diumenge, 29 de gener del 2012

J. V. Foix segons Pere Gimferrer

Tal dia com avui, fa vint-i-cinc anys, va morir J. V. Foix, l’homenot de Sarrià. Recordar-lo és una manera de mantenir viu el seu llegat; per això em sumo a l’homenatge que li ret la catosfera. I ho faig recordant un llibre de Pere Gimferrer, de títol La poesia de J. V. Foix, a càrrec d’Edicions 62, la primera edició del qual data del 1974. Em plau reproduir dos fragments de la conclusió, que conté paraules inspirades i em sembla que justes. Heus-los ací:

“Testimoniatge, per emprar l’expressió ferrateriana, de la crisi de la idea de personalitat que caracteritza els temps moderns, l’obra poètica de J. V. Foix s’inicià amb una successió movible i intercanviable de figuracions i escamoteigs que n’eren la metàfora. Davant un món hostil, el poeta expressava el dubte de la pròpia identitat; davant una realitat en constant transmutació, feia palesos els trànsits i la intercomunicació del món mental i el món figuratiu, del real i l’ideal, del somni i la vetlla; imatges, al capdavall, d’una altra mobilitat, la d’un ésser que es disgrega i es multiplica.

[...] En la seva maduresa, l’obra foixiana ha tingut tres grans temes: la condició del poeta, les vicissituds històriques del seu país i la postulació de la transcendència i de l’absolut, del monisme que enclou i ultrapassa la dispersió. Un do verbal inigualable és el vehicle d’aquesta multiplicitat fidel a un nucli essencial; proteic, Foix és alhora un March o un Cavalcanti i un avantguardista extrem. ¿Hi havia cap altra manera de reflectir les mutacions que signen els temps que ha viscut el poeta?

Si la cristal·lització persistent de motius és un tret de Foix, ho és també la diversitat de maneres sense trair la inabatible unitat; semblant en això a un Picasso o un Stravinsky, fa pensar entre els artistes de la seva generació abans que res en Miró pel seu do de fidelitat al permanent des del centre mateix de l’exploració. Solar, avial, l’obra de Foix és també abismàtica i extrema; regida pels processos onírics, s’adiu com poques amb el real més immediat –que Foix anomena «el real poètic».”

dijous, 26 de gener del 2012

Fer la cancaneta (i la travanqueta)



M’hi vaig trobar ahir. Un company i jo vam arribar a les portes de la feina, la reixa era tancada i per fer cagarel·la vaig dir: “¿Fem... això i saltem dins?”, tot fent trunyella amb els dits de les mans i abaixant-les a manera d’estrep. No em venia a la memòria com es diu això. Sabia que de nen teníem una manera de dir-ho, però no em sortia. Un cop dins –no va caldre saltar–, en Miquel Colomer, que és un savi almogàver, em va dir la solució: fer la cancaneta.

Justa la fusta! De petit, a Llavaneres, ho dèiem talment així –en canvi el meu company de cuites, que és de Badalona, no ho havia sentit mai. També se’n deia fer la cadireta –forma, aquesta, que deu ser la més estesa. I fer escaleta, i fer esqueneta. Així mateix hi ha les formes fer canca i fer canqueta, que són a la base –esclar– de la cancaneta.

Hi ha paraules i expressions que sento de nou, o em vénen al cap, després de molts anys sense oir-les, i em transporten a la infantesa. Aquesta n’és una. Fer la cancaneta és una manera de dir que du incorporada la banda sonora de la cridòria i les rialles del pati de l’escola. ¿Com en deuen dir, ara? Si és que ho diuen d’alguna manera...

Em passa el mateix amb la travanqueta, una paraula que no apareix a cap diccionari català ni castellà –que jo sàpiga– i que vol dir ‘traveta’. Quan era petit i volia fer-li la punyeta a algú, li feia la travanqueta i per un general anava de morros en terra. De vegades m’ho feien a mi. Com que ho fèiem de per riure, no ens enfadàvem. ¿Què fa una paraula tan bella –que se sentia a Catalunya, i a Espanya (segons sembla) no– passant fred fora dels diccionaris?  

dilluns, 23 de gener del 2012

Unamuno contra el catalanisme



Per un atzar he ensopegat, al diari Levante, la crònica d’una conferència que Miguel de Unamuno va fer a València el gener de 1919. El títol, La educación nacional y la autonomía catalana, una peroració contra el catalanisme i sobretot contra l’ensenyament en català. D’aquella, el rotatiu El Mercantil Valenciano va publicar un saborós trasllat de l’acte, citant fragments prou extensos de la dissertació. Servidor no en tenia notícia, i com que n’hi ha per llogar-hi cadires, em plau compartir la troballa amb vosaltres. Heus-la aquí.

En aquella saó, Unamuno va fer una exposició de les raons de l’anticatalanisme. Unes raons obrades amb falsedats i amb deformacions que regalimen supremacisme, prepotència i menyspreu. Sobta, la veritat, veure un Salomó fent un paper tan galdós.

Diu el savi que “Cataluña se unió a España a cambio de un plato de lentejas: los aranceles” –cosa que no és certa. El savi acusa Prat de la Riba de practicar l’”odio a la lengua española” –cosa que no és sinó la inversió de l’odi que l’espanyolisme projecta sobre la llengua catalana. El savi promou la crispació i incita a la violència quan sosté que “el pleito de la autonomía debe resolverse en discordia, [...] que la unidad de la patria se ha roto, y que sobrevendrá una guerra civil”. El savi tergiversa i enverina quan surt a parlar d’una visita anterior de Cambó i Ventosa i diu d’ells que “vinieron aquí a conquistaros en catalán” –els dos polítics catalans devien acudir a València per exposar les raons del catalanisme, cosa tan legítima com l’exposició de motius del senyor Unamuno.  

Més. El savi demana als valencians que no donin a llurs fills una ensenyança en valencià, perquè tal cosa “sería empequeñecer a Valencia y España” –nosaltres sabem que el que empetiteix un poble és la minorització de la seva llengua. Per al savi, els molts analfabets d’aquest tros de món només ho són en relació amb el castellà, que és l’única llengua democràtica [sic] de la pell de brau. Uf. Unamuno, ja ho veieu, va ser el cap de brot de l’anticatalanisme il·lustrat i el seu mestratge fecundà, anys a venir, el pensament de José Antonio Primo de Rivera, de Fernando Sabater i de Rosa Díez, per dir-ne només tres.

Un potser es demanarà com es poden dir tantes rucades per minut i entomar una pluja d’aplaudiments. No sé què dir-vos: el món és així. L’aura, la vanitat i la retòrica (i la ruqueria col·lectiva) fan aquestes coses. No se’n salva ningú. Nosaltres tampoc. Mireu Xènius: va escriure La ben plantada, que és la ximpleria més lamentable de la literatura catalana, i allò va ser un llibre de referència.

diumenge, 22 de gener del 2012

"Mañana dos llanas más de lección"



El procés judicial contra la immersió lingüística i l’ensenyament en català (que són coses diferents) s’ha reactivat. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’ha de pronunciar sobre el recurs de la Generalitat contra les tres sentències famoses i sobre les al·legacions presentades després contra el recurs. Es veu que els jutges que porten el cas no volen resoldre’l ells sols i demanen que sigui el Ple a vessar de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJC (24 jutges) qui torci el coll a la criatura. Volen diluir la seva responsabilitat.

Els senyors jutges ja s’arramanguen per fer l’atzagaiada. Davant la qual, esclar, no podem fer sinó desobeir –desacatar, en diuen. I ja s’ho faran. És clar que podem parar el cop, momentàniament, amb una llei nova; és el que proposen algunes entitats. Som-hi doncs, no badem.

Ara bé. Imagineu-vos que la cosa s’embruta i que hi ha amenaces de sanció ran de terra, o sigui, que arriba a perillar el sou i la feina dels docents insubmisos. Talment va passar quan la pasterada de Primo de Rivera. Doncs, arribat el cas, podem fer com els seminaristes nostrats d’aleshores: teatre, comèdia. Mentre la tempesta no amaina. La feta d’aquells ensotanats la conta mossèn Ballarín a Catalunya, terra de mar menuda, un llibre del 1998, senzill però instructiu. Fa així:

“Amb la denúncia que «en los seminarios catalanes se practica el separatismo», el nunci del papa va fer un tomb pels dits seminaris. No es va deixar el turó de Sant Magí, vull dir el de Solsona, on fent el garneu s’empatollaren un castellà tan castís que el professor deia: «Mañana dos llanas más de lección». Allò no sirgava, va caldre una inspecció del mateix bisbe que, per saber com anaven, va preguntar a un pelut de primer curs què era un «renacuajo»; el marrec, avergonyit, va dir: «Es una mala palabra»”.

Si ara ens hi tornem a trobar i afuen un inspector a un institut de secundària, amb tota probabilitat el pupil no sabrà què cosa és un «renacuajo», però tampoc encertarà a dir què és un capgròs. L’inquisidor quedarà desconcertat, o literalment estabornit. L’ESO fa aquests miracles.

dissabte, 21 de gener del 2012

La mesura del temps



¿Qui dóna millor la mesura del temps, la doble sínia de les busques d’un rellotge (l’espasa i el coltell que giren sobre el dibuix dels minuts) o les busques rovellades i quietes d’un rellotge que només té espectadors ocasionals?

Veure temps en el moviment de les agulles i en l’espai que escombren, ¿no és un miratge? “El temps és la barba que creix”, fa un aforisme de Joan Fuster. Llavors, ¿la barba que creix a poc a poc té més temps que la que creix de pressa? ¿Hi ha un temps espès, concentrat, i un altre d’esponjós, esclarissat?

¿Es pot mesurar el misteri?

divendres, 20 de gener del 2012

Un dia de cada dia



Avui és un dia de cada dia.
Estimar-nos precisament avui
és fer confiança a la sínia del temps,
mostrar gratitud, dir-li que estem
contents de ser a la roda.

Dins cada catúfol dansa
l’aiguabarreig dels cossos,
les hores xopes de nosaltres,
el rosec de tantes atmosferes
que ens rovellen les escates
–i les filles, que vessen.

dimarts, 17 de gener del 2012

Retorn al franquisme a les illes Balears



El franquisme lingüístic s’ha instal·lat en el govern de les illes Balears, i l’emprèn sense cap mena d’escrúpol el franquisme sociolingüístic ja fa molts anys que hi és, i d’aquelles noces vénen aquests confits. Però l’odi a la llengua catalana, i el determini d’eradicar-la, es dóna ara amb una virulència viscuda només pels padrins, els qui van passar les penes dels anys quaranta del segle passat (i pitjor, perquè d’aquella gairebé tothom parlava la llengua del país).

És la solució final contra el català. L’arronsament dels autòctons la propicia, el canvi demogràfic la serveix en safata, la caverna l’encoratja i la salvatgia de la dreta illenca l’executa. Vegeu el cartellet que Diario de Mallorca reprodueix.  Així van les coses ara a les illes. I si algú se’n sorprèn, és que ve d’Arbeca.

A cal Pepé es passen per l’arc de triomf la Constitució (allò de l’especial respeto y protección), la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries i l’Estatut d’Autonomia de les Balears. I hi troben gust. En la refregada obtenen un plaer sexual només comparable als orgasmes de quan es van apoderar de Mallorca, el juliol del 1936, i de l’escorreguda de la victòria final, l’abril del 1939.

*

(I llegiu, de passada, si no ho heu fet, el viacrucis que fa poc ha passat l’Albert Cànoves a l’hospital de Son Espases, a Palma, on tres empleats, l’un darrere l’altre, no el van voler entendre perquè s’expressava en català.)

dilluns, 16 de gener del 2012

Stevenson i Perejaume se saluden



Escriu Robert Louis Stevenson a L’illa del tresor: “Vaig descobrir que cada onada, lluny de ser aquella muntanya llisa i brillant que sembla des de terra o des de la coberta d’un vaixell, podia comparar-se perfectament a qualsevol serralada en terra ferma, amb els seus pics, els seus planells i les seves valls.” (Quaderns Crema, 2008, trad. Joan Sellent)

Escriu Perejaume a Obreda: “No hi ha res com nedar a mar obert per tal de percebre la sensació muntanyosa de relleu. Acarats a l’onatge, a mesura que hi avancem, llegim l’aturonament de l’aigua, en serralades successives, delerós de solcar aquell relleu aigualós que es retorça i ens acotxa, amb pinzellades de cristall. Avançar a través de l’onatge és, en efecte, anar de carenes." (Edicions 62 i Empúries)

Un fil connecta els dos textos a un segle i mig de distància, com si l’un fos la premonició de l’altre i l’altre fos el record de l’un. Com si l’anglès i el català se  saludessin.

diumenge, 15 de gener del 2012

Catalunya Ràdio no sap comptar



Les matemàtiques aplicades a les manifestacions són la ciència més inexacta del món. Tan inexacta que, si t’agraden, dius que cent són mil, i si et desagraden, que mil són cent. Però és que avui Catalunya Ràdio s’ha lluït. Aquest migdia érem al cotxe, a la carretera de vora mar, a l’altura de Llavaneres i fent cap a Canet, en la marxa convocada per l’Assemblea Nacional Catalana. Teníem sintonitzada Catalunya Ràdio i amb això que sentim: “Al Maresme, la Caravana per l’Estat Propi, formada per uns quaranta vehicles, està provocant problemes de trànsit a l’N-II”.

Quedem atarantats, esclar, perquè només a Mataró érem més de seixanta vehicles els que ens incorporàvem a la marxa. I no provocàvem pas cap retenció, sinó tan sols un lleuger alentiment del flux: els tractors anaven a tota, i els cotxes que els seguíem, a velocitat pràcticament normal.

Val a dir que, arribats a Canet, érem una gentada, potser unes mil cinc-centes persones (entre les quals, deu alcaldes); mil vehicles segons els organitzadors, xifra que potser és exagerada –en tot cas, si no hi eren, poc se’n faltava. La qüestió és que el periodista de Catalunya Ràdio tenia ganes de dir que érem quatre gats i que a més molestàvem. Ha sigut com si escoltéssim Intereconomía, la COPE o la SER: desinformació interessada, periodisme de guerra. Tenim l’enemic a casa.

dissabte, 14 de gener del 2012

Els Mossos m'ofenen a mi



Jo també estic estupefacte. I també em sento profundament maltractat. D’ara endavant, cada vegada que passi pel costat d’un Mosso m’hauré d’aguantar les ganes d’escopir –o potser no me les aguantaré. D’ara endavant, cada vegada que passi pel costat d’un Mosso tindré la mateixa sensació de vòmit rampant que tenia fa anys, quan se m’adreçava un d’aquells policies estranys, odiosos i hostils, ensinistrats per humiliar els catalans.

Els Mossos han perdut el poc respecte que els tenia. I no crec que això tingui solució –bé, sí, només una: que, l’endemà de la independència, truquin a la porta de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil demanant feina. I bon vent. (Els pocs que hi ha de lleials, que es quedin, esclar, i gràcies.)

divendres, 13 de gener del 2012

Tretzevents com a símptoma



Quan vaig saber que la revista infantil Tretzevents plegava, vaig tenir el rampell idiota de pensar (i d’escriure, ai) que el mal venia d’Espanya. Anava errat d’osques, i llegir el que en diu Víctor Alexandre m’ha estat una ben guanyada estirada d’orelles. L’escriptor titlla d’hipòcrita el govern de Catalunya, que primer concedí una creu Sant Jordi a la revista i ara la deixa caure (ço és, li retira la subvenció). Té un tros de raó.

Pensant-hi fredament, però, trobo que Alexandre no la clava. Perquè qui ha deixat caure Tretzevents (nascuda el 1951!) no és el govern, sinó els catalans. No és lògic que les bones revistes infantils en català depenguin d’una subvenció: la normalitat és que es financin amb les subscripcions dels milers de famílies catalanes que tenen canalla. Em sembla de calaix, això. ¿Com és que els pares i mares del país no compleixen el deure elemental de posar a les mans dels fills, un cop al mes, un exemplar de Cavall Fort, de Tretzevents, del Tanano, de Faristol o de Camacuc? ¿Com pot ser que badem en allò que és més bàsic?

De nen, servidor vaig adquirir l’hàbit de llegir devorant els Mortadelos que el meu germà gran comprava adesiara. A casa no hi havia llibres, els pares no llegien i mai no va entrar-hi cap revista infantil. El goig de llegir i la passió pels llibres me’ls vaig haver d’inventar, i la set de lletra impresa l’assaciava a la biblioteca del poble. Ara que tinc dues filles, vull que l’accés a la lectura els sigui més planer. La pubilla acaba de fer cinc anys i... m’adono que hi ha Tiro Liro, Cuca fera i Reporter Doc, que són revistes per a nens d’entre 4 i 8 anys. Ves per on, ja estic badant. La desaparició de Tretzevents, ¿culpa de la Generalitat? Ca, barret!

dimecres, 11 de gener del 2012

Brodsky a Venècia

Abans d’anar a Lisboa s’ha de llegir Pessoa. Abans d’anar a Istanbul s’ha de llegir Orhan Pamuk (concretament Istanbul, ciutat i records). I abans d’anar a Venècia s’ha de llegir La marca de l’aigua, de Joseph Brodsky. Servidor vaig ser-hi fa cinc anys, però llavors només coneixia Brodsky d’oïda, no l’havia llegit –a més, aquell va ser un viatge-regal-sorpresa i no el vaig poder preparar.

Quan hi tornaré, no me’n sabré estar de reveure la ciutat amb ulls brodskians. Perquè La marca de l’aigua és un llibre sobre la Venècia hivernal que Brodsky conegué al llarg de disset anys, els setanta i els vuitanta del segle passat. És una història d’amor a la ciutat dels canals, i també és més que això: és un assaig que conté reflexions poètiques que ragen d’un crani privilegiat. I és que Brodsky ha estat un dels escriptors més intel·ligents del segle XX. Quan la Parca se l’endugué, només tenia cinquanta-sis anys. Està enterrat a Venècia.

Fins ara, aquest llibre el podíem llegir en la llengua en què fou escrit, l’anglès. Fa pocs anys va arribar la traducció castellana de la mà de Menchu Gutiérrez, publicada per Siruela. I ara ha aparegut la traducció al català, obrada per Marcel Riera (guanyador del Premi Carles Riba 2011) i publicada pel Cercle de Viena. No cal dir que el trasllat és excel·lent. Sí que cal dir que Brodsky s’adreça a lectors bregats.

Brodsky és un poeta difícil. Els seus versos són plens d’avencs metafísics, de viatges intercontinentals, i estan travessats de galeries que duen lluny. En certa manera, Brodsky és a la poesia nord-americana el que Agustí Bartra és a la catalana. És una poesia que vola alt. S’ha de tenir bagatge. Em consta que una torsimany està traduint la poesia completa de Brodsky (en rus i en anglès) al català. Me la imagino cremant-se les celles i rompent-se les banyes, i la felicito per endavant.

Els assajos són més accessibles, per bé que demanen una lectura atenta. Les proses brodskianes són talaies on l’escriptor s’enfila per mirar alhora de prop i de lluny; les seves observacions són alhora minucioses i panoràmiques, i sempre analítiques. L’ull del poeta arrela en el detall i d’un plegat es projecta molt amunt, com un acròbata del pensament.

Ara només faltarà, per a una bona recepció de Brodsky en la cultura catalana, traduir el seu altre recull d’assajos, Less than one, un aplec de reflexions sobre poesia, literatura, política i història que fan, en conjunt, l’autobiografia intel·lectual d’aquest rus empeltat a Nord-amèrica que fou Premi Nobel de Literatura el 1987.


(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 12 / 1 / 2012.)

diumenge, 8 de gener del 2012

Dóna la cara per la independència



Les enquestes diuen, més o menys, quants en som –i en som molts, com hi ha món! Però anirem millor si sabem qui som. Perquè se’ns ha girat feina i no s’hi val quedar-se a casa. (La cara de l’espadat se la veu malsucosa, sí, però amb els vents que bufen, què voleu?) Doncs això, que donem la cara per la independència.

dissabte, 7 de gener del 2012

Avui en fas cinc



Molts anys i bons, Joana. Avui en fas cinc. Un lustre, se’n diu d’això. Els anys van passant i arriba que, si comptem els que hem fet, hi ha un nom per dir-los: lustre, dècada, vintena, trentena, i així anar fent. Com les flors, que una és una i dues són dues, però un grapat fan un pomell. ¿Saps què vol dir això? Que t’estàs fent gran. Enguany, passat l’estiu, seràs de P5 i aprendràs un munt de coses. Ara frises de fer-te gran, vols créixer de pressa. És normal. Quan seràs gran de debò voldràs que tot vagi més a poc a poc, perquè sentiràs que vesses d’energia, d’empenta i de joventut, i li demanaràs al temps que s’aturi. Però el temps farà orelles de marxant i sentiràs que una correntia t'arrossega i se t’endú, i t’hi hauràs de posar bé perquè si no agafaràs malsofridura. Però trobaràs la manera –n’estic cert– de no perdre del tot aquella nena de P5 que en sabia tant de jugar i de ser feliç. I si un dia no te’n surts, digues-m’ho. Jo sóc de P45 i el que m’agrada més del món és jugar i fer el ximple. Igual que tu ara.

divendres, 6 de gener del 2012

El resum de tot



Les idees ens ubiquen i ens endrecen. Els sentiments ens mobilitzen. Les conviccions resulten de sumar les unes i els altres. I si el dipòsit l’omplim de passió de coratge i de perseverança, i d’amor a la llibertat, i sabem ser humils i fem confiança a la gent, tindrem l’artefacte polític més potent de Catalunya, i desplegarem una energia que probablement no arreglarà el món, però dignificarà el racó de planeta que la història ens ha donat. 

dijous, 5 de gener del 2012

Poemes de la resistència chicana

Just fa un mes que ha arribat a les llibreries un llibre singular, Poemes de la resistència chicana, de Nephtalí de León, traduït al català per Carme Manuel, professora de literatura nord-americana a la Universitat de València, i publicat per l’editorial Germania en la col·lecció Plaerdemavida.

El poemari és insòlit per tots costats: ho és la traductora, ho és l’autor i ho és allò que mostren els poemes. Carme Manuel té la capacitat de fer llum en els marges de la literatura anglosaxona, de fer visibles mons literaris que bateguen enllà del cànon (com la literatura gal·lesa, l’afroamericana o la xicana), explicar-los, ubicar-los i fer-los comprensibles. La professora valenciana se’ns ha fet imprescindible.

L’autor és un outsider. Nascut a Laredo (Texas) el 1945, Nephtalí de León és poeta, escriptor, autodidacte, vagabund, treballador del camp, xicano, però sobretot un activista radical “compromès –diu la traductora– amb cor i ànima amb l’alliberament de les terres ancestrals ocupades del seu poble, perquè, per a ell, parlar de l’estètica chicana porta irremeiablement a parlar de política”.

La poesia de De León és una expressió de la consciència xicana i també una forma de lluita, és un clam de justícia i d’igualtat, una veu-crit que vol fer audible i visible un poble que ho ha perdut tot i que vol existir amb dignitat. “El sentiment que existim com a poble sense llengua –diu de León–, sense cultura, sense bandera i sense un país que puguem anomenar nostre, és desolador. Ens trobem perseguits per un país que ens ocupa, els Estats Units, i abandonats per aquell del qual procedeixen les nostres arrels, Mèxic. Som un poble sense llar, govern ni ningú que ens representi ni ens defensi”.

Els protagonistes dels poemes són els xicans (ço és, els mexicans que viuen als Estats Units, que s’expressen en castellà i en anglès sovint entremesclats i empedrats de mots indígenes i de gergues: “esa ruca anda tirando garra” vol dir ‘aquella noia va ben vestida’). I el territori de la seva poesia és Atzlan, les terres mexicanes que el 1848 van passar als Estats Units, i també el nord-oest de l'actual Mèxic. “Som els palestins de les Amèriques i no tenim nació. Necessitem tenir la nostra pròpia nació”, deia fa poc De León.

Bona part dels poemes del recull estan inspirats en la llei d’Arizona SB 1070 de 2010, una llei que penalitza la immigració dita il·legal i considera sospitosos de crims tots aquells que pel seu aspecte físic puguin semblar immigrants. De León respon a la llei de l’odi amb versos de to maragallià (“Amèrica, Amèrica, escoltes la campana que toca a morts?”) i amb altres de més combatius (“ei, no tires la tovallola, Raza! / aquesta és casa nostra / hem estat colonitzats / cinc-cents anys / totes les seves lleis pendejas / són un sentir ploure!”).

De León troba que, si de cas, els “immigrants il·legals” són ells, els qui desembarcaren del Mayflower i els qui van venir darrere d’ells i s’apoderaren a sang i foc d’una terra que no és seva. I són ara aquests, els “euro-il·legals”, els qui veuen amb pànic com l’Amèrica del Nord recupera el rostre indígena que sempre va tenir i reaccionen amb agressivitat.                                        


(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 5/1/2012)

PS: Si voleu fer un tast de la poesia de De León traduïda al català, aquí teniu la Margarida Castellano recitant Ombra en la presentació que es va fer del llibre a València:

dimecres, 4 de gener del 2012

Som de terra i terrejam



Et lleves
i el fred de les rajoles
t’escriu les ganes de viure
a la planta dels peus.

De nits, en canvi,
ve més de gust morir,
extingir-te amb calçat
d’anar per casa.

Tot el que el món ha de dir,
de primer va per terra.

dimarts, 3 de gener del 2012

"En mi autocar no va a subir ningún catalán"



El periodista diu que és un "cas aïllat". Què ha de dir... Però l'asseveració no és exacta. No ho és, un cas aïllat. (Tampoc és cosa que passi a cada moment i a cada cantonada, quan un va pel país dels veïns.) Jo diria que és la punta d'un iceberg. O un cap de núvol si voleu, darrere el qual hi ha la nuvolada.

dilluns, 2 de gener del 2012

Llengües en pena



Les llengües són com les llunes: n’hi ha de creixents i de minvants. Les primeres s’assemblen de cada pic més al sol; són diürnes i aviat es fan mestresses de la llum. Viuen en èxtasi. Les segones tenen, de primer, la fesomia d’una pilota abonyegada que es desinfla, i a l’últim fan la forma d’una falç que es va amagrint fins que es fon amb la nit; són nocturnes i estan resignades a la fosca. Són llengües en pena.

I arriba un moment que les llengües minvants agafen por i s’estremeixen, perquè s’adonen que no gosen viure però tampoc es volen morir. És com si sumessin dos vertígens, el de davant i el de darrere. Llavors és quan pateixen més, semblen ànimes que penen en el purgatori, pena que pena plorant llàgrimes d’ortografia, sanglotant sintaxi, regant el terra amb molts signes de puntuació que ja no aguanten el text.

Aleshores són males de tractar i fan com els morents, que no volen que els vegin, i van pels racons de la cuina com les cucamolles i no surten de casa sinó de nits, fent volades curtes com els ratpenats. Fins que els portadors es cansen de semblar cucamolles i ratpenats, fan el farcell i l’envelen cap a altres llengües més alegres.

diumenge, 1 de gener del 2012

15-G: Caravana per l'Estat propi

La millor manera de començar l'any és moure'ns per la independència. Diumenge 15 de gener, sortint alhora de Tordera i de Montgat, i confluint a Canet, el Maresme serà un clam (allargassat i sobre rodes) per la llibertat de Catalunya.