Ahir, Nit de Poetes al Poesia i + de Caldes. N’eren tres, però va ser la nit de la Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973). En Jaume Subirana ho va fer bé: els seus versos ens feien nedar com peixos dins aigües quietes. La Marta Pessarrodona es veia obligada a explicar llargament els seus poemes, de tan poblats que són d’experiència cultural –uns poemes bons per a la lectura silent, però no tant per a la declamació.Teresa Colom recitava de memòria –com ho feia Palau i Fabre, i per a enveja d’en Subirana. La urgellenca la coneixem poc, per aquí, perquè fa anys es va fer andorrana i els tres volums de poesia que ha estampat són mals de trobar, car els han publicat petites editorials d’Andorra. Es tracta de Com mesos de juny (Edicions del Diari d’Andorra, 2001), La temperatura d’uns llavis (Edicions del Diari d’Andorra, 2002) i Elegies del final conegut (Abadia Editors, 2005); i ja té enllestit un quart poemari, que ha de veure la llum aviat. La Colom és una poeta celebrada a Andorra, i ara que s’ha traslladat a Barcelona li serà més fàcil obrir-se camí per aquí baix.
La poesia de Teresa Colom és d’un intens alè romàntic. Els sentiments estan pastats amb elegància i contenció; hi ha una intensitat emotiva que és encomanadissa i fimbrant; hi ha dubtes i esquerdes i avencs, que hom observa sense angoixa ni vertigen. El sentiment de bellesa i l’alegria de viure li estalvien de llenegar dins les fosses sèptiques de l’ànima, per les quals han transitat tants poetes, des de Baudelaire a Alzamora. Ella no es deixa caure per aquest pendís. Teresa Colom ens ofereix un àpat de versos que són com caliveres al febrer; un àpat els ingredients del qual són -pel que en sé- aquests:
L’AMOR: “Digue’m una sola vegada que t’esperi / i quan hagin passat masses nits / deixaré de comptar les nits.”
EL DESIG: “Despulla’m […], sent la meva pell només mirant-me”.
LA PASSIÓ: “De vegades dius que no m’entens. / Te’n recordes del gelat de pebre blanc del tailandès? / Fred i calent, delicat i salvatge.”
L’ÀNSIA DE TOTALITAT: “reduir l’infinit de l’home a mesures de la terra, / és només més pràctic; / un decimal per a la rica inexactitud”.
L’ANHEL D’AUTENTICITAT: “a un artista que té totes les illes sense civilitzar del món a dins, / poblades amb tots els animals, / li exigim illes d’edificis, quadriculades”.
LA FEBLESA DE LA IDENTITAT: “Quantes estrelles llancem al cel / que, encara calentes, ens tornen a caure al damunt.”
EL HIATUS INTERN: “Sovint, he semblat ser més feliç que no era. / Suposo que els somriures atrauen el verí de les serps.”
Molt de gust de coneixe’t, Teresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada