dilluns, 23 de gener de 2012

Unamuno contra el catalanisme



Per un atzar he ensopegat, al diari Levante, la crònica d’una conferència que Miguel de Unamuno va fer a València el gener de 1919. El títol, La educación nacional y la autonomía catalana, una peroració contra el catalanisme i sobretot contra l’ensenyament en català. D’aquella, el rotatiu El Mercantil Valenciano va publicar un saborós trasllat de l’acte, citant fragments prou extensos de la dissertació. Servidor no en tenia notícia, i com que n’hi ha per llogar-hi cadires, em plau compartir la troballa amb vosaltres. Heus-la aquí.

En aquella saó, Unamuno va fer una exposició de les raons de l’anticatalanisme. Unes raons obrades amb falsedats i amb deformacions que regalimen supremacisme, prepotència i menyspreu. Sobta, la veritat, veure un Salomó fent un paper tan galdós.

Diu el savi que “Cataluña se unió a España a cambio de un plato de lentejas: los aranceles” –cosa que no és certa. El savi acusa Prat de la Riba de practicar l’”odio a la lengua española” –cosa que no és sinó la inversió de l’odi que l’espanyolisme projecta sobre la llengua catalana. El savi promou la crispació i incita a la violència quan sosté que “el pleito de la autonomía debe resolverse en discordia, [...] que la unidad de la patria se ha roto, y que sobrevendrá una guerra civil”. El savi tergiversa i enverina quan surt a parlar d’una visita anterior de Cambó i Ventosa i diu d’ells que “vinieron aquí a conquistaros en catalán” –els dos polítics catalans devien acudir a València per exposar les raons del catalanisme, cosa tan legítima com l’exposició de motius del senyor Unamuno.  

Més. El savi demana als valencians que no donin a llurs fills una ensenyança en valencià, perquè tal cosa “sería empequeñecer a Valencia y España” –nosaltres sabem que el que empetiteix un poble és la minorització de la seva llengua. Per al savi, els molts analfabets d’aquest tros de món només ho són en relació amb el castellà, que és l’única llengua democràtica [sic] de la pell de brau. Uf. Unamuno, ja ho veieu, va ser el cap de brot de l’anticatalanisme il·lustrat i el seu mestratge fecundà, anys a venir, el pensament de José Antonio Primo de Rivera, de Fernando Sabater i de Rosa Díez, per dir-ne només tres.

Un potser es demanarà com es poden dir tantes rucades per minut i entomar una pluja d’aplaudiments. No sé què dir-vos: el món és així. L’aura, la vanitat i la retòrica (i la ruqueria col·lectiva) fan aquestes coses. No se’n salva ningú. Nosaltres tampoc. Mireu Xènius: va escriure La ben plantada, que és la ximpleria més lamentable de la literatura catalana, i allò va ser un llibre de referència.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Sempre m'ha xocat que fos de Bilbao i pensés així de les llegües diferents del castellà. Com en Franco era gallec o n'Alejo Vidal nat aquí. És possible que el colonitzat pugui assolir nivells d'odi (autoodi) superiors als del colonitzador?

S&I!

Escocell

Clidice ha dit...

Que Unamuno era com era i va dir el que va dir és cosa sabuda. El mal no és pas que ell ho digués, que ja colga, sinó que encara ho diuen.

És per això que sempre em costa llegir-lo. I ho he fet, que consti

Joan Calsapeu ha dit...

Escocell, tal cosa no només és possible, sinó que és una llei històrica. Mira Napoleó: l'any 1789, quan la revolució va esclatar a França, Còrsega es volgué alliberar del domini francès i Napoleó (que era cors), que en aquell moment era a París, va tornar a Còrsega i va lluitar contra els francesos. Després va tornar a la ciutat del Sena, perquè "només a París es pot arribar a algun lloc", segons va escriure en una carta. I ja hi va ser pels trossos... imperials.

Clídice, si avui Unamuno fos viu, probablement el fitxarien de tertulià a Intereconomía -a la COPE no, que era un menjacapellans. Sí, el mal és que Unamuno va fer escola, i avui aquesta escola fa forrolla a Espanya i -ai!- també al País Valencià i a les illes Balears.

Unamuno era un home intel·ligent -ara, no tant com Pío Baroja-, però quan pensava en el catalanisme la intel·ligència se li travava. Unamuno sabia quatre coses de Catalunya, coneixia una miqueta la literatura catalana renaixent -es cartejava amb Maragall-, però no entenia res. I la primera obligació d'un intel·lectual és intentar entendre el que passa al seu voltant. Unamuno no va ni intentar entendre el catalanisme -i mira que és fàcil de capir-: es va deixar endur per la víscera incivil, barbuda i visigòtica. Una víscera que, a Espanya, cria com els conills.

Salutacions a tots dos.