Pessoa confidencial

Angle Editorial acaba de publicar (maig 2008) un aplec de textos autobiogràfics de Fernando Pessoa, amb el títol –poc reeixit, per cert– d'Autobiografies. Fernando Pessoa i un pròleg excel·lent de Richard Zenith. A pesar del títol, el llibre és bo i val més del que costa (11 euros). El volumet, dividit en tres parts, ens du de passeig pels tocoms de l’ànima pessoana, que se’ns afigura amb nitidesa i de la qual descobrim parcel·les noves.

Els textos de la primera part, "A l’entorn de jo", estan escrits en primera persona, però el jo que hi parla ja anticipa la formidable diversitat pessoana que es desplegarà després, atès que el jo que parla en el primer text no és el mateix que parla en el segon, i qui escriu “Estic cansat de fer-me confidències” és un jo diferent dels anteriors. En els textos de joventut, Pessoa ja mostra la seva tirada a la multiplicació. El lisboeta aclareix aspectes controvertits de la seva personalitat: en política, es declara “conservador a l’estil anglès, és a dir, liberal dins el conservadurisme, i absolutament antireaccionari”; en religió es proclama “cristià gnòstic, i per tant totalment oposat a totes les esglésies organitzades, i sobretot a l’Església de Roma”; la seva posició patriòtica la fixa en un nacionalisme generós i explícit, “un nacionalisme místic” que ha de crear “un sebastianisme nou”; “sempre he estat nacionalista”, diu, “és a dir, creient en el país com a ànima i no com a simple nació” (és un nacionalisme una mica català –amb perdó–, que casa sense grinyol amb el pensament transoceànic de l’home que mai no va ser); i, pel que fa a la qüestió social, Pessoa es defineix com a “anticomunista i antisocialista”, cosa que el fa esquerp davant tota pretensió reformista.

¿Cal dir que els pregons polítics de Pessoa són poc rellevants en esguard de la seva aportació literària i intel·lectual? Qui el decanta perquè no comparteix aquestes preses de posició, l’erra de ple. Pessoa és gran per la seva capacitat de desmitificació, pel seu antidogmatisme, per la seva manera de dir la complexitat de l’home i del món sense reduir-la a cap esquema-cleda.

En la segona part, Pessoa dóna veu als "Altres jos": Álvaro de Campos, Alberto Caeiro i Thomas Crosse parlen d’ells mateixos i de Ricardo Reis. Els heterònims s’expliquen. De Campos explica Caeiro, el poeta instintiu i sensualista que gaudeix rebent sensacions i renuncia a fer-ne cap elaboració conceptual; explica també Reis, que és el mateix Caeiro transformat per la disciplina i el rigor dels clàssics; i s’explica ell mateix: “El poeta superior diu el que efectivament sent. El poeta mitjà diu el que decideix sentir. El poeta inferior diu el que considera que ha de sentir”.

A la tercera part, "Els nostres jo", i en paraules de Zenith, “Pessoa ens proposa el seu model perquè puguem viure lliures de nosaltres mateixos, impersonalment, en el sentit de no quedar-nos restringits a aquella persona que som pels condicionaments i per l’atzar”. El lisboeta, doncs, postula una mobilitat o ubiqüitat anímiques que ens ha de fer senyors del món, un estat d’esperit que ha de menester desterrar les desferres inútils dites coherència, sinceritat o profunditat de conviccions. “Una persona amb nervis moderns”, diu Pessoa, “amb una intel·ligència sense foscors, té l’obligació cerebral de canviar d’opinió i de convicció diverses vegades en el mateix dia”.

Bon Pessoa.