la hipoteca ja s'ha apujat aquells 25 euros mensuals que havies pensat poder-hi destinar un cop haguessis reduït el deute persistent de la visa... I vas veient que no hi ha llum en el llarg túnel de la migradesa. Penses en el dia a dia i intentes ser generós familiarment i socialment. Però aleshores veus la misèria en aquell alt funcionari que en un sopar compartit es deleix per fer comptes per separat, no fos cas que pagués algun cafè de més. Oi tant, pobret! Té dona funcionària i tres fills... Ben segur que pateix la crisi i no deu arribar a fi de més.... (El meus dos petits són com el seu gran i el meu gran ja està a la uni ... Potser millor que no compari el nivell de despeses. ... El compadeixo pobre funcionari de rang!)
Quina crisi? I per qui?
Hi ha qui viu permanentment en crisi, d'altres l'utilitzen per justificar les seves pròpies misèries.
PD: I en el cas del restaurant ... no hauria estat millor fer-te càrrec del deute del client «barrut»? Has pensat que potser aquell «gest» l'hauria de pagar l'atenta caixera del restaurant quan hagués de passar comptes? En aquests casos de rebelia social el damnificat sempre és un homònim. Malauradament mai rep el suposat «capitalista». Quan serem capaços de denunciar aquestes misèries?
Creu-me, Cosme, si et dic que sí, que vaig pensar d'immiscir-m'hi i pagar jo el compte de l'home de color caoba. Però vaig ser lent de reflexos i, abans que pogués reaccionar, l'Ulisses de pell fosca ja s'encaminava cap a la sortida.
Aquest missatge omnipresent que hi ha crisi... és un missatge per als treballadors -per als pobres. Que ens anem preparant! No n'hi ha hagut mai cap, de ric en crisi.
congratulations for your work, you are a very good writer capable of touching hearts!
Thanks for sharing!
Publica un comentari a l'entrada