dimecres, 30 de juliol de 2008

Sóc un passavolant

Sóc un passavolant. Entro i surto de mi com ho fa una mosca per la finestra oberta d’una casa. Però ni dins ni fora del meu cos sóc jo. Per sort. De fet, em sento alliberat de l’obligació de ser algú. Per primera vegada a la vida, després de tants anys, he deixat de voler ser jo. He fet net, m’he buidat. Quin descans. La consciència que ara tecleja aquestes lletres s’ha emancipat del neuròtic egocèntric que cavava dins el cos un cau impossible, una presó intolerable. Finalment em puc presentar lleugerament i relaxada: sóc un qualsevol. Sóc ell. Sóc tu, per tal com ara mateix les nostres consciències són una de sola. ¿Ho celebrem?

10 comentaris:

ferran ha dit...

M'agradaria poder escriure una cosa així. Desfer-se del jo... Interessant. Vols dir que podem? És a dir, que tard o d'hora no en construïrem un de nou.

JOAN CALSAPEU ha dit...

Si hem fet net de veritat, en contruirem més d'un. Un dia ens mirarem com els fesols -i algú ens dirà incoherents, i tant se'ns en fotrà: n'estarem ufanosos i tot. I l'endemà, tots junts, farem una festa. I continuarem creixent i multiplicant-nos.

Anònim ha dit...

Doncs vinga! Celebrem-ho!!! Xampany aquest vespre??

JOAN CALSAPEU ha dit...

Xampany a raig i roi!

Anònim ha dit...

Ce n'est point possible!
Potser desitjable, no dic pas que no.
Com a éssers biològics tendim a visionar el món des de les nostres pròpies coordenades i a considerar la utilitat de totes les coses que ens envolten.
Alliberar-se d'aquesta essència conforma un cert exercici de misticisme que no lliga amb la celebració que proposes.
Tan li fa, però, si tan sols es tracta d'un simple joc literari.

JOAN CALSAPEU ha dit...

No és un joc literari. Ho dic de debò. Pessoa ens va ensenyar a ser molts, però en realitat no en vam aprendre. Emancipant-me del “jo” (de l’obligació, la càrrega, la condemna o la mania de ser “jo”), m’obro totes les opcions i em concedeixo la llibertat de ser molts. (Dic “molts”, no tothom, alerta.) D’aquesta manera puc sentir els sentiments de molts, emocionar-me amb les emocions de molts, entendre la intel•ligència de molts… i viure així vides diverses. És una manera ubèrrima d’estar en el món. I si en algun moment una d’aquestes vides en trepitja una altra, doncs faig “Ai, ui!” i m’aguanto. El balanç global és molt satisfactori. I la sensació és d’un alliberament joiós. És per celebrar-ho. ¿Que no hem llegit Pessoa?

Anònim ha dit...

Joc o elucubració, tant li fa!
L'ésser únic és producte d'una visió egocèntrica. L'ésser de naturalesa múltiple neix de la pròpia indentificació en funció de les diverses relacions amb l'entorn, especialment en els altres.
No cal ser «molts», n'hi ha prou en no limitar-se (ni emocionalment, ni intel·ligentment, ni vitalment).
A vegades encegar-se a crear un guió (pautat, acotat, mesurat i previsible) de la pròpia vida no deixa de ser una fal·làcia vital. Beure del relativisme ens aproxima a la realitat múltiple i diversa.

JOAN CALSAPEU ha dit...

Benvolgut anònim,

Això de què parlem és molt personal. Comprenc que et vegis a tu mateix com a singular i el món com a plural. És una opció. Però no és la meva. Fixa’t que, si la realitat és múltiple o diversa, és molt probable que tu, i jo, també siguem múltiples i diversos. Això pots assumir-ho (i desplegar-ho), o no assumir-ho i postular-te singular. Totes dues opcions són normals.

Parles del relativisme com a mètode per a abraçar la realitat. Si a tu et va bé, està bé. Jo no en tinc prou, amb el relativisme de cara enfora; em cal relativitzar-me també per dins. I aquesta operació passa per faltar-li al respecte a l’energumen que durant tants anys s’ha fet dir “jo”, usurpant, com un veritable okupa, un cos que comparteixen persones distintes. És en aquest punt que sintonitzo amb Pessoa i em sento hereu del seu pensament. I miro de pair-lo. Assumeixo que en el meu cos (aquest munt d’ossos arrebossats de músculs i aureolats amb una consciència) hi han viscut i hi viuen persones diferents. M’allibero així d’aquesta quimera que és el jo -una neurosi, segons Fuster; una exageració, segons Fiol.

No pretenc tenir l’última paraula. Fóra una pretensió absurda, considerant que jo he dimitit de mi.

núria ha dit...

“La gran fatiga de l’existència potser no sigui, de fet, sinó aquesta feinada que tens de romandre raonable vint anys, quaranta anys o més, per no ser simplement, profundament tu mateix, és a dir, immoral, atroç, absurd. El malson d’haver de presentar sempre com un ideal universal, superhome del matí a la nit, el subhome claudicant que se’ns ha donat.” L.-F.Céline.

Anònim ha dit...

El relativisme m'ajuda a prevaler l'ésser múltiple enfront el singular. Una multiplicitat nascuda de l'entorn relacional, no pas de mi.
Una altra cosa és considerar la matèria (cos) com quelcom aliè a l'ésser. Malauradament la física configura la consciència. El cos per tant no és tant sols l'embolcall, en configura part de l'ésser, com a mínim l'inicia.
Per a mi la quimera rau en la contraposició de la psique (diversitat) i el físic (singular).
PD: L'anonimat és un petit exercici de renúncia alternativa al pseudonisme i preàmbul de l'heteronímia.