dimarts, 8 de juliol de 2008

L'escapçament de l'oca

Les formes del lleure canvien, mai han cessat de canviar. Per manca d’artilugis mecànics (que no eren a l’abast de les classes populars), els nostres besavis tenien tirada a entretenir-se amb animals. I la nul•la consciència zoològica dels nostres ancestres els donava carta blanca per perpetrar totes les animalades –mai més ben dit- que els passaven pel cap. Diumenge passat l’historiador mataroní Jaume Vellvehí ens en va contar una que ens va deixar de pedra.

Consta que, als anys vuitanta del segle XIX, una de les activitats deportives –sí, de deport: lleure– que es practicaven durant Les Santes, la festa major de Mataró, consistia a arrencar de viu en viu el cap a una oca. En tenim notícia gràcies a un pacífic capgròs que se’n va queixar i el Diario de Mataró d’aleshores se’n va fer ressò. No sabem quin era el criteri per proclamar el guanyador ni el premi que rebia -devia ser l’au morta-, i entenem que el macabre joc va caure aviat del programa de Les Santes. El que és cert i segur és que el baró de Coubertin no va elevar aquesta pràctica esportiva als altars de l’olimpisme.

La intuïció em deia que això no podia ser una capgrossada aïllada i he donat un cop d’ull al Costumari de l’Amades: res, cap rastre d’oques escapçades. Sant Google ha sigut més productiu –què hi farem, senyor Amades!: he trobat dos casos d’escapçament ritual d’oca, l’un a la petita vila de Surseee (Suïssa, al cantó de Lucena) i l’altre al municipi de Harchies o Bernissart (Bèlgica, al nord de Valònia). A Sursee se celebra la festa del “Gansabhauet” o escapçament de l’oca, en la qual els competidors, amb els ulls embenats, han de decapitar una oca morta amb una espasa esmussada i d’un sol cop. A Harchies, el ritual commemora una antiga llegenda que parla de dos senyors enfrontats, un dels quals (el de Harchies) s’imposà finalment sobre l’altre i li va infligir el pagament d’una renda anual, el símbol de la qual és l’oca. I res més.

Sobretot, res que es pugui parangonar amb la salvatgia decimonònica dels mataronins. Però un és enyoradís de mena i li sap greu que les tradicions es fonguin en el perol globalitzador. Per això proposo de rescatar aquest lleure mataroní tan nostrat, llevant-li només l’escreix de crueltat que comporta l’escapçament manual en vida seva. Trobo que podríem posar una renglera d’oques a tocar d’una post, guillotinar-les amb un cop de destral ben net i deixar-les a lloure, i l’au acèfala que arribi més lluny, guanya –bé, guanya l’amo de la bestiola, que ella perd el cap i tot.

¿Oi que seria bonic? Si aquesta festiva distracció es generalitzava per Catalunya disposaríem d’un potent signe d’identitat nacional, oposable al dels nostres veïns corals. A Espanya, toros. A Catalunya, oques.

4 comentaris:

núria ha dit...

Deia en Voltaire que "la civilització no suprimeix la barbàrie, la perfecciona", hi estic del tot d'acord. Som tan salvatges i cruels com els nostres ancestres, però avui això està molt mal vist, dissimulem i ens autoconvencem de tot el contrari.

JOAN CALSAPEU ha dit...

Efectivament. La barbàrie canvia de forma, però no desapareix (com l'energia). Diu Comte-Sponville que "els grups tendeixen, de manera quasi inevitable, cap a la baixesa [...]; tot grup, si hom el deixa actuar, tendeix a la barbàrie o, dit altrament, a la dictadura, sia quina sia la forma que adopti, en allò que Plató anomenava el "gran animal".

jveal ha dit...

Amb ironia surreal
No hi estic d'acord! Posats a recuperar les tradicions, recuperem-les bé. No n'inventem de noves de pa sucat amb oli. Quan el diumenge 13 d'abril de 1884 el redactor del periòdic El Mataronés reclamava l'organització d'un certamen literari durant les festes de les Santes tot dient: "¿Es que no se trata de hacer otra cosa que los fuegos artificiales o el salvaje juego de la oca?" començava la desaparició d'una tradició ancestral avui oblidada.

En canvi, deu anys després, un altre mataroní dels mateixos rengles ideològics que aquell, iniciava una polèmica en motiu de la construcció d'una plaça de toros a la ciutat. Es queixava de la importació d'una tradició forana i de l'abandó de pròpies. I per aquest motiu encetava una extraordinària defensa de la Sardana des de la premsa local però també des de la nacional. Com s'equivocava en Terenci Thos!

Malgrat que aquella plaça es construí, s'inaugurà, i en prou feines tingué temps d'agonitzar, passant a la història com una de les infrastructures d'oci més efímeres del segle XIX, Thos s'equivocava. ¿Com podia oposar una manifestació cultural tant políticament correcte, fleuma vaja, com la sardana; a una tradició de sang i fetge, de valor, de força, de potència, de salvatjada com la corrida de toros? Avui de sardanes poques i de toros potser també però el Sant Fermin mou masses i de toros encara se'n fan.

Doncs ara hi som a temps a rectificar aquell error dels mataronins del vuit-cents. A una tradició salvatje oferim l'alternativa d'una altra salvatjada, però de casa almenys. Enlloc de toros, arrenquem-li el cap a l'oca amb les nostres pròpies mans!!

Jaume Vellvehí
http://diaridemataro.cat/ct/noticia:Cos/seccions:historia/_/11226

JOAN CALSAPEU ha dit...

La idea és llaminera, Jaume. Però per dur-la a terme caldria constituir unes FARC autòctones (les Forces Armades Revolucionàries de Catalunya), segrestar tots els activistes de la Societat Protectora d'Animals i recloure'ls en algun indret indòmit del país,com ara... la Selva.