dissabte, 12 de juliol de 2008

"Espigolant dins l'antigor", de Jaume Alzamora

Quan, a Mallorca, em vaig separar de fet de la meva parella de fet, hi havia un conflicte a la vista: el repartiment dels patracols comunals. Per sort, l’acord va ser alíger: ella es quedava la Història, política, societat i cultura dels Països Catalans (Enciclopèdia Catalana), i jo, Així xerram a Mallorca, el conjunt de plaguetes que publicà el Diari de Balears sobre la fraseologia i les parèmies de Mallorca. Considerada monetàriament, la partició sembla desfavorable per a mi, però aquestes coses no es mesuren amb diners. Al llarg d’aquests anys m’he fet un fart de visitar l'Així xerram, gràcies al qual no he desaprès el català col·loquial de Mallorca i fins i tot l’he incorporat a la meva escriptura.

Idò bé, ara tinc una altra eina per mantenir, fora Mallorca, aquest caliu: es diu Espigolant dins l’antigor. Refranys i dites de la nostra terra (Moll, 2008), de Jaume Alzamora Bisbal, un volum que recull més de deu mil refranys i dites de Mallorca, organitzats per blocs temàtics (animals, arts i oficis, astres i temps, camperoles, casa i vestit, llocs, marina i pesca, religioses i vida humana) i amb un índex de mots clau que permet localitzar tots els refranys que contenen la paraula cercada (un Google de paper). La classificació del llibre segueix la pauta del Cançoner Popular de Mallorca.

Jaume Alzamora (Artà, 1927) és un home modest i treballador, enamorat de Mallorca i de la llengua catalana, que s’ha passat la vida promovent l’estimació a la cultura del país, a través de revistes i conferències, en un lloc tan desavinent com S’Arenal de Mallorca. Alzamora ha compensat la manca de formació acadèmica amb una caparrudesa, una paciència i una constància que ja no són d’aquest món, i que mai li agrairem prou. La replega dels materials d'Espigolant dins l’antigor va començar –es diu aviat– l’any 1955.

El recull és magnífic. Cada refrany, o la majoria immensa d’ells, va acompanyat d’un comentari o explicació breu de l’autor per facilitar-ne la interpretació. L’obra té un valor filològic innegable, però en té un altre que és encara més gros: el caràcter metafòric de la majoria de refranys i dites els fa aptes per als usos col·loquials i literaris del segle XXI. Joan Amades en ponderava l’eficàcia amb aquests mots: “El refrany té un encís que no iguala cap altra de les espècies literàries tradicionals: enclou una sonoritat, una cadència, una graciosa dienda i una suau escaiença que li comuniquen suavitat i placidesa auditives que els fan agradosos d’escoltar i, sobretot, fàcils de retenir”.

¿És demanar molt a escriptors, periodistes i professionals de la comunicació que donin vida nova a aquest patrimoni lingüístic i cultural, botant alegrement les marjades dialectals? ¿Cal recordar que Mallorca és una bóta de sant Ferriol de formes genuïnes?

¿Per què tothom passa de llis quan demano coses així?