La gran novel•la de Vasili Grossman no ha de menester padrins ni crítics que la defensin. Es defensa sola. La xarxa l’ha celebrada amb frenesia, i servidor la llegeixo amb delit. A Vida i destí hi ha la qualitat literària, que és cimera, i hi ha el retrat moral, psicològic i social dels dos grans totalitarismes del segle XX (retrat que és indissociable dels valors literaris). És aquest segon aspecte el que vull subratllar ara, aprofitant que he encepegat les pàgines que parlen magistralment d’aquella “parella de fet”. A Vida i destí (i en la història), el nazisme i l’estalinisme es calquen mútuament, l’un és reflex de l’altre, són dues cares del mateix menyspreu –atroç– de la vida, la llibertat i la dignitat humanes. (A Campos dirien que amb els collons d’uns poden penjar els altres.) Doneu un cop d’ull a les paraules que Liss, un oficial de les SS, adreça a Mostovskói, un presoner rus:“-Quan ens mirem l’un a l’altre, no veiem només un rostre que odiem, contemplem un mirall. Vet aquí la tragèdia de la nostra època. ¿O és que potser no es reconeixen vostès, la seva voluntat, en nosaltres? ¿Hi ha res que els pugui fer hesitar o detenir-se?
Liss va aproximar el seu rostre al de Mostovskói:
¿Em comprèn? No domino el rus a la perfecció, però desitjo tant que m’entengui… Vostès creuen que ens odien, però és sols una aparença: s’odien a vostès mateixos en nosaltres. Terrible, ¿no és cert? ¿Em comprèn?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada